dissabte, 23 de juliol del 2011

Cade a la Miranda de la Portella

Cap de setmana de clàssiques, comencem el dissabte escalant la CADE a la Miranda de la Portella, a la tan poc coneguda per mi regió d'Agulles.
Amb una aproximació plaent i curta, ens plantem a peu de via de seguida, sense córrer.
El conglomerat aquí s'esberla en grans llastres, formant una mensa de cova a peu de via i un estret passadís que serà el tret més característic de  la via.


El primer llarg comença en artificial, extraplomat, perfectament equipat entorn una fisura, que aviat permetrà agafar-s'hi bé per a escalar en lliure, arribant a la R1 per terreny ja molt fàcil.


Els companys d'escalada, la Sílvia i l'Àlex, molt cortesment em cedeixen tirar de primer al segón llarg, el ramonage de la gran llastra, llarg de flanqueig en oposició, net, lliure, absolutament original i singular, peculiaritat que caracteritza la via. Amb la motxil·la i les bambes penjades, començo, en lleuger ascens primer i bastant al fons després, travessant tota la quasi cova fins el final, cap a una alzina que s'alza quan aquella s'obre en un collet abocat a la cara sud de l'agulla. Busco i no hi trobo la reunió; resseguint enrera els parabolts del tercer llarg, trobo finalment la reunió, bastant amunt de la gran fisura. Me n'hi vaig. És un plaer anar-se movent en oposició per aquest terreny.


 


El tercer llarg comença flanquejant cap al sud, a la recerca d'un punt dèbil de l'aresta, ben vertical i desplomada, abocada a l'abisme, i que se supera amb un parell de passos d'artificial.
Resulta una tirada variada i maca, que permet canviar d'orientació i passar a la part superior de l'agulla, a escassos metres del capdemunt.

 

El quart llarg comença amb el pas clau potser de tota la via, doncs el parabolt que el protegeix i que gustosament utilitzarem per a tibar-hi, és clarament poc últil en cas de caiguda. Aquí cal protegir el segon pas amb una friend gran, doncs superada la panxa quedem desprotegits, almenys fins que el terreny planeja.
Després d'una savina, una última fisura, també neta però fàcil, ens condueix a la última reunió i final de via.

 

Escalada absolutament peculiar i interessant, d'aquelles que he acabat gaudint més del que em pensava quan me la van proposar. Absolutament recomanable.

Ressenya un cop més de l'escalatroncs.

I d'aquí cap al Pedraforca, a fer més clàssica...