dimecres, 26 de setembre del 2012

Cresta de Peyrisses, Etang Faury i Nabre

23 d'agost de 2012

Una muntanya calurosa, seca i eixuta com poques vegades he vist el Pirineu, que fins i tot es crema, contrasta en extrem amb les humides fagedes i les fortíssimes tempestes que no ens deixaren encetar aquest itinerari l'any passat.

Prefereixo aquelles imatges verdes i refrescants tot i el preu d'haver de renunciar a la cresta, però almenys aquesta 'bonança' meteorològica ens ha permès de gaudir-la.

Essent les condicions les que son, certament bones per fer muntanya, accedim aquest a la capçalera de Peyirisses per la coma de Gniòles i el Lac de Naguilles. El desnivell des de les Forges d'Orlun fins l'estany és de 1000 m, però la densa fageda i l'impecable traçat del camí fan del caminar quelcom aliè a la calor i a l'elçada que hem de superar. És un encert pujar per aquí; una fresquíssima font que raja tot i la sequera posa punt i final al bosc.




Arribats a la presa, farcida de restes d'obres hidroelèctriques, el sol accentua l'esforç que fem per situar-nos sobre la presa, a nivell molt per sobre de l'aigua. Pel còmode camí voregem tot l'estany i seguim vall amunt. La fatiga que ocasionen les pesades motxilles i el desnivell ja es nota, i els últims metres fins el primer estany de Peyrisses, per camí ja més pedregós i a voltes tartera, es fan cansats i durs.

L'herba que fa un any era verda ara és groga i eixuta; l'aigua que rajava a cada racó ara cal baixar a buscar-la a l'estany.
El circ rocós que dibuixa la cresta corona aquesta caòtica conca, on és més fàcil traçar el recorregut pel seu fil que endevinar un traçat pel seu fons, on els dos estanys i els promontoris que s'hi atansen interrompen qualsevol línia. Estem en una orografia complexa.


Amb les primeres llums del nou dia ens llevem i prenem el camí cap a la collada d'en Beys. Comença aquí la carena que poc a poc s'anirà convertint en cresta rocosa, esmolant-se lleugerament en apropar-se al pic d'Etang Faury. Fem tot aquest tram grimpant desencordats, sense dificultats remarcables ni trams massa aèris, amb excepció d'una bretxa de la que potser no sortim per on toca i on treïem la corda.

Des d'el cim de l'Etang Faury, ample a ponent i encinglerat al nord, la carena fa un gir al nord i s'esmola força sota nostre. A partir d'aquí la cresta consistirà sobretot en fer desgrimpades molt aèries.
El primer tram mena al coll previ a l'estètic pic Nabre. Aquest, vist de lluny i de prop és una piràmide ben definida, tombada al sud i dreta al nord, és a dir que toca ascendir per la cara fàcil i baixar per la difícil. No seria més lògic fer la cresta al revés? Aquest dilema encara no el tinc clar.


Al nord del Nabre i sota seu s'estén una curta però retallada i esmolada cresta, farcida de gendarmes i bretxes. El recorregut pren aquí aires més alpinístics, amb ràpels, travessies aèries i escalades, tot i que poques, doncs en general anem descendint cap a la pronunciada bretxa prèvia al pic d'Esquena d'Ase.


És aquí on finalitzem la cresta. La ressenya que portem la finalitza en aquest cim de vessants inclinats i pedregosos, on només un mur per sortir dela bretxa dona peu a escalar, així que l'obviem. Ben mirat hi ha més cims i crestes per continuar i tancar el circ, però no estem prou forts ni som prou ràpids.

El que si farem per a acabar de rematar el cos és replegar el campament i traslladar-nos a la veïna vall d'En Beys. L'intenció és fer-hi alguna cosa l'endemà, com per exemple les Piques Roges, però ens limitarem a fer una petita escalada esportiva. I menys mal que ho fem així, per que el retorn pel llarg camí fins les Forges d'Orlun, amb les pesades motxilles a l'esquena ens deixa ben baldats.

Mereix un comentari el guarda del refugi d'En Beys, que amb molta amabilitat ens indica on acampar còmodament i ens permet usar lliurement el refugi per guardar coses, anar al bany, fer-nos el menjar... per prendre nota.

Estany superior de Peyrisses. Pic Nabre i tram més esmolat de la cresta.

Les tres Piques Roges.

Dent d'Orlun.


dijous, 20 de setembre del 2012

Campanal de Larrens

17 d'agost de 20012

D'un Campanal a l'altre. Al mateix massís de Nhèuvielha, però a la conca de Bastan, entrem a la vall de La Glere per una pista bastant pedregosa, la qual ens permet aproximar-nos molt a la conca lacustre al nord del massís. Aquí a diferència d'on venïem, els estanys son petits i nombrosos.


