...NIMFA DE ROCA I GLAÇ...TEMPLE DE VENERACIÓ

Canal Gigolo a la Cambra d'Ase

2012-01-30T11:08:00.000+01:00

Els gossos pugen canals?

Un simpàtic gos s'ens apropa a l'aparcament d'Eina, on comencem a caminar, i ve amb nosaltres pistes amunt fins al Pla de Cambre d'Ase, final de l'estació d'esquí. Allà s'en va amb un muntanyenc solitari que va a la Vermicelle. Serà seu?
Ja a la pala prèvia a l'entrada de la canal, reapareix el gos, tot content i ve amb nosaltres, tot i que intentem fer-lo fòra. 'Al primer ressalt no pujarà i marxarà', pensem.

Una fina capa de cinc centímetres cubreix l'endurida neu vella, glaç moltes vegades, però l'animal hi tracciona perfectament. Fins i tot supera els ressalts de roca coberta per la fina capa de neu, i tornem a provar de foragitar-lo. No hi ha manera.

La canal s'obre després dels primers ressalts, fàcils i amb bastanta neu, i en un característic replà a tocar de paret despleguem cordes per a afrontar la sortida, sense cornisa però amb alguns ressalts de roca a la vista que ens faran apretar.

Evidentment el gos no pujarà per aquí. La seva presència em genera neguit i preocupació; no sabem si serà capaç de baixar per allà on ha pujat i en sortir de la canal truquem als gendarmes de muntanya per a avisar-los. Ens diuen que ja saben de qui és i que ja veuran què hi poden fer. Ens plantegem de lligar-li i treure'l d'allà, però és un retriever de 50 kg que no sabem ni per on agafar-lo.

Nosaltres ens hem de concentrar a superar el final de la canal, amb uns trams de neu molt vertical i dura que permeten pujar a piolet tracció, i amb afloraments rocosos que aprofitem per a protegir la progressió amb tascons i aliens.

Com que portem cordes de 50 m hem de fer una reunió intermitga. Resta el ressalt de sortida que el farem per una curta xemeneia de roca amb restes de la cornisa a sobre, que son un plaer de punxar amb els piolets per tibar i sortir.

Entre les nubolades de la nevada d'aquesta nit i de les tempestes que afectaran en breu els voltants, saludem les cordades de francesos que han pujat l'Eclair, i alguns que venen caminant de la Torre d'Eina.

Baixem per la canal central. Som els últims.

Haurà baixat el gos?

Prats de Bacivers

2012-01-23T22:09:00.000+01:00

Torna a começar un dissabte enmig d'aquesta mena de pletes asfaltades, utilitzades menys dies a l'any del que justificaria el seu impacte, i envoltades de construccions pensades per a durar poc.
La megafonia comença abans d'hora, pregant al nombrós grup d'esquiadors de muntanya que travessen cap a Núria que no circulin pel mig de les pistes.

Concentrats en el nostre esforç per a superar els pendents de Punta Ombriaga i Bacivers, oblidem ràpidament el desori de l'estació d'esqui de Vallter.
A la carena divisòria el vent ens recorda que forma part essencial d'aquest paisatge de cims arrodonits, però aviat afluixarà.

Per fort pendent, refiats d'una neu molt endurida, vella i transformada, baixem a la Coma de Bacivers i flanquegem l'estribació oriental del pic, entrant a la petita coma que es forma a la seva cara nord.

Tal i com feiem la setmana anterior al pic de la Dona, caminem coma endintre identificant canals, més profundes i menys nombroses aquí, mostrant un aspecte més feréstec.
Les petjades revelen recorreguts realitzats per altres cordades dies enrere; avui estem sols, ni un ànima. El vent de la carena no convidava a venir.

Canal Oriental i canal Petit Dídac

Aproximadament a mitja paret trobem la canal batejada coma Petit Dídac, molt evident, encaixada i amb total continuïtat de neu, però oculta rera un esperó quan ens aproximem pel fons de la vall.
El ressalt intermig esmentat a les ressenyes el trobem totalment tapat de neu, i només a dalt, i per gust, ens desviem a la dreta per un pendent de neu que es redreça sobre l'aresta, sortint d'aquesta manera una mica més enlairats. Neu dura majoritàriament, amb petjades marcades de dies enrera i trams que permeten fer piolet tracció, a excepció de la sortida final que és més inconsistent, obeeix a les condicions imperants al Pirineu durant aquest etern anticicló.

Cim, coll de la Geganta i avall.

Montserrat signa aquest inconfusible horitzó al sud del Pirineu Oriental.

El poder de la divulgació: Pic de la Dona

2012-01-17T17:37:00.001+01:00

Quan tots només veiem el Gra de Fàjol com a muntanya on fer-hi ascensions hivernals que requerissin d'una certa tècnica alpina, el pic de la Dona ni ens el miravem, tot i que el veiessim, i ha hagut de coincidir la mancança de neu en aquell i la divulgació d'aquest, per que enguany, tots el que cerquem una matinal ràpida i a prop, ens hi atansem.
Quantes muntanyes més de les que veïem sovint i que no ens mirem, amaguen recorreguts i possibilitats que les nostres opaques mirades no saben veure?
Cal que faci acte de presència una certa enrabiada pel fet d'haver-se acomodat a unes condicions i rutes cantades i ressenyades que disten d'allò més de l'aventura alpina?

Rera el malmès paisatge d'Ulldeter, i rera el soroll dels seus estris i visitants mecànics, ben bé sembla (o potser és així) que canviem de món en travessar la Portella de Mentet, i això que només descendim uns centenars de metres al nord, però ara son els isards els únics elements en moviment que solquen els pendents de neu entre boscos de pins.

El massís del Canigó sobre les valls de Pi i de Mentet.

Ja en un pla més esportiu, també és un altre món el que apareix a la cara nord del pic de la Dona, on els tombats roquissars s'acanalen formant un seguit de corredors i arestes per a gaudi de l'alpinisme fàcil i de poc compromís, en contrast amb l'arrodoniment de tot l'entorn, que en facilita l'accés i la retirada.

Tota la colla a la Portella de Mentet. Part de la cara nord del Pic de la Dona.

Ens trobem un munt d'amics que feia temps que no ens veiem, i també un munt de desconeguts a l'aparcament de l'estació d'esquí, que, tement massificar la zona, no veiem més durant la restadel dia. Només alguna cordada aquí i allà es divisa a la cara nord, però en cap cas coincidim en la mateixa canal com passa en d'altres llocs on gairebé cal demanar tanda per a passar.

Des del fons de la coma de la Dona, com si d'un aparador es tractés, triem canal a ull i amunt! No se quina és, però es tracta d'una pendent de neu d'uns 45º, primer prop fregant un estrep rocós, i després una muca més encaixonada, però sense cap dificultat ni secret.

El Marc i el Carles s'enreden en una canaleta de més a l'esquerra que acaba en un esperó rocós, fent-hi un llarg de corda.

Amb ganes de més i donada la facilitat i condicions de la zona, baixem per una canal que en fa dues més enllà cap a l'oest. De nou a peu de paret triem a cop d'ull, cercant una mica més de dificultat.

En trobem una que sembla ser la canal del Trist Partit, ara que miro alguna ressenya, i ens hi posem.
Una petita goulotte a l'esquerra, paral·lela a la línia de neu, convida a pujar-hi, però el glaç és trencadís.
Sobre aquest primer ressalt s'obre la canal per pendents de neu, fins un estretament amb un nou ressalt.
La ressenya indica a la dreta a partir d'aquí, però nosaltres tirem pel dret superant un mur de roca, finc els camps de neu culminals.

En tornar a travessar la carena cap al vessant sud, tot i tenir als peus la funesta visió del malmes circ d'Ulldeter, s'ens mostra a l'horitzó un paisatge molt emotiu per a mi, on la densa atmosfera mediterrània es veu esquitxada per la prominència dels també mediterranis massissos del Montseny, Montserrat, Collsacabra, etc, que sobresurten fosques de les boires brillants per l'esbiaixada llum de l'hivern. I és que el paisatge és tan l'escena que li dona suport com el propi fet de la percepció, existint per tan només com a conjunt dinàmic, com a esdeveniment, talment una obra d'art.

Ressenyes de la Trist Partit i de la Molimolano, d'en Pako Crestas.

Pic Rodó, rodó però encinglerat

2012-01-11T22:00:00.000+01:00

I és que la toponímia encerta, però de rodó només en té el cim, ben envoltat d'estimballs excepte a la seva cara nord, per on ascendirem.

Cerquem un itinerari fàcil, amb més neu que roca; la cara nor-oest ofereix una canal que sobre el paper sembla interesant, però el vent ha castigat molt aquest vessant i endemés, la cinglera culminal li dona un grau de dificultat que m'espanta.

Sota el bell sol de migdia creueum el desert poble de Prats de Balaguer, on prenem la pista, ample però pedregosa, que permet accedir en vehicle a la Bassa d'Aumet. Des d'allà, la cabana de l'Orri queda a 45 minuts caminant cap al sud, vall amunt, per una pista tancada i molt còmode. De neu ni parlar-ne: ens movem entre els 1600 i els 1800 m i la neu apareix als 2200.

De tan curta aproximació no ens cansem prou que decidim d'explorar més amunt, a veure si la cabana de la Girmauda, a quasi 2000 m fos habitable ni que sigui per una nit. Res més lluny de la realitat; un matoll ha pres possessió absoluta de les runes de la cabana; la natura sempre recupera el seu terreny.

Foc i lectura fins l'hora de sopar son les inactivitats d'aquest capvespre de lluna quasi plena, en aquesta solitària vall de la Riberola, entre les valls de Planès i de Carançà.

Som mandrosos i no ens llevem gaire d'hora. Així que, sense frontal, comencem la llarga caminada vall amunt, per un sender ample i fresat, però amb molt glaç vidriós i perillós (com es nota la mancança de neu!), fins que el terreny s'obre i el bosc desapareix.
Som al peu del Pic Rodó, concretament de la seva canal nord-oest.

La canal Central que ascendeix la cara nord-oest està molt ventada i mostra molta roca, sobretot a la seva sortida a la dreta de la cinglera final. Optem a ascendir per l'ample canal nord-oest, que per pendents poc pronunciats, ressegueix la base de la cara nord fins un marcat collet.

Del collet podem pujar per on ens sembli, i ho fem propers a la divisòria, per pendents de neu que a voltes s'encaixonen formant canals entre els ressalts de roca, fins i tot algun embut ben glaçat. La duresa de la neu i el glaç permeten ascendir en piolet tracció.

Assolim el camp de neu de suaus pendents que forma el cim, efectivament ben rodó, però tot ell envoltat de parets. Per al descens, llegint ressenya que el llibre indica per al descens de la Canal Pokorski , resseguim la cresta cap al Pic Anyeller a la recerca del coll Bernat i el descens per la vall.

Comença aquí a complicar-se el recorregut més del que esperavem, doncs el llibre no en diu res. Puequem de manca d'informació, doncs, encara que fàcil, aquesta és una cresta que te els seus alicients a l'estiu, i és clar, en condicions hivernals es complica substancialment.

Els pirmers ressalts de descens del Rodó demanen alguna desgrimpada i bastants flanquejos pel vessant est, força carregat de neu per efecte del vent.
Arribats al coll més profund de la cresta, pensem en la possibilitat de descendir fent algun rapel, però l'abisme no permet veure la paret que hi ha sota i continuem.

A partir d'aquí fem algun llarg assegurat; tenim un mur al davant, la cresta s'esmola i l'estimball a banda i banda esgarrifa.
Prop ja del Pic Anyeller trobem una instal·lació de rapel amb una corda fixa, i essent ja tard decidim provar sort a veure si podem baixar. Portem dues cordes curtes de 30 m, i, és clar, arribem a mitja canal, per cert molt profunda, retallada i desplomada. Clavem un pitó i continuem fins un pont de roca ja muntat, i després un merlet, etc, fins que som al fons de la vall i descendim.

Indubtablement hauria valgut la pena continuar la cresta fins el pic, però el desconeixement i la por a retardar-nos més ens fa baixar. Des del fons de la vall, a distància, s'aprecia la poca cresta que quedava fins el coll Bernat.

Pic Rodó, esquerra, i Pic d'Anyeller a l'extrem de la dreta. Baixem des del que sembla el cim.

Ja al fons de la vall, baixem cap a l'Estanyol i vall avall fins a arribar ja de nit a la cabana de l'Orri, i poc després al cotxe.
La jornada ha estat mes dura del que esperavem, però la satisfacció d'haver resolt tots els entrebancs que han anat apareixent supera amb escreix el cansament i la tensió.

Més imatges:

Pic Rodó

Una altre via nova a la Punta dels Cavalls, La Mola

2011-12-27T17:28:00.000+01:00

Si fa uns mesos gairebé estrenavem vies a la Punta d'En Serreta, ara li ha tocat a la recentment inaugurada en honor a l'Àngel Casanovas i Crespo, i dic inaugurada, encara que soni estrambòtic referint-se a una via, per que va ser objecte d'un acte en record de qui li dona nom.

El primer llarg és una excusa per a no pujar caminant per les canals al peu de la cinglera, però ja m'està be: millor pujar per a aquest rocam de conglomerat vermell, menys trencadís del que sembla, que no pas erosionar encara més amb nous corriols les sofertes canals.

Al segon llarg li costa que el sol hi escalfi la roca; està força encarat a l'oest.
La sabina que hi ha a peu de via permet enfilar-s'hi i xapar el primer parabolt, que dona inici al tram d'Ae, fins que la matem, i aleshores caldrà fer alguna cosa per enfilar-se.

Comencem així el llarg amb aquests quatre passos d'artificial equipat, fins que el desplom s'acaba i l'excel·lent roca convida a escalar-hi, a l'entorn d'una fisura. Un parell de pitons encastats encara fan tibar un pas d'Ae, per sortir ara ja en lliure fins a la reunió, seguint una trajectòria que descriu un arc cap a la dreta i que es va fent difícil.
La reunió la fem en una alzina, al costa de la qual hi ha el pot de registre.

El tercer llarg, per cert ben curt, comença amb un pas d'estreps en diagonal que em fa suar, fins que, superat, l'escalada restant és tan curta com bona la roca, acabant al capdemunt de la Punta dels Cavalls.

