dissabte, 27 de febrer del 2010

Protegits de la pluja pel sostre de la Font de La Pola

A mal temps bona cara!
La intenció és anar a escalar algunes vies dels voltants del Turó de la Pola, des del camí que va al coll de Tanca. Quan som al peu de la via d'Estambul, que ens sembla adequada per començar, s'inicia una fina i persistent pluja (de fet tal i com esperavem), i seguim el camí cap a la Font de la Pola.


Sota la gran bauma que aixopluga la font, trobem una linia de burins i filferros que inspiren prou confiança al Javi com per penjar-s'hi: és la via Urriellu.
Fem el preimer llarg tots quatre (Sílvia, Javi, Juan Carlos i jo) i baixem. 

dilluns, 22 de febrer del 2010

Bastiments

Els arrodonits i accessibles cims del Ripollès de vegades reben el menyspreu del subconscient a l'hora de plantejar-se una excursió, però el regust de les àmplies i cambiants vistes que ofereixen motiva a repetir-los.

 
El Gra de Fajol Petit contrasta amb els ventats voltants del refugi vell d'Ulldeter.

El coll de la Marrana sempre és víctima del vent de l'oest. El Bastiments arrodonit; els Gra de Fajol punxeguts.

 
El Canigó posa punt i final a llevant, en quant a alta muntanya es refereix.

 
Amb esquis, amb raquetes, amb crampons, amb gossos ... la processó de peregrins de cada setmana puja al Bastiments.

  

L'allargassat com del Bastiments.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Aprofitem que el fred glaça l'aigua

Deixem els cims a banda, i les ascensions, els itineraris...
I ens disoposem a fer una activitat totalment esportiva. Algún dia ens serà útil en algun itinerari.


La cascada en qüestió es troba al torrent del Palancó, que descendeix del Tossal de Maçaners, a l'Alt Berguedà, i li han posat el nom de Chumiyotu (cada cop que l'haig d'escruire l'haig de buscar; no aconsegueixo recordar-lo!).


dimarts, 9 de febrer del 2010

La Torre d'Eina

Des de Planès remuntem la vall del mateix nom, per itinerari senyalitzat i trepitjat per raquetes cap a l'Orri de Planès, cabana en runes.
 
 

Fotos realitzades per l'Oriol.
Perdem la traça i anem massa amunt pel vessant dret hidrogràfic. Perdre la traça suposa fer maniobres extranyes per a esquivar les grans roques cobertes de neu a traició.

 
El terreny promet ser d'allò menys esquiable: a la baixada ho patirem de valent.

La cara oest del Roc del Boc impresiona. Hi haurem de tornar amb millors condicions d'innivació, doncs el vent l'ha castigat força.

El Roc del Boc mira impassible els nostres esforços per a acostar-nos al seu reïalme.

Arribem a La Conca, nom que reb el circ que tanca la vall de Planès, presidit per la Torre d'Eina, que n'és la màxima elevació.

Deixem els esquis prop de l'entrada de la canal, quan el regel de la capa de neu ens obligaria a posar ganivetes, cosa que no val la pena havent de continuar amb grampons.
El primer tram de la canal és ample, amb un pendent moderat d'uns 40º.

Arribem a un ressalt on aflora la roca, amb neu poc transformada però amb prou glaç a sobre per traccionar.

Després del ressalt el pendent augmenta i la neu millora, oferint-nos uns instants de plaer fins a l'últim tram, on el vent a deixat la roca qüasi nua.


 La poca i incohesiva neu present, i la menys cohesiva roca, ens decideix a treure la corda i assegurar-nos amb un parell de friends i una reunió a base de pitons.

Superat aquest tram accedim a la pala somital, coronada per una cornisa que ens acosella cainar el més a prop de la roca que sigui possible, doncs trencar una placa aquí seria nefast.



Assolim el solitari cim i no ens hi entretenim, doncs el descens serà llarg.

Des del cim carenejem primer a l'oest i després al sud fins l'ample coll que dona accés a una ample canal que descendeix a la Conca. Caminant per neu fonda però assentada arribem on hem deixat els esquis.

