dissabte, 25 de juny del 2011

Aresta Idíl·lica a Sant Honorat

No se si la única, però l'escalada d'aquesta aresta és una de les poques maneres d'atenyer una curiositat geològica molt impresionant: la cúpula que forma dintre seu l'agulla dels Tres Ponts, al massís de Sant Honorat.

Aquest conjunt de conglomerat, d'abundants còdols mitjans i un ciment no gaire fort, ressalta pel seu color fosc front la blanca lluïssor del calcàri circumdant.

Ja de lluny cal afinar l'ull per percebre aquests relleus, baixos i amagats entre les altives cingleres del Segre, sense sospitar els racons que amaguen.


Des del Mas Torrent pugem per la pista que arriba a la cara oest de la Roca del Corb, plena de còdols i poc transitable en cotxe. Al peu d'aquesta roca prenem el camí que la flanqueja cap al nord i que deixem en uns minuts per agafar un corriol cap al Coll de Mu.
Ja des d'aquest coll flanquegem cap a llevant les Moles de Sant Honorat, a través dels seus barrancs, i al que fa tres, el més profund, trobem al fons l'aresta i l'inici de la via.

Agulla dels Tres Ponts (s'hi aprecia l'obertura de la cúpula); inici de la via.

Grimpem una mica per una rampa fins a peu de paret, sota un desplom, i a la dreta hi ha dos burins que serveixen per fer la R0 sense perill de rodolar avall.

Començo el L1 amb un pas d'estrep que ja fa tivar per sortir a la dreta, des de l'últim graó, fins una repiseta des de la que xapem bé els següents passos. En només 15 m soc a la R1, còmode, amb dos parabolts ben grossos, com totes les reunions de la via.

R1 i L2.
Continuem amb el L2. Més tombat i sense passos d'artficial, costa veure les assegurances, molt escasses en els trams fàcils, tot i l'exposició que confereix la qualitat de la roca.

Amb el L3 finalitza l'ascens a la primera elevació de l'aresta. 


Tenim enfront el segon tram de l'aresta, que es supera amb dos llargs, el primer dels quals el més vertical i bell de l'escalada. Després d'un canvi de reunió caminant, ens situem novament a peu de paret. 


Enceto el L4. Es tracta d'un diedre amb roca més sòlida del que sembla, que poc a poc va desplomant fins a arribar al màxim a la seva meïtat. 


En aquest punt cal treure els estreps per superar dos passos, el primer una mica llarg. Superat el desplom, les assegurances es desplacen cap a l'esquerra, incomprenssible per mi, doncs recte és prou factible i ens estalviariem el freg de les cordes.


El L5 comença també en Ae només sortint de la reunió, però es deixa fer en lliure, tot i la mala pinta d ela roca. Seguidament va tombant fins fer reunió davant d'un petit muret.
Continua el L5, de pur tràmit fins el cim, on fem reunió en una sabina.

Finalitzem l'escalada, però comença ara un espectacular descens per un paisatge grandiós i inesperat: la cúpula que formen les tres roques que donen nom a l'agulla, dita dels Tres Ponts per tres arcs que aquelles hi formen.


Impecable ressenya de l'escalatroncs.

divendres, 24 de juny del 2011

Els plaers de Gorros: Ignasi Jorba

I és que quan es tracta de buscar vies ben assegurades i assequibles, la roca, la companyia i l'ambient sempre son un plaer en aquesta regió de Montserrat, per massificada i visitada que estigui.

Il·lusos de nosaltres, en ser dues cordades, volem fer uns la Mingo Arenas i els altres la Ignasi Jorba, però de la primer aben poca cosa en queda. La Ignasi ho trepitja tot.

Així doncs fem tots cinc la mateixa via, aprofitant el generós equipament per escalar sense patir.

Les dues cordades al L1; la Sílvia a la R3, on la paret es comença a posar dreta.

