diumenge, 22 d’abril del 2012

Esperó 9 i prou, serra de Sant Joan

21 d'abril de 2012

La Serra de Sant Joan és una de les característiques línies de cingleres perpendiculars al riu Segre, paral·lela a la serra de Conillers, amb el poble de Montanissell als seus peus, accessible des d'Organyà.

Al centre de la serra la cinglera presenta un esberlament que permet el pas que serà el nostre descens, i forma uns esperons a banda i banda, dels quals el de la dreta és l'objecte de la via Esperó 9 i prou.


Sobre el paper la percepció és el d'una via menys exigent del que és en realitat, però el fet de que està quasi totalment desequipada i de que la roca presenta grans blocs mòbils, fa que haguem d'equipar i protegir a consciència. 

Efectivament, tobarem un espit a cada punt de reunió, i un altre espit a cada llarg, en els passos de V+. Endemés, hi ha dos pitons al L1 i un pitó al L4 just després de l'espit de sortida, al tram d'artificial.


Ressenya del Joan Jover.


El primer llarg presenta un important rostoll a la primera meïtat, la qual cosa ens obliga a fer-hi una reunió intermitja i dividir el llarg en dos, doncs el fregament de la corda és insuportable.
Ela matolls a plena via seran un obstacle que anirem trobant al llarg del recorregut, i en alguna reunió fan ben bé la gitza.
La progressió és fàcil fins que apareixen plaques llises amb poca presa que configuren els passos difícils de la via, protegits sempre amb un sol espit, i que obliguen a sortir-ne amb de forma bastant exposada fins que siguem capaços d'emplaçar algun empotrador.
En resum: L1: 50 m (25+25), 2 espits, 1 espit, V+

L1

El segon llarg comença amb un flanqueig a la dreta, amb compte amb la terra que entapissa les repises més planes i amb matoll inclòs, on s'hi enganxa tot.
Intuitivament pugem recte amunt per unes plaques que alternen trams llisos amb bones preses de mans, fins que es presenta un esperonet vertical on hi ha el V+ i el corresponent espit. Es supera més be que el del primer llarg, amb bones perses de mans que permeten sortir amb passos força atlètics. Per sobre, un diedre ample i tombat però força llis, ens obre camí en adherència fins a la reunió, indicada per un espit, i que per cert es fa literalment sobre un coixí de garrics i altres matolls on no saps ben be que trepitges.
L2: 30 m (la ressenya indica 40),  1 espit, 1 pont de roca, V+.



L2 i R2.

El tercer llarg és la perla de la via, que ja es veu des del segón. Un diedre fisurat, amb una placa tombada i aèria per una banda, i una paret que poc a poc va desplomant per l'altre, va augmentant de dificultat a mesura que hi anem pujant.
Per terreny tombat ens anem apropant a la fisura, que es deixa protegir a plaer, fins que una panxa més vertical marca la primera dificultat. Acte seguit el diedre de l'esquerra passa a ser un sostre per sota del qual flanquegem a la dreta, utilitzant-lo com a presa invertida, i amb molt ambient s'arriba a l'espit. El diedre torna a ser vertical i la placa més llisa, però amb molt bona adherència. Quasi al final, amb un pas atlètic i aeri sortim lateralment del diedre i ens situem sobre l'esperó que el forma, on hi ha l'espit de la reunió.
L3: 25 m, 1 espit, V+. 


L3.

La reunió la fem utilitzant el seu espit i el primer del quart llarg, que dona pas a l'artificial.
Una panxa arrodonida en desplom ens barra el pas de sortida i l'espit i el pitó que hi ha acte seguit conviden a superar-la en A1. Després d'aquestes dues assegurances hi ha una fisura vertical on hi encaixem peces petites, entre tascons i Aliens, per sortir encara en artificial fins un boix encintat amb una baga. A partir d'aquí i amb els peus ja a la paret continuem per terreny fàcil però amb molt rostoll, fins que fem reunió en un roure on el fregament de cordes torna a ser bastant notori, tot i que la ressenya indica de fer-la més amunt.
L4: 40 m, 1 espit, 1 pitó, A1.