Ja 'només' resta desfer l'aproximació, esquiant primer per terreny obert i amb suficient neu, tot i algun tran pla on hem de remar, i després emboscats esquivant troncs, rocs, rierols, etc, fins que retrobat el camí ja prop del poble, ens treiem els esquis, farts de fer de tot amb ells tret d'esquiar, i baixem a peu.


dijous, 4 de febrer del 2010

A mig camí

Estana
Potser el poble més visitat pels escaladors de canals del Cadí a l'hivern, ofereix molta tranquilitat durant el matí, quant tots estem a la muntanya. A la nit i matinada és un anar i venir de personatges ataviats amb 'gores' i ferralla.

 
La font del Coll de Pallers, a uns centenars de metres d'Estana, ens proporciona aigua i un bon espai per a la sortida i el retorn de i cap al Prat de Cadí. En realitat es tracta d'una mina situada tan amunt en un turó que sembla mentida que hi surti aigua.

Les estances de les cases de pagès, autèntiques, amb activitat, s'orienten al sud, a la recerca del sol.

 Cap al sud vista al Cadí, cap al nord l'església de Sant Climent.

Camí cap a ponent, cap al Querforadat, amb el Puig de la Canal Baridana a l'esquerra.
  
Des del coll de Pallers la vista és un privilegi.
Sector des de Costa Cabirolera fins el Puig de la Canal Baridana.



Vílec
Al vessant nord de la serra del Cadí els pobles s'enlairen per fugir del fred i la humitat del fons de les valls. 

 


Vílec és un disseminat de masos entorn de l'església de Sant Martí, quasi ofegada pel bosc, que desafia la fondalada i renuncia al sol i la llum de les carenes.

 

Sovint no parem atenció als llocs que travessem camí de les ansiades parets i muntanyes, i si ens hi detenim podem veure que hi ha mol per descobrir.


dilluns, 1 de febrer del 2010

L'Ordiguer i el Cristall, accessibles, belles i frequentades...

...però dissabte hi erem sols; totes les altres cordades es dirigien cap a l'Amagada.
 
 
Dies freds i ventosos. El cel avisa.

La idea inicial era anar a buscar una canal assequible al Ticó, on amb la presència de poques cordades, poguessim iniciar els companys. L'absència de traça cap al collet del Ticó i ningú a l'Ordiguer ens decanta cap a aquesta, més propera.

Roca de l'Ordiguer i la canal del mateix nom a la dreta.
L'Albert, l'Oriol, el David i la Marie. Enfilem la canal.

El fort vent diposita constantment neu al fons de la canal. La neu que no s'hi reté formant plaques, s'escorre canal avall formant un riu de neu en els resalts, donant la sensació d'ascendir per una cascada de neu. La prudència obliga a defugir les acumulacions, sobretot a la baixada.

La variant Est està formada, amb glaç. Avui toca la normal però.

En els ressalts de la meitat inicial de la canal, el vent, quan rebufa a sota, aixeca la neu que flueix avall, donant lloc a uns remolins que en travessar-los emblanquinen i ho glacen tot.

Última canaleta i sortida directa al cim, amb cornisa a la dreta.

Des del capdemunt de la serra impresionen els profunds talls de la vertical cara nord...

...contrast absolut amb l'arrodoniment de la carena.

El descens pel Cristall és plaent fins al capdevall, on l'últim ressalt sempre fa arrepentir de no haver pres la canaleta est que baixa integrament i directa per neu.

Retornem al Prat de Cadí satisfets d'una activitat que tot i ser repetitiva per a alguns sempre dona satisfaccions, i sobretot ofereix una complerta visió de les ascensions hivernals als que s'inicien.

A la tarda el temps canvia i comença a nevar.

El cel s'asserena després de la nevada; la nit serà molt freda a les tendes; es glaça l'aigua de les cantimplores.


L'endemà els companys van a fer l'Amagada.
Jo em quedaré a fer quatre fotos per Estana.