dijous, 19 d’agost del 2010

Vathleithós i Gran Faisha (Balaitous, Gran Facha): aproximació

Quan la carena pirinenca comença a baixar de cota, ho fa esberlant-se amb violència, estretint les seves alçades entre antigues glaceres ja quasi desaparegudes, sobre vertiginosos murs que obliguen a escalar per a accedir-hi.

La vall de Tena és un extens territori excessivament urbanitzat, on els pobles que a l'estiu i a l'hivern son populosos i vitals, han cedit el seu caire rural al poder adquisitiu del foraster, que els ha transformat en el parc dels diumenges.

Les muntanyes semblen alienes a tot aquest fenòmen, però en superar certes cotes mètriques, de vegades absurdes, passen a convertir-se en objecte de desig, del desig de posseir allò que no es pot posseir, en forma de llista, piulada o confessem'ho fotografia.


Després de carregar les motxilles a l'aparcament de La Sarra, pugem per gr11 seguint la vall del riu Aguas Limpias, primer a l'ombra d'una esplèndida fageda i després a través de prats guarnits amb les últimes flors de l'estiu.


Arribem al l'embassament de Respomuso, antigament un estany, és clar, i a l'homònim refugi d'última generació, amb minicentral elèctrica pròpia, estructura antiallaus i cervesa de barril, en definitiva molt poc muntanyenc. Ni hi entrem; de dret amunt a buscar un lloc on clavar la tenda.



Amb la Cresta del Diablo a la vista, la clara nit ens anticipa en va un bon dia per a l'endemà.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Vathleithós i Gran Faisha: les ascensions

Matí: Vathleitós

Les boires han envaït les alçades, i desistim de la nostra intenció de pujar el Vathleitós per la cresta de Costerillou. Tot i aquest entrebanc meteorològic, el dia serà enormement profitós.


Ascendim amunt cap al nord pel torrent de Respomuso, rera dos muntanyencs que han passat uns minuts abans. El barranc és un roquissar erm i tètric, on la roca i el glaç, practicament testimonial, configuren un paisatge de caire funest, molt característic del Pirineu, especialment quan el cel es fa còmplice de la situació.


Per una encaixonada canal assolim la Bretxa Latour (de fet no ben bé, doncs s'abandona la canal pel ressalt de la dreta). Des del coll ascendim al cim del Vathleitós pel granit polit del llit d'una antiga glacera, amb alguna congesta testimonial.
Des del cim veiem els dos muntanyencs que en precedin patint a la cresta de Costerillou, flanquejant pel nord la Torre Cadier, doncs segurament el vent no els deixaria fer la cresta.


Tarda: Gran Faisha

De retorn a la tenda ens plantegem moure la tenda cap a Campo Plano, amb la idea inicial de pujar l'endemà al Gran Faisha. Campo Plano és un idret perfectament definit pel seu nom. Complertament estrany al lloc son els trams de mur de represa que constitueixen l'inacabat embassament d'aigua. Gracies a que no s'ha acabat aquesta presa, Campo Plano continua essent un gran prat, ocupat en la seva meitat pèr l'aigua de l'estany del mateix nom. 


Plantem aquí la tenda i, animats per la millora del temps, decidim pujar el Gran Faisha.

La tarda és magnífica, i el barranc pel que accedim al coll de la Faisha no te res a veure amb el de Respomuso: herba, flors, marmotes, rierols.... vital es mostra aquí el Pirineu.

Coll de la Faisha; el Pic de Midi d'Ossau treu el seu inconfussible cap a ponent.

Cim del Gran Faisha i massis del Vinhamala a llevant.

El Barranc de Campo Plano, que conduieix al coll de La Faisha, rep la càlida llum de la tarda.

L'endemà, després del merescut descans nocturn, retornem a La Sarra posant fi a aquests dies d'ascensions i pràcticament despedint l'estiu a l'alta muntanya. Les últimes flors així ens ho indiquen.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Turons i roques de l'Obac

Els camins més lògics de l'Obac son les carenes, que enllaçant turons, comuniquen llocs, com per exemple el camí Ral de Manresa i Berga, el de Mura, etc. Com que son còmodes, son concorreguts i estan fresats. A l'extrem oposat hi ha els camins que baixen a les fondalades entre carenes, estrets, embardissats i atapeïts.

És a La Barata que agafo el camí Ral de Manresa per deixar-lo immediatament i enfilar-me per un corriol que, carena amunt, arriba primer a La Roca del Corb (excel·lent mirador de La Mola) i després al Turó de La Carlina (turó aquest en el que ni te n'adones que hi ets, doncs és tan planer i emboscat que resulta imperceptible).

Del Turó de La Carlina, baixo suaument cap al Turó de La Mamella, en el que hi ha una torre de guaita. Entre tots dos s'ofereixen aquestes vistes cap al nord: Castellsapera, el Turó de Tres Creus o La Pola)...