Dáquí en amunt grimpem entre roca, rostoll i corriols de cabres, fins que l'aparició del fang aconsella de posar-se les botes.

Els plugims intermitents que en certs moments ens han refrescat i refredat de valent comencen a ser cada cop més freqüents, augurant una baixada relliscosa per l'estreta canal inmediata a l'esperó.
Per sort el cel aguanta i ens deixa desfer les tarteres de peu de serra amb només una remullada, però ja prop de la pista el ruixat pren consistència.


En una pronunciada corba després de la masía de Cal Perot, d'aqpecte semiabandonat, surgeix una pista camuflada per l'herba, que amb algun revolt es va apropant a la paret fins que s'acaba. Continuen a partir d'aquí perdedors corriols que ens apropen a les tarteres que baixen de les dues canals que tallen la serra pel bell mig. Algunes fites i rastres de trepig  marquen el camí amunt, fins que ens desviem cap a la base de l'evident esperó.





dilluns, 16 d’abril del 2012

Vies dels Masó a La Palomera, a la Placa Roofs i a Frares

14 d'abril de 2012

Les llampants ressenyes dels germans Masó criden molt l'atenció, i quan les vies a que es refereixen es troben en llocs poc frequentats es difícil de resistir-s'hi. Val a dir també que coneixent l'estil amb que obren, trobarem els passos difícils ben protegits, els itineraris cercaran la màxima lògica, i rarament hi haurà una expansió on s'hi pot fer alguna altre mena d'assegurança.

Amb aquestes premises, anem al centre de Montserrat.

Josep Fatjó Gené, La Palomera.


Ja hi havia passat per aquí caminant, però ni tan sols hi he escalat les vies d'esportiva, que a promer cop d'ull prometen una roca de primera.
A la dreta del tot de la segona paret d'aquest serrat, on acaben les vies esportives, hi trobem aquesta va de dos llargs.



El primer llarg s'encorba per les ondulacions del terreny tombat, entre baumetes i replans, fins acabar en una renió equipada sota el desplom que ratlla horitzontalment tota la paret. La roca no defrauda gens.


El segon llarg comença amb uns passos d'artificial equipat per situar-se sobre el desplom, on continua amb un mur ben vertical amb una roca i unes preses excel·lents.
Opino que si aquest llarg s'hagués obert mes a la dreta, hauria pogut sortir potser en lliure, doncs hi ha un punt on el desplom queda interromput per un mur que sembla factible.

L'equipament és perfecte; al primer llarg, si es vol, s'hi pot encabir algun Alien o algun Tricam.

Des de l'última reunió descendim en un sol ràpel fins a peu de via, i flanquejant pel sòcol rocós reprenem el camí del Coll del Muset.

Venus and Mars a la Placa dels Roofs

Abans d'arribar al coll del Muset, en un pronunciat revolt, apareix un corriol que mena de dret a la placa Roofs (s'ha cober de gròria el qui ha batejat la paret...). Zona d'esportiva amb vies de més d'un llarg, els Masó hi obren una línia passant pel Botijo, gran roca adosada a la paret que desploma per tot arreu.


Com que és artificial equipat començo jo. Per penjar la primera cinta ja cal penjar-se d'una presa arrodonida dintre d'un forat, anticipant passos llargs. Efectivament hi ha un punt on haig de fer invents per xapar el parabolt, doncs ni a últims hi arribo. La sortida en lliure és menys complicada del que m'esperava; hi ha bons còdols i está molt assegurat.
La Sílvia pateix força en aquest llarg; quan no arriba a les cintes ha de recorrer al prussik per ascendir per la corda; menys mal que no l'ha provat de primera.



La segona tirada ja és en plena placa, graduada de IV+ a l'inici però força fina de preses, amb una roca molt compacte.