En baixar, la Kira està tan tranquila que decidim fer una altre via, que serà la Josep Calvet Pratginestós, feta fa uns mesos amb la Sílvia.
Aquest cop faig jo el primer llarg, amb dos trams verticals i fins, i el Wolfgang fa el segón, curt però molt fi, que resol elegantment per fora de la fisura.

La pacient Kira es comporta perfectament a peu de via.

Alta Fidelitat al Serrat dels Monjos

2011-12-26T23:02:00.000+01:00

17/12/2011

Amb un xiulet avisa de la seva presència.

Curta, de només quatre llargs, assequible, que no passa de V+, i ben assegurada, la qual cosa no vol dir que no calgui posar alguna protecció en les nombroses fisures d'aquests serrats: aquests son els trets que defineixen al meu parer aquesta via.

El serrat dels Monjos, igual que el de les Garrigoses, està format per estretes arestes que conformen els corresponents diedres i canals, resultant una escalada que alterna plaques, arestes i diedres, i en aquesta via també, algun tram de terra i vegetació.

L'entrada al L1 comença fina, per una característica llastra com a única presa, i després prez un esperonet còmode i ben protegió fin la reunió.

El L3 ja es fica de ple en una canal amb una mica de vegetació i roca d'aparença dubtosa, però que aguanta perfectament. Al capdemunt de la canal, surto a un esperó que trobo molt fi, el pas que més em costa de la via, i m'agafo a la cinta.

El tercer llarg travessa la Picnic, i cal anar en compte de no prendre-la. Aquest llarg transcorre principalment per plaques de molt bona roca.

El quart llarg em torna a tocar a mi. El llarg és ple de passatges molt variats, dels quals no en recordo tota la seqüència. Cal superar un bloc de forma bastant atlètica, amb còdols que en algun moment son dubtosos; la ressenya indica un Ae que es fa perfectament en liure, atlètic també, amb una sabina morta de bon encintar; a la part final del llarg, el terreny tomba i la roca és excelent, però no hi ha cap assegurança i no veig possibiliat de protegir.

La Sílvia arriba a la última reunió.

Ja només ens queda el descens, per un costerut corrillo barranc avall fins que la cinglera l'interromp, obligant a un llarg i espectacular ràpel, per cert molt ben equipat i còmode de recuperar-hi les cordes.

El Timbaler del Bruc i el Gerro. II

2011-12-12T19:55:00.000+01:00

El Gerro és una agulla l'estètica de la qual queda absolutament definida per la Nansa, esbelta llastra que s'hi apoïa per la seva aresta sud-est.

La vía Normal aprofita la canal que forma la Nansa amb l'agulla, ascendint de dreta a esquerra fins a una repisa amb quatre alzines, on es situa la R1, que coincideix amb la nostra. D'aquí en amunt s'endevinen alguns espits vells una mica a la dreta de la nostra línia.

La via África, que és la que ascendim nosaltres segons la ressenya de La Noche del Loro, coincideix amb l'Aresta Brucs del llibre Agulles del llibre del Joan Miquel Dalmau, però incomprensiblement, segons el llibre aquesta Aresta Brucs s'acaba als 20 m d'alçada, en un despenjament de les vies esportives properes.
Així docs, la via Àfrica, és l'Aresta Brucs?

Començo amb el L1, en placa, fi de peus, V+, molt ben assegurat. Escalada rectilínia, equipada, esportiva, fins al replà al costat de les alzines on es faria la R1 de la via Normal provinent de la cavitat que forma la Nansa.

L'Àlex obre el segon llarg.

La Sílvia al costat de la Nansa.

El segón llarg espetega als pocs metres amb un mur vertical format per còdols, oferint un passatge de V+ de col·locació més que de finura, i d'aquí de dret al cim.

EL descens el realitzem amb un curt però espectacular rapel al costat est de la Nansa.

Ressenya de La Noche del Loro.

El Timbaler del Bruc i el Gerro. I

2011-12-11T19:39:00.000+01:00

Sud, sol, graus assequibles i vies assegurades...

Aquest és el resultat de la recerca d'un parell de vies per a un matí de diumenge: la Francesc Sardans Fàbregas, al Timbaler del Bruc, oberta enguany pels germans Masó, a l'esquerra de la més antiga Ivan, i una via al Gerro que apareix com a Àfrica a La Noche del Loro, i com a Aresta Brucs + Normal al llibre del Joan Miquel Dalmau.

La Francesc Sardans Fábregas és la típica línia que enceten els Masó quan cerquen esperons verges entre vies ja obertes, en aquest cas entre l'Aresta Brucs (a l'esquerre, passant per l'Agulla dels cartutxos) i la Ivan (a la dreta), però amb més verticalitat i finura que a les últimes que hem fet.

Heus ací la descripció literal dels aperturistes, amb alguns comentaris:

L1: un curt diere inicial du a una aresta on predominen els passos de finura. Els passos de finura m'ho semblen realment i molt; perfectament assegurats.

L2: un flanqueig a la dreta condueix a una cavitat (el fornal del 6Q) que precedeix un mur vertical ben equipat. Roca solta. El V+ és més aviat de col·locació. Es tracta d'un mur format per còdols on el dubte és si algun d'ells saltarà en forçar-lo.

L3: comença seguint un marcat i vertical diedre de passos atlètics que deixem fent quatre passos d'artificial cap a l'esquerra. Possibilitat de forçar en lliure. Roca variable. El primer Ae que indica la ressenya es passa en lliure prou bé, amb la possibilitat d'apoïar-se a bansa i banda del diedre. El segon Ae te una sortida finíssima, amb preses minúscules pels dits i peus en adherència, tot plegat amb molta verticalitat.

L4: coincideix amb el darrer llarg de l'aresta Brucs del Timbaler del Bruc. Inici vertical desequipat de roca excel·lent i final més ajagut. Sobresurten uns grans còdols que permeten fer-hi un merlet, i obviem totalment el pitó, que queda molt a la dreta.

Els segons de cordada aconseguim fer en lliure els passos d'Ae del tercer llarg, i l'Àlex, que va de primer gairebé també, tot i que afinen moltíssim.

Contents d'haver-ho passat molt bé en aquesta via, veiem el Gerro a sota, a ponent, i l'estètica de la seva nansa aviat ens crida l'atenció.
Som-hi doncs.

Ressenya extreta de La Noche del Loro.

Retorn a la neu al Rulhe

2011-12-10T22:00:00.000+01:00

8 i 9 de desembre

Amb condicions de neu escasses però bones en quant a seguretat, abusem de que la seva presència comença a cotes altes, molt altes per la època de l'any (2200 m +/-), i entrem per la vall d'Aston en cotxe fins el Pla de Las Peyres, on acaba la pista.

Temia que aquest pic, que feia temps voltava entre els meus desitjos, fos excessiu com a primera trepitjada de neu de la temporada, però tot el contrari, és una ascensió agradable sense desmereixer de certes exigències, en ascendir pendents de neu de quasi 45º i grimpar algun pas de roca de la canal al cim.

De la cabana de Las Peyres al refugi triguem ben poc, tot i anar carregats amb més material del compte, tan per passar la nit com per a l'ascensió de l'endemà. Amb el sol de tarda, que toca al refugi fins que el Pic Negre de Juclar ombreja tot el vessant, pugem, ens instal·lem i sopem a la taula que hi ha a l'exterior, sense passar fred ni penúries de cap mena.

El refugi de Rulhe ofereix una part lliure amb 10 places en lliteres, amb matalàs i mantes, i un parell de matalassos al terra. A la terrassa exterior, tota de fusta, hi ha la taula, ideal per a seure-hi mentre fa sol, i per passar-hi fred esmorzant de matinada.

De la nit...

L'endemà al matí, no gaire d'hora, tot sigui dit, prenem el camí Gr10 direcció Merens, cap al coll que delimita a llevant la vall on ens trobem. La neu comença just al mateix refugi, i l'anticicló que fa dies afecta tot el Pirineu fa que sigui transformada i endurida; els crampons no caldrà portar-los a l'esquena.

... al dia.

Camí del coll divisem tot el vessant nord del pic, identificant el recorregut de l'ascensió, però errant la canal, doncs ascendir per on vàrem descendir hauria evitat fer un tram de cresta innecessari, tot i que divertit i entretingut.

Itinerari de pujada (vermell) i de baixada (verd).

Del coll estant prenem una coma cap al sud, en ascens, esquivant el caos de rocs i ajudats per les fites que l'escassa neu encara no ha cobert del tot.

Encara per pendents suaus ens dirigim sota la barrera rocosa que divideix el vessant i que configura l'entrada a una canal molt oberta, per on pujarem. El pendent no supera els 45º enlloc, si és que hi arriba.

Anem trobant la neu més compacta a la nostra esquerra, i per aquest motiu ascendim la branca esquerra de la canal. Arribem així a un collet, on el panorama s'exten generós al vessant sud, entre crestes i canals, i divisem a la dreta el cim.

Flanquejem la cresta per la cara nord, resseguint repises i canaletes de neu entre els grans blocs de roca, amb alguna formació curiosa com la cova que forma un gran bloc, fins que assolim la branca dreta de la canal que ens condueix a un nou collet, ja a tocar del cim.

Dos ressalts més i som al capdemunt del Rulhe, estret cim esberlat per tot arreu, confluència de crestes que provenen del Ruf i del Fontargenta d'una banda, i de l'Albe per l'altre.

Descendim ara si per la canal que directament ens porta a la base, i desfem el camí de pujada, en menys temps tot plegat del que preveia per al nostre primer contacte amb la neu d'aquesta temporada.

Baumes i còdols als Ports. II

2011-12-07T11:28:00.001+01:00

4 de desembre.

Seguint amb les ressenyes més fàcils dels kutrescaladors, anem a buscar la via Superman al Paller, enfront de les Gronses.

L'aspecte inicial de la paret és bastant tètric, essent un conglomerat tombat ple de vires, baumes, codolars i molses, amb alguns regalims d'aigua, i d'aparent pas exposat a caigudes.

Una gran fita assenyala la R1 al final del primer llarg, que tractant-se d'una feixa en diagonal ascendent de dreta a esquerra (totes les muntanyes d'ací presenten aquesta orografia) pugem caminant, sense ni tan sols posar-nos els gats. Aquesta serà doncs la nostra R0, amb un pont de roca.

Caminant pel que seria el L1 i R1 (R0 per a nosaltres).

En el primer llarg hi ha només dos ponts de roca i dos parabolts a la R1. La resta s'ha de protegir al gust; tot i que és fàcil, algun pas amb molsa i alguns còdols sense cohesió ho aconsellen.

El segon llarg comença ascendint petites feixes cap a un espit que assenyala el camí, i que serà l'únic element d'assegurança que hi ha a la resta de via. Pel que sembla més lògic i sempre en direcció a dues grans sabines, ascendeixo d'una bauma a l'altre per les petites canals i diedres que s'hi formen, i que permeten anar protegint-se amb tascons, tricams i aliens.

Faig la reunió en una savina i després veig en cordino a la del costat dret; potser l'altre és més còmode però tan és.

La Silvia continua amb el curt tercer llarg fins el cim, on fa reunió d'un ginebró (més a l'esquerra hi ha dos parabolts amb anella qeu no ha vist).

Des del cim baixem caminant cap al coll que ens separa de les Gronses, i per la canal de la dreta descendim fins el filat d'un tancat. Un corriol ens retorna a la pista.

Ressenya dels Kutrescaladors.

Per acabar el dia ens dirigim a la Falconera amb la ressenya d'aquesta via de nom desconegut per a molts de nosaltres, desconeixent també que la seva orientació és oest i que per tan escalarem a l'ombra (primer la buscavem a la cara sud).

Novament s'ateny el peu de via grimpant per roca tombada, peculiaritat aquesta de la geologia dels Ports.

Aquesta via està equipada, tot i que algun element sempre va bé per a protegir-se en els llocs fàcils i de vegades descompostos.

L1 i inici del L2.

Faig el primer llarg consistent altra vegada en una successió de murs i de feixes en diagonal, amb una de més marcada a mig llarg i un mur al final, que no suposa massa dificultats.

Pas de V al L2.

El segon llarg, que concentra les dificultats de la via, és per la Silvia.
Després de les primeres rampes i passada una gran savina, apareix un mur que presenta una petita fisura que constitueix el seu punt dèbil, però la presència d'un regalim d'aigua complica el pas.
Un tascó de reforç després entre el parabolt i el pitó que protegeixen el pas ajuda a tranquilitzar-se en cas de tocar l'aigua, i axí es supera el mur.

A sobre, un altre mur també vertical però amb bones preses permet acabar el llarg fruïnt plenament del rocam.

Reprenc l'escalada del tercer llarg, que poc a poc es va fent vertical fins a la feixa que trobem al costat de la berruga descomposta que corona el vessant.
Un parabolt despistat cap a la dreta em condueix sota la berruga, on hi ha algun còdol per a apoïar-s'hi, però fa fregar molt les cordes i hauria preferit escalar recte pel mur, que tot i de poca presa, te algun forat que hauria permès superar-lo potser amb un grau més.

Degut al fregament faig la R3 a les dues xapes que hi ha a escassos metres de la carena, i així la Silvia fa el que serà el curt quart llarg fins a dalt.

La Silvia al quart i últim llarg i ressenya dels kutre.

Descendim pel barranc rera la paret i arribem a l'aparcament dels Estrets encara amb plena llum de dia.

Acabem així aquesta estada de dos dies als Ports, amb un munt de vies per fer en aquest sector dels Estrets d'Arnes i amb encara molts més racons a descobrir en aquesta inmensa regió.

Baumes i còdols als Ports. I

2011-12-07T07:30:00.000+01:00

3 i 4 de desembre

Sud, sequera i calor, son termes que associem l'un amb l'altre, i condicions que no es donaren aquests dies als Estrets d'Arnes.
Les plujes s'havien decidit pel sud, i l'aire fred havia fet la seva primera entrada de la tardor, quedant un terreny moll i una temperatura baixa que l'esbiaixat sol ja no era capaç de vencer.

