Els arrodonits i accessibles cims del Ripollès de vegades reben el menyspreu del subconscient a l'hora de plantejar-se una excursió, però el regust de les àmplies i cambiants vistes que ofereixen motiva a repetir-los.
El Gra de Fajol Petit contrasta amb els ventats voltants del refugi vell d'Ulldeter.
El coll de la Marrana sempre és víctima del vent de l'oest. El Bastiments arrodonit; els Gra de Fajol punxeguts.
El Canigó posa punt i final a llevant, en quant a alta muntanya es refereix.
Amb esquis, amb raquetes, amb crampons, amb gossos ... la processó de peregrins de cada setmana puja al Bastiments.
L'allargassat com del Bastiments.
El dissabte vam pujar a la Tossa Plana de Lles, seguits per una processó similar. Malgrat una falta de silenci, intimitat o tranquil·litat, aquestes clàssiques sempre tindran quelcom (per això deuen ser clàssiques, oi?): gaudir de les vistes, recordar cims ascendits, veure nous itineraris ... sempre val la pena!
ResponEliminaEls arrodonits cims del Ripollès, com el Bastiments, m'agraden! el factor vent i fred els fa durs sovint però la seva aparença benèvola pot ser una trampa per a gent comfiada....aquí s'hi ha d'anar preparat com si anèssim a fites de més envergadura, que mai se sap quan entrarà el torb!
ResponEliminaBoniques fotos Sergi.