Després de la reunió a mitja placa continua el tercer llarg ja més ajagut, interromput al final per un muret que es supera d'una tibada de bones preses, petites però bones.

Baixem amb alguna desgrimpada per l'aresta que mena directament al coll del Muset, on recuperem el camí de La Palomera.

Aquesta zona central de Montserrat, que conformen el Torrent del Migdia i el de la Canal Roja és una gran illa de pau i silenci, on ni tan sols de sent el brogit de la propera autovia, aïllada al nord per l'imponent presència del Montgròs i al sud pels esberlats barrancs que formen els esmentats torrents.



15 d'abril de 2012
Via Ringo Starr a l'Agulla del Romaní, regió de Frares.


L'estampa captivadora de les capricioses formes de les agulles de Frares sota els foscos núbols de tempesta, primerament corpren i fa aturar-se a contemplar, però ben aviat ens farà correr per tractar de fugir de la pluja violenta que augura.


I diumenge continuem amb els Masó, ara a Frares, regió d'infinits racons foscos sota els espessos alzinars que farceixen les canals. Arribar a peu de via ja costa, doncs ho fem a cop de mapa i de ressenya, sense haver-ne llegit res, i sense que l'agulla aparegui al llibre del Brugarolas.

La via comença amb un llarg fàcil i poc equipat que puja l'agulla Brian Epstein, però amb un pas final per a superar el mur graduat com a V+, però que a mi em sembla més, doncs les mans son ben justes per a superar-lo sense peus!



Des d'aquesta agulla baixem uns metres cap a l'alzina que hi ha al collet entre aquesta i l'Agulla del Romaní. Comença aquí un llarg preciós, fàcil també, amb bona roca i molt ambient, doncs la paret desapareix de la vista sota els nostres peus conforme anem pujant.
L'equipament és de només dos pitons, però les savines i altres matolls que creixen al diedre tombat per on transcorre el llarg permeten llaçar-hi bagues a dojo. Desitjant que el llarg no s'acabés mai arribo a una reunió de dos espits, que, tot i poder allargar fins el cim, té raó de ser per a evitar fregaments i veure bé el company.



Resten uns quants metres fins el cim, que es poden acabar d'amanir pujant directament el bombo final, sense més protecció que una savina.


Paisatge sublim a tocar dels dits, presidit pel Lloro, amb les nubolades que comencen a evolucionar.



Baixem per la canal a l'est de l'agulla, a través d'un alzinar tan ferestec que sap greu de trepitjar i d'espatllar la delicadesa inmaculada d'aquest sol montserratí que tan hem de cuidar per que no s'erosioni. Millor anar sempre per roca...

Camí de Can Massana hem d'acabar corrent, fent una cursa desigual amb la tempesta que ens acaba atrapant per escassos minuts.

 

Aresta Brucs a La Bitlla

7 d'abril de 2012

Un bon pla per a un dia asollellat com aquest era ascendir la Bitlla per la seva aresta Brucs i contuinuar per la inmediata Bola de la Partió, però un factor no tingut en compte des del bosc estant va esquinçar el pla a mig fer: el vent.

I és que el poc equipament d'aquesta via, que n'és el seu principal actiu, combinat amb els forts cops de vent, fa de l'escalada una experiència que pot resultar desagradable; les preses sembla que es facin petites, els murs més verticals, i tot més difícil.

La Sílvia fa el primer llarg, d'aresta pura però molt ample, protegida amb dos espits, fins el llabi on hi ha la característica alzina i la reunió al costat. Una petita bauma a mitja tirada li dona el punt de dificultat al llarg, just on hi ha un dels espits.


Em toca a mi fer el segon llarg. Comença amb una fisura vertical a equipar, amb bones preses; una delícia. Quasi al final de la fisura, on es posa més dreta, asseguro amb un Alien i baixant una mica surto cap a l'esquerra, més fàcil i tombat.
D'aquí en amunt i per placa tombada es progressa be fins la fisura horitzontal, on hi ha un pitó.
És en aquest punt on la paret es redreça i on el vent ja es nota amb força. Els passos per a superar el mur serien d'allò més bonics si no fos per aquest aire que transmet una inseguretat constant, tot i l'excel·lència de la roca. L'alleujament arriba quan ja sobre el mur m'asseguro a l'únic espit del llarg i uns metres més amunt faig reunió d'unes anelles rovellades anclades amb un munt de burins.




