dijous, 19 de maig del 2011

Olga Frontera. Vies de ponent i caire clàssic a tocar del Segre

I es que el contrast entre l'aspror del vessant dret i rocós, i la placidesa de la làmina d'aigua, llisa i horitzontal, és potser el tret més característic del paisatge d'aquesta terra, terra de transició entre la planura més absoluta i l'inici de la muntanya.


Entre Artesa de Segre i Balaguer, el riu Segre s'entesta a trencar els estrats, i, ocultes a l'horitzó, l'acció mil·lenària de la inofensiva làmina d'aigua ens regala aquestes parets.

A Alòs de Balaguer la carretera, afortunadament, abandona la seva empenta en conectar-ho tot, i deixa un tram de riu net i quasi pur, si no fos per les estructures que a canvi del seu mal gust ens permeten de caminar-hi.

Allà on el caprici del riu es posa de manifest de la manera més impertinent, trobem el serrat del Poll, trencat, fisurat i esberlat per petits i florits barrancs.

Escalem la Olga Frontera, atractiva via de grau assequible i tall clàssic, amb un traçat per les plaques aparentment més compactes i centrades a l'esperó més prominent, que des del capdemunt s'encara al sud.

Esperó sud del serrat del Poll.

Dos primers llarg, de dificultat similar i equipament a completar amb friends i/o tascons, ens deixen a peu d'esperó, després de travessar una petita rostolleda.

 
La Gina i el Wolfgang, companys de cordada, al L1.

Al tercer llarg comença una preciosa placa de IV-V, per gaudir d'unes fisures horitzontals que proporcionen un cantell excepcional, tot plegat ben protegit amb parabolts. La via travessa la placa en lleugera diagonal per finalitzar en una reunió a plena aresta, on el caire de l'escalada canvia complertament.

 
Preciosa placa del L3.

Efectivament, el L4 ascendeix per una xemeneia al costat de l'esperó fins a sortir al capdemunt d'una agulla de roca trencadissa. Repren aquí la via el seu recorregut per plena placa, amb més verticalitat i menys presa, oferint la màxima dificultat, de V+, pritegit tot plegat per un espit, un parabolt i un escampall de pitons, que almenys a mi em suposava massa dificultat com per entretenir-me a xapar-ho tot.

 
Primer tram del L4 i R4: dos espits originals i un parabolt de reforç.

Amb dos llargs més, resseguint sempre el fil de l'esperó, superant plaques, colls i agulletes, arribem al cim, si es que l'in podem dir així, doncs no deixa de ser una cota del llarg serrat del Poll.


Fi de la via.

A ponent de la carena, descendim uns metres fins a trobar un rapel equipat amb cordinos en una sabina, que ens deixa al fons d'un dels barrancs laterals del serrat.


 

Pel fons del barranc, florit i envoltat de petites parets i agulletes, atenyem el camí que ressegueix el riu i retornem fins uns metres sota el peu de via, on hem aparcat.

1 comentari:

en Girbén ha dit...

Recordo haver remat amb la piragua tot l'Estret del Mu... Preciós el primer sol daurant el Serrat del Poll!