Posar-s'hi d'hora no val la pena, i voler fer massa coses tampoc; entre que la roca està en condicions i que la fosca de la nit arriba molt aviat, el dia queda molt curt.

Parets dels Estrets d'Arnes (Moles del Don).

Avui, que arrime tard, triem la Tintin, i no deu ser tan tard quan som els primers del dia a pujar aquesta concorreguda via (tres o quatre cordades ens seguiran).
La via és de les mes asequibles i equipades de la zona, i fem be de triar-la, doncs és el primer cop que escalem als Ports i aquí el grau i l'equipament de les vies tenen les seves peculiaritats.
Fent ús i abús de les ressenyes dels kutrescaladors (l'endemà també les utilitzarem), escalem aquesta via sortint per la via Arrels, flanquejant per tan sota el sostre que forma la berruga del capdemunt de l'esperó, conferint així molt de caracter a la via que d'altre manera seria una curta matinal.

L1: completo l'equipament amb algún alien a la fisura de la dreta.

R1, amb les Gronses al fons, i la Silvia iniciant el L2, amb el pas més difícil de la Tintín, de IV+, que no de la via sortint per l'Arrels.

Després del plaent llarg 3, ens desviem a l'esquerra, a flanquejar sota el sostre fent el que serà el nostre L4.

El passatge comença molt còmodament, per unes vires que van ascendint i que es poden protegir amb algun tascó i algun tricam. Sota el sostre trobem un spit (de fet n'hi ha dos, però el primer em queda molt avall; he flanquejat molt amunt), i la roca canvia, fent´se molt llisa, tot i que poc vertical.

Algun tricam molt precari em tranquilitza, però el flanqueig és fi. Després d'un altre espit arribo a una repisa molt còmoda on hi ha la reunió, de dos parabolts amb cadena.

Toca ara a la Sílvia el L5, que està graduat de V-, però amb un pas que es fa mirar, tot i que està ben protegit.

Arribem així al capdemunt de l'esperó i ja només resta baixar per la canal, que encara reserva un ràpel quan s'encaixona.

Amb aquesta concorreguda i assequible escalada ens iniciem als Ports, on abans només hi havia caminat.

Ressenya dels kutrescaladors.

'Passeig' a l'Agulla Manolito Garcia

2011-12-01T11:00:00.000+01:00

A partir de migdia sembla que no es pot fer altre cosa que passejar, però si el passeig obliga a utilitzar-hi les mans i acaba alçant-se sobre els torrents i els boscos de la regió d'Agulles, el gaudi està asegurat, i el desig per a aquesta muntanya reapareix al cap de temps de no anar-hi.

Aquest itinerari (terme que s'hi escau més que via segons el concepte que majoritàriament s'en té) ascendeix el conjunt d'agulles i contraforts que formen l'Agulla Afortunada i l'Agulla Manolito Garcia, resultant-ne una sèrie de murs, colls i carenes que es van superant i enllaçant.
El resultat és ja el carcterístic de les apertures dels germans Masó.

Els tres primers llargs pugen a la primera agulla, l'Afortunada, essent propiament d'escalada els dos primers, el segon bastant dret i molt ben assegurat.
El tercer llarg puja al cim i baixa a un collet que hi ha al nord, de forma ben curiosa, doncs és el millor lloc on assegurar els segons. Es fa extrany trobar-se de primer amb la corda per dalt, desgrimpant un mur de III+.

Els dos llargs següents ascendeixen la Manolito Garcia, amb un mur a l'inici del primer de tots dos, i un mur en el curt últim llarg.

La tènue llum de la tarda i la caminada per la canal entre l'Ou de Colom i la Bola de la Partió, és un dels alicients de la jornada. Teixos, i aurons enormes la fulla dels quals encatifa el fons de les canals, competeixen en altivesa amb les agulles, protagonistes úniques per a aquells que no miren a fons.

Ressenya dels germans Masó.

Dos vessants del Montsec de Rúbies

2011-11-28T08:29:00.000+01:00

19/11/2011

Fondalades emboirades després de les pluges de tardor i sotabosc humit i ple de molsa, és allò que menys escau a una serra anomenada Montsec, però la condició d'obaga s'imposa a la cara nord, sobretot a mig vessant, lluny de la fondalada i de la carena culminal.

Després de creuar la presa de Terradets, venint per la carretera des de la font de les Bagasses, pugem per la pista que ressegueix el Barranc de Barcedana, per una pista entre secalls i rostolls, fins que ens apropem cada més al bosc i la pista esdevé un corriol.

La clemència del pendent suau, s'acaba i la muntanya ens fa callar. El camí comença a descriure marrades per a adaptar-se a la orografia i escapar-se de la penombra de la fondalada ombrívola.

Net de rocs, que hom ha anat apartant a banda i banda, la comoditat del camí és lloable, tot i que pujar cansa.

Entre les cotes vuit-cents i els mil i pico metres els roures adquireixen la seva màxima esbeltesa, a recer del difícil accés, amb uns troncs que no estem acostumats a veure al nostre país. Hi tenim un tresor aqui dalt.
La coloració tardoral arriba tard per a alguns d'ells; segons l'orientació i l'exposició n'hi ha de ben grocs i de ben verds. Realment és l'últim arbre en perdre la fulla.

Sant Salvador del Bosc queda alçat sobre un dels esperons que ressalten sobre el pendís de la muntanya, que acaben encinglerats i formant petits pics, que sobresurten del perfil homogeni d'aquesta obaga.

Així doncs, per a continuar pujant hem de descendir lleugerament per a abandonar la elevació i retornar al vessant principal.
Més roures, potser més esparssos i una catifa verda d'herba alta vesteixen aquesta part de la muntanya, a l'ombra de si mateixa, massa obaga per que hi arribi un sol raig del baix sol del novembre.

Una comunitat de pollancres, petits i densos, irromp sobre un replà, conferint un nou aspecte a l'entorn, i donant pas a prats i pinedes replantades fins la carena.

A la Portella Blanca canviem de vessant. Es tracta d'un coll que sembla obert a pic al costat del Peladet, on un parell de cordades encerten el dia escalant-hi ( a la nit plourà).

Cingles, alzinars esparssos, coscollars i garrics acompanyen el camí que baixa a Rúbies, abandonat i ple de deixalles de pagès: banyeres apilades esperant el seu us com a abeurador, palets i fustes de tot tipus, bidons, bigues velles...

Cotxes per tot arreu i alguna fumera testimonien que avui hi ha batuda de senglars, que afortunadament ja ha acabat. Diuen que n'hi ha massa (massa per a qui?), però no és ni de bon tros l'inquilí del planeta que més abunda ni del que més sobrepoblació hi ha... Almenys ells tenen sobrats recursos per ser els que son i molts més.

El Montsec mostra tot el seu esplendor durant el descens a la Font de les Bagasses, on acabarem l'excursió, el dia i la nit.
L'endemà voldrem escalar, però la pluja de la nit ens farà enrere.

Imatges erràtiques: una del Donassà ...

2011-11-24T19:32:00.001+01:00

... o més.
Erràtiques per que ja son aigua passada, pero son, i per tan aquí están.

Tarbessó.

Dent d'Orlu.

Estany de l'Estanyet

Un racó qualsevol, tan és...

i de la Bucòlica a la Rufa: Rodamons de Bosc

2011-11-17T17:41:00.000+01:00

13-11-2011

Les plaques de l'excelent calcàri de tot l'entorn de la roca Narieda, Collars, Canelles, etc, normalment ofereixen forats i esquerdes on portegir els passos amb equipament no fixe, però de vegades, son llises i compactes durant metres, i és aleshores quan les expansions es fan necessàries per a escalar-hi amb uns mínims de seguretat.

En aquesta via pocs son aquests casos (la placa de l'inici del segón llarg, la placa del cinquè llarg i un parell al tercer llarg), i per tan pocs son els espits que hi trobarem, només en aquests punts i en les reunions. Algun clau també trobarem, i de ponts de roca n'hi ha bastants, però nosaltres hi posarem de tot per tot arreu: aliens, camalota, tricams i tascons.

Amb la ressenya del Xavi a la ma ensopeguem a la primera el peu de via, i de fet amb ella resseguirem tota la via sense cap problema.
Comença la Silvia amb el primer llarg, protegit per ponts de roca a dojo, fins que més amunt hi posa alguna cosa, sobretot per a accedir a la R1, ja a la placa. És un llarg a base de murs entre arbres primer, i amb un esperó d'aspecte trencadís després.

Segon llarg i R2.

Em toca a mi el segon llarg, amb uns passos d'inici menys difícils del que semblen a primer cop d'ull, en plena placa. Sobre la placa, superat el diedre desplomat, pujo l'esperó, molt fisurat, fins una nova placa que amb una fisura diagonal, permet protegir-la a plaer i gaudir de l'escalada.

Tercer llarg.

El tercer llarg comença vertical, i per protegir-se, la Sílvia va un pel massa a l'esquerra, fet que ocasiona un important fregament de cordes. La tirada és dreta, recte i per bon terreny; novament un plaer.

No atrevint-se a fer el cinquè llarg, la Sílvia continua amb el quart. Recte amunt assegurant-se a uns pitons i després flanqueig per la petita repisa fins a la reunió, aeri i bonic.

Començo el cinquè llarg i em costa poc tan el flanqueig com l'ascens pels blocs previs al diedre; em pregunto on serà el V+ i aviat m'el trobaré. Cuso d'assegurances tots els racons que trobo, doncs la poca experiència en vies poc equipades em fa dubtar (només hi ha un pitó a l'inici del llarg i l'espit en plena placa).
El diedre, amb fisura cega, es fa en adherència i poques mans. Aviat es troba a la dreta la fisura horitzontal que permet flanquejar la placa, posant-hi les mans i amb els peus en adherència; aqui hi poso algun alien i un parell de tricams que entren com anell al dit (algun el torno a treure en anar progressant). Passada la placa apareix la llastra que permet pujar amb més tranquilitat, assegurar un pont de roca, i encara amb un pas fi, arribar a la reunió (espit, pitó i pont de roca).

El sisè llarg flanqueja primer a la dreta i va a buscar un pany de paret amb unes fisures i uns forats increibles, amb ponts de roca i nanses per agafar-s'hi com es vulgui.

Un últim llarg, el setè, ja només consta de unes plaques tombades i terreny de caminar, per passar de la paret al bosc.

Per fer el descens triem el camí llarg. Pugem fins gairebé el capdemunt de la muntanya que hi ha sobre l'Agulla de Canelles, flanquejant-la pel nod quan trobem un corriolet que ens porta a la canal de baixada de la roca Narieda.
Els trams de tartera de la canal comencen a estar força malmesos, doncs en voler baixar depressa ho fem recte avall, arrossegant tot el material i despullant el terreny. Hauriem de resseguir les zigazagues sempre, garantint així la durabilitat i practicabilitat dels camins en forts pendents.

Ressenya d'alturgell.

Olaya a la Bucòlica: una espina menys

2011-11-16T21:13:00.000+01:00

12-11-2011

Fa tres setmanes vàrem intentar aquesta via, i vàrem abandonar al tercer llarg penjants d'un tascó, doncs varem errar el recorregut, i des d'aleshores que he sentit la necessitat de resoldre el dubte, entendre l'error i fer la via fins al final.

És aquesta una vía de clar traçat clàssic, que ascendeix la paret per fisures que permeten l'autoprotecció, i que aprofita les nombroses feixes per anar-les enllaçant.
Potser no en resulta la línia mes atractiva possible, i es trepitja amb les veïnes Bálsamo de tigre i Terra de dinosàuris, però la Olaya és neta, excepte el primer llarg, i això li dona punts.
La seva dificultat és baixa, amb només un pas de V, tot i que hi ha algun IV+ que apreta, i per tan resulta ideal com a via d'autoprotecció per a escaladors mediocres com jo (almenys ara que l'hem resolt!).

El primer llarg supera el mur del peu de la paret, que en absència de fisures, està protegit amb parabolts, fins a una repisa que permet dirigir-se al costat del sostre, sota el característic bombo que forma una fisura amb la paret.

L'Àlex al primer llarg (fotos de la Silvia).

Per aquesta fisura transcorre el segon llarg, net, protegible amb friends i tascons, amb un pas inicial de decisió, bones preses després i una petita bavaresa, de IV+. Ens situem de seguida en una altra petita feixa on fem reunió en una sabina.

La Silvia al segon llarg.

El tercer llarg, on ens vàrem equivocar anteriorment, em toca a mi. El dia de l'error, no portavem la foto i no vaig saber interpretar la ressenya, enfilant-me massa a prop de la Bálsamo de Tigre per un terreny massa dret , incert i difícil que no encaixava amb les indicacions del paper.

El camí correcte consisteix a flanquejar bastant a la dreta, en lleu ascens entre sabines i terreny trencat, fins que la paret presenta unes fisures on protegir i per on ascendir; aquesta és la lògica de la via: flanquejar repises a la recerca de fisures verticals per on ascendir.
La dificultat es nota; cal buscar el pas; la ressenya indica V;

L'Alex i jo a la R2; encetant el L3 i pas de V (amb les cordes una mica liades(. (Fotos de la Silvia).

Faig la tercera reunió als parabolts de la Terra de Dinosaures, on ens creuem amb una cordada que l'estan fent.

El quart llarg continua per una fisura una mica més a la dreta, per a trobar una estreta repisa i tornar a l'esquerra, a la recerca d'una altre repisa més ample; és el torn de l'Àlex, que s'el fa tot passejant.

L4, Álex i Sílvia.

La repisa més ample, com un camí penjat a la paret, constitueix el cinquè llarg, que més aviat suposa un canvi de reunió d'uns 15 m fins al diedre per on continuarem.

El sisè llarg em sembla el tram més difícil de la via, per un diedre que desploma una mica, tot i que la placa de l'esquerra té molt bones preses; el fa de primer la Sílvia.

Resta ja només l'últim llarg per sortir al capdemunt de la paret, de III, però que és difícil de protegir i endemés hi ha terra, matolls i roques soltes (m'asseguro només d'un romaní, més per fer bonic que per altre cosa).

Ressenya del kutrescaladors (que no portavem l'altre cop).

