Christmas Race, La Cajoleta, Torrent del Migdia

19 i 20 d'octubre de 2013

Cap de setmana dedicat a fer discretes vies de llampants ressenyes, totes elles al voltant del Camí dels Francesos i el Torrent del Migdia, i és que la discreció dels itineraris i d'algunes de les agulles que enfilen les vies del Masó es fa patent quan t'hi poses.

 Ressenyes extretes de La noche del loro

La Cajoleta es va anar farcint de vies fàcils a la seva cara sud i més exigents a la cara est, però quedava la quasi aresta nord, quasi per que d'aresta només ho sembla sobre el paper.

La Chistmas Race comença amb dos passos fins, assegurats, fins que tomba i flanqueja a l'esquerra a cercar l'evident canal que enfila amunt. Continuant el flanqueig, una mica angoixant per lo poc repetit de la via i sense protecció, aviat escalarem cara amunt i tot esdevindrà plaent, sense trobar a faltar les assegurances que no hi ha. Reunió a la última de la blava Aresta Brucs i cim.

Davant per davant hi ha la Miranda de La Cajoleta, però la seva proximitat amaga una aproximació de senglar i un descens encara pitjor (crec que mai he acariciat tantes agelagues). Dexant-nos-hi literalment la pell arribem al peu de via Xirucàires, indicat per un petit cordino groc en un minúscul pont de roca. El primer llarg comença vertical, fi i sostingut; vaig de segon i em sembla encara més difícil... El segon presenta la peculiaritat de la via, el Fartó del Torrent del Migdia, una llastra-agulla de roca trencadissa adosada a la sòlida paret  de la Miranda, per on escalarem en xemenèia. Matolls, un bloc empotrat i un gran merlet que abraça tot el Fartó seràn les assegurances fins el parabolt que protegeix el canvi de paret, pas d'una certa fe però amb molt bona roca.

Poc després de l'inici del camí dels Francesos, just a la part baixa del serrat dels Tudons, trobem la via Ping-Pong que enllaça esperons i un parell de puntes (una d'elles anomenada Luichy) en un d'aquells llocs que sembla que no pugui traçar-s'hi cap via. Cada llarg enceta la seva corresponent placa de roca rugosa, sòlida i cantelluda, seguida d'arestes trencades i descompostes. Reunions en savines i assegurances on calen en plena placa.

 

I les vies que aquí i allà amaguen els racons al voltant d'aquest camí, sempre a l'ombra de les grans roques dels Plecs i del Montgròs; petits plaers al marge de les grans vies.

'Sauvage' al pic de la Camiseta el Donassà, l'Arieja tocant al Capcir

La comarca del Donassà, políticament enmarcada a l'extrem oriental de l'Arieja, és més acccessible des del Capcir, i de fet els seus vessants hi vessen aigues. Tot i així, paisatgísticament n'és ben diferent, entenent per paisatge el conjunt de factors relatius a l'entorn físic i humà que condicionen la nostra percepció del lloc.

Per a mi ha estat terra de tardor, de caminades i amables recorreguts per valls, carenes i rierols,  precedits d'un inmens bosc on pernoctar amb absoluta llibertat i tranquilitat.

Aquest cop hi escalarem.

A l'encreuament de la pista forestal de Laurenti, de Querigut a Mijanès, amb el gr 7a, indret anomenat Pla d'Artigues, acampem. Prats amplis, plans, entre boscos de pins molt grans; l'any 2011 s'hi podia fer foc; ara  ho han prohibit.

Des d'aquest punt prenem el gr 7a en direcció sudoest bosc endins. Passem sobre la cabana de Bousadus (oberta). Travessem uns prats on sempre hi he trobat un ramat de cavalls, amb una altra cabana, i seguim en la mateixa direcció, ara en flanqueig i apropant-nos al riu.

Ara el relleu canvia i l'altiplà pren forma de vall, entre el Roc Blanc i el Camiseta. Per dintre de la vall anem ascendint molt còmodament, atents al relleu de la nostra dreta que insinua el coll que dona pas a la cubeta on hi ha els minúsculs estanys de la Camiseta. Un corriol ara ja menys fresat hi mena.

El Roc Blanc, encara emboirat, i el primer estany de la Camiseta.

Com a curiositat del lloc, cal esmentar que més amunt del segon estany, trobarem les restes d'un avio de la segona guerra mundial estavellat entre les roques. Impresiona pensar com seria l'accident...

Més amunt de les restes arribem a peu de via.

L'itinerari es divideix en dues parts molt diferenciades: un primer sòcol, on el traçat és de vegades una mica forçat, a la recerca de la roca per a evitar l'herba, i un segon tram més alpí, després d'una feixa d'herba, i que acaba a tocar del cim.