... i el barranc del Torrent de la Saiola, amb la Roca Salvatge al bell mig i el Paller de Tot l'Any al darrera a l'esquerra.
Sota la líniea elèctrica que en aquest punt travessa l'Obac, baixo a trobar el camí que ve de la Casa de l'Obac i que prenc a la dreta cap a dintre del barranc.
Paller de Tot l'Any-Turó Roig-Roca Salvatge.

Al cap de poc el camí s'acosta al Turó Roig, un dels conglomerats més febles que he vist, entre l'inconsistent fang aglomerant i els grans còdols que el formen. Per algun lloc s'hi ha de poder pujar, però avui no és el moment.

Per camí encara bo i net arribo a la font de La Portella, certament molt ben arranjada i cuidada.
A partir d'aquí el camí continua flanquejant cap a la canal del Llop (sota el Collet Estret) i després cap a la Roca Salvatge. De camí passem a corriol, i ben aviat caldrà ajupir-se per entrar en els túnels que les bardisses i la prodigiosa vegetació d'aquest vessant forma per cobrir qualsevol tros de terra. 
De túnels espessos a roquissars nus: aquesta és l'essència dels camins de l'Obac.  

En uns minuts arribo a la carena de la Roca Salvatge i la segueixo fins la seva punta; roquissar nu on alguns matolls s'empenyen a subjectar la poca terra que hi queda.
Tota la roca és una allargassada carena amb estimball a banda i banda, amb una vista molt àmplia cap a Montserrat i amb el Paller de Tot l'any just davant.
Torno a La Barata pel camí Ral. Al seu pas pel vessant oest de Castellsapera, hi ha un alzinar amb els millors marfulls (Viburnum tinus) del massís, d'amples fulles verd lluent, que mostren una salut de la massa forestal desitjable per a d'altres llocs.
Contràriament, més avall del Collet Estret, a la Obaga de les Cantarelles, s'hi ha fa una estassada de tot el sotabosc en el sagrat nom de la lluita contra els incendis, arrasant tot matoll i part dels arbres, en un intent de tractar el bosc com si d'un jardí es tractés, i oblidant que a les comunitats vegetals mediterrànies, l'estrat arbustiu és tan o més important que l'arbori. "Muerto el perro, muerta la ràbia"

diumenge, 15 d’agost del 2010

Merolla, cingle i Rasos de Tubau

Potser els dies de tempesta no son els millors per caminar per terreny herbat, però el paisatge que s'hi ofereix després si que s'ho val.
Entre el Berguedà i el Ripollès les muntanyes son poblades de masos aillats i ermites, comunicats entre si per moltes pistes i senders a través de relleus en general benignes, excepte la cinglera nord de Tubau, on la paret permet pocs punts de pas, situats als extrems.
Des del coll de Merolla cap al sud, els bscos de pi son pastures per sota, i es nota que s'aprofiten, doncs quasi no hi ha vegetació arbustiva: només herba i pins.
Si no fos per la mullena és molt agradable de caminar-hi.
Sense cap altre motiu que el de retallar horari, i de fet no gaire, aparco al coll de l'Arç, accessible per bona pista.


De coll a coll i esquivant la carena, camino per la pista que volta el primer turó per l'oest, fins el coll de Palomera. Passo per un primer mas, Les Muntades, on la pista acaba i el corriol es perd entre prats, però seguint l'intuició la retrobo al bosc, sobre pendents erosionats, i el segueixo fins el mas la Palomera, al l'esmentat coll del mateix nom.

L'Aranyonet i Les Muntades.

Novament prenc la bifurcació cap a l'oest, per una pista que flanqueja els Cingles de Tubau fins que, convertit ja en corriol, topa amb la paret al Pas de les Baumes. A tocar del torrent que baixa generós amb tanta pluja, unes marques grogues indiquen un gir de quasi 180 graus, enfilant carena amunt per sobre del cingle. Entre un laberint de boixos de més d'un metre d'alçada el corriol es perd, però el filat pel bestiar facilita un traçat a seguir.


S'arriba així a una primera elevació i poc després al Pedró de Tubau, que quan cau cap al nord s'anomena Morro d'Ullà.


El descens és gairebé un reflex de l'ascens però cap a l'est, amb la diferència que el corriol és més fresat.
Arribo així al coll de Faig General, on hi ha el pas cap al peu de la cara nord, menys encinglerada aquí; en aquest punt, una cruïlla de camins amb pal indicador permet anar a Gombrèn, a Sant Jaume de Frontanyà, etc. Cap a l'oest altre cop quasi 180 graus i el camí passa a ser pista, entre una fageda primer i pineda després fins al coll de Palomera.
Enlloc de tornar al coll de l'Arç per mas Muntades, ho faig per la pista que hi va directament, arribant per sort al cotxe sense mullar-me. 

dissabte, 14 d’agost del 2010

Matinals estiuenques: les Fogueroses i el Marquet de les Roques

Val la pena esperar que passin les calorades i aprofitar els dies més rúfols per caminar, tot i que de vegades això es paga amb una bona mullena.
Que diferent que és l'entorn mediterrani quan la vegetació és ben molla: els alzinars aparenten selves, els barrancs rellisquen i es fan impenetrables, i els matollars més secs regalimen aigua.