Camins de bast i de tardor a la Vall d'Assua

2011-11-13T08:59:00.000+01:00

29/10/2011

D'un vessant a l'altre els colors ja han canviat, i mentre aquí el fullatge encara és verd, enllà ja és groc i vermell. Pollancres grocs, aurons vermells, falgueres marrons i l'herba verda, molt verda per les pluges salvadores d'última hora que aquest any es resistien a apaivagar la set de la muntanya.

El caire eminentment ramader de la vall d'Assua es fa patent a la primera, quan cal esquivar-ne els 'subproductes' per a intentar plantar la tenda a l'antic aparcament de l'estació d'esqui de Llessui, convertit ara en aparcament de bestiar que, prop de l'hivern, és traginat de la muntanya al recer dels pobles.

Aquesta activitat afortunadament dona vida als pobles, i s'hi veuen més tractors que tot terrenys de luxe, més habitants que visitants, que altrament son d'una amabilitat i bon tracte excepcional.

Una altra de les manifestacions d'aquesta activitat ramadera son els camins de bast, en relatiu desús, però recuperats per a l'excursionisme. Actualment, com que els vehícles no hi caben, hom ha preferit fer abertures als murs que els delimiten i passar de camp a camp amb tractors i cotxes per segar i recollir l'herba, però això no ha suposat un gran greuge paisatgistic, i els camins, ben fresats per al passeig, continuen configurant el paisatge.

Llessui; Escàs

De Llessui baixem a Sorre, i de Sorre a Escas, primer baixant també, i és que aquesta excursió comença amb descens i acaba amb ascens.

Pel camí hi trobem pomeres ben carregades i nogueres que ja han deixat anar les nous al terra. De coses per a picar no en falten, i tempta recolectar, però hem de fer camí...

Camí que hi puja des del riu de Sall i poble d'Escàs.

Escàs i el Montsent de Pallars al fons.

D'Escàs anem a Surp en flanqueig per un alzinar, que no bosc sino matollar, amb unes alzines que no s'eleven més de 2 metres, en fort contrast amb les altes freixes i nogueres del fons de la vall.

Casa de Surp; des dels boscos de sota s'entreveu Altron i Sorre.

De Surp descendim al que serà el punt més baix de l'excursió, el Molí de Sall, abandonat, mig derruït i ple de l'antiga maquinària de diverses èpoques passades, des de peces del molí de gra fins a petits generadors elèctrics als quals es va adaptar l'instal·lació.

Avui en dia esta totalment obsolet, però entrar-hi és com trobar-se amb un espontani museu sota la pols.

El descens al Molí de Sall des de Surp transcorre per plena solana, entre alzines i algun fruiter abandonat que creix a la seva. Ascendim des d'aquí a Altron per un seguit de prats delimitats per murs i tancats amb portes de fusta, amb els dintells formats per una pedra plana amb un forat per on hi pivota la porta, tot una mostra d'arquitectuta popular. La consecusió de murs conformen els camins, sempre a l'ombra d'ufanoses freixes.

De camins a carrers en absoluta continuïtat entrem a Altron. El dia rúfol convida a un cafè i aquí hi ha bar, i formatgeria, de les més autèntiques, la Peça d'Altron.
Davant la formatgeria prenem el camí senyalitzat que esn conduïrà a Saurí primer, i a Llessuí després, per una humida, ombrívola i densa obraga, poblada d'avellaners, oms i freixes, amb els camins encatifats de fulles de tots colors.

Virgen del Pilar; conglomerat de Collegats

2011-11-05T00:46:00.000+01:00

Ja era hora d'anar-se aturant en aquest congost tantes vegades vist de camí, però ben poc conegut, ni caminant ni escalant, i prou que encara ho és de desconegut per a nosaltres, doncs escalar-hi un parell de vies, l'una al costat de l'altre, no és res enmig de la complexitat de racons que ofereix.

Dies de pluja ens han precedit, i la roca regalima aigua a dojo, tot i que el calcàri de l'abundós ciment del conglomerat asseca depressa.

Així doncs, els primers llargs, de generosos flanquejos, son ben molls, amb força verdet, fang de vegades i passos sobre herba.

Comença la Sílvia amb el llarg flanqueig del L1, amb les assegurances força distanciades però sense massa dificultats, fins que a la sabina sobre la que s'hi fa la reunió (hi ha expansions) ha d'enfilar-se a l'herba molla i enfangada, essent aquests els passos més desagradables del llarg.

El segón llarg, que per sort em toca a mi, transita per terreny sec, bona roca i més o menys en linia recta vertical, fins que tomba, començo a caminar i acabo en un bosquet, trepitjant terra humida, matolls i fullaraca. Em pregunto que coi fem al bosc amb peus de gat i encordats; havia oblidat que erem en una paret... Reunió a la sabina més propera a la paret que puc.

El tercer llarg torna a ser d'aquells forá rústics, sobretot per les condicions de la paret. Es tracta d'una vira per la que regalima tota l'aigua que absorveix la paret; els anclatges surgeixen entre el verdet, i la principal dificultat és la de no trepitjar roca molla, però arribats a cert punt és impossible. A meitat de llarg girem del tot a l'esquerra sobre una feixa, amb un flanqueig maco, i sortosament sec. Reunió.

Tercer llarg.

A partir d'aquí, els llargs son ja sobre roca seca i en línia ascendent, sense coses rares (perdó: resta encara un petit bosquet, però res a veure amb l'anterior). L'escalada és a base de terreny tombat interromput per panxes i murs verticals, a destacar el del quart llarg, un V amb cantells per a gaudir al màxim.

R3 i L8

Arribem així al novè llarg, on es concentren les dificultats, que la Sílvia resol amb calma i bon fer. Quan passo jo de segon, per variar, tinc la sensació de que no m'hi hauria vist en cor de fer de primer. La dificultat va en augment, primer per una placa que s'allisa; després per una fisura amb roca dolenta a l'esquerra i petits foradets a la dreta, fins que un cop superat cal llaçar una arrel i una savina per retornar a la normalitat i acabar la via.

L9; a punt d'encarar els passos difícils de la fisura.

Acabada la via, el descens encara demanarà de fer certs mal·labarismes per descendir una canal equipada amb cadenes, algun dels trams de la qual és força vertical i demena tirar de braços. Una línia de ràpels en aquesta paret seria d'agraïr.

Ressenya de www.lanochedelloro.com.

Sauvaguarda i el Luishon

2011-11-03T17:08:00.001+01:00

19/8/2011
Aquesta excursió circular va ser la inspiradora de la nostra ascensió al Som dera Pica, a la vista indefugible durant el descens.
El Luishon és una comarca verda i boscosa, tacada pel decadent glamour de Bagneres de Luchon, però amb una natura privilegiada, a recer dels deserts espanyols, com els anomenava el comte Russell, gràcies als massissos de 3000 metres que la protegeixen.

L'Hospice de France és un lloc força freqüentat, des d'on hom pren el camí del Port de Benasc per a pernoctar a la Renclusa i ascendir l'Aneto. Aquesta és la ruta normal dels francesos, tan freqüentada també pel compte, que dormia a la cabana de cert pastor del que no recordo el nom i del qual tot eren alabances. El refugi de la Renclusa no existia, és clar.`Nosaltres, obviant els refugis, pernoctem als boscos del voltant de l'aparcament de l'Hospice.

El camí del Port de Benasc és d'un traç i una comoditat exemplars. Vist de lluny fatiga a la vista allò que no cansa de caminar-lo.

L'herba desafia els dominis de la roca a la veïna vall de la Glera, a la qual ens apropem pel planer Camí de l'Emperadriu. Més amunt queden, per a una altra ocasió, els roquissars del pic de la Montanyeta, dera Glera i el Sacrotz.

Des de tot el camí del Port de Benasc al cim del Sauvaguarda, em massís de la Maladeta apareix imponent al sud.

Els meus ulls però es deixen captivar per allò més desconegut; els esmolats perfils de llevant m'atrauen sobremanera: és el Sarrat dera Pica, amb el Som dera Pica a l'esquerra, petit des d'aquí, i la Tuca dera Mina a la dreta, senyorejant la carena divisòria d'aigües.
Què hi fa allà aquell camí tan ben fresat que s'enfila cap al Clot del Layrous, just sota les agulles? On va? Caldrà aventurar-s'hi algun dia...

Al profund coll entre el Tuc dera Frèisha (a l'esquerra) i la Tuca dera Mina (a la dreta), s'alcen el Bec de Corveau (a saber si Bec de Corb) i l'agulla Morin, tan desafiants com atraïents.

Baixats del Sauvaguarda flanquegem la Mina pel sud cap al Pòrt dera Picada i el Còthh de Lunfrn, per a atenyer el Tuc dera Escaleta; s'ha veure l'Aran des d'aquesta perspectiva.

És des d'aquesta carena, i fins a la Montjoia, que el Som dera Pica es manifesta plenament, com un vertex al voltant del qual gira tota la vall que du el seu nom. Calia pujar-hi.

Tardor a la vall de Toran, Laujo i el Montlude

2011-10-27T09:14:00.001+02:00

15/10/2011

Continuant a la recerca de sensacions de tardor, ens dirigim a la vall de Toran. Encara perviuen records de brams de cèrvols i d'olor a sotabosc humit, però enguany el sol és sec i a la zona d'Artigossèra no ensopeguem amb cap cèrvol.

Fem nit a un petit espai herbat al costat de la pista; la poca ramaderia d'aquesta vall fa que els vessants siguin ben emboscats, i quan no, ben entapissats de matolls. Els prats queden reservats a l'entorn de les cabanes i la herba hi és ben alta, fent desapareixer gairebé els camins. D'entrada, la disminució de l'activitat ramadera és una pèrdua de patrimoni i aparentment una merma de paisatge, pero és ben cert que d'aquesta manera a la vall s'hi posen de manifest les comunitats vegetals i els paisatges primigenis, quasi intactes. Per que lamentar-nos de perdre un entorn ramader, tants que n'hi ha, a canvi d'un entorn natural en majuscules, excels entre pocs?
Després d'una nit interrompuda per les llums i el soroll d'un vehicle que maniobra inexplicablement al nostre racó (estem controlats?), la llum guanya la fosca lentament, però el sol encara restarà força estona rera els arbres.

Comencem a caminar al camí de Laujò, que pel bosc del mateix nom ens durà a la cabana, homònima també. L'inici és perdedor; el camí s'ha perdut entre les ginestes, i unes minses fites ens ajuden a trobar-lo, fins que ja és una mica més fresat sota el bosc. Els avets que el formen son drets, grans i ombrívols.

Les temperatures d'aquests matins d'octubre, amb el cel ras, son baixes; és el preu que cal pagar a les obagues costerudes del Toran, on l'agraïda ombra de l'estiu es converteix en la tenebra fosca i freda de l'hivern.
Acabat el bosc veïem ja la cabana de Laujò. El terreny és ara herba glaçada per la rosada, tot ell encara a l'ombra. Al fons de la vall apareix Canejan, plenament assolellat; els pobles, sense dubte, estan estratègicament situats per a aprofitar el sol al màxim.

El prat continua més amunt de la cabana; s'endevina el camí entre l'herba, que quan més amunt cap al coll, anomenat Cap de Laujò, més es difumina. Del coll estant apareix el bellíssim vessant propiament de Laujò, amb l'estany del mateix nom, i una nova cabana, anomenada Des Estanhs, ja que la primera li ha pres el topònim que potser li escauria més a aquesta.

Estany de Laujò i cabana Des Estanhs

El petit paradís de Laujò queda tancat a l'est pels Malhs dera Monthaneta, roquissars esquerps per on la vegetació s'hi enfila sense miraments, i al oest i sud-oest pel Tiron de Laujò i la seva llarga i suau carena que baixa al nord fins el coll. La gama cromàtica de la vegetació s'amplia aquí, degut a la combinació de fred i sol d'aquests dies.

Sortim de la qüasi depresió en que es troba l'estany i la cabana, i pugem cap al Cap dera Pala deth Gesp pels pendents enclotats del vessant nord del Tiron de Laujò.
En aquest últim coll tornem a ser al vessant del Montlude, per baixar fins el següent coll, Barracomica, a cavall de la vall de Varradòs. Per a aquesta última vall, l'accés al Montlude és molt més curt, sobretot si ens enfilem en cotxe per la pista dels Estanhs de Vilamòs, però l'encant del Toran, sense cap mena de dubte a partir d'ara, recau en el camí més llarg possible. El periple de Laujò és d'aquells que hom desitjaria que no s'acabés mai; la descoberta hi és constant.

Comencem l'ascens a l'oest cap al Montulde pròpiament dit, primer per terreny suau, esquitxat d'estanyols que desafien la sequera, fins que el pendent es redreça. Havent perdut el camí, flanquegem en ascens els pendents de la cara nord, per terreny d'escadusseres herbes entre pedres i terra, amb pinzellades de neu que aguanten de l'última enfarinada, fins una discreta aresta que resseguim fins el cim, foragitant un ramat d'isards.
Les vistes son àmplies i sublims en aquest dia extremadament clar, sota la tènue llum de tardor, mancada de tota calitxa que la distorsioni.

Cim del Montlude i vista de la Cresta de Crabèra-Tuc Blanc

De tan bell que ha estat l'ascens decidim fer el mateix camí de descens, excepte el tram que ara farem ran dels Malhs dera Monthaneta. Quedarà pendent per una altra ocasió de fer una circular descendint pel Tuc des Crambes i el Tuc des Neres, llarguíssima, però no és la tendència a l'eternització del gaudi el que busquem?

Descobrint el Donassà II: estany de Laurenti i Roc Blanc

2011-10-24T10:51:00.001+02:00

13/10/2011

La pista que vàrem prendre a Querygut per a anar a la Restanca, passa pel refugi firestal Laurenti (lliure i obert), i cap allà ens dirigim amb cotxe per a fer aquest itinerari al Roc Blanc.
També aquí hi havia estat, i pel mateix itinerari, però en una època en que les percepcions de la muntanya eren mens intenses i menys interioritzades que actualment.

Totes les fotos son de la Sílvia. Les meves diapositives trigaran.