Primer llarg esquivant herba i els regalims; segon llarg sobre una llosa inclinada, llisa però fàcil,  tota amb parabolts; tercer llarg del mateix estil. 45, 50 i 30 metres respectivament; tot de IV. Fem així el primer tram i arribem a la feixa d'herba que cal travessar.

Llargs primer, segon i tercer.

Travessem el prat penjat cap a la dreta, en flanqueig ascendent, fins que trobem els parabolts i la placa penjada amb el nom de la via. Cal parar compte a no confondre la línia d'assegurances que queda just davant d'on acaba el darrer llarg, que es tracta d'una altre via més difícil.

El quart llarg comença amb un passatge capriciós que es pordria evitar per qualsevol banda, però com que d'escalar es tracta l'aperturista ha decidit que per aquí. Una placa anuncia el nom de la via (potser va obrir després els llargs d'abaix?). Uns metres després d'aquest pas que fa tibar, tot torna a ser placa tombada fins a la reunió. 45 m 5a.

Em toca a mi continuar amb el cinquè llarg. Uns metres amunt i de seguida comença el flanqueig a l'esquerra. A la major dificultat aparent per tractar-se d'un flanqueig, cal afegir el canvi d'aspecte i color de la roca, que sembla moll aperò no ho és. Sense més problemes que els psicològocs faig aquests 50 m de IV+ fins al replà on s'ubica la reunió; per cert, aquí la llargada de les tirades ja comença a fer la guitza per les giragonses i els fregaments; menys metres hauria estat bé.

El sisè llarg torna a flanquejar a l'esquerra per a acabar enfilant una bonica placa i fer reunió en un nou relleix. 45 m, IV.

Setè i últim llarg. Tot i que la ressenya marca un grau de 5a, aquest llarg és marcadament el més difícil de la via.  A mesura que avanço la paret es va posant vertical. La roca continua sent excelent, però la vegetació i la terra fan patir de valent en els últims metres, quan els peus son en adherència i la terra va empolsinant la paret. Les bagues que pengen d'un parell de parabolts denoten aquesta dificultat i permeten tibar-hi; tot i així m'en surto utilitzant-les només per a assegurar-m-hi.

 

Del llibre del Larretxea i del de Dulac i Testas, sense permís.

Sortim a la cresta, uns metres al nord del cim. Ens hi atansem, i descendim ara cap al sudoest, a buscar un coll amb una geologia característica que ens permetra baixar caminant, o quasi reptant, cap a la vall d'on veniem. Efectivament el tram dessota el coll és una sorra originada pel dèbil granit que s'esmicola només tocar-lo; el resultat és una grava relliscosa que segons com millor baixar corrent sense pretendre aturar-se.

Val avall contemplant el Roc Blanc, objectiu remot de canals hivernals, tornem al cotxe i cap a casa.

Roc Blanc cara nord. Les línies es dibuixen soles.

  

'Secouristes' a la vall de Cadí, Canigó.

28 d'agost del 2013.

De Casteil en amunt, el riu Cadí baixa molt engorjat, entre un laberint d'agulles granítiques amb canals entre elles, el recorregut de les quals recorda Montserrat però amb granit enlloc de conglomerat, i castanyers enlloc d'alzines. El constant i fort soroll de l'aigua, però, ens trasllada inmediatament on som, el Pirineu, tot i que diferent del que estem acostumats.

El Petit Yosemite, a la vall del riu Cadí, i el riu.

Per a accedir al punt de la vall del Cadí on es troba la roca anomenada Petit Yosemite, prenem la carretera al coll de Jou i continuem per la pista de Meiralles fins a l'aparcament de La Rande.
Caminar pel fons de la vall amunt és impossible. Arribats a cert punt la vall s'engorja i només hi baixen els barranquistes.
Des de l'esmentat aparcament el camí és molt evident mapa en ma, fins que arriba al riu Cadí, on una passera metàl·lica el travessa. Abans de la passera, resseguim riu avall pel seu marge esquerra hidrogràfic, fins que les fites demanen de travessar-lo, just en un punt on l'aigua llisca sobre una gran llosa plana.

 

Travessat el riu, seguim uns metres aigues avall fins que trobem la paret, amb una feixa que enfila en diagonal cap a peu de via, on trobem els primers parabolts.

Primer llarg des de peu de via.

El primer llarg se m'atravessa només de veure'l. Es tracta d'un inici per placa amb poca presa i flanqueig a l'esquerra fins a la reunió. El fa la Silvia. 25 m de V.