Pitó de la Mingo Arenas? La Sílvia a la R3 i l'Alex fent classe a la Núria i la Gina a la R2.

El passos més drets de la via son al final del L4

dimarts, 21 de juny del 2011

El Serrat d'En Muntaner i la Miranda de Can Jorba

Per a aprofitar matins, moments, i tardes, a la cara sud de Montserrat hi ha vies de llargada moderada i aproximacio curta, i aquestes dues zones n'estan ben farcides.

La Abierto hasta el atardecer la escalem un matí, aprofitant que li toca ombra degut a la seva orientació a ponent.

Es tracta d'una via de 3 llargs, perfectament equipada amb parabolts. 
L1 i L2

L3 i L2

El primer llarg comença superant una panxa amb un pas bastant fi per després anar-se tombant  fins la reunió. Hi predomina l'escalada de placa.
El segon llarg, ressegueix els relleus del terreny, favorables primer amb una mena de diedre, i desfavorable després en desplomar-se un llabi. En aquest punt les ressenyes assenyalen un pas de 6a, però a mi em sembla més fàcil que el V+ del primer llarg, degut a la bona presa que s'hi troba.
El tercer llarg és quasi de tràmit, però val la pena fer-lo per arribar al capdemunt del Serrat d'En Muntaner.
Descendim en ràpel per la Los lunes al sol.

Ressenyes d'escalatroncs i de la noche del loro   

Una altre via molt interessant ha estat la Glòria a la Miranda de Can Jorba.

El primer llarg em sembla d'allò més interessant: diedres, plaques, petits desploms, murs, forats, amb una dificultat assequible i prou ben assegurat. Gaudeixo molt escalant-lo.
La via va resseguint les fisures obliques tan característiques d'aquesta cara d ela Miranda.
El segon llarg està marcat per una d'aquestes fisures, la qual aprofita per a emplaçar-hi pitons, mentre que el tercer llarg salta tres feixes en diagonal per a situar-se sobre la última placa.
El quart llarg comença per aquesta placa en principi ramposa i en flanqueig, que poc a poc es va posant vertical i presenta uns forats per gaudir escalant-la.
Descendim en ràpel per la mateixa via.
Desafortunadament no tinc imatges; l'haurem de repetir!

divendres, 17 de juny del 2011

La primavera reviu el Montseny

De Viladrau al Matagalls per Sant Segimón.

Densa i verda estora d'arbres que cobreix els vessants fins la carena nua, alzines, castanyers i faigs s'apoderen d'un petit fragment de cel convertint-lo en una massa d'aire ombrívola i fosca, plena de vida i camins.
 

Soques mortes sota fulles tot just nascudes, revelen el secret de la vida, que comença per a acabar i tornar a començar.
Inmutables aparentment, contemplen el devenir imparable de la vida i els camins.


La petja humana, antiga i vella, s'ha fusionat amb el paisatge, tan com el corriol amb el bosc, que el travessa sense fer-li mal i en forma part.

 


Del cel a la terra, la boscúria recull i entrega l'aigua, poc a poc i constant, perpetuant allò que només ha estat uns instants.


La carena, nua i florida, pentina les boires que ja han plogut, i banya de sol els matolls aïllats que han resistit tempestes i parturatges potser de vegades massa intensos.

Sant Miquel de Barretons, sobre Sant Segimón, i Viladrau al fons.


diumenge, 12 de juny del 2011

Via Josep Barberà a la Pam A Pam i el Mirador de Sant Joan

Una bona caminada des del Clot de la Mònica, fa que aquesta escalada formi part d'una excursió més complerta, des de la base de la muntanya fins gairebé dalt de tot (per que no hem volgut).
Les agulles Pam a Pam i Mirador de Sant Joan, son discretes en quant a prominència, ubicació, verticalitat... en tot, vaja. La gràcia d'aquesta via podriem dir que rau en accedir escalant a Sant Joan pel límit sud de La Plantació. 


