diumenge, 22 d’abril del 2012

Esperó 9 i prou, serra de Sant Joan

21 d'abril de 2012

La Serra de Sant Joan és una de les característiques línies de cingleres perpendiculars al riu Segre, paral·lela a la serra de Conillers, amb el poble de Montanissell als seus peus, accessible des d'Organyà.

Al centre de la serra la cinglera presenta un esberlament que permet el pas que serà el nostre descens, i forma uns esperons a banda i banda, dels quals el de la dreta és l'objecte de la via Esperó 9 i prou.


Sobre el paper la percepció és el d'una via menys exigent del que és en realitat, però el fet de que està quasi totalment desequipada i de que la roca presenta grans blocs mòbils, fa que haguem d'equipar i protegir a consciència. 

Efectivament, tobarem un espit a cada punt de reunió, i un altre espit a cada llarg, en els passos de V+. Endemés, hi ha dos pitons al L1 i un pitó al L4 just després de l'espit de sortida, al tram d'artificial.


Ressenya del Joan Jover.


El primer llarg presenta un important rostoll a la primera meïtat, la qual cosa ens obliga a fer-hi una reunió intermitja i dividir el llarg en dos, doncs el fregament de la corda és insuportable.
Ela matolls a plena via seran un obstacle que anirem trobant al llarg del recorregut, i en alguna reunió fan ben bé la gitza.
La progressió és fàcil fins que apareixen plaques llises amb poca presa que configuren els passos difícils de la via, protegits sempre amb un sol espit, i que obliguen a sortir-ne amb de forma bastant exposada fins que siguem capaços d'emplaçar algun empotrador.
En resum: L1: 50 m (25+25), 2 espits, 1 espit, V+

L1

El segon llarg comença amb un flanqueig a la dreta, amb compte amb la terra que entapissa les repises més planes i amb matoll inclòs, on s'hi enganxa tot.
Intuitivament pugem recte amunt per unes plaques que alternen trams llisos amb bones preses de mans, fins que es presenta un esperonet vertical on hi ha el V+ i el corresponent espit. Es supera més be que el del primer llarg, amb bones perses de mans que permeten sortir amb passos força atlètics. Per sobre, un diedre ample i tombat però força llis, ens obre camí en adherència fins a la reunió, indicada per un espit, i que per cert es fa literalment sobre un coixí de garrics i altres matolls on no saps ben be que trepitges.
L2: 30 m (la ressenya indica 40),  1 espit, 1 pont de roca, V+.



L2 i R2.

El tercer llarg és la perla de la via, que ja es veu des del segón. Un diedre fisurat, amb una placa tombada i aèria per una banda, i una paret que poc a poc va desplomant per l'altre, va augmentant de dificultat a mesura que hi anem pujant.
Per terreny tombat ens anem apropant a la fisura, que es deixa protegir a plaer, fins que una panxa més vertical marca la primera dificultat. Acte seguit el diedre de l'esquerra passa a ser un sostre per sota del qual flanquegem a la dreta, utilitzant-lo com a presa invertida, i amb molt ambient s'arriba a l'espit. El diedre torna a ser vertical i la placa més llisa, però amb molt bona adherència. Quasi al final, amb un pas atlètic i aeri sortim lateralment del diedre i ens situem sobre l'esperó que el forma, on hi ha l'espit de la reunió.
L3: 25 m, 1 espit, V+. 


L3.

La reunió la fem utilitzant el seu espit i el primer del quart llarg, que dona pas a l'artificial.
Una panxa arrodonida en desplom ens barra el pas de sortida i l'espit i el pitó que hi ha acte seguit conviden a superar-la en A1. Després d'aquestes dues assegurances hi ha una fisura vertical on hi encaixem peces petites, entre tascons i Aliens, per sortir encara en artificial fins un boix encintat amb una baga. A partir d'aquí i amb els peus ja a la paret continuem per terreny fàcil però amb molt rostoll, fins que fem reunió en un roure on el fregament de cordes torna a ser bastant notori, tot i que la ressenya indica de fer-la més amunt.
L4: 40 m, 1 espit, 1 pitó, A1.















Dáquí en amunt grimpem entre roca, rostoll i corriols de cabres, fins que l'aparició del fang aconsella de posar-se les botes.

Els plugims intermitents que en certs moments ens han refrescat i refredat de valent comencen a ser cada cop més freqüents, augurant una baixada relliscosa per l'estreta canal inmediata a l'esperó.
Per sort el cel aguanta i ens deixa desfer les tarteres de peu de serra amb només una remullada, però ja prop de la pista el ruixat pren consistència.


En una pronunciada corba després de la masía de Cal Perot, d'aqpecte semiabandonat, surgeix una pista camuflada per l'herba, que amb algun revolt es va apropant a la paret fins que s'acaba. Continuen a partir d'aquí perdedors corriols que ens apropen a les tarteres que baixen de les dues canals que tallen la serra pel bell mig. Algunes fites i rastres de trepig  marquen el camí amunt, fins que ens desviem cap a la base de l'evident esperó.





2 comentaris:

jaumeplanellpiqueras ha dit...

Es veu una via divertida, d'aventura, me l'apunto, amés la signatura Remi Brescó i Joan Jover és una garantia! Llàstima d'herba però.

Sergi ha dit...

Garantia d'aventura, i tan.
Ves-hi mentalitzat de que 'xaparàs' ben poc!