Tintín al Montroig

7 d'abril del 2014.

Continuem deambulant per Camarassa, avui a l'altre banda del riu, a veure l'Estremera del Montroig, serra de la qual només en coneixem el diedre Blanqueta al seu bell mig.

Aquest itinerari és una excursió que acaba en escalada, variant d'altres vies més difícils, pròpies de l'estil d'aquestes parets, ataronjades, eixutes i dretes.

Després d'una gincana per un túnel paral·lel a la carretera, la presa del pantà, una precària passera sobre les comportes de desaigue, i un passeig sobre les restes de les obres hidroelèctriques, penetrem l'obaga del Montroig per un sender ben fresat entre boscúries de petits rorures, que mena a la Cova del Tabac. I sort que és obaga, per que quan superem el primer relleu i passem a la solana, a la gran feixa entre el sòcol i la cinglera superior, la calor és ofegadora, i això que encara és d'hora. 

Deixem el camí de la cova per a enfilar per unes cadenes cap a la cinglera. 
De primer trobem un petit ressalt rocós que en teoria és el primer llarg de la via, i que suposa grimpar per un esperonet per a assolir la marcada feixa. Resseguint-la arribem al coll que ens separa del Castell.
Aquí treïem cordes i peus de gat. Primer llarg. Un mur baix defensa aquest collet, i de quina manera. Un pas, només un, però de molt mal agafar. S'agraeix el parabolt. 

Mur del primer llarg, segon llarg, fisura/xemenèia del tercer.

A sobre, caminem un troç fins a retrobar la roca. Una paret tombada i de roca peculiar, configura el nostre segon llarg, protegit per quatre parabolts. La reunió es fa en una savina després de caminar un altre troç pels matolls.

Caminem una mica més en direcció a la marcada fisura, xemenèia quan ens hi empotrem, que es dibuixa a l'extrem de la serra.
Aviat el caminar es converteix en grimpada, bruta, embardissada, fins que un pont de roca en un bloc empotrat assenyala la reunió del que serà el llarg més escalatori i bonic de la jornada, el tercer per a nosaltres.  

Superat el bolc de la reunió entrem a la xemenèia i comencem a fer oposició, amb la motxil·la penjada. La roca ofereix forats per a anar assegurant amb algun friend petit i algun tascó. Escalada plaent, neta, freca i ombrívola en un dia molt calurós. La xemenèia s'obre i s'acaba. La paret on poso els peus es torna més llisa i molsosa, i canvio a la del darrera per sortir i assolir l'únic parabolt que hi ha ja a peu pla, on faig reunió.

Fugir del sol s'imposa, i entre matolls eixuts i alls florits resseguim per on sembla més trpitjat fins a trobar el camí cap al pas del Sastre.

Bon camí avall, cada cop anem més al'ombra, fins que del tot passem a l'obaga del pas del Sastre, petita cinglera que trenca aquest vessant, i on un forat a la muntanya rep el nom ce cova, Cova del Pas del Sastre.

Ressenya del llibre del Marmolejo, enllaçada del bloc Escalada per a Tontos.

Maldeta

27 d'abril del 2014

Nit ventosa i tempestuosa la vigilia d'aquesta ascensió, que no pronosticava res de bo, ens regala una albada amb boirades que vessen de nord i un joc de llums, que després d'ocultar-nos el crestal cimal i fent-nos sentir perduts enmig de la boira i la glacera, acaba amb una clariana absoluta just al sud de la divisòria.

Calcem esquis a l'Hospital de Benás, ara hotel d¡aparcament gens hospitalari, avançada només per a clients, no per a visitants, que han de pagar la penyora de patejar l'asfalt des d'uns metres avall per a no destorbar les classes superiors. De fet aparquem just a la cruïlla, on hi havia un parell de cotxes més, o sigui que com a senyors.

Enfilem de seguida per Paderna, pels seus glaçats i esbonyegats tubs, que dificultosament menen a la Coma del mateix nom, entre dues de les tres Chermanas, la Tuqueta Blanca de Paderna i el Pic de Paderna. I cap al coll sud d'aquest últim que remuntem.

Quants devem ser els que passem de llarg aquests pics cercant cotes més altes, altimètriques que no de bellesa, per que tan la Tuca com la Tuqueta son impresionants.

Carenejant primer i flanquejant després sota la Dent de Maladeta, entrem a la glacera, més aviat coma, doncs poc en queda d'aquella. Les nubolades oculten el pic, fins al punt de perdre el mont de vista i plantejar-nos de baixar seguint les encara visibles traces, abans que els cops de vent acabin esborrant-les. 

La proximitat de la barrera rocosa que tanca i de fet forma aquest cirs i tots els seus cims, ens empeny amunt quan s'ens mostra, fins que la clariana s'imposa i la visibilitat és absoluta.

Pugem la canal, on s'hi ha acumulat molta neu i costa molt de caminar-hi. Sobre la carena tot és paradisíac, sense vent, sense núbols, amb neu endurida.

Baixats de la canal calcem esquis i fruïm d'una neu excelent en aquestes cotes altes, on la fusió ha començat a fer efecte però no prou com per dificultar l'esquí. Baixem direcció al refugi per a retornar pel fons de la vall, cosa que és un sense sentit podent tornar per on haviem pujat, però com que de coneixer la zona es tracta ho acabem fent així. Als pendents de sobre el refugi apareix l'inesquiable crosta, sobre la que fem més caigudes que girs, fons que ja arribats a baix, la fusió de la neu es tal que la crosta ha desaparecut, i tornem a gaudir de l'esquí tot i que sobre una neu ben pastosa.

Primers pendents a dalt de tot; un gaudi.

Des del cim. A veure si aquest any es deixa.