L'itinerari, igual que l'anterior, començ per una antiga pista, segurament de desembosc, més pedregosa i costeruda, que va guanyant alçada per la pineda fins a l'estany de Laurenti.
L'entorn és aquí més ferestec, menys amable que a la veina vall de l'estany de Rabassoles, amb serres rocoses i encinglerades que l'envolten, i tarteres que dificulten el camí.
L'estany de Laurenti és una làmina horitzontal enmig de l'aspre paisatge, un rabeig de pau entre els violents roquissars que l'envolten.

Estany enllá, amunt, el camí ascendeix fins uns cubeta deprimida, antic estanyol, pas previ al coll de Laurenti, al sud del Roc Blanc, separant-lo de la llarga carena que l'uneix al Baxouillade.

Des d'aquest coll, el camí s'enfila per un herbei de forta pendent, anant a cercar diversos colls que formen els esperonets que es desprenen del pic. El cim està format per una llarga cresta rocosa, on endevinar el cim costa degut a la seva homogènia alçada. Cap al sud la cresta és inofensiva; cap al nord cau a la coma de Barbouillère, formant un sistema de canals i esperons per on hom hi ha traçat algun que altre recorregut hivernal.

Retornats al coll de Laurenti, flanquegem la cara sud del pic cap al coll de Barbouillère per descendir per l'esmentada coma del mateix nom. Els pendents d'herba son aqui encara més drets que els que precedien el cim; el corriol és molt poc fresat i recordo que amb neu era bastant exposat.

Baixem ara ja per la vall que s'inicia a la coma de Barbouillère, per incòmode, pedregós i a voltes glaçat mal camí, i per tartera ja al fons, fins que els prats apareixen i la suavitat del baix Donassà s'imposa.

Ben aviat l'herba dona pas als pins negres, de gran port, i aquesta als avets, que formen un bosc ocluït i fosc, amb arbres també de tamany singular.

Anem fent per gr, que aviat s'eixampla en una antiga pista, fins que passat un prat, ple de cavalls, trenquem a l'est pel mig del bosc, alt i esclarissat, per a evitar el gran revolt que dona la pista i arribar així al refugi forestal de Laurenti.

Descobrint el Donassà: Tarbesó per l'estany de Rabassoles

2011-10-23T20:19:00.001+02:00

12/10/2011

El Tarbesó ja l'havia ascendit a l'hivern amb esquis, des de l'estació d'esqui de Mijanès. Convé especificar que les estacions d'esquí d'aquesta zona del pirineu poc tenen a veure amb els estandards a que estem acostumats, doncs senzillament és una explanada habilitada com a aparcament, un parell d'edificis i un parell de remuntadors; les pistes son a prou feines clarianes de bosc i algun prat aprofitat, que amb poca neu mostren algun filferro ramader.

Tot i haver fet aquest cim, el coneixement de la comarca exigeix una mica més, i fer-hi un parell de nits i caminar-la a la tardor és la manera potser més subtil de copsar la seva essència.

La tardor comença a l'alta muntanya i va baixant de cota. La seva acolorida manifestació visual és potser un dels fenòmens estacionals més efimers; és fàcil despistar-se i que ja hagi passat de llarg allà on voliem anar a gaudir-ne, però aquest no és el cas d'aquesta comarca.

A cotes altes, el bàlec ja te un color vermellós, que entapissa els vessants entre els verds ginebrons i l'herba groga, tot formant un mosaic sublim.

Els bedolls son ben groncs, i els fajos, a cotes més baixes, van esgrogueïnt les fulles, però la tardor encara no hi és plena.

A l'aparcament de la Restanca, accessible per pista des de Querygut, trobem un magnífic prat d'herba on acampar, ben pla, a tocar del riu, amb un parell d'autocaravanes, una d'elles de fusta, muntada sobre un camió antic, una autèntica obra d'artesania.
Hi muntem les tendes, i, esperonats pels veïns de les autocaravanes que en feien, encenem una foguera per a aplacar el fred nocturn, que contrasta fortament amb la calor que fara de dia quan toqui el sol. Quan haurem acabat l'excursió, ens confirmaran que han vingut els gendarmes, mostrant una permissivitat absoluta cap a les tendes muntades i les restes del foc; així és un plaer gaudir de les nits de tardor sense haver de patir, 'pagant' només l'obligat tribut del seny.

Amb llum de dia i sota les llargues ombres que el sol trigarà a vencer, encetem l'ample camí, antiga pista, que remunta pel bosc, fresc i acolorit però molt sec, fins que els arbres, ara esparsos, cedeixen terreny als prats, encar aprou verds per la sequera que pateixen.

Superats uns 200 m de desnivell, arribem per còmode camí a l'estany de Rabassoles, i després d'una marrada i cent metres més amunt, als estanys Blau i Negre, tots ells al peu del prominent Tarbesó, que s'alça al nord.

El terreny és suau i amable; caminar-hi és un plaer, i ascendir el Tarbesó no suposa cap sobreesforç. Les vistes des del cim son molt àmplies. Tota l'Arieja és a la vista, i la paret est de la Dent d'Orlú crida l'atenció al final de la carena que ens hi uneix cap a ponent.

Des del cim, descendim al sud, a buscar la llarga carena que separa les valls d'Orlú de la comarca del Donasà. Àmple i còmode primer, el terreny es fa rocós i costerut a partir del Roc de Bragues. Descendim a un petit estanyol sense nom i reprenem el gr7, que mena en lleuger ascens al coll de l'Euga, on finalitzarem el recorregut carener.

Per un quasi invisible corriol, baixem la coma de l'Estanyet fins a l'estany del mateix nom, d'una bellesa extraordinària, amb vores rocoses i herboses, alguna d'arbrada i tot, i com va sent habitual, un cercle de pedres a modus de taula i cadires, i un altre amb restes de foguera, però amb graelles i tot; serà territori de pescadors?

Des de l'Estanyet descendim per molt mal camí, de pedres amb herba entre mig, cap al prat previ a l'estany de Rabassoles, on recuperem el camí fins a la Restanca.

Via Giraud a l'Agulla Petita d'Amitges

2011-10-20T13:19:00.001+02:00

1/10/2011

Després d'una tranquilíssima nit al refugi d'Amitges, i de fer el ronso una estona mentre la roca es va calentant, reprenem el camí cap als estanys, aquest cop cap a l'oest de les agulles.

L'agulla petita és molt més esbelta que la gran, que queda oculta per la primera i que de fet n'és la continuació cap a la carena principal. Les plaques que conformen aquesta agulla, disposades paral·lelament com si fossin llibres apoïats l'un en l'altre, li confereixen un caire temible cara al sud, a la vegada que s'hi endevinen canals i xemeneies accessibles entre les lloses, que és per on la Giraud hi està magistralment traçada.
La via és doncs enrevessada, a la recerca sempre de punts febles per anar superant murs i blocs força llisos i verticals, que donen lloc a passos difícils però molt aïllats.

L'entrada a la via ja exigeix de fer algun pas extrany, que la Sílvia acaba resolent després d'autoprotegir-se bé i de xapar algun pitó que hi ha.

El segon llarg el faig fins a l'entrada de la canal, on la via gira dràsticament a l'esquerra. Tot i que la ressenya indica de seguir amunt i fer la reunió sobre el bloc empotrar, el freg de les cordes seria absolut, tan absolut com impossible de sentir el company.

Així doncs, al tercer llarg, entrem en una canal en la que caminem pel fons, però que en trobar-se bloquejada per un gran roc empotrat, suposa el pas més difícil de tota la via. Un altre cop la Sílvia fa un seguit de maniobres per fer-lo am seguretat: empotra un parell de friends sota el bloc; hi penja la motxilla per encaixar-s'hi a mode de xemeneia; xapa un espit i descansa; recupera la motxilla i surt per placa.

Just a sobre del bloc hi ha dos parabolts on fa la reunió, la tercera per a nosaltres.

El quart llarg ens porta encara amunt, a un punt on la via passa a ser horitzontal, en flanqueig per la cara oest. Faig una reunió que trobo, i continuo amb el flanqueig. Els passos son senzills i molt agradables; la estètica de les agulles per sobre i l'estimball per sota fan d'aquest tram una bella grimpada, saltant d'esperons a canals fins a trobar l'adequada per accedir al cim.

Trobar la canal adequada ens entretindrà i ens farà ballar el cap una bona estona...

El flanqueig supera un primer esperó, que és la punta visible de l'agulla des de baix, i desgrimpa cap a la primera canal; flanquegem acte seguit la primera torre i entrem en una profunda canal; tornem a superar un petit esperonet, que forma un gendarme, i ens trobem ja a la canal per on va la via, amb una fisura molt profunda que permet protegir bé.

La recerca d'aquesta canal va suposar l'experiència d'un dels alicients de l'escalada clàssica més autèntica, que és trobar l'itinerari més lògic i evident per a continuar endavant, provant i errant si cal diverses opcions, com ens va succeïr en aquest punt. Les satisfaccions de procedir d'aquesta manera superen amb escreix el simple seguiment de qualsevol línia d'assegurances.

Els passos d'aques últim llarg son altre cop ben curiosos; la formació a base de grans blocs de tota aquesta agulla fa que els passos siguin llargs i atlètics, l'últim dels quals per a accedir al cim suposa enfilar-se a una mena de plataforma de geometria qüasi cúbica.

Cim.

És dissabte i fa bon temps: avui al refugi tenen ple absolut.

En baixar del cim, mengem i recollim trastos. Marxem de la vall satifets, assaborint una estada i unes escalades sumament plaents, mentre la foscor es va apoderant lentament dels boscos, ja acolorits de tardor.

Avui ja ens anem creuant algun taxi per la pista; segurament l'ambient al refugi serà radicalment diferent al d'aquesta dos sies passats.

Ressenya d'Albert Castellet.

Diedre de l'Agulla Gran d'Amitges

2011-10-18T11:24:00.000+02:00

30/9/2011
Aigüestortes i Sant Maurici és un lloc que evito, per raons que crec que no cal exposar, però hi ha temptacions que tomben qualsevol reticència: tardor amb sol d'estiu, dies entre setmana i les agulles d'Amitges d'empeus al mig de la coma sobre la que imperen (ni que sigui visualment).

La tarda de dijous, després d'haver fet una escalada tranquila a Collegats (via Sossís i Patissans), enfilem per carretera d'asfalt primer, passera de fusta despés i per pista de terra al final (pensava que aquí la natura s'hi conservava verge...) cap al refugi d'Amitges.

La tardor es fa notar ja a l'alta muntanya, una tardor seca com poques.

A allò més bell contraposem la destrucció: Agulles d'Amitges i estany de Sant Maurici en obres! (necessita fer obres un estany?)

Inusitadament caminem sols per la pista i no ens creuem cap taxi: som afortunats. Res trenca el silenci, doncs el so de la cascada de Ratera en forma part.

Divendres, quan el sol ja escalfa la roca de les agulles, encetem el troç de pista que encara s'entesta a tirar amunt, fins que afortunadament s'acaba i trepitgem muntanya de veritat.
Localitzem l'evident inici del Diedre, que per la més lògic línia s'enfila directament a l'Agulla Gran.

Comença la Sílvia el primer llarg, que supera unes plaques per a situar-nos al diedre pròpiament dit. Tot i la moderació del grau, l'escalada en diedre la tenim poc dominada, sense equipament encara menys, i avesar-nos-hi ens fa suar una estona.

Les parets son generoses en fisures, i és un plaer autoprotegir-se amb tascons i friends. De tan en tan algun clau ofereix seguretat psicològica de vegades, i a les reunions, els parabolts permeten descansar i relaxar-se. Tot i aquesta última circumstància, fem alguna reunió de més on 'no toca', i ho poso entre cometes per que fer reunió toca quan les cordes freguen massa o quan sentir el company pot ser complicat: aquí podem escalar amb tota llibertat i fer l'itinerari que ens plagui.

El plaer del diedre, més còmode quan més hi has escalat.

Primer llarg en ple diedre des de dalt i últims des de sota, més llisos, que la Sílvia obre a la perfeccció.

Superat l'últim tram de diedre, d'estètica rectilínia i punxeguda, arribem al tram cimal, caòtic i esberlat, que pugem per on ens sembla, amb passos de certa dificultat només de forma aïllada.

Cim.

Des de l'àmple cim, baixem a peu a buscar el collet al nord de l'agulla, i per la canal, baixem caminant vers l'oest.

Arribem al refugi, on els taxis porten turistes per una espai de temps de cinc minuts, just per que consumeixin alguna cosa i ràpidament s'els emporten.

A la nit serem en total 6 o 7 persones que hi pernoctem; tot un luxe.

Ressenya d'Albert Castellet

Cresta a l'Estagnas, la prèvia de l'agost.

2011-10-06T21:34:00.000+02:00

27/8/2011

Tota la zona compresa entre el massís del Carlit, el coll de Pimorent i les valls d'Orlú, ofereix racons i possibilitats sorprenents per poc conegudes, donada la seva proximitat, i potser és aixó a causa d'aquesta proximitat a llocs tan fresats i massificats com Andorra o La Cerdanya.

L'estiu anuncia la seva fi i la llum així ho manifesta, tan per la durada de dia i nit com per la trajectòria més baixa del sol, que fa que el paisatge es presenti sesiblement diferent.
Endemés, al vessant nord de la serralada, les boires ja reclamen el seu terreny, i les temperatures no gosen enfrontar-s'hi (tot i que unes setmanes més tard ho faran i s'imposaran).

Ben d'hora deixem la carretera de sobre l'Hospitalet per a entrar a la vall de Besines, absolutament desconeguda per a tots dos. Tenim plena confiança que la boira s'anirà esvaïnt al llarg de la matinada, ai així serà.

Abans d'arribar al refugi ja divisem el nostre objectiu: la cresta que sud-est del pic d'Estagnas.

Continuem gr amunt, ara en direcció nord, cap a la Portella de Besines, abandonant ja el fons de la vall. A l'altre banda es veu la conca del riu Nabre, profunda i molt més alpina que la de Besines, amb l'estany Estagnas al fons. Nous desitjos i nous projectes es forgen a la ment, però ara cal centar-se al que ens ocupa.

El pic d'Etang Faury s'oculta rera les boires. Estany d'Estagnas, al fons de la coma.

