diumenge, 17 d’octubre del 2010

Serra de Milany

Les nits son fosques i fredes, el sol fa el seu transit diari cada cop més avall, i el blau del cel s'accentua per la obliquitat de la llum: som a la tardor.


Entre el Ripollès i la Garrotxa hi te lloc una mena de solapament entre la mitja muntanya mediterrània i l'illa qüasi atlàntica d'aquesta última comarca, donant lloc a vessants folrats de fagedes i carenes herbades, extranyes fora d'aquest àmbit geogràfic a la resta del païs.


Descendim al riu per antics camins de bast recentment estassats i el creuem per un antic pont medieval;  atenyem així els prats que enfilen els més suaus desnivells de la serra pròpiament dita, fins que el bosc s'imposa.


Els bolets ens troben sense cercar-los; hom busca i no mira, i entre cap rovelló és ple de fredolics, llanegues blanques i fins i tot algunes trompetes de la mort.


L'obaga és humida, inhòspita, fosca i tenebrosa, fins que, assolida la carena, la llum reclama la part de mediterraneïtat de la serra, obrint-se el bosc al paradís nòrdic del prat asollelat.



Som al Castell de Milany, sobre el cim del mateix nom, i emprenem un llarg tresc per la carena en direcció est, entre boscos inmaculats i prats que encara son ben verds.


La carena descriu una mena d'arc sense poder parlar d'un circ —fora extrany en aquestes contrades—, formant la capçalera dels torrents del Tornall i de la Bauma, que a la fosca de les fagedes corren avall cap a Vallfogona.


Al final d'aquest arc carener, ja anomenat Serra de Santa Magdalena hi trobem l'ermita del mateix nom, cognomenada de Cambrils. Quants Cambrils hi ha a Catalunya?

Cambril: 
[der. de cambra amb el sufix residual provinent del ll. -īle (cf. borguil, brasil, cortil, fogueril, etc.)]
m CATOL/ART Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere els altars presidits per una imatge que rep una especial veneració, la qual és visible des de la nau de l'església a través d'una obertura


Des de Santa Magdalena veiem el Pirineu enfarinat entre els gajos, asseguts sobre la fullaraca que amaga les trompetes de la mort. La Concep i el Jaume son companys imprescindibles de caminades de tardor.


En fort descens davallem quasi de cop cap al fons del Torrent de la Bauma, que baixa ufanós enguany amb tanta pluja.

Sortim altre cop de la fosca del bosc, aquesta vegada als camps del fons de la vall, i novament pel pont medieval i pel camí de bast tornem a Vallfogona del Ripollès.


La tardor avisa, però encara calen uns dies més de fred i cel ras per que les fulles dels arbres la proclamin a crits.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

El Carrer Ample, un barranc als Ports.

Després d'una carena calia assaborir un barranc —bé, diguem-ne torrent per no confondre-ho amb el barranquisme— i des de la Franqueta, on fem nit, el Carrer Ample queda molt a ma.


Poc més amunt de l'àrea de La Franqueta, seguint el Riu dels Estrets, comença (o acaba) el barranc del Carrer Ample, en una antiga cantera de marbre ara adeqüada amb baranes, escales, terrasses...
El barranc es va estretant i emboscant, però la pendent és bastant suau a excepció d'algun ressalt puntual.
A mida que ens anem elevant, ens apropem al domini de la roca i, almenys avui, de la boira, borrasca dels dies passats retinguda pel relleu dels Ports que sobresurt sobre les inmenses planures obertes a ponent.


Arribats a l'alçada de la cova del Frare, trobem, un revolt més avall del torrent, una bauma que ens confon, doncs és evident que no és la cova. Per uns instants ens permet aixoplugar-nos d ela boira pixanera, que poc o molt mulla, afortunadament a estones, doncs el vent avui també escombra. Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, aspecte característic dels Ports.

Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, imatge característica dels Ports. 
La imatge d'aquesta zona és la culminal pròpia d'un massís calcari eixut per la seva naturalesa geològica, però amb obacs ben ufanosos gràcies a la humitat de la proximitat del mar.

Cova del Frare.

A partir d'aquest punt és on el barranc mostra el seu característic paisatge.



Vençuda la resistència que la bellesa del paratge oposa a la nostra voluntat de continuar l'itinerari previst, enfilem la carena de les Rases del Marraco, on l'herba equilibra la seva presència amb la roca i les vistes s'amplien cap al mar.

