Entre el Ripollès i la Garrotxa hi te lloc una mena de solapament entre la mitja muntanya mediterrània i l'illa qüasi atlàntica d'aquesta última comarca, donant lloc a vessants folrats de fagedes i carenes herbades, extranyes fora d'aquest àmbit geogràfic a la resta del païs.
Descendim al riu per antics camins de bast recentment estassats i el creuem per un antic pont medieval; atenyem així els prats que enfilen els més suaus desnivells de la serra pròpiament dita, fins que el bosc s'imposa.
Els bolets ens troben sense cercar-los; hom busca i no mira, i entre cap rovelló és ple de fredolics, llanegues blanques i fins i tot algunes trompetes de la mort.
L'obaga és humida, inhòspita, fosca i tenebrosa, fins que, assolida la carena, la llum reclama la part de mediterraneïtat de la serra, obrint-se el bosc al paradís nòrdic del prat asollelat.
Som al Castell de Milany, sobre el cim del mateix nom, i emprenem un llarg tresc per la carena en direcció est, entre boscos inmaculats i prats que encara son ben verds.
La carena descriu una mena d'arc sense poder parlar d'un circ —fora extrany en aquestes contrades—, formant la capçalera dels torrents del Tornall i de la Bauma, que a la fosca de les fagedes corren avall cap a Vallfogona.
Al final d'aquest arc carener, ja anomenat Serra de Santa Magdalena hi trobem l'ermita del mateix nom, cognomenada de Cambrils. Quants Cambrils hi ha a Catalunya?
Cambril:
| [der. de cambra amb el sufix residual provinent del ll. -īle (cf. borguil, brasil, cortil, fogueril, etc.)] m CATOL/ART Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere els altars presidits per una imatge que rep una especial veneració, la qual és visible des de la nau de l'església a través d'una obertura |
Des de Santa Magdalena veiem el Pirineu enfarinat entre els gajos, asseguts sobre la fullaraca que amaga les trompetes de la mort. La Concep i el Jaume son companys imprescindibles de caminades de tardor.
En fort descens davallem quasi de cop cap al fons del Torrent de la Bauma, que baixa ufanós enguany amb tanta pluja.
Sortim altre cop de la fosca del bosc, aquesta vegada als camps del fons de la vall, i novament pel pont medieval i pel camí de bast tornem a Vallfogona del Ripollès.
La tardor avisa, però encara calen uns dies més de fred i cel ras per que les fulles dels arbres la proclamin a crits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada