divendres, 31 de juliol del 2009

La Punta d'En Serreta un altre cop.

La Silvia volia escalar aquesta via, i serà una oportunitat per fer de primer els llargs que vaig fer de segon en l'anterior ocasió.



Faig el primer llarg de III+ i 30 m, amb només 3 espits, però bastant tombat. La roca és el conglomerat vermell trencadis de Sant Llorenç: cal buscar els còdols més grans i empotrats per tenir seguretat en la progressió.

Arribo a la R1, sobre una còmoda repisa. Consta de 2 espits (un es mou) i algun burí vell per a complementar.



La Silvia continua amb el L2; V+ 30m.
El primer tram correspon a la franja de conglomerat petit i trencadis, que per sort no és molt gruixuda i es pot xapar prou aviat. Cal anar amb compte en posar i apiar els peus.
Segueix una placa de conglomerat ja més bò, V-, fins una repisa sota un llabi que forma un desplom. La via passa entre dues sabines; es pot assegurar la de la dreta, però al costat hi ha un espit vell.



De peu dret a la repisa, forçant una mica es pot xapar subre el llabi i pujar tibant de braços. V/V+
Després d'aquest pas continua un tram força vertical, amb espits i cargols amb filferros, per anar assegurant al gust o be alternant-hi cordes.
S'arriba a la R2 sobre una repisa; la Silvia la monta sobre un espit, un pitó i un burí. Més a l'esquerra hi ha 2 cargols amb filferros units per un cordino i un espit.

L3 40 m V+. Surto de la reunió i inmediatament hi ha el mur vertical que l'anterior vegada em va costar de segon. De primer em costa bastant menys, doncs la corda no em tiba cap al costat.
Començo lleugerament cap a l'esquerra, amb bons peus i un parell d'assegurances; un pas més i amb les des mans s'agafa un bolo de marbre blanc que permet iniciar el flanqueig a la dreta i xapar novament.



Supero la fisura i per una pendent de III arribo al mur.
Hi ha un espit a la base i cap més fins quasi el final d'aquesta placa, que és fina, de presa petita, sense ser gaire difícil V.



Després de la placa, una nova repisa permet assegurar el desplom final. Passo una cinta pèr una sabina a la dreta (1 corda), flanquejo lleugerament i xapo un espit a l'esquerra (l'altre corda), i a base de busties tibo de braços fins dalt.

R3 al terra amb 2 espits (un que es mou).



dissabte, 25 de juliol del 2009

Cresta del Pico de La Pez a la Punta Ledormeur

Al setembre de l'any passat ja teniem inteció de fer aquest recorregut, més curt però, començant al pic Abeillé, però es va quedar en intent.
Ara, amb els dies més llargs, ens hem proposat fer-ho incloent-hi els pics de La Pez.
Dormim divendres a Plan de Tabernes.
A les 5 del matí ens llevem i comencem a caminar a les 6. A aquestes hores ja comença a clarejar i no cal el frontal.

Conforme guanyem alçada i sortim del bosc, trobem l'herba amb la rosada glaçada; realment l'aire és fred i això convida a caminar depressa. Així doncs guanyem alçada i arribem al Puerto de La Pez. Per fi ens toca el sol.

Curiosament fa més calor i menys vent al nord de la carena, doncs hi toca el sol i el vent ve del sudoest. A la vall de La Pez, al nord, hi ha restes de boirres; sembla que hi ha plogut; l'herba abunda i s'enfila quasi fins els cims.



Ascensió del Puerto de La Pez al pic del mateix nom.


Bachimala i els seu estany; verdor i humitat al nord.

Del Puerto de La Pez caminem cap a l'est per una mena de cresta, fins que les fites ens condueixen cap a una coma pedregosa que precedeix el pic del Puerto de La Pez, al qual arribem per un corriol entre les pedres de la tartera.

D'aquest pic anem al seu veí pic de La Pez.
A fi d'evitar els complicats gendarmes que hi ha a la cresta entre aquests pics i el pic Abeillé, decidim descendir cap al sudest i flanquejar aquest tram. Aparentment és una solució senzilla, però en descens tot és més complicat i la desgrimpada obliga a buscar els millor passos amb delicadesa.

Un cop arribats a les pedreres de la base dels pics flanquegem a l'est fins a trobar la ruta que des dels estanys de Bachimala ascendeix el Abeillé.

A partir d'aquí seguim la cresta que ens portarà al pic Marcos Feliu, al Bachimala Chicot, a la Punta del Ibón i al pic Ledormeur.

Tot i portar material, decidim no ascendir el Bachimala. Reculem al coll anterior al Ledormeur i baixem direcció oest per inacabables tarteres fins els estanys de Bachimala.






A partir d'aquí un feixuc corriol ens condueix a la al Bado de Bachimala i per còmode sender al Plan de Tabernes.



Descens cap als estanys, i Bado de Bachimala.


Vall del Cinqueta de La Pez.




Cabana de Culrueba, prop de Tabernes.




dilluns, 20 de juliol del 2009

Castellassa de Can Torres: via Antonio Alcaraz

Seguint amb les nostres escalades de tarda, avui toca acostar-nos a la Castellassa de Can Torres; ja fa massa dies que la veiem des dels Plecs de Llibre, i crida l'atenció.

Ens mirem la Castellassa a banda i banda per triar quina via fer. Quin estimball que presenta a la seva cara oest! Després de vorejar-la i examinar les vies, ens decidim per la cara nord, on hi ha la via Antonio Alcaraz.

És una via oberta des de baix, equipada amb espits, força abundants, cosa que ens fa sospitar que escalarem molt en artificial.

Efectivament: començo jo i enfilo els peus a les branques d'un ginebró que hi ha a peu de via, fins que pujo a la primera repisa. Dos o tres passos en lliure i trec l'estrep, doncs ni en A0 m'atreveixo de primer. Supero d'aquesta forma el primer tram de panxa, i en lliure continuo fons un altre desplom, amb uns matolls i una mica de terra a l'esquerra.
Tres passos d'estrep i continuo en lliure. Els abundants líquens de la cara nord fan desconfiar de l'adherència, però és prou bona.

R1 en 3 espits grossos.


El Wolfgang fa el llarg sense utilitzar l'estrep; de segon es permet el 'luxe' de fer A0 en els passos d'artificial.


Continua el Wolfgang el L2, fent força A0. Quan s'arriba a la roca blanquinosa que hi ha sota el gran desplom del cim, la via flanqueja a l'esquerra sobre una repiseta, i va a buscar la via Jacint Aguilar (equipada amb parabolts). Fem reunió a la intersecció amb aquesta via (2 espits).
Pujo aquest llarg quasi tot en lliure, excepte un pas on el conglomerat és molt petit, vertical i esmicolat.


Des de la R2 seguim l'esmentada via xapant dos parabolts fins una reunió que hi ha al mur final, amb 2 espits i diversos burins vells, pot de piades rovellat, algun clau antic, etc. Degut a la hora que és decidim rapelar (amb cordes de 50 m s'arriba a la base).


La via continua per una fisura on hi ha 2 tacs de fusta amb filferros i un pont de roca amb baguetes. Amb friends es pot protegir bé. Queda pendent doncs escalar una o altre via fins dalt.

Placa a la Paret del Pont (Montserrat): via Tasmania

Diumenge al matí, amb l'aire força fresc encara, escalem aquesta via amb el Pep Capdevila.

Via de placa bastant llisa en certs trams, amb passos d'adherència i preses de forats, la majoria petites.

L1: V , 40 m. Obro jo, comença molt tombat i es va redreçant. El pas difícil es troba en un mur bastant llis, on les preses son petites.


L2: V-, 40 m. Continuo amb amb aquest llarg, similar a l'anterior però més tombat.


L3: IV , 30 m. Obre el Pep. Llarg de tràmit per situar-se sota el lllarg 4.
L4: V /6a, 30 m. Si el L1 és V , aquest és 6a, doncs el mur a superar té un pas considerablement més exigent.


Descendim en 3 ràpels (amb cordes de 60 m s'en podem fer 2, però nosaltres les portavem de 50 m).
Ombra tot el matí. Trobem gent escalant la roca Jordi Solé i Masip i la Roca Gris.

Ressenya de www.la-tribu.cat (Joan Jover).

divendres, 17 de juliol del 2009

Aresta sud de la Miranda dels Cavalls


Continuant amb les escalades de tarda a Sant Llorenç, repeteixo aquesta via, doncs la Silvia i la Fran no l'havien fet i realment és una agulla molt maca, amb les millors postes de sol del massís.

Des del camí que va al mal pas de Can Pobla, pugem per la canal rocosa que hi ha entre la Miranda dels Cavalls i la Roca del Salt dels Cavalls, havent deixat abans la Eli i el Javi, que escalaran l'aresta sud d'aquesta segona roca.

La canal ens porta a un collet sobre el contrafort de la Miranda, on uns metres enllà començaa la via, amb la R0 formada per 2 espits sobre una gran roca marró.

Comença la Silvia amb el L1, que en pocs metres i uns quants passos de III ens porta al peu del primer mur, on hi ha la R1.

Continuo jo amb el L2. Xapo un parell de burins i trec l'estrep; de primer no m'atreveixo a intentar-ho en lliure; hi ha dos burins un al costat de l'altre i xapo una corda a cadascun, i l'estrep en un d'ells. Amb un pas A1e n'hi ha prou per xapar el seguent espit i sortir en A0.

Pujo en lliure fins l'últim mur, on faig un altre pas amb l'estrep i arribo a la R2, en una repisa ample i còmoda.
La Silvia, amb uns quants intents, treu els passos en lliure, i la Fran en A0, sense estreps. Al final ho aconseguiran encadenar algun dia.
La Fran superant en A0 l'últim mur del L2.

El curt L3 el fa la Silvia, amb una entrada fina però molt assegurada, i una roca ja excelent.
R3 en 2 parabolts, un dels quals amb anella des del que rapelem fins a baix.



La Eli i el Javi al capdemunt de la Roca del Salt dels Cavalls.

Les vistes des de la Miranda justifiquen l'escalada al capvespre. El ràpel el fem ja quasi de nit.