El Campanal de Larrens, encara a l'ombra, protagonitza el paisatge que s'obre a la vista quan hom ateny el refugi de la Glere i deixa enrera l'estació de bombeig d'aigües, l'amplíssima pista, les restes de les obres hidroelèctriques, els mòduls prefabricats on el pastor ven formatge... Efectivament tot i ser a tocar del límit del parc nacional la macrobrutícia contrasta amb la cura de muntanyencs i visitans, que no llencen res al terra. 


L'esveltesa del pic va disminuïnt a mida que ens hi apropem i guanyem alçada. Les valls son aquí amples i amables, de suaus pendents, i les parets s'alineen en crestes retallades que es reserven l'exclusiva de la verticalitat. És l'herència d'una gran activitat glacial que arrodiní les valls i esmolà les divisòries.

Seguint el fresat camí i esquivant estanys arribem a l'Estelat, a partir del qual les fites prenen el relleu d'aquell i les tarteres seràn l'obstacle a evitar.

Llac Estelat de baix i llac de Mail. Al fons el pic de Migdia de Bigorra.

Cara est del Campanal de Larrens. Úniques ànimes dels voltants.

A la dreta de la canal que baixa de la bretxa sud, hom hi ha equipat una via de dos llargs amb espits. El primer llarg, 35 m i IV+, transcorre per placa, reblerta d'arrugues i vetes anomenades tafonis, que per cert també és el nom de la via. El segon llarg de només 15 m ja es situa sobre roca més fosca, esquivant una punta una mica trencada i amb un pas una mica més difícil, potser de V.


L1 a la Tafonis (fotos meves i de la Silvia).

L2 a la Tafonis (fotos meves i de la Silvia).

A partir d'aquí comença el tram de cresta, aèri i aventurer, desequipat, per progressar per on més ens agradi.

Esquivant uns gendarmes per l'esquerra, la Silvia enceta una tirada de 35 m i fa reunió al fil de l'aresta. En una nova tirada, canvio de costat i passo a l'est, sobre unes plaques tombades, aèries, on apareix un pitó i un cordino amb un nus empotrat, sense dubte per a descendir, però nosaltres no baixarem per aquí. La dificultat és baixa i la grimpada és un plaer. 30 m des de l'ultima reunió i en faig una altre, la quarta; les cordes ja freguen massa. Passa de nou la Silvia al davant i assoleix el cim; 20 m més. Aquest tram de cresta potser es podria fer desencordats o en ensamble, però la verticalitat de l'entorn i el fet de portar ja les cordes desplegades ens decideixen a continuar com anavem.

L3 a la cresta (fotos meves i de la Silvia)

L4 a la cresta

Cim del Campanal de Larrens

Per al descens prenem la continuació de la cresta cap al nord, tal i com vam llegir al bloc dels kuestas, que utilitzem de referència. Efectivament com es diu en més d'un lloc no és tan difícil, però és molt aèri, i més en descens (pujar per aquí seria molt més plaent).
Seguint la tònica de la nostra ascensió desgrimpem a llargs assegurant.
Fem primer 15 m fàcils fins que comença un descens més pronunciat i aeri, que en 20 m més mena a uns cordinos que en teoria son per a assegurar el pas més difícil en descens que vindria ara.
Veient des d'aquí la instal·lació del rapel i calculant a cop d'ull decidim posar un malló als cordinos i fer un rapel, que quasi arriba als 60 m. Les cordes es recuperen amb comoditat, avantatge del granit llis, i ens evitem l'esgarrifós pas de IV en descens.


Descens.

Llac Estelat inferior a ple sol.
 

divendres, 14 de setembre del 2012

Campanal de Nèuvielha

13 d'agost de 2012

Què és un 'campanal'?
No ho sé. Només sé que és el Campanal de Nèuvielha havent-lo vist el dia abans i havent-lo escalat el dia en qúestió. Òbviament és una agulla en el sentit més literal possible, doncs qüasi podria dir que el seu cim punxa.

Bretxa Shauzenca (Chausenque) amb el Campanal a la seva esquerra, cara est.

Bretxa Shauzenca i Campanal, cara oest, vist des del Campanal de Larrens. 

Conegut ja el caos de fites que s'escampa pel tarteram entre el llac d'Aubert i el Nhèuvielha, tracem millor el camí i anem directes a la bretxa. El sol escalfa, però en creuar a la cara oest el vent refreda i ens hem d'abrigar.
A la mateixa bretxa s'inicia una via que ascendeix per la cara nord, però la lectura de la guia adverteix de la facilitat d'errar l'itinerari i palplantar-se al mig d'una placa difícil de protegir, o sigui que la descartem.
A la cara oest hi ha un itinerari que cerca els passos més fàcils per enfilar-se a l'agulla, amb el número 36 del croquis, graduat com a AD. Dit i fet ens hi encarem.

Ressenya extreta de la Guide Ollivier Pyrénées Centrales IV.
Assenyalo en vermell l'itinerari seguit.

