Neu abundant que perdura en alçada, que es refreda i regela de nit, oferint-nos pas on volem ascendir, i que fon i cau a la llum del sol, foragitant-nos dels pendissos més drets al primer raig: això és neu de primavera amb insolació d'estiu.
Fusió intensa que amb la pluja va dificultar l'accés a les valls: sortint de l'Aran cap al nord no hi ha carretera, se la va endur el riu a Saint Beat i toca anar pel Portalet. I per a entrar a Cauterets s'ha de circular per pistes forestals semaforitzades i amb horaris restringits els dies laborables.
Un cop fora de la vall només algun barranc s'ha emportat el camí, i restes d'allaus per tot testimonien el que deu haver estat l'episodi de fusió violenta de fa unes setmanes.
Dissabte fem viatge per Osca, el Portalet i la vall d'Aussau, que tot i llarg és menys pesat que a la tornada, doncs el panorama va engrandint a mesura que anem enllà, fins a culminar pel meu gust als colls d'Aubisque i Soulor.
A l'aparcament de Pont d'Espagne hi ha pocs cotxes, i dilluns, dia que marxarem, ni tan sols ens faran pagar. A migdia pugem cap al refugi de Oulettes de Gaube, amb calma i força pes a l'esquena, per aquesta vall de Gauba que trepitjo per primer cop.
El sender és àmple, es nota transitat i ben condicionat; puja primer entre grans avets i pins negres fins al llac de Gauba, i vorejant-lo per la seva riba esquerra, continua vall amunt, interromput en un punt per un barranc amb un esvoranc d'uns 3 metres de profunditat.
Mentre la desena escassa de persones que hi ha al refugi comença a sopar, nosaltres anem a dormir, i mentre gaudeixen d'un son profund ens llevem. Diumenge a les 4 i poc de la matinada sortim del refugi a la recerca d'un regel escàs, però suficient per a progressar amb una certa tranquilitat.
Enfilem el recorregut del camí del Coll de Mulets (o de Los Mulos), nevat des d'abaix (2200 m aproximadament) i amb traça del dia anterior. Una valleta s'obre a l'esquerra i mena al Coll des Oulettes, on apareix la muntanya nua de neu. Per la carena ascendim fina a un altre petit coll situat a la cota 2718, on reapareix la neu. Comença aquí un fort pendent, que supera els 45º al centre, i que flanquejem a la dreta per a fer-lo tot en neu, assolint novament la carena després de superar una petita cornisa encara més dreta. Cota 2881. Carenejem ara cap al sudest, amb l'estimball de les Oulettes a l'esquerra i els pendents del torrent de Vignemale a la dreta, fins que, abans de que la carena es converteixi en la Cresta de Gaube, entrem a la morrena terminal de la petita glacera del Clot de la Hount.
Descans, petit àpat i reequipament.
Seguint la morrena ens dirigim cap al corredor Ledormeur, anomenat branca Oriental del Clot de la Hount. La branca occidental, pròpiament el corredor del Clot de la Hount, te uns passos de mixte al seu sector central, i no és qüestió d'aventurar-s'hi amb condicions estivals, doncs la roca s'escalfa i provoca caigudes de neu, pedres i glaç.
El sol toca per uns moments a la part superior del nostre corredor, però el seu encaixonament en manté la major part a l'ombra.
Pugem equipats amb la corda a mà per si és menester. Al primer tram del con de dejecció trobem una neu que no dona bons auguris, però quan comença l'estretament, un tobogan d'una antiga allau fa l'ascensió deliciosa: tot a piolet tracció. El pendent és moderat i constant, sobre els 45 graus. Al centre hi ha una inflexió del corredor cap a la dreta, i justament allà una petita caiguda de pedres ens convida a no entretenir-nos; amunt abans de que el sol calenti més.
Assolim sense deixar de tocar neu el collet final de la canal, cota 3219, a l'oest del cim del Pic del Clot de la Hount.
El pic és a tocar a la nostra esquerra, i el fons de la vall del riu Ara 1000 metres més avall a la nostra dreta, sota un precipici de pendents esmicolades només interrompudes per agulletes en equilibri a mig vessant, com les dues perseguides pels col·leccionistes de tresmils. Aquest vessant, anomenat Comachibosa aquí, és un pendent constant de 45º de roca ara nua, que amb neu s'ascendeix pel centre, la Gran Canal de Cerbillona, i que culmina al coll del mateix nom.
Transitar del collet on som fins el cim del Clot de la Hount serà la més exposada de les travessies d'avui. El rocam és descompost en extrem i amb neu seria molt més segur, doncs tot el que agafem es trenca i amb els peus fem baixar rocs mil metres avall de manera impresionant. Després de creuar una canaleta rocosa, en trobem una altra amb neu molt glaçada, per on, amb la tranquilitat dels crampons i els piolets, enfilem el cim. Veïem les primeres ànimes humanes del dia que ens saluden.
El sender és àmple, es nota transitat i ben condicionat; puja primer entre grans avets i pins negres fins al llac de Gauba, i vorejant-lo per la seva riba esquerra, continua vall amunt, interromput en un punt per un barranc amb un esvoranc d'uns 3 metres de profunditat.
Mentre la desena escassa de persones que hi ha al refugi comença a sopar, nosaltres anem a dormir, i mentre gaudeixen d'un son profund ens llevem. Diumenge a les 4 i poc de la matinada sortim del refugi a la recerca d'un regel escàs, però suficient per a progressar amb una certa tranquilitat.