El Barranc del Carrer Ample vist des de la carena, amb la boira que ens anava remullant.


El Caro entre boires i Alfara de Carles, vessant sudest dels Ports.

El roquissar que poc abans ens oferia un paisatge espectacular des del fons del barranc, llueix la blancor calcària enmig de la tenebrosa boira, vençuda pel vent a les alçades.

Coll d'Alfara, per on el gr7 va al poble del mateix nom, i una vista cap a la Terra Alta, a ponent, infinita.

Prenem el Gr 7 en direcció sudoest, resseguint la carena lleugerament a ponent, i aviat ens embosquem entre pins i boixos excepcionals. Quasi arribats al refugi de Les Clotes, agafem un trencall cap a la Punta Serena i reapareix la roca nua per últim cop.

Punta Serena.

Tarteres calcàries amb grans exemplars d'alzines; el paisatge d'Els Ports és diferent.

Ja per l'eixamplada i potser massa condicionada pista baixem ràpidament a la Font de la Franqueta. Restauració d'energies i despedida dels Ports; els aiguats tornaran l'endemà i nosaltres espero que aviat.





diumenge, 10 d’octubre del 2010

La Ballestera, una carena als Ports de Beseit

Quan una borrasca de ponent envaeix tota la península, un dels llocs on més aviat tornarà el bon temps és als Ports, doncs el vent de la vall de l'Ebre ho escombra tot. 
I com de forta ha de ser la borrascsa com impedir que el poderós vent de ponent faci la seva feina i torni a ploure al tercer dia!


Des d'Arnes, al nord del massís, en plena Terra Alta, accedim als Ports cap al sud, per la pista asfaltada que es dirigeix al Toll del Vidre, riu d'Algars amunt.

Des d'aquí, prenem un corriol que entre brolles i pins sembla que no ens hagi de dur a cap elevació remarcable, doncs ben suaument segueix una poc perceptible carena.
La roca va apareixent i sense adonar-nos som apareix la cinglera de La Ballestera.


Caminant i quasi grimpant per un conglomerat que sembla literalment formigó abocat, assolim el cim de La Ballestera, anomenat Lo Blau. És aleshores quan apareix el barranc del Riu de les Valls, i els Ports mostren el seu caracter ocult, sempre rera les muntanyes d'aparença suau. És el regne dels barrancs i les cingleres que s'hi aboquen.


Les Roques d'En Benet apareixen altives entre boires, i les quebrades serres revelen l'orografia oculta del massís.



Des de Lo Blau resseguim cap a llevant la carena de La Ballestera. Inicialment és plaent, ample, sobre roca i entre matolls, i poc a poc es va complicant, primer amb algun ressalt que s'ha de grimpar, i després amb esmolats i esmicolats murs pels que hem de caminar amb molta cura.

Les Roques d'En Benet atrauen permanentment la mirada de la càmera.

La carena inicia un suau i llarg descens, més enllà del Coll de la Farrera, que després haurem de remuntar.
Ja a baix de la serra, descendim cap a ponent seguint el Riu de les Valls, afluent de l'Algars.


Tot baixant, trobem els camps abandonats i els masos derruïts de Les Valls i Botzut, encreuament de camins i surgència d'aigua, sobretot aquests dies.


És aquí on la Ballestera mostra la seva cara més vertical, i amb bona raó disposa d'unes quantes vies que, com és de suposar, tenen un elevat grau sobretot a l'entrada.

El Riu de les Valls va ple d'aigua i contrasta amb la nuesa de la roca.

Abans d'arribar a la confluència dels dos rius, un corriol ens condueix en ascens al Coll de la Creu, passant per l'habitat Mas del mateix nom.


Després de caminar la Terra Alta ens ofereix les seves magnífiques postes de sol, gràcies al seu ampli horitzó cap a ponent, i per celbrar-ho res millor que una ampolla de vi i un plat d'embotits al bar.


dijous, 7 d’octubre del 2010

Última tarda d'estiu al Montcau

O potser ja era tardor, però això tan és.

Les Roques de la Coca i la cara oest del Montcau reben les últimes llums de la tarda. Hi arribem en travessar el Séc, entre aquest últim i els Cortins.

La Sílvia i el César competint amb el sol per arribar el més amunt possible abans que s'amagui.

Batalla perduda: en breus instants la bòira de la banda de mar ho cobreix quasi tot.