El segon llarg també serà per a ella. Comença amb un diedre plaent i avaba amb un pas una mica més dificil poc abans de la reunió, després de superar un sostret menys complicat del que aparenta. 30 metres.

Seguim amb la mateixa tònica, i és que veig que si no començo m'arronço i no m'atreveixo. El tercer llarg passa sota un altre sostret i entra en una mena de canalera amb graons que és una delícia. 40 metres més.

La canalera continua ara més tombada i surto jo. Quart llarg, 30 metres. El cinquè llarg és una grimpada per la roca mare, tombada, fins a fer reunió en un pi i un parabolt.

Acabo la via amb el sisè llarg, més l'estil de l'alta muntanya, format tot ell per un diedre que es va posant dret fins al capdemunt de l'agulla. Així doncs, la primera meïtat és més tombada, fins a una inflexió del terreny amb un pi característic. Dos pitons protegeixen la primera meïtat, i dos més la segons; afegint-hi un parell d'encastadors i llaçant un parell d'arbres trobo que n'hi ha prou

 Sisè llarg.

Som quasi al capdemunt de l'agulla. Hi pugem i en baixem a peu, tot i que dos parabolts nous despisten, però el retorn l'hem d'emprendre des del pi de l'última reunió.

Des d'aquest pi flanquegem pel nord el monolit cimal de l'agulla i anem baixant cap a l'evident coll. Des d'aquí descendim en flanqueig cap al sudest, seguint la fressada del corriol i les marques vermelles pintades en els pins (compte a no confondre's i baixar cap a l'oest, molt evident també però que mena a un punt del riu sense sortida).

Castell des de dalt de l'agulla.

Ressenya.

Amb una millora del temps i un ascens de les temperatures, marxem a seguir amb el granit de la veïna Capcir, concretament al Donassà, políticament ja l'Arieja.

Plaent normal al Pilar de Sant Martí (de Canigó).

27 d'agost del 2013.

Del mal temps de la freda comarca del Capcir baixem a terres més mediterrànies a la recerca del sol, sense deixar el granit, i a fe de deu que el riu Cadí, que baixa del Canigó i no de la serra del Cadí, ofereix de tot per a l'escalador, endemés d'un clima agradable.

Ens instalem al camping de Casteil i des d'allà anirem fent incursions a la vall.

El primer dia tastem les vies esportives que hi ha al peu del Pilar de San Martí, sota Sant Martí de Canigó. L'accés requereix caminar només deu minuts, o sigui que ja em direu.

Comencem per vies una mica brutes de molsa, que creix esperonada per l'ombra del castanyers. En principi ens costa confiar l'adherència dels peus a una roca que demana de coneixer-la, com tota, i que ben poc hem tastat, sobretot en parets baixes enmig del bosc; les alçades granítiques pirinenques no tenen res a veure.

Quan la musculatura diu prou i l'estomac demana, pleguem.

L'endemà tornem al mateix lloc amb l'intenció d'escalar tot el pilar per la seva via normal.

Ressenya del llibre 'Escalada en el Pirineo Norte' de Xabier Laretxea (sense permís)

El primer llarg de la via puja per una mena de graons que trenquen la paret en diagonal, entre diverses vies esportives. Les assegurances en principi son uns anclatges químics, però hi ha de tot per tot arreu. A diferència d'una cordada que ens precedeix, fem la reunió on toca, doncs també n'hi ha un parell més que fan dubtar.

El segon llarg surt cap a l'aresta, amb menys dificultats de les que aparenta. La reunió es fa al cap de 30 m en un castanyer.

El tercer llarg comença a tombar una mica i la dificultat baixa, sempre en torn al IV. 45 metres i reunió em un roure. A mig llarg l'equipament deixa de ser a base de químics i comencen els parabolts, sempre massa abundants.

Comença el quart llarg caminant i travessant uns blocs, fins que la paret es torna a posar dreta, amb passos de V, sempre plaents i molt assegurats. 35 metres. La reunió queda ben extranya, amb un parabolt i dos pitons. És ben curiós el contrast entre l'abundant equipament al llarg de la via i les reunions que aprofiten arbres, pitons, etc.

Cinquè llarg més continuat i sostingut, potser el més escalador de la via, però en la línia dels demés, per a no patir i gaudir. Arribem al capdemunt de la paret. Reunió en un parabolt i un matoll després de 35 metres.

El sisè llarg remata la via, tot en flanqueig per la cresta que uneix la paret a la muntanya. A la cara nord s'hi amaguen les vies de veritat per als habituals del granit.

Arribem així al bosc i cap avall pel corriol marcat amb fites i fresat per la concurrència.

Demà més, més lluny i més difícil.