El recorregut traça un flanqueig evident per a evitar el tram de canal més dret, però vista des d'allà ens crida a escalar-la recte amunt sense miraments. Un pitó al bell mig del pas més difícil referma l'elecció. Fem així un primer llarg fins un gran bloc on hi ha una baga, on la Silvia fa reunió.
Obeïnt l'instint d'escalador esportiu d'anar recte amunt pujo primerament a la bretxa sud, pensant que per allà s'ha de poder assolir el cim i conscient de que la via va a buscar la cara nord. I segurament s'hi pot pujar per allà, però la cosa canvia, extraploma i no vull pensar en clavar pitons mal penjat d'una ma.
M'en torno a la reunió i busco la lògica del segon llarg. El mur oblicu que insinua la ressenya s'ha de superar amb un pas atlètic per a situar-se sobre la placa tombada que el segueix. Assegurar-se és impossible fins travessar-la i assolir l'inici de les fisures, que faran alhora de preses i d'emplaçament per a empotradors de tota mena.

 L1, L2 per on no és (Foto Silvia), L2 des del cim amb la bretxa Shauzenca al fons.

L2 des del cim

Un bloc envoltat de cintes és el cim. 
Posem un malló (en d'altres llocs hem trobat que rapeles de les bagues a pel, directe corda amb cinta) i descendim a la bretxa sud.


A partir d'aquí la continuació lògica és seguir la cresta cap al sud, envoltada d'estimballs a est i oest, esculpida durant mil·lenis per les glaceres que hi hauria aquí. Un cop d'ull a la diferència de color del granit ho posa ràpidament de manifest, fosc i entapissat de líquens a les alçades, i blanc, net i llis a la base de les parets i al fons de les cubetes.

A plena cresta arribem al peu d'un gendarme que presenta uns blocs no massa fiables; flanquegem per l'est assegurant fins una canal on fem reunió. Ascendim en un altre llarg de corda fins a sortir al fil de la cresta; la canal conté força pedra i grava descomposta.

Es presenta ara un curt tram de cresta amb uns gendarmes molt esmolats i aeris, que no son difícils però si vertiginosos; ja posats continuem assegurant.



Conca lacustre de la Glere i vall de Bastan. 

Passats aquests gendarmes la cresta es dilueix amb el pedregós pendent del Nhèuvielha. Animats seguim ara per la carena fins que un nou crestall que enfila la punta 2973 d'aquell. Aquesta punta dibuixa al nord una cara triangular, llisa i inmaculada per on transcorren vies que prometen ser d'allò més interessant.


Continuem grimpant fins la punta 3002, on es presenta una cresta reblerta de gendarmes que enllacen amb el cim principal. Fen un exercici de la menys muntanyenca i ambiciosa de les actituds desgrimpem a la punta 2973 i baixem al fons de la vall, passant del Nhèuvielha: ens fa mandra!
Total, no era l'objectiu....

dimecres, 12 de setembre del 2012

Descans i bany a Estancauilha

10 d'agost del 2012

Petit salt en el temps per recordar un indret de la vall de Toran on es manifesta tota la seva salvatgia.



L'endemà de fer l'Esperó del Mussol de sol a sol, o més pròpiament de fosc a fosc, serà un plaer llevar-se tard i remullar-se a les aigües d'Estancauilha a l'hora de més calor del dia, calor altíssima d'un estiu que apreta.



L'última i primera vegada que vaig endinssar-me en aquesta vall secundària del Toran ja vaig gaudir d'una natura esplendorosa, fruit d'una primavera més plujosa que la d'enguany i un estiu menys cru.


Tot i així percebo els trets essencials de la raconada, marcada per antigues pastures abandonades que oculten sovint el camí i fins i tot les fites.


Per a arribar als estanys cal aliar-se amb l'orografia i no seguir l'enganyos Gotèr d'Estancauilha, torrent de desaigüe dels estanys que rebusca els estimballs per escapar vall avall. El d'Arbaet és el bò, el que segueix el fonedis corriol, i que mena a la cabana del mateix nom, abandonada, enrunada i sense aigua a la font. Ressegueixo el tub torrent amunt buscant la presa d'aigua, que trobo uns quants metres amunt, però no soc capaç de reparar-la. Almenys ens aprovisionem d'aigua. 


El primer estany és allargassat i molt ric en vegetació aquàtica, massa per al bany. Triem el segon, arrodonit i envoltat dels pendents que tanquen la vall al seu voltant. 
Banyar-s'hi exigeix moure's amb cura si no volem acabar recoberts de partícules que a la mínima suren a l'aigua. El fons és força fangós; som encara no a la cota 2000 i ens envolta un terreny on la roca s'oculta sota la vegetació, i és lògic que hi hagi un important dipòsit de fangs al fons dels estanys.



De retorn avall, trobem les primeres persones del dia quasi arribant al primer estany; la solitud ens ha acompanyat tot el matí. El sol de migdia comença a aliar-se amb unes temperatures més altes quan més avall, fins que la fageda ens ofereix el seu escut implacable, tot i que no tan com el de l'avetosa, que en plena obaga de la vall principal enfosqueix i refresca el camí.

Tuc d'Ermer des de Sant Joan de Toran.

Hem seguit la ruta nº 13 del mapa de l'editorial Piolet.