Uns metres al nord-oest del coll apareix la roca de forma prominent i ens equipem.
La descripció del recorregut queda perfectament detallada al llibre Crestas Pirenaicas, Pirineo Oriental, del Pako Crestas.
La cresta te de tot: passos a cavall, rapels i algun mur alternatiu que permet escalar una mica més de l'indispensable si s'en te ganes.

La poca traça que tenim sobre aquest terreny, ens fa finalitzar el recorregut al propi cim de l'Estagnas. Tot i que a partir d'aquí és més fàcil, és tard, hem estat moltes hores, i aprofitem una linia de ràpels a base de dos parabolts amb anelles cada 30 metres que son les reunions de la via Chemine Sud d'aquest cim.

Descendim d'aquesta manera al circ de l'estany Soula Couloumé i més avall a l'Orri del mateix nom. Perdem el lleu corriol que seguiem enllà de la cabana, segurament usat només de forma esporàdica pels pastors, i pel mig dels matollars i del bosc assibem a la capcelera de l'estany de Besines, on reprenem el gr fins la carretera.

Som dera Pica, la pitjor roca del Pirineu

2011-09-28T17:10:00.000+02:00

20/8/2011

En plena comarca de Luishon, el Som dera Pica (Pic de la Pique en francès) és una agulla rocosa molt prominent, doncs sobresurt 1000 metres sense interrupció des del fons de la vall del mateix nom, on hi ha el més conegut Hospice de France, parada i fonda camí del port de Benasc.

La forma piramidal d'aquesta muntanya crida l'atenció, fins i tot de lluny, tot i quedar sovint amagada per les seves veïnes, degut a la seva modesta alçada de 2395 m.

Des de L'Hospice, seguim el camí que va pel fons de la vall dera Freisha, deixant a ma esquerra el que puja a Romingau i al Pas de la Escaleta, per on vàrem baixar el dia anterior provinents del Salvaguardia.
Arribats als prats que s'obren sota la paret est de la Pica, i abans d'atenyer una cabana que hi ha més amunt, enfilem pel dret direcció a la paret somital. Si haguessim esperat a arribar a la cabana, haguessim pujat pel corriol que darrera seu ascendeix també sense pietat, però almenys per alguna mena de camí, i no com nosaltres ho vam fer.
Bastant amunt ja, algun rastre de camí ens enganya i ens fiquem al bosc, on desapareix tota petja i l'espessura de la vegetació, la munió de troncs morts i unes molses que amaguen irregularitats del terreny dificulten la progressió
Acabat el bosc i recuperat el prat, trobem el camí que venia de la cabana, i el seguim.
Primer flanqueja per sota la paret cap al sud, bifurcant-se cap a la valleta que queda al sudoest de la Pica, i flanquejant de nou direcció nord, ja a tocar de paret, cap a l'aresta nord-est, la nostra.

Flanqueig cap a l'aresta nord-est, i l'aresta en si, amb la paret a l'esquerra.

La roca és una pissarra molt lluent i inconsistent, que forma unes fulles fines que s'arrenquen l'una de l'altre amb els dits. Fa esgarrifança de pensar en la via que puja per plena paret, de IV segons la guia Olivier.
Comencem grimpant per un tram mig roca mig matoll, fins que arribats a un collet que forma una agulla que sobresurt, l'aresta pren caire i es posa més dreta, amb l'estimball de la paret a ma esquerra i uns pendents molt drets a ma dreta.
Fem un llarg de corda assegurats, de IIIº. El truc per a escalar amb uns minims de seguretat consisteix a agafar-se a conjunts gruixuts de fulles de roca, que així no es trenquen. Fer-hi grans merlets serà també la manera de protegir-se. En certs trams aflora un estrat similar al granític, molt consistent, i que dona confiança.

Agulleta on comencem el primer llarg.

Quan el terreny tomba, faig reunió en un parell de merlets. Fins el cim ja és fàcil, però havent desplegat la corda decidim fer un altre llarg, doncs tot es trenca i hi ha força caiguda.

Últim llarg a tocar del cim i cim.

El descens serà una altra aventura, bastant més exposada que l'ascens.
Desgrimpem cap al sud-oest per la cresta que uneix la Pica amb el conjunt d'agulles que la uneixen al pic de la Mina. El terreny és delicadíssim, i els estimballs son impresionants a banda i banda.
Amb molta cura arribem a un tram planer de la cresta i baixem cap al nord per un sistema de canals molt verticals i plenes d'herba i pedra solta. Un piolet hauria estat una eina magnífica per a assegurar-se clavant-lo a l'herba.
Amb cura anem baixant i flanquejant a la recerca d'un collet que forma una agulleta que es despren del vessant de la muntanya, des del qual veiem el punt on hem començat la grimpada en plena aresta nord-est.
Ja sense deixar el camí baixem fins la cabana i el fons de la vall.

Mapes sobre la base del ICC a escala 1:10.000 i sobre IGN a escala 1:25.000.

Vista de la Pica des de prop del Pic de la Monjòia. A la dreta es veu l'Hospice.

Vista del Salvaguardia i els estanys del Port de Benasc des del cim de la Pica.

Port de Salau, port de pas.

2011-09-26T12:27:00.000+02:00

17/8/2011

Pas de segadors francesos que venien a treballar als camps catalans i aragonesos.
Pas de fusta de les valls d'Àneu cap a França, a través d'un telefèric del qual en resten construccions i estructures.
Pas d'exiliats fugint del feixisme.
Pas del ferrocarril que es quedà en projecte, aturat a la Pobla de Segur al vessant sud.

I ara per ara pas d'excursionistes i de gent compromesa, que cada any celebra un aplec per rememorar les antigues relacions entre Catalunya i Occitània.

El camí, que al ascens variem pel Bosc de San Joan, és d'aquells ben fresats, i que superen el desnivell a base de llargues marrades. Tot i la comoditat de la pujada, la calor apreta i el sol és implacable quan se surt del bosc.

Carretera amunt del poble de Salau, s'obre a llevant asquesta ample i profunda vall del riu eth Salat, boscada de fageda a la fondalada, i tota herba fins els cims.

Els ramats bovins dominen els prats d'alçada. L'ombra és inexistent, però amagant el cap entre les roques deuen sentir-se com si hi fossin sota, potser rememorant la freca de la nit.

Des del Port de Salau tenim el davant el massís de Bonabé i de Marimanha, que proporcionaven la fusta de pi que es transportava amb el telefèric, del qual queden els arcs de pedra que en suportaven l'estació superior.

Son molt interessants les imatges antigues d'aquest bloc, de l'industria de la fusta que es desenvolupà al voltant d'aquest pas, i que contrasten amb les actuals.

D'Ost (Oust) al castell de Mirabat

2011-09-23T11:23:00.000+02:00

16/8/2011

El concepte de Prepirineu es fa extrany al vessant nord de la serralada, doncs la seva transició cap a la plana és ràpida i brusca.
Al cor de l'Arieja, el Pirineu es desfà en verds i frondosos turons, entre els quals hi viu una població que no es dedica només al turisme, com passa a l'altre banda.

Travessem el silenci dels carrers d'Oust i caminem per carreteretes locals cap als paratges de Palouard i Mounetou.
La cria de porcs a camp obert deu ser una activitat força important en aquesta zona. Arreu trobem camps tancats amb porcs de totes les edats i mides, que campen, dormen i s'enfanguen a voluntat.

Després de Mountenou, el camí entra en un d'aquesta camps, reservat a inmenses trujes cadascuna d'elles envoltada de 10 o 12 garrins ben petits, que juguen i s'ens apropen cusiosos. La tendresa que desperten els garrins contrasta amb la por que fan les trujes, que sense cap mala intenció només s'acosten a veure si els donem alguna cosa per a menjar.

El paisatge ramader i humanitzat, viu i habitat, deixa pas al fosc bosc de faigs, que fa equilibris per poblar el fort pendent del Bosc de Mirabat.
Per grans llaçades, que d'altre manera seria impossible, el camí puja humit i enfangat fins les runes del castell.

Les vistes al Montvalier son inmillorables.

Noves vies a la Punta d'En Serreta: Alexandre Camps Padrós i Josep Calvet Pratginestós

2011-09-21T16:26:00.003+02:00

13/9/2011

Via 'Alexandre Camps Padrós': via ben equipada, per no patir i per gaudir d'una roca millor quan més amunt, excelent i tot (aquells cantells petits infinits i abrasius dels últims metres de totes les cingleres de Sant llorenç....).

El primer llarg, de només 25 m, supera el sòcol primer per conglomerat argilós i còdols mitjans, amb només 2 parabolts que resulten més que suficients. Reunió de dos parabolts i pot de piulades, on només hi consta la de l'apertura de la via, amb una magistral ressenya feta a llàpis.

El segón llarg es posa més dret, tot ell ja en roca de la bona i molt ben equipat. La reunió final es fa en qualsevol arbre de dalt de la cinglera.

Primer llarg; segon llarg (fotos de mòvil)

Ressenya d'allò més autèntic, enrotllada al pot de piulades (pot de rodet de fotografies)

Via 'Josep Calvet Pratginestós': baixem caminant per la canal que hi ha entre la Punta d'En Serreta i el Cingle dels Cavalls, i un pel més a la dreta de la via anterior, comença aquesta altre, amb un caire ben diferent (si anem en compte no matarem els boixos que aguanten la terra de peu de via).

El primer llarg comença ben dret, 6a, protegit amb tres parabolts fins un flanqueig en diagonal ascendent que fa patir el segon de corda; després del flanqueig ateny un altre mur ben vertical amb roca excelent, sobre el qual es fa reunió en un arbre.

El segón llarg és dels ja característics en les vies dels Masó, buscant la lògica de continuació. Passant pel damunt d'una alzina quasi morta, s'arriba a una fisura amb un sol parabolt, bastant amunt. Entra be el Tricam negre, però no agonsegueixo posar-hi res més, tot i haver encès ja el frontal. Tibant d'una pedra empotrada a la fisura xapo el parabolt, faig A0 amunt, i empotrant l'esquena surto dalt la cinglera. Reunió en arbres bastant lluny de la vora del cingle.

Ressenya dels Masó extreta de www.santllors.com

En definitiva es tracta de dues vies molt de l'estil dels Masó en aquest massís, sobre una roca excelent, que tot i ser curtes, per mi sont molt recomanables.

Les tardes ja s'escurcen.

Tumeneia i Pa de Sucre

2011-09-18T13:58:00.000+02:00

9/9/2011

Agulles de Travessani.
Orografia complexe d'esberlats roquissars i dessolades comes, entre parets tenebroses i tarteres caòtiques.

A les 5 del mati sota la monstruosa presa de Cavallers, la suau temperatura es suficient per no enmandrir la sortida del sac i la tenda, i prou fresca per caminar comodament sense suar gaire.

En silenci per no despertar el personal que encara dorm en bivacs, tendes i cotxes mig oberts, enfilem a les 6 cap al capdemunt de la presa, i travessem l'aburrit panta per l'incomode cami que el voreja.

Entre la mirada de les vaques que encara dormitegen tombades sobre l'herba, molla per la rosada nocturna, anem pujant pel sender que a base d'amples marrades ascendeix cap a l'estany Negre, fins que unes discretes fites ens diuen que l'hem de deixar per dirigir-nos a l'estany de Tumeneia.

Per pendents d'herba i de compacte granit, sempre a l'esquerra hidrografica del torrent de Llastres, atenyem el petit estany de Tumeneia i despres el gran, magnifiques lamines d'aigua, la horitzontalitat de les quals contrasta amb els punxeguts i aspres perfils dels vessants que les envolten.

La plaent caminada dona lloc a un ascens per un pendent cada cop mes pronunciat cap al coll al sud-oest del tuc de Monges , als peus de la cresta nordest del Tumeneia.Comença aquí el nostre periple rocallos per l'esquena d'aquest drac de pedra.

1ª Torre abans de començar, des del NE, i des de la 2ª torre.

Enfilem tot grimpant amb facilitat una primera agulla, al cim de la quan hi troben una instal-lacio de rapel feta amb dos parabolts, cadena i anella. Fins aquí arriben els luxes del trepant! Divisem tambe un muntanyenc solitari que comença la seguent agulla autoassegurant-se; tot sorpreses fins ara.

Despres del rapel de 20 m iniciem l'agulla on hem vist el company solitari per una canal que es grimpa be amb botes, amb un fons herbat i unes parets ben compactes. Sortim a la cresta i per grans i espectaculars blocs penjats arribem al cim.Un nou rapel de 5 m, ara a base de cordinos, mena al peu del llarg clau, ja pròpiament al Tumeneia Nord.

Últims metres i cim del Tumeneia Nord.

Vista a ponent del del Tumeneia Nord: a l'esquerra el Pa de Sucre i a la dreta, al darrera el Bessiberri Nord.

Des del cim comencem el descens caminant cap a l'oest i quasi sempre flanquejant pel vessant nord, amb el gran estany de Mar al fons. Passada una primera agulleta, arribem a un primer coll, de cota 2682 m, que confonc amb la bretxa Pauss; grimpem una nova elevació i arribem ara si a la bretxa Pauss, de 2698 m d'alçada (segón coll).

Dos colls més ens separen encara del Pa de Sucre. Atenyem el primer d'ells (tercer coll) descendins uns metres per a evitar l'agulla pel nord, i pugem per una canal terrosa, inclinada i fatigosa, fins el coll de cota 2763 m.

Encara no se que l'anterior era la bretxa Pauss ni que aquesta no es troba al peu del Pa de Sucre, així que la confusió perdurarà fins al moment de preparar aquestes línies.

Al nord-oest es despren una aresta amb murs bastant verticals, i uns cordinos per rapelar; confonc aquesta aresta amb el Pa de Sucre i ens ho comencem a enfilar, fins que ens adonem que no pot ser ni per dificultat ni per la nula continuïtat que presenta després aquesta agulla.

La meva desorientació és total, i gràcies a la foto que portem de l'aresta nord del Pa de Sucre (tampoc tenia clar que fos tan nord), identifiquem el camí a seguir.