Enfilem el recorregut del camí del Coll de Mulets (o de Los Mulos), nevat des d'abaix (2200 m aproximadament) i amb traça del dia anterior. Una valleta s'obre a l'esquerra i mena al Coll des Oulettes, on apareix la muntanya nua de neu. Per la carena ascendim fina a un altre petit coll situat a la cota 2718, on reapareix la neu. Comença aquí un fort pendent, que supera els 45º al centre, i que flanquejem a la dreta per a fer-lo tot en neu, assolint novament la carena després de superar una petita cornisa encara més dreta. Cota 2881. Carenejem ara cap al sudest, amb l'estimball de les Oulettes a l'esquerra i els pendents del torrent de Vignemale a la dreta, fins que, abans de que la carena es converteixi en la Cresta de Gaube, entrem a la morrena terminal de la petita glacera del Clot de la Hount.
Descans, petit àpat i reequipament.
Seguint la morrena ens dirigim cap al corredor Ledormeur, anomenat branca Oriental del Clot de la Hount. La branca occidental, pròpiament el corredor del Clot de la Hount, te uns passos de mixte al seu sector central, i no és qüestió d'aventurar-s'hi amb condicions estivals, doncs la roca s'escalfa i provoca caigudes de neu, pedres i glaç.
El sol toca per uns moments a la part superior del nostre corredor, però el seu encaixonament en manté la major part a l'ombra.
Pugem equipats amb la corda a mà per si és menester. Al primer tram del con de dejecció trobem una neu que no dona bons auguris, però quan comença l'estretament, un tobogan d'una antiga allau fa l'ascensió deliciosa: tot a piolet tracció. El pendent és moderat i constant, sobre els 45 graus. Al centre hi ha una inflexió del corredor cap a la dreta, i justament allà una petita caiguda de pedres ens convida a no entretenir-nos; amunt abans de que el sol calenti més.
Assolim sense deixar de tocar neu el collet final de la canal, cota 3219, a l'oest del cim del Pic del Clot de la Hount.
El pic és a tocar a la nostra esquerra, i el fons de la vall del riu Ara 1000 metres més avall a la nostra dreta, sota un precipici de pendents esmicolades només interrompudes per agulletes en equilibri a mig vessant, com les dues perseguides pels col·leccionistes de tresmils. Aquest vessant, anomenat Comachibosa aquí, és un pendent constant de 45º de roca ara nua, que amb neu s'ascendeix pel centre, la Gran Canal de Cerbillona, i que culmina al coll del mateix nom.
Transitar del collet on som fins el cim del Clot de la Hount serà la més exposada de les travessies d'avui. El rocam és descompost en extrem i amb neu seria molt més segur, doncs tot el que agafem es trenca i amb els peus fem baixar rocs mil metres avall de manera impresionant. Després de creuar una canaleta rocosa, en trobem una altra amb neu molt glaçada, per on, amb la tranquilitat dels crampons i els piolets, enfilem el cim. Veïem les primeres ànimes humanes del dia que ens saluden.
Collet de sortida de la canal i pic Cerbillona al fons.
Tram nevat i glaçat al vessant del riu Ara que ens pèrmet evitar la roca esmicolada.
Nou canvi de vessant i passem al freqüentat mon dels tresmils, amb gent amunt, gent avall, gent accidentada, gent encordada, gent esquiant... però la bellesa del lloc és patent.
La cota de neu sobre la gracera és alta i arriba a les coves d'en Russell, testimoni d'una època amb una desmesurada febre d'establir construccions on no toca, com aquestes coves mateix o la proposta del propi comte de fer xalets al pic de Migdia de Bigorra.
El retorn és llarg: sense ascendir cap altre cim travessem la coneguda glacera d'Ossó fins a l'enllaç cap a Baysselance; remuntem cap a aquest refugi i després cap a la Forca d'Ossó. Des del coll, la continuïtat de la neu convida a descendir pel llit de les antigues glaceres, mantenint la distància a les parets i als sèracs que hi queden, d'on de tan en tan cau neu i pedres, així com a la morrena de la dreta que també deixa anar rocs que roden avall.
Última nit al refugi i dilluns retorn. Baixem d'hora a Pont d'Espagne amb la fresca del matí, ja cansats del potent sol del dia, i descansem a Cauterets fins les 12 del migdia, hora de dinar pels operaris i per tan d'obertura de la carretera; entre setmana, mentre treballen, el trànsit és tancat. Ja només resta un llarg viatge per a allunyar-nos del verd i nevat Pirineu cap al tòrrid altiplà d'Osca i l'urbanitzada llar.
La cota de neu sobre la gracera és alta i arriba a les coves d'en Russell, testimoni d'una època amb una desmesurada febre d'establir construccions on no toca, com aquestes coves mateix o la proposta del propi comte de fer xalets al pic de Migdia de Bigorra.
El retorn és llarg: sense ascendir cap altre cim travessem la coneguda glacera d'Ossó fins a l'enllaç cap a Baysselance; remuntem cap a aquest refugi i després cap a la Forca d'Ossó. Des del coll, la continuïtat de la neu convida a descendir pel llit de les antigues glaceres, mantenint la distància a les parets i als sèracs que hi queden, d'on de tan en tan cau neu i pedres, així com a la morrena de la dreta que també deixa anar rocs que roden avall.
Última nit al refugi i dilluns retorn. Baixem d'hora a Pont d'Espagne amb la fresca del matí, ja cansats del potent sol del dia, i descansem a Cauterets fins les 12 del migdia, hora de dinar pels operaris i per tan d'obertura de la carretera; entre setmana, mentre treballen, el trànsit és tancat. Ja només resta un llarg viatge per a allunyar-nos del verd i nevat Pirineu cap al tòrrid altiplà d'Osca i l'urbanitzada llar.
