Regalecio o Regalèssia, cresta fàcil i toponímia complicada

5 de juliol del 2014

És un jardí florit la vall de Siscar al començament de l'estiu. Allunyats al poc de començar a caminar de l'Ospitalet, fins i tot els elements humans semblen armonitzar amb la natura; i què és un jardí si no?

Del brogit del transit constant i de la central hidroelèctrica del poble d'Ospitalet, penetrem al silenci de primera hora del dia quan tot és a l'ombra, només trencat pels rierols d'aigua i el cant dels ocells.

Per molt bon camí pugem per la vall del riu Siscar, coneguda a l'hivern, fins que creuem el riu i comença a ser més pedregós i envaït per la vegetació vigorosa. Arribats a l'estany del mateix nom, ascendim cap al coll altre cop homònim, on comença aquesta cresteta.

Estany de Siscar, camí de la Portella.

Pic de Regalecio.

Des de la Portella de Sisca, ascendim el pic de Regalecio per l'evident canal d'herba que sembla menar al cim. Al capdemunt s'acaba i grimpem un parell de murs, amb estimballs drets a llevant i canals a ponent. Assolim el cim.

D'aquest, podem desgrimpar cresta o bé baixar una canal lleugerament a l'esquerra, que és l'opció que triem, tot i que també exigeix desgrimpar (trobem un tascó abandonat).

Arribem a un collet on s'inicia un laberint de gendarmes. Alguns els enfilem, altres els flanquegem; un d'ells ens demana de treure la corda i fer un llarg, amb un pas potser de IV per a encimbellar-s'hi.

Nous collets, ara més elevats, i atenyem un tram més rectilini i més a nivell, també més aèri, pero de fàcil grimpada en horitzontal, fins acabar de cop en estimball: rapel de 25 m i coll final.

 

Podriem continuar la cresta cap al pic d'Albe, i més enllà enllaçant crestes en aquesta regió rocosa i amable a la vegada, però ja en tenim prou i del collet cerquem la millor baixada cal al fons de la vall, a retrobar el camí de la Portella de Siscar a l'estany de Pedourres.

Pic de Regalecio des del camí cap a l'estany de Pedourrés.

Prenem el camí GR, enfangat i ple d'aigua arreu, vall d'Arques avall. Retrobem els ginebrons carbonitzats fa dos anys, en un foc que va durar dies i que lentament anava cremant en profunditat, permetent que actualment només hi creixen herbes d'estiu. Això si, la florida és impressionant.

 

 

Peguera, pic i vall, principi i fi.

22 de juny del 2014.

Els dies llargs val la pena d'aprifotar-los per pujar les muntanyes des dels pobles, és a dir, senceres, en tota la seva dimensió, tot i que pel cas ens en sobrarà de dia.

La primavera, estiu ja a quasi totes les cotes, és un esclat: aigua arreu, herba seca encara per brotar, flors, i gentada; uns corrent amb poca cosa, altres trescant amb molta càrrega i alguns passejant . Al cel, un falciot foragita el corb que potser li amenaça el niu, mentre un voltor s'ho mira tot plegat des de més amunt a veure si en treu profit.  

Des d'Espot encentem ben d'hora, en previsió de tempestes que no vindran, el camí que remunta la vall de Peguera fins al cim del mateix nom. 

El Peguera, culminació de la vall, treu el cap a la dreta.

Contrasta la protecció que es pretén al lloc amb l'humanització, estàtica com les obres hidroelèctriques i dinàmica i més maligna com la sobrefreqüentació.

Estany Negre.

 Tuc de Saburó.

El polaritzador i les emulsions Fuji fan una bona aliança, tot i que aquesta no és una Velvia.

Tintín al Montroig

7 d'abril del 2014.

Continuem deambulant per Camarassa, avui a l'altre banda del riu, a veure l'Estremera del Montroig, serra de la qual només en coneixem el diedre Blanqueta al seu bell mig.

Aquest itinerari és una excursió que acaba en escalada, variant d'altres vies més difícils, pròpies de l'estil d'aquestes parets, ataronjades, eixutes i dretes.