La via enfila la cara oest de l'agulla Pam a Pam, en dos llargs, el primer molt tombat, i el segon per una placa fins el llabi on trobem el pás més difícil.

Entrada de la via, amb les inicials grabades, i vista del tombat L1.

La Gina fa de primera al L2, i pateix per superar el pas del llabi. Després de molta insistència el treu amb una baga per posar-hi el peu. El generós equipament permet fer-hi de tot.
A mi tampoc em sortirà i tibo d'A0.

Arribem al cim de la Pam a Pam i caminem cap al peu de la cara oest del Mirador de Sant Joan, a tocar del camí pel que després baixarem.
La via continua per un llarg tombat fins un nou llabi on s'ubica la reunió. Aquest llabi es supera còmodament amb una bona tibada de l'excel·lent presa que hi ha, i arribem així al cim.


R3 sota el llabi i R4 quasi al cim.

Va costar de que sortíssim tots sencers a la foto!

Ressenya extreta de www.lanochedelloro.com

Amb ganes de més activitat, aprofitem la proximitat de les plaques del Serrat Superior de Muntaner per fer esportiva.

Escalem vies des de V fins a 6a+ (que sembla 6b), tan de les equipades pel Joan Vidal com les dels Olmo-Urquiza. Amb la guia en ma ja les detallaré.

diumenge, 5 de juny del 2011

Fent l'indi pel Roc Rumbau: Sioux Connection

Dissabte, Montserrat ens va fer fora de les seves parets a base d'aigua i calamarsa; pocs cops m'he mullat tan.
Diumenge, durant tota la matinada, l'aigua continua caïent per tot el prelitoral i part de la zona central del país, i a la recerca de les millors possibilitats de trobar temps estable, anem cap a l'Alt Urgell.



Des de la carretera de Solsona, ja es divisa ben blanca i il·luminada pel sol, la paret del Roc del Rumbau, i havent parlat previament de la possibilitat d'escalar-hi la Sioux Connection, no ho dubtem ni un moment.

Enceto jo el L1, i el V+ que diu la ressenya no el trobo per enlloc; sembla confirmar-se que la ressenya està una mica sobregraduada.

 


EL Wolfgang fa al L2. La ressenya assenyala un pas de 6b, i preferim que obri ell aquest llarg; quan mi poso, el pas és efectivament fi, però segur que no és 6b (la ressenya d'escalatroncs el gradua com a 6a+). 

 

 

El L3 el fa la Clara, i com que és molt curt, continua també amb el L4. El 6a+ també resulta assequible, i és rebaixat a 6a en altres ressenyes. De segon faig be tots aquests passos, mirant-m'ho i comprobant que alguna presa de tan en tan salta, provocant-me una caiguda.


 

El L5 m'el cedeixen a mi. El Wolfgang no m'ensenya la ressenya i em diu que puc fer-lo, que m'ho miri bé; hi confio plenament.
La verticalitat comença a ser patent; les preses es van fent petites; alguna panxa em posa les coses difícils i em fa suar; esbufegar...
Em vaig posicionant i el generosíssim equipament de la via permet arriscar amb tota seguretat. 
Només en un pas desisteixo d'intentar-ho i faig un A0; la resta del llarg em surt tot en lliure. 
Què diu la ressenya? Ae. Quin grau te en lliure? Ni idea.

 

Finalitzat aquest llarg decidim baixar per poder rapelar còmodament; des de més amunt és fàcil que s'enganxin les cordes. Confesso que hauria preferit assolir la carena, però la satisfacció d'haver fet només un A0 a tota la via compensa aquesta renúncia.

Ressenya de alturgell-xgrane.blogspot.com
Agraeixo al Wolfgang la seguretat que m'ha transmès per a encarar el L5, i la lliçó que m'ha donat en no permetre que el prejudici de coneixer els graus entrebanqui la capacitat de superar-los: amb voluntat, calma i perseverança tot és possible.

Ara els meus braços han de descansar.