Tenim pel mig l'agulla que hem flanquejat del segón al tercer coll, i que ara hem de pujar per arribar al quart coll al peu del Pa. Des del cim d'aquesta agulla desgrimpem uns metres fins trobar una instal·lació de ràpel, que hem d'anar en compte de no treure-la amunt del merlet en que es troba (un tascó empotrat a perpetuïtat ho impideix).

El descens és espectacular, vertical i encaixat; arribem al capdemunt d'una canal molt terrosa.

Comença l'escalada al Pa de Sucre. Per uns blocs tombats amb pedra solta per sobre, fins que ens apropem a la verticalitat de l'aresta. Amb tendència a la dreta, busquem una xemeneia que presenta bones preses, i que poc a pos es va fent cada cop més vertical.
Un cop superada, tenim a l'esquerra tot l'estimball de la cara ést, i al davant unes plaques amb fisures que permetran l'autoprotecció amb friends. Sobre aquestes plaques fem reunió en uns merlets inmensos i aeris, i continuem cap al cim caminant.

El descens del Pa de Sucre és un altre periple on convé no equivocar-se. Sempre seguint les fites que hi trobem, comencem a baixar lleugerament cap a l'oest, pel vessant sud però molt a prop de la cresta. Quan el terreny a flanquejar s'acosta a l'abisme, una fita ens indica que hem d'atenyer el collet i passar al vessant nord.

Descendim unes canals buscant els millor passos, sense perdre de vista les fites que aviat ens faran flanquejar fins un nou coll i passar altre vegada al vessant sud.
Entrem en una coma pedregosa, desèrtica i tètrica, dominada per agulles molt verticals i per inmensos caos de roques caigudes. Encapçala aquesta coma la característica agulla del Mussol de Tumeneia, que enllaça el Pa de Sucre amb el Drac de Tumeneia.

El Drac de Tumeneia es desprèn a ponent del Pa de Sucre i del Mussol de Tumeneia.

Impresionant paret sud de l'agulla del Mussol de Tumeneia.

Sempre pel vessant sud a partir d'ara, descendim i desgrimpem, seguin les escadusseres fites que anem trobant, esposant-nos a caure per un terreny molt dubtos, fins que ja cansats, desplego una cinta en un merlet i fem un ràpel fins la tartera del fons de la vall.

Som a la conca de l'estany de Cloto, que com el seu nom indica queda enclotat entre les parets dels contraforts del Pa de Sucre.
Una llarga baixada ens espera, primer per vorejar cap al sud aquests contraforts, i després, fora de camí i quasi de nit, per descendir el barranc que es despren de l'estany fins el pantà de Cavallers. Trobarem entre la foscor el camí que baixa del refugi, després d'emboscar-nos entre l'espessorall de pins i nerets, i de relliscar per aiguamolls i pendissos d'herba.

Al voltant de les 11 de la nit arribem a l'aparcament i fem el primer descans prolongat del dia.

Mapa del recorregut i ressenya del llibre de Supercrack Edicions.

Tres Senhors (Trois Seigneurs)

2011-09-12T17:28:00.000+02:00

15/8/2011
Després d'assaborir un dia de pluja i entendre per que el vessant nord del Pirineu és tan verd, fem una circular pel massís de Tres Senhors.

PORT DE LERS.

Dues corbes avall del Port de Lers, direcció Vic de Sòs, neix l'antic camí de bast que condueix a Suc, resseguint el vessant de la muntanya pel límit entre el bosc (avall) i els prats (amunt).
Aviat el camí creua un torrent i apareix un corriol que en considerable pujada mena a l'estany d'Arbu, enmig d'un ampli circ granític.

A partir de l'estany, la vegetació és rasa, la orografia complicada i el recorregut laberíntic. Les boires residuals afegeixen misteri, mostrant l'entorn a fragments al seu pur caprici.
És aquesta parcialitat que fa que es mantingui l'inquietud a descobrir un paisatge que en cap moment copçarem del tot.

Arribar al cim es fa llarg per una carena rocosa, que per poc no cal grimpar, excepte en el cim, on les mans ajuden.

Al nord-oest i al nord-est els pendents son drets i rocosos, fins i tot s'endevinen parets que no arribem a veure del tot.

La tornada enrera descriu un quart de cercle per la carena, íntegrament fins el Port de Lers, amb només la lleu interrupció provocada per dos petits pics, el de Barrès i el de Fontanete, que trenquen la monotonia.

Pics dels Estanys Forcats des de Soucelm

2011-09-06T19:40:00.000+02:00

Tristaina, Creusans, Canalbona o Pica d'Estats, son noms ben coneguts que evoquen uns paisatges molt familiars al vessant sud del Pirineu, però que atansant-s'hi des del nord prenen un caire diferent.

Orris de Carla.

Soucelm és un lloc que pel seu fàcil accés és ben ple de gent, autocaravanes i tendes de campanya, paradís de pescadors i de muntanyencs que fan la Pica pels seus vessants més drets, Riufred o Roumazet.

Aiguamolls al riu de Soucelm.

L'itinerari d'accés als Pics dels Estanys Forcats pels estanys de Creusans queda al marge de tota aquesta munió de gent. Els esmentats estanys son massa petits per pujar-hi a pescar, i el sender transitat pels excursionistes marxa cap al Port de Creusans, camí d'Andorra.
Només les cabres acompanyen en aquesta excursió.

Estany de Creusans

Així doncs, passat l'antic i derruït Orri de Crausans, prop d'una cabana pastoral que hi ha entre l'estany de Creusans i un petit estanyol sense nom, el camí passa a ser un corriol que s'endevina entre l'herbei i que costa de seguir sobre les tarteres, i que desapareix totalment quan arriba a l'estany de la cota 2594, just sota el pic.

La pica d'Estats vista des del llom sobre l'estany de Creusans.

Desde l'estany l'ascensió és feixuga, per terreny molt inclinat, amb trams d'herba i trams de tartera bastant terrosa i inestable.S'ateny de cara el petit Forcat (esmentat així en alguna ressenya), que correspon a la cota 2820, situat al sud del cim principal.

Descendint per la carena s'arriba a un coll, i la carena es converteix en cresta, fàcil i amb bona roca, arribant al rocós cim dels Estanys Forcats, cota 2859.

Des del cim es divisen els inmaculats paisatges de l'Arieja, nets d'elements extranys distints dels hidroelèctrics, que ja pesen, però no tan com l'invasió d'agents antròpics de les valls d'Andorra.

L'estació d'Ordino es presenta al sud com el càncer andorrà, la metàstasi del qual hem d'evitar a tota costa, sobretot a Catalunya i encara més urgentment a Aragó.

Estanys Forcats dels del pic del mateix nom.

Novament la Pica d'Estats, ara amb Soucelm als seus peus, i l'embut que forma el torrent de Riufred.

Cara est de la Dent d'Orlu

2011-09-02T13:21:00.000+02:00

Per emblemàtica i concorreguda, no em resultaria a priori atractiva aquesta muntanya, però la seva ubicació, l'accessibilitat i equipament de les vies, i la qualitat de la roca, fan indefugible d'anar-hi, i confesso que hi tornaria (i hi tornaré).

Després de la nit fredíssima a l'aparcament del final de la pista que puja d'Ascon (Ascou) enfilem el corriol que pel bosc puja el Serrat de la Llau fins al peu de la cara nord, per on baixarem, i després de franquejar a l'est i fer un altre coll, ja tenim tota la cara al davant.

No imaginava la cara est tan ramposa. Les vies 'fàcils' son un passeig d'adherència, si no for per aquests ressalts en forma de plataformes invertidesm que quan no hi ha presa o és molt petita, multipliquen les dificultats de forma espectacular, això si, molt concentrades en punts concrets.

No val la pena descriure massa acuradament aquesta via. Basti dir que cal seguir, i de vegades cercar, la línia de parabolts, que en algun tram allunyen una mica, però amb la confiança que dona la roca i la seva adherència la sensació de seguretat és molt elevada.

Ella escala millor que nosaltres. Aresta est que cau a la vall de l'Orieja.

Ressenya de http://cafma.free.fr/

Circ d'Aiga Longa (Aygue Longue)

2011-09-01T13:24:00.000+02:00

Caminada, bany i fotografia. 11/8/2011

Tan petit com preciós és aquest circ, al final de la boscosa vall d'Orgeix, que desemboca al poble del mateix nom a la vall principal d'Orlú.

La idea de dirigir-nos cap aquí surgeix de la ressenya del Pako Crestas que ressegueix el cordal del pic d'Aiga Longa fins el pic de la Girounelle, en la qual esmenta la bellesa del circ.

Remuntem en cotxe la vall per la pista asfaltada, sota l'ombra de grans faigs, dins que el prat s'obre entre el bosc i arribem al pla de la Llau, on aparquem.
El camí continua per l'esquerra hidrogràfica del riu sota l'ombra dels arbres, fins que un nou prat posa fi al bosc. Al costat d'una cabana pastoral creuem el riu.

Els ramats abunden. Els vedells, ja crescuts, pretenen bravura de braus, però encara no ho son.

El corriol s'enlaira sobre la vall, feréstega i florida, salvant desnivells i cascades fins atenyer l'estany que dona nom al circ.
La muntanya de Taba, amb la visible cantera de talc, és un altre dels massisos que inciten a ser visitats, potser per toponímies tan suggerents com Montsegur o Saint Barthelemy.

El dia assolellat, inmòbil i feixuc convida al bany.

El contrast entre l'ombra i la frescor dels torrents emboscats i la llum i la calor dels prats assolellats és d'una intensitat pròpia del cel net d'aquests díes, que altrament, proporciona unes nits molt fredes en que s'agraeix el plumó.

Clàssiques al Pedraforca: Estasen i HOMEDES

2011-08-30T12:24:00.000+02:00

HOMEDES, 10 d'Agost

Amb el bon regust de la Estasen, accepto de molt bon grat repetir aquesta via, feta fa un temps amb l'Oriol.

Repetim maniobres logístiques i ben d'hora som a peu de via.
La Sílvia ataca el primer llarg i a partir d'aquí anem alternant tirades; el pas de la Z és clarament un A0, no veig la manera de fer-lo en lliure.

Arribats al planell de Diables, no fem la reunió que queda elevada a l'esquerra i fem la sortida cap al Collet, doncs la que puja al Gat ja l'havia fet, però abans d'arribar a aquest, se m'acudeix d'escalar cap al ràpel directament. La presència d'un pitó indica que ja han pujat per allà.

La paret és força vertical; flanquejo a l'esquerra fins una fisura on hi ha un bloc encastat que desploma; descanso penjat d'un tascó i m'ho miro. Les preses son bones i l'únic entrebanc és la por, o sigui que amunt. Quan el terreny tomba faig reunió d'un parell de friends i de dos tascons.

Des d'aquí continua la Sílvia fins fer reunió a les bagues del ràpel i ens acostem al cim.
Amb l'avantatge de liurar-nos de la major part de la misèrrima tartera central, baixem i retornem al refugi i al cotxe.

Així doncs, una vegada més el Pedraforca ens ha ofert noves aventures en una via ja coneguda, i molta satisfacció en permetre'ns explorar passos relativament complicats en terreny desequipat.

Clàssiques al Pedraforca: ESTASEN i Homedes

2011-08-29T20:32:00.000+02:00

ESTASEN, 24 de Juliol

La via Estasen és in itinerari, com la majoria de clàssics de la cara nord del Pedraforca, on l'escalada és el mitjà per a accedir al cim, amb llargs trams de grimpada i de caminada sobre pendents herbosos i predregosos.

Localitzar l'inici ha estat una mica complicat, doncs flanquejavem la cara nord per una feixa massa baixa. Tot i així, la permanent visió de la paret fa fàcil d'identificar la via, i trobant-nos a la deva vertical, tirem amunt, ajudats per unes cordes fixes que trobem al torrent quan aquest es redreça. Potser ja anavem bé?

Ensopeguem de ple, doncs, la característica placa tombada i la fisura que forma amb la roca veïna. La Sílvia enceta la via; relliscós inici per a aquesta placa rentada durant mil·lenis per la neu i l'aigua, es tracta d'un llarg aïllat, doncs després camiarem en flanqueig a la recerca del millor pas per a superar el següent ressalt vertical, rera el dit del Riambau.

Primer llarg. Dit Riambau, amb la feixa herbosa que hi porta.

Al coll que forma el dit amb la paret comencen els llargs més sostinguits, en principi tres que fem en dues tirades, fins a l'inici del flanqueig cap a l'est.

Després d'aquestes 2 (o 3) tirades, flanquegem a l'esquerra per una repisa còmode, aèria i ben assegurada amb pitons, al final de la qual ja podem fer reunió d'un pitó i un pont de roca.
Les ressenyes indiquen un pas de IV en aquest flanqueig, però per dificultat no hi trobo aquest grau; potser la impresió que fa l'abisme sota els peus ho justifica.

Després del flanqueig continuem acendint caminant, fins una canal on fem un nou llarg. Un pitó indica recte amunt per la fisura; uns altres pitons indiquen per la placa. Comencem per la fisura i acabem per la placa, complicant-nos d'aquesta manera un llarg que havia de ser senzill i curt.

La sensació de cim ja es respira a aquestes alçades de la via, i després d'un altre tram d'ensamble mig caminant, apareix l'últim llarg propiament d'escalada.
De ple nord passarem a ponent, pujant sobre l'aresta per un diedre fisurat, bonic d'escalar i fàcil de protegir.

Som, ara si, al cim del Calderer, amb arribada gairebé directa. Les boires que a estones han allunyat l'estiu de nosaltres queden retingudes a la cara nord i pentinen les crestes que ens separen del Cim Nord del Pollegó Superior.

Caminem una estona cap a l'oest fins s trobar els ràpels de les cadenes que configuren la via normal d'accés al Calderer, i descendim a trobar la tartera de l'Enforcadura cap al refugi.

Ressenyes:

www.ressenya.net www.lanochedelloro.com

Cade a la Miranda de la Portella

2011-07-23T12:25:00.085+02:00

Cap de setmana de clàssiques, comencem el dissabte escalant la CADE a la Miranda de la Portella, a la tan poc coneguda per mi regió d'Agulles.
Amb una aproximació plaent i curta, ens plantem a peu de via de seguida, sense córrer.
El conglomerat aquí s'esberla en grans llastres, formant una mensa de cova a peu de via i un estret passadís que serà el tret més característic de la via.