Després d'una gincana per un túnel paral·lel a la carretera, la presa del pantà, una precària passera sobre les comportes de desaigue, i un passeig sobre les restes de les obres hidroelèctriques, penetrem l'obaga del Montroig per un sender ben fresat entre boscúries de petits rorures, que mena a la Cova del Tabac. I sort que és obaga, per que quan superem el primer relleu i passem a la solana, a la gran feixa entre el sòcol i la cinglera superior, la calor és ofegadora, i això que encara és d'hora. 

Deixem el camí de la cova per a enfilar per unes cadenes cap a la cinglera. 
De primer trobem un petit ressalt rocós que en teoria és el primer llarg de la via, i que suposa grimpar per un esperonet per a assolir la marcada feixa. Resseguint-la arribem al coll que ens separa del Castell.
Aquí treïem cordes i peus de gat. Primer llarg. Un mur baix defensa aquest collet, i de quina manera. Un pas, només un, però de molt mal agafar. S'agraeix el parabolt. 

Mur del primer llarg, segon llarg, fisura/xemenèia del tercer.

A sobre, caminem un troç fins a retrobar la roca. Una paret tombada i de roca peculiar, configura el nostre segon llarg, protegit per quatre parabolts. La reunió es fa en una savina després de caminar un altre troç pels matolls.

Caminem una mica més en direcció a la marcada fisura, xemenèia quan ens hi empotrem, que es dibuixa a l'extrem de la serra.
Aviat el caminar es converteix en grimpada, bruta, embardissada, fins que un pont de roca en un bloc empotrat assenyala la reunió del que serà el llarg més escalatori i bonic de la jornada, el tercer per a nosaltres.  

Superat el bolc de la reunió entrem a la xemenèia i comencem a fer oposició, amb la motxil·la penjada. La roca ofereix forats per a anar assegurant amb algun friend petit i algun tascó. Escalada plaent, neta, freca i ombrívola en un dia molt calurós. La xemenèia s'obre i s'acaba. La paret on poso els peus es torna més llisa i molsosa, i canvio a la del darrera per sortir i assolir l'únic parabolt que hi ha ja a peu pla, on faig reunió.

Fugir del sol s'imposa, i entre matolls eixuts i alls florits resseguim per on sembla més trpitjat fins a trobar el camí cap al pas del Sastre.

Bon camí avall, cada cop anem més al'ombra, fins que del tot passem a l'obaga del pas del Sastre, petita cinglera que trenca aquest vessant, i on un forat a la muntanya rep el nom ce cova, Cova del Pas del Sastre.

Ressenya del llibre del Marmolejo, enllaçada del bloc Escalada per a Tontos.

Maldeta

27 d'abril del 2014

Nit ventosa i tempestuosa la vigilia d'aquesta ascensió, que no pronosticava res de bo, ens regala una albada amb boirades que vessen de nord i un joc de llums, que després d'ocultar-nos el crestal cimal i fent-nos sentir perduts enmig de la boira i la glacera, acaba amb una clariana absoluta just al sud de la divisòria.

Calcem esquis a l'Hospital de Benás, ara hotel d¡aparcament gens hospitalari, avançada només per a clients, no per a visitants, que han de pagar la penyora de patejar l'asfalt des d'uns metres avall per a no destorbar les classes superiors. De fet aparquem just a la cruïlla, on hi havia un parell de cotxes més, o sigui que com a senyors.

Enfilem de seguida per Paderna, pels seus glaçats i esbonyegats tubs, que dificultosament menen a la Coma del mateix nom, entre dues de les tres Chermanas, la Tuqueta Blanca de Paderna i el Pic de Paderna. I cap al coll sud d'aquest últim que remuntem.

Quants devem ser els que passem de llarg aquests pics cercant cotes més altes, altimètriques que no de bellesa, per que tan la Tuca com la Tuqueta son impresionants.

Carenejant primer i flanquejant després sota la Dent de Maladeta, entrem a la glacera, més aviat coma, doncs poc en queda d'aquella. Les nubolades oculten el pic, fins al punt de perdre el mont de vista i plantejar-nos de baixar seguint les encara visibles traces, abans que els cops de vent acabin esborrant-les. 

La proximitat de la barrera rocosa que tanca i de fet forma aquest cirs i tots els seus cims, ens empeny amunt quan s'ens mostra, fins que la clariana s'imposa i la visibilitat és absoluta.

