dilluns, 28 d’abril del 2014

El Puro de Camarassa i el Sabardó


Que bé s'estava al congost de Camarassa en un dia tan calorós com el 5 d'abril de 2014.

Desconegut tot plegat per a mi, enfilem la Jopuma al Puro per aquesta entrada des de baix, que sembla que l'original puja per l'embardissada canal fins a la R1, i així escalem una mica més.



Està tot equipat amb parabolts, menys distants quan més amunt, i s'hi pot afegir el que es vulgui per a anar més tranquil. 



Les agulles que es desprenen d'aquesta paret, i les petites rèpliques que es formen a partir d'aquelles,  son inapreciables vistes frontalment. Enfilat'se al damunt de qualsevol d'elles permet apreciar la seva esveltesa.

A cinc minuts al sud del Puro trobem el Saberdó, ben informats gràcies un bloc ideal per a nosaltres . 
Busquem i encetem doncs aquesta via, que crec que és la Normal, i que amb tota lògica enfila la xemenèia que forma l'agulla amb la cinglera principal. 

Ressenya de escalada per a tontos

El primer llarg és una canal amb terra al fons, rocs encastats, matolls i arbres arreu, i roca suficient per almenys no trepitjar terra. Està clar que un itinerari de caire clàssic com aquest tria el terreny més assequible i fàcil de protegir, a despit de l'exhuberància vegetal, però això i així és la natura, i ens agrada.
Dos parabolts donen falses esperances de l'equipament que hi trobarem. Per sort la R1 està equipada amb un rosari de peces de tot tipus.

Inici del L1 i reunió.

Som just sota el segón llarg. Les parets s'ajunten, s'allisen i s'estrenyen, com si ens volessin barrar el pas, i a la vegada suggerint la possibilitat d'esser escalades el oposició.  
En els primers passos tot desploma i les parets son molt llises. Ho provo encastant-m'hi del tot ben endintre, però m'encaixo massa com per moure'm i reptar amunt. S'ha de pujar més enfora, aprofitant una llastra. 
Inmediatament s'assoleix el gran lledoner que ocupa tota la xemenèia. Novament la natura ens posa l'impediment i a la vegada ens ofereix la possibilitat. El tronc de l'argre enx expulsa enfora però permet assegurar-s'hi i enfilar-s'hi (serà la millor assegurança de tot el llarg).
En amunt, trobem blocs encastats que pujarem per sota, altres per sobre, per fora, etc, sempre assegurant amb encastadors i algun merlet.
El grau de la ressenya és encertat, però l'absència, que no mancança d'equipament fixe agmenta l'exposició i conseqüentment la dificultat subjectiva. Vet aquí la gràcia de la via.
  


Un bloc encastat, farcit de cintes amb mallón per a despenjar-se, indica la R2. Ens trobem al punt on l'agulla es separa de la cinglera i la xemenèia passa a ser un parell de parets paral·leles.
Continua la Silvia amb aquest breu tercer llarg fins el cim, escalant també en oposició.


Descendim d'un sol ràpel fins la base, llarg, que fa témer per la recuperació de cordes, però on el principal problema serà pendular per a recuperar les motxilles deixades a la R1.

L'endemà excursió per l'altra banda del riu.








dilluns, 21 d’abril del 2014

Goma II a la Monja

5 d'abril del 2014

Si reequipada com està ja fa certa basarda en el seu segon llarg, com seria l'original?

Ressenya original del bloc d'en Luichy.

Entrar a Frares travessant la Mà de Déu, entre el Dit i el Dit Xic, és descobrir-ne les agulles més impresionants i els racons més profunds entre elles, canals fosques entre parets verticals que no gosem ni mirar i arestes brucs que no ens atrevim a trepitjar.
Travessem aquest paradís, paradís mentre caminem que pot esdevenir infern si s'escala sense el cap clar.

Potser accediriem a la Monja més directament voltant el Dit Xic per ponent, però entre mig i descendint després la canal que es desprèn del nord de l'agulla arribem còmodament a la cara sud de la Monja.