El primer llarg comença en artificial, extraplomat, perfectament equipat entorn una fisura, que aviat permetrà agafar-s'hi bé per a escalar en lliure, arribant a la R1 per terreny ja molt fàcil.

Els companys d'escalada, la Sílvia i l'Àlex, molt cortesment em cedeixen tirar de primer al segón llarg, el ramonage de la gran llastra, llarg de flanqueig en oposició, net, lliure, absolutament original i singular, peculiaritat que caracteritza la via. Amb la motxil·la i les bambes penjades, començo, en lleuger ascens primer i bastant al fons després, travessant tota la quasi cova fins el final, cap a una alzina que s'alza quan aquella s'obre en un collet abocat a la cara sud de l'agulla. Busco i no hi trobo la reunió; resseguint enrera els parabolts del tercer llarg, trobo finalment la reunió, bastant amunt de la gran fisura. Me n'hi vaig. És un plaer anar-se movent en oposició per aquest terreny.

El tercer llarg comença flanquejant cap al sud, a la recerca d'un punt dèbil de l'aresta, ben vertical i desplomada, abocada a l'abisme, i que se supera amb un parell de passos d'artificial.
Resulta una tirada variada i maca, que permet canviar d'orientació i passar a la part superior de l'agulla, a escassos metres del capdemunt.

El quart llarg comença amb el pas clau potser de tota la via, doncs el parabolt que el protegeix i que gustosament utilitzarem per a tibar-hi, és clarament poc últil en cas de caiguda. Aquí cal protegir el segon pas amb una friend gran, doncs superada la panxa quedem desprotegits, almenys fins que el terreny planeja.
Després d'una savina, una última fisura, també neta però fàcil, ens condueix a la última reunió i final de via.

Escalada absolutament peculiar i interessant, d'aquelles que he acabat gaudint més del que em pensava quan me la van proposar. Absolutament recomanable.

Ressenya un cop més de l'escalatroncs.

I d'aquí cap al Pedraforca, a fer més clàssica...

Monistrol al Cap de Mort

2011-07-19T12:24:00.062+02:00

Sembla ser que aquesta via està destinada a que l'escalem per etapes.

L'any passat, una tarda en la que començava a caure quatre gotes, ens vam aixoplugar sota el sostre i vàrem escalar el primer llarg, per fer almenys alguna cosa i saciar les ganes d'escalar.

Enguany, decidim tornar-hi una altre tarda i escalar la via.

Començo doncs el primer llarg. Divertirts els grans còdols inicials; arrodonit l'interior de la fisura per a poder-hi tibar; excel·lent la savineta que permet superar la panxa; i A0 per entrar a la reunió. La roca és sòlida, però fina i rodona. L'equipament és perfecte; no s'hi passa por i es pot fer artificial quan cal.

Un cop tots tres penjats a la reunió (venen la Sílvia i el Jaume), em fan continuar a mi amb el sostre.

Amb un estrep i la fifi vaig fent, de parabolt a parabolt, fins a sortir i continuar amb artificial per la paret encara desplomada. Quan redreá una mica, no m'hi veig en cor de passar a lliure i continuo penjant-me, aquest cop però de burins i filferros ben rovellats!

Faig reunió en un parabolt i un espit, doncs més amunt no ens sentitriem i les cordes fregarien de valent.

És tard i el sostre ralentitza la progressió. El Jaume baixa des de la R1 i la Sílvia i jo des de la R2.
Ens queda doncs l'últim llarg de la via, curt i de bona roca, crec que tot en lliure.

Potser l'any vinent.....
A llarg per any.

Foguera Nocturna i Juan Garcia Alvero

2011-07-16T21:47:00.116+02:00

Curta però intensa la primera, al Cavall dels Brucs, i encara més curta i amb un altre regust la segona, al contrafort de l'Agulla del pas dels Naps, hem seguit els passos del jaume grimp, fent una via que ja feia temps m'havien recomant i una altre per a completar el dia.

Errem el camí que ens ha de portar a la Cova de l'Arcada pel Coll del Xincarró, i ens enfilem fins ben be el Vermell i quasi la Desedentegada. Retrobat el bon camí, passem la font del Xebret, que ja només goteja, i la cova de l'Arcada.

Després del característic caos de roques, un corriol puja còmodament cap a la zona de les agulles dels Naps. Foscos alzinars i maranyes d'argelagues atapeeixen racons entre agulles i barrancs.

Passat el torrent de la Coma Alta en direcció sud, trobem de seguida el Cavall dels Brucs, amb el peu de via quasi a tocar del corriol.

La via s'enceta amb tres passos d'estreps per a superar el desplom de peu de via, després passa a lliure en flanqueig, sempre ben protegit, i poc a poc anem sortint a la vertical per on continuarà tota la via. La R1 és incòmoda i penjada.

Incòmoda R1. Ressenya de La noche del loro.

El segón llarg és dret i continu, amb els passos més fins de la via, fins una bauma on aquí si que és còmoda la reunió.

Amb una sortida en A0, s'inicia el tercer llarg, que aviat comença tombar per passar a IV i arribar al cim.
Descendim en ràpel cap a la canal sudest, plena d'argelagues que ens faran un desagradable massatge a les cames.
Desfent el camí d'aproximació, després del barranc boscós que travessem, arribem al peu de via de l'Agulla del Pas dels Naps.

Comença la Sílvia el primer llarg de la via, resolent molt be els graons vermellosos protegits amb pitons, fins la reunió ja molt propera al cim.

Amb un curt flanqueig, el segon llarg, per cert ben curt, em situo en línia amb el cim i pujo fins dalt, fent reunió en una savina.

Cim de l'Agulla del Pas dels Naps. A l'esquerra es veu el Cavall dels Brucs.

Descens en rapel, massatge d'argelagues i retorn, aquest cop pel bon camí fins els camps d'oliveres del Bruc.

Les valls d'Orlú

2011-07-12T22:02:00.066+02:00

El nord frondós i boscós ens farà pagar amb aigua el desig d'entrar-hi en contacte, però aquest n'és un preu ben assumible, grat i tot.

El que va quedar del tot escudat pels agressius núbols de tempesta, que com hòplites helènics protegeixen els seus tresors, va ser la cresta del Pid d'Etang Faury, que fosca, tenebrosa i ben molla s'ens va negar.

Des de les Forges d'Orlú, caminem per la vall de l'Orièja, renunciant a l'aparcament de Le Franguil en previsió de baixar per Naguille, gran encert aquest.

Entre fagedes i prats resseguim el còmode sender i venerem la Dent des dels seus peus, objecte de desig també que aviat temptarem.
La vall de l'Orièja és ben boscosa fins que virem al sud i apareixen generosos prats i fenassars florits; som encara a cotes baixes i l'herba és alta.

La vall sembla tancar-se i la roca s'apropa; ascendim un conseiderable desnivell pel camí que a marrades el salva i penetrem a la zona d'En Beys, emb estany, refugi i pic.

El cel rondina i avisa. Passem de llarg l'excelent aixopluc que seria el refugi; preferim la tenda, que aixoplugarà com mai.

Deixem enrera l'estany i pugem a la collada d'En Beys. Som al punt d'inici de la cresta que ens portaria al pic d'Etang Faury. Les primeres gotes cauen en intervals irregulars de temps, sense arribar a mullar, i el cel ens permet descendir a l'estany de Peyrisses on plantem la tenda.

La nit trona i llampega com el més aterrador apocalipsi; els llamps avisen com flaixos, els trons vibren i la tenda és aixafada per la ventada i la violència de l'aigua; la natura es posa de manifest de la manera menys estàtica possible.

L'endemà, les restes dels núbols oculten la cresta, altrament ben molla, i ens fan dessistir de qualsevol intent.

Amb calma doncs, descendim per la coma d'Eychouze avall, cap a l'estany de Naguille. ELs arbres reapareixen només acostar-s'hi, i la florida sembla haver estat inmune a la forta tempesta de la nit passada.

Els núbols tornen a apoderar-se del cel, avui de forma pausada però perseverant, i només passar la presa, comença a ploure.

La fosca fageda, farcida de molsa verda i boires capricioses, ofereixen un espectacle sublim, fantasmagòric i tenebrós, però transmet una serenor que dista de la violencia de la tempesta passada.

Molls i famolencs som a les Forges d'Orlú altre vegada, i sota la pluja abandonem l'Arieja amb ganes de tornar-hi a resseguir les llargues valls fins el capdemunt dels seus cims.

Roques i bosc al Circ de Concròs

2011-07-10T22:05:00.190+02:00

Sovint tan menystingudes com visitades, les muntanyes del Pirineu més oriental regalen tresors als que aprecien més el camí que el cim.

Pujar el Roc Colom pot ser tan enriquidor com banal, sempre des d'un punt de vista sensual, depenent de l'actitud que hi posi el caminant, i de per on s'hi atansi.
Per tan cal que la bellesa s'imposi a la rapidesa a l'hora de triar itinerari, fent del camí més llarg al cim el camí més directe al gaudi, doncs copçar la bellesa requereix temps.

És aquí, on les muntanyes son menys esmolades i més benignes, on hi ha les tarteres més tortuoses i laberíntiques, amb els més grans dipòsits de grans blocs caòtics i inaccessibles. Potser és aquí on Gerion el gegant va acabar amb Pyrene i més pedres hi va abocar Heracles?

La placidesa del bosc i del sotabosc permet progressar còmodament, esquivant els roquissars caòtics i esmicolats, que tard o d'hors haurem de travessar. Superat el bosc l'herba senyoreja el sòl i encatifa el terreny com di de reis ens tractés.

Prolífic estiu en pluges, cada racó floreix com si d'un ram de flors es tractés, tal i com aprecia Goethe en boca de Werther.

Carisma i Territori Dakota

2011-07-10T22:05:00.124+02:00

La Mamella i Roca de Sant Cugat, agulles de La Plantació, totes dues ja conegudes.
Havia escalat la Territori Dakota a La Roca de Sant Cugat, i a la Mamella hi havia pujat per la Tomahawk, ambdues vies d'en Joan Vidal.
En aquesta ocasió, el plantejament és diferent, i com que accedim a la zona per la Canal de La Mamella, escalem la Territori Dakota per a calentar, i després anem a la Mamella a fer la Carisma, recomanació una vegada més, i sempre ben encertada, del Wolfgang.

La Territori Dakota és una via contínua, amb bona roca, perfectament assegurada, i directa al capdemunt de la Roca de Sant Cugat.
Faig cordada amb l'Alex, i com en l'anterior ocasió, pujo el segon llarg de primer, gaudint de la preciosa fisura de sortida de la reunió, tot i que potser un pel nerviós i esverat, vaig depressa i no m'ho prenc amb prou calma com per gaudir de ple i no cansar-me.

L1, a la reunió, i L2, a la fisura de la sortida.

La Mamella vista des de la Territori Dakota.

R1 i R2.

Cim de la Roca de Sant Cugat

Complicant-nos una mica la vida per a evitar de tirar pedres avall...

Rapelem fins al coll nord de l'agulla i baixem per la bruta canal que, abans d'arribar a la Canal de La Mamella, ja ens deixa a peu de la Carisma.

La Carisma és una via diferent de l'anterior, que ataca la Mamella per la seva aresta més tombada i llarga (L1), per anar a parar de cara a la paret en un punt on els desploms semblem més febles.
El segón llarg, que faig de primer, comença vertical, V pur i dur, per passar-ho bé, fins arribar sota els desploms, a plena ombra i abraçat per la proximitat de les parets de les agulles veïnes.

Inici de la via, amb l'agulla altiva al fons. R2 i L3.

És aquí on el tercer llarg fa les delicies dels escaladors bons que poden permetre's el luxe d'intentar alliberar-lo, mentre que els mediocres aprofitem les nombroses assegurances per a agafar-nos de les cintes. Es tracta d'un canaló molt vertical, extraplomat i tot, que a dalt s'obre lleugerament en una fisura, equipat per a ser escalat en artificial, com indica la ressenya.
La sortida a l'aresta, aèria i desprotegida, es fa en lliure o be posant-hi algun friend en els forats que trobem.

L'Alex prova de fer en lliure el L3, penjant-se a cada xapa. La Sílvia a punt en acabat de l'artificial.

Ja a lúltim llarg, amb només dues assegurances, protegeixo algun punt amb els friends i arribo al cim.

Dues cordades, dues vies amb dos estils i dues agulles; un dia d'escalada complert, amb una bona caminada per a aproximar, els sempre encisadors racons de La Plantació i la diversió dels companys amb moltes ganes de passar-ho bé.

Ressenyes d'escalatroncs i de la noche del loro

Per les boscuries del Solsonès

2011-07-10T22:04:00.028+02:00

Oblidats per les carreters i les vies d'accés, curiosament transversals en aquestes terres, alguns cursos d'aigua del Solsonès han estat ara víctimes de petits aprofitaments hidroelèctrics, que ens obligaran a endinsar-nos-hi més per fruïr d'una natura encara força salvatge.

Aigua de Valls, Aigua d'Ora, Aigua de Llinars... cursos d'aigua de curiosa nomenclatura, característica del lloc, farcits de bosc i amb forta inversió tèrmica, patirem molta més calor lluny del fons, mentre que en aquest l'ombra i l'humitat recreen una autèntica selva.

El Cim Blanc, assollelat pel sol del matí mentre al bosc encara és fosc i humit...

... i passejar entre els efímers raigs de llum que s'atreveixen a desafiar l'ombra de l'estimball és un plaer pels sentits.

El Pont Cabradís.
La remor de l'aigua sonoritza aquest paisatge i l'oïda s'afegeix a la festa sensorial en que poc a poc deriva la passejada.

Oculta sota una soca brolla la font del Pont Cabradís, l'aigua de la qual s'esvaeix torrent avall en sortir del forat.

I com que no hi ha vida sense mort, la Natura deixà anar un bloc gegantí vora aquests boixos, morts però d'empeus; extranyament morts, doncs l'esllavissada no va trencar els troncs.

De què moririen?