La Sílvia i el Josep Maria, que avui ens acompanya, han quedat glaçats a la reunió. Arribats tots a dalt decidim que ja en tenim prou, tot i que a la Bola hi ha més expansions i el vent no dificultaria psicològicament tant la via.

Segur que sense vent hauria gaudit de veritat de la concentració que exigeix aquesta via, i segur també que hi tornarem per acabar la combinació amb la Bola.



dissabte, 14 d’abril del 2012

Matalot al Cingle del Pont de Roca del Mal Pas de Can Pobla de Sant Llorenç del Munt

13 d'abril de 2012

Certament sembla més llarg el nom que la pròpia via, però tot i la seva minsa llargària no la vàrem poder acabar, i és que la cosa més petita pot presentar-se com a inabastable en certs moments. Menystenir les vies de Sant Llorenç del Munt per petites i curtes és una mancança de sensibilitat que impedeix gaudir d'una escalada essencial on el que compta és passar per allà i arribar al capdemunt de l'agulla, aresta o cinglera triada.

Des del camí que sovint ascendeixo per a accedir als Cingles dels Cavalls s'aprecien a l'esquerra els esperons d'aquesta cinglera, de mal aspecte des d'un punt de vista escalatori per trencadissos i entapissats de vegetació, però sumament atractius paisatgísticament.



En un d'ells hi trobem dues vies, la Matalot dels gurus de Sant Llorenç Amadeu Pagès i Joan Armengol, del 92, i la més recent dels continuadors del més pur estil clàssic, la Senda dels Mamuts dels germans Masó, que finalitza per l'esperó inmediat a la dreta del primer.

Localitzat el feréstec i boscós peu de via, ens disposem el Jaume i jo a descobrir poc a poc el recorregut de la via, doncs des de baix no es veu cap assegurança.

Pujo pels primers metres de conglomerat argilenc, trencadís i humit, sortosament no gaire difícil, però força exposat per la pèssima qualitat de la roca. La fisura, encara en roca de la dolenta, permet empotrar-hi un tascó, però sembla més decoratiu que altre cosa.
Afortunadament la roca comença a millorar i uns metres més amunt ja apareix un pitó.
Cercant els millor passos a banda i banda de la fisura, la confiança en el terreny augmenta amb l'alçada, doncs el conglomerat es converteix en gris i cantellut. Segon pitó, però també últim, enfront dels quatre que cita la ressenya.
Amb la paret més acanalada i petites fisures que apareixen al meu pas, protegeixo els passos amb Aliens fins a superar la plataforma on hi ha la reunió, amb dos espits de plaqueta petita en perfecte estat, sense gens de rovell.


R1.


El Jaume al L1.


Sobre la reunió, la cinglera s'abomba formant una petita repisa i una bola desplomada. S'endevina que els aperturistes van anar a la dreta, seguint la petita repisa, a la recerca d'un punt feble per a continuar amunt. 
Aquest punt apareix aparentment entre dos grans còdols, però segurament no és ben be més feble del que hauria estat la countinuació recte amunt des de la reunió.
Un espit amb la xapa ben oxidada permet assegurar-se i tibar de la cinta amunt. M'ho miro 
i decideixo posar l'estrep per aguantar-me còmodament entre els dos còdols. La següent i última xapa està molt amunt, inabastable, i cal sortir en lliure, tal i com indica la ressenya. Busco preses, busco peus, no m'en sé avenir de recolzar-me sobre els grans còdols arrodonits; la proximitat de la repisa fa poc útil l'espit com a assegurança... Després de tres o quatre intents no m'atreveixo a sortir; per un pas no acabarem la via!