Ja vaig accedir a ponent de la Carena del Pagès el diumenge passat, pujant pel sempre agradable Revolt de la Guineu i baixant per la Carena dels Ginebres, indrets que amaguen les millors rouredes de Sant Llorenç.

Aquell dia vaig recórrer de nord a sud la punta del Paller, la Roca Encavalcada i els corriols que més al sud arriben a la Font Flàvia, que sempre raja. El contrast de temperatura, de bon matí, entre els vessants de les rouredes a ponent, freda a les fondalades, i els roquissars de llevant exposats al primer sol, on tot i l'alçada hi feia força calor, es fa patent fent la travessa en aquest sentit.

El Montcau amb les Fogueroses a sota; l'ombrívol camí de la Carena del Pagès.

La Roca Encavalcada.

El divendres, novament decideixo aproximar-me a l'entorn de Les Fogueroses, però aquest cop des de baix, des de la curiosa edificació del Marquet de la Roca, a la vall d'Horta (Sant Llorenç Savall).

El Marquet de La Roca.

I dic entorn, per que, pròpiament per les Fogueroses, mena de circ que forma la cinglera al capdemunt de la canal del Sengral, no hi passo.
Des de l'aparcament que han habilitat en front del Marquet de la Roca, agafo una pista que no s'utilitza i que ressegueix en sentit ascendent el torrent del mateix nom. A l'inici hi ha un antic forn semi-soterrat. La pista esdevé corriol, i s'enfila fins el coll Gavatx, amb Roca Mur i la Maquina de Tren a la meva esquerra.

Carenejant una mica, de seguida hi ha una bifurcació, que a l'esquerra ressegueix ini-cialment el cingle i s'introdueix a la Canal de la Revella.
El camí deuria tenir la seva importància en el passat, doncs els revolts hi sin ben marcats, amb murs per a contenir-los, formant suaus marrades que procuren el mínim pendent. Actualment poca gent hi passa; m'ha anat be portar les tisores d'esporgar.

Canal de la Revella i la Morella a l'esquerra.


Assoleixo un coll sobre la cinglera; ja soc dalt. A l'esquerra i a escassos metres arribo al capdamunt de la Morella.
Torno enrere, deixo a la dreta el camí pel que he pujat i continuo cap a l'oest pel desdibuixat corriol.  En un moment donat entro en un atapeït alzinar i ascendeixo una petita canal cap al nord, sempre situat sobre el nivell de la cinglera superior, i passo pel costat de la roca encavalcada fins l'agulla del Paller. Aquest tram ja l'havia fet a l'invers el diumenge passat, desviant-me cap a la Font Flàvia abans d'arribar a La Morella.

Des dela Punta, del Paller vista al nord i al sud.

A l'esquerra, abans de l'agulla del Paller, un corriol descendeix per una canal i flanqueja per Les Fogueroses: queda pendent per a un altre dia.

Torno enrere i trenco a la dreta el primer camí que em conduirà al camí principal de la Carena del Pagès, el qual prenc al nord cap al Coll d'Eres per baixar per la canal de Lord cap al Marquet de La Roca.


En vermell l'itinerari l'itinerari de diumenge 8; en blau el de divendres 13.
Mapa del CET.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Roc de Benavent: via 'Chiricaua Rock'

'Si hagues vist la ressenya actualitada al 2010 pel Luichy! No se m'hagués passat pel cap d'escalar aquesta via!'.


Aquest és el comentari que a posteriori feia amb els companys d'escalada, sense els quals no hagués pogut pujar per allà.
Compareu les dues ressenyes: l'original del Joan Vidal, l'aperturista, i la del Luichy, amb els graus en lliure.

Ambdues ressenyes les he extret de www.lanochedelloro.com.

Com salta a la vista, el tema està en el segon llarg: les assegurances, sempre generoses, estan massa lluny com per fer-lo en A0, quedant una mica just el 6a encara que t'agafis a totes les cintes.
Afortunadament aquell dia escalàvem amb una formidable cordada femenina que ho va obrir tot en lliure, i que ens va posar un parell de bagues en els passos més difícils d'aquest segon llarg per poder fer-los en A0.

L1: una fisura de 6a que es deixa fer.

Si hagués començat jo amb el L1 haguessim pogut alternar tots els llargs, el Wolfgang i jo (la cordada masculina, els de baix nivell, vaja).
Tement els 6a en fred, vaig suggerir al Wolfgang que comences ell, i ja no vaig continuar jo el L2 veient com patien les noies, que tot i així el van fer en lliure!

El finíssim segon llarg.

R2 i R4

Amb els L3 i L5 ja m'hi vaig atrevir ('saque' a l'inici del L5) i el grau efectivament em sembla més ajustat al que indica la ressenya del Luichy.
En definitiva és una via molt ben equipada amb una roca millor del que sembla, ideal per fer grau en via llarga, però sense el 6b consolidat no se pas com es puja.