Per a encetar la via, grimpem al grup de matolls i arbres que es situen a la dreta del primer mur, llis i vertical, i que sempre trobem amb un regalim d'aigua que haurem de travessar per a assolir la segona assegurança del primer llarg, fàcil i assegurat sense allunyaments.
El segon llarg segueix en el mateix grau, però la separació d'algunes assegurances fa escalar concentrat i refiat d'un mateix, com sempre huria de ser.
En amunt, l'agulla tomba i grimpem, fins i tot caminem fins a la protuberància final.
Tenim la idea inicial de pujar per l'ultim llarg de la Josep Rigol Romeu, però impediments físics temporals ens fan deixar-nos estar d'estreps, i flanquegem cap a l'est per sota la berruga, protegint amb algun encastador fins l'alzina a mig camí de la Normal, que puja pel nord, i que ja vam ascendir en certa ocasió també per a evitar els estreps de la Rigol. Aquest cop ni tan sols això; baixem i pleguem; algun múscul avui no ens deixa escalar.


R0 al costat del regalim d'aigua i flanqueig final sota la berruga cimal.

 La Silvia treu el cap després del tram vertical del segon llarg, però avui no el pot ni moure.



L'impressionant Melindro, que cau a l'abisme del nord, i que ens conformem a admirar des del camí alt de Frares, per on tornem cap a la Canal Ampla d'Agulles.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Solitud a Cambra d'Ase. Bougnanas.

31 de març del 2014
Dilluns
Fotografies de la Silvia.

Un munt de petjades de botes i crampons delaten l'ús intensiu de les pistes d'esquí per a accedir al circ de Cambre d'Ase aquest diumenge, i delaten també que les pistes no s'han trepitjat. Així doncs, avui l'estació roman tancada i no hi ha absolutament ningú, ni a les pistes ni al circ, fins que més tard entrarà una cordada al Gigoló que veurem de lluny.


La neu s'anuncia una mica aplacada a les cares nord; ha fet vent fort de sud aquests dies passats i s'ha dipositat en forma de grànuls no gaire consistents a la canal. Tot i així, cap 'wumpf' ni cap símptoma de placa ens aconsella recular.





El primer ressalt i l'únic que apreciarem avui, està en condicions difícils, amb roca lleugerament coberta per neu inconsistent, i només els troços de terra glaçada permeten de clavar-hi els piolets. És aquí on treïem la corda i fem un llarg.

En amunt, el gruix de neu és considerable i el pendent es redreça. La neu millora; permet fins i tot traccionar de piolets en un ressalt ben cobert, i a la sortida per a superar la insignificant cornisa.


Aquest cop sense esquis baixem l'ample canal central i cap a casa, a través de l'estació insòlitament deserta.



divendres, 4 d’abril del 2014

Blava a la Cajoleta i Jaume Ferrández i Rubió a la Roca d'En Farreny

...i gràcies al bloc d'en Punsola que m'ha facilitat de trobar el nom d'aquesta agulleta quasi insignificant a ponent de La Cajoleta.

Dissabte 29 de març del 2014.


Preludi de pluges i dia ventós; i poc avessats ja al massa oblidat conglomerat montserratí. Anem a no complicar-nos la vida a la ja coneguda Cajoleta, ascendida pel davant i pel darrera, no encara per la seva cara est on s'hi escala de veritat. Pugem l'assequible blava tot esperant que el vent no hi piqui gaire.



Però el vent, canalitzat pel torrent del Migdia, apretava.

Baixats del ràpel de la Cajoleta, ve del tot a mà aquesta petit avia dels Masó, dedicada al Jaume Ferrández i Rubió.
Via de plaques tomades fàcils amb alguna verticalitat, sobretot al segon llarg, amb un muret que sembla més fàcil cap a la dreta però que es fa millor de cara. Superat aquets, no trobo la reunió del cim, si és que hi és, optant per una alzina agonitzant a mig camí.




 Llibre de piulades a la R1, i passet del segon llarg (a la dreta hi ha l'alzina des d'on es rapela de baixant de La Cajoleta)

De moment no trobem informació no ressenya d'aquesta via. 

El descens el fem després de pujar la carena a la recerca del camí del Montgròs, fitat i mig pintat fins al peu de la Cajoleta i del Torrent de Migdia.