El Jaume suggereix que faci una reunió i que ens ho mirem. Continuo per la repisa, travesso una petita canal amb terra i vegetació i faig reunió en una alzina.
El Jaume ve i decidim sortir amunt per la dreta de la canal, amb roca acceptable i possibilitats de protecció en una sabina i algunes fisures.
Sobre la canal faig reunió en una altra alzina.
Just quan el Jaume comença, s'adona que la primera alzina és la R1 de la Senda dels Mamts, la via paral·lela dels Masó, i que haguessim pogut continuar per allà.



Així doncs hem escalat el L1 de la Matalot i hem improvitzat un llarg de sortida entre aquesta i la Senda dels mamuts; almenys no hem hagut de baixar i hem gaudit de sortir per dalt de la cinglera, encara que queda pendent de superar íntegrament tota la via en si.


divendres, 6 d’abril del 2012

Via del Nil

30 de març de 2012

Esperonat per la recent piulada del Jaumegrimp al seu bloc, ens adrecem a Coll de Nargó de pasada cap al Pallars, on l'endemà volem tastar la neu.

 El camí cap a la serra de Conillers ja el tinc conegut, però em sobta que hagin asfaltat la pista. Si, és clar: més comoditat per als habitants de la zona (quants n'hi deu haver?), però no pas més seguretat, doncs sense adonar-t'en circules més de pressa. En fi, parlem d'escalada.


Seguint el camí fins gairebé sota el coll que serà la referència de la baixada, busquem a la dreta les marques grogues de la Directa de l'Avatar d'en Guillem. Poc abans d'arribar el peu d'aquesta via, i foto-ressenya en ma, trobem la marcada línia de roca que configura els primers llargs de la Nil.


Comença la Sílvia amb el L1, fàcil fins a arribar al V abans de la reunió, on la sento rondinar i la veig patir, doncs la roca te un recubriment de pols calcària deixada per les últimes pluges i les assegurances disten prou com per que la roca sigui excelent, que de fet ho és, però bruta. La reunió es fa en un roure, després de barallar-se amb unes branques per a arribar a agafar-se al tronc. 

R1.

Faig jo el L2. Tombat i de roca compacte, augura sensacions plaents, però la bruticia sobre la roca fa patir; els gats no adhereixen, i de vegades cal escombrar amb la mà abans de confiar-hi els peus. Quina llàstima.

Fotos dela Sílvia del L2.

El tercer llarg consisteix en abastar la corda fixe que hi ha a la feixa i seguir-la a la dreta fins a sota uns ponts de roca amb baga, per on segueix la via. Els parabolts grocs de la Directa de l'Avatar es veuen ben propers a la dreta.

La Silvia a la R3.

Fotos dela Sílvia. Quart llarg. 

Torno a sortir jo amb el L4. La roca ara ja és neta, lluent i adherent segons els canons de la comarca, vertical però amb unes preses increïbles, que tot i la mancança d'expansions conviden a tibar a plaer. Dos ponts de roca i fisures per no acabar permeten protegir-se per a no patir. Només cal parar atenció a algun bloc dubtós. Abans de la reunió, on caldrà emprar la lògica per a trobar la continuïtat de la via, apareix una placa amb canaleres que hom desitjaria que fos eterna, però el fi de la via és inminent.


Per acabar al cim d'aquest tossal, que ben bé no és el de la Feixa, fem l'últim llarg de la via Liebe Claudia, del mateix aperturista, essent el nostre L5, i que fa la Sílvia per a matar el cuc de la bona roca. Uns primers metres caminant precedeixen un mur final ben dret i amb molt bones preses, protegit amb un parabolt. A sobre hi troba la reunió.

En definitiva han estat dos primers llargs força bruts, amb adherència dolenta, i dos llargs finals amb roca per a gaudir de valent. Tota la via està equipada al mínim, però ben mirat no cal més expansions si portem material d'autoprotecció.

Ressenya dels aperturistes.