Pugem la canal, on s'hi ha acumulat molta neu i costa molt de caminar-hi. Sobre la carena tot és paradisíac, sense vent, sense núbols, amb neu endurida.

Baixats de la canal calcem esquis i fruïm d'una neu excelent en aquestes cotes altes, on la fusió ha començat a fer efecte però no prou com per dificultar l'esquí. Baixem direcció al refugi per a retornar pel fons de la vall, cosa que és un sense sentit podent tornar per on haviem pujat, però com que de coneixer la zona es tracta ho acabem fent així. Als pendents de sobre el refugi apareix l'inesquiable crosta, sobre la que fem més caigudes que girs, fons que ja arribats a baix, la fusió de la neu es tal que la crosta ha desaparecut, i tornem a gaudir de l'esquí tot i que sobre una neu ben pastosa.

Primers pendents a dalt de tot; un gaudi.

Des del cim. A veure si aquest any es deixa.

El Puro de Camarassa i el Sabardó

Que bé s'estava al congost de Camarassa en un dia tan calorós com el 5 d'abril de 2014.

Desconegut tot plegat per a mi, enfilem la Jopuma al Puro per aquesta entrada des de baix, que sembla que l'original puja per l'embardissada canal fins a la R1, i així escalem una mica més.

Ressenya de escalada per a tontos

Està tot equipat amb parabolts, menys distants quan més amunt, i s'hi pot afegir el que es vulgui per a anar més tranquil. 

Les agulles que es desprenen d'aquesta paret, i les petites rèpliques que es formen a partir d'aquelles,  son inapreciables vistes frontalment. Enfilat'se al damunt de qualsevol d'elles permet apreciar la seva esveltesa.

A cinc minuts al sud del Puro trobem el Saberdó, ben informats gràcies un bloc ideal per a nosaltres . 

Busquem i encetem doncs aquesta via, que crec que és la Normal, i que amb tota lògica enfila la xemenèia que forma l'agulla amb la cinglera principal. 

Ressenya de escalada per a tontos

El primer llarg és una canal amb terra al fons, rocs encastats, matolls i arbres arreu, i roca suficient per almenys no trepitjar terra. Està clar que un itinerari de caire clàssic com aquest tria el terreny més assequible i fàcil de protegir, a despit de l'exhuberància vegetal, però això i així és la natura, i ens agrada.

Dos parabolts donen falses esperances de l'equipament que hi trobarem. Per sort la R1 està equipada amb un rosari de peces de tot tipus.

Inici del L1 i reunió.

Som just sota el segón llarg. Les parets s'ajunten, s'allisen i s'estrenyen, com si ens volessin barrar el pas, i a la vegada suggerint la possibilitat d'esser escalades el oposició.  

En els primers passos tot desploma i les parets son molt llises. Ho provo encastant-m'hi del tot ben endintre, però m'encaixo massa com per moure'm i reptar amunt. S'ha de pujar més enfora, aprofitant una llastra. 

Inmediatament s'assoleix el gran lledoner que ocupa tota la xemenèia. Novament la natura ens posa l'impediment i a la vegada ens ofereix la possibilitat. El tronc de l'argre enx expulsa enfora però permet assegurar-s'hi i enfilar-s'hi (serà la millor assegurança de tot el llarg).

En amunt, trobem blocs encastats que pujarem per sota, altres per sobre, per fora, etc, sempre assegurant amb encastadors i algun merlet.

El grau de la ressenya és encertat, però l'absència, que no mancança d'equipament fixe agmenta l'exposició i conseqüentment la dificultat subjectiva. Vet aquí la gràcia de la via.

  

Un bloc encastat, farcit de cintes amb mallón per a despenjar-se, indica la R2. Ens trobem al punt on l'agulla es separa de la cinglera i la xemenèia passa a ser un parell de parets paral·leles.

Continua la Silvia amb aquest breu tercer llarg fins el cim, escalant també en oposició.

Descendim d'un sol ràpel fins la base, llarg, que fa témer per la recuperació de cordes, però on el principal problema serà pendular per a recuperar les motxilles deixades a la R1.

L'endemà excursió per l'altra banda del riu.