Solitud a Cambra d'Ase. Bougnanas.

31 de març del 2014
Dilluns
Fotografies de la Silvia.

Un munt de petjades de botes i crampons delaten l'ús intensiu de les pistes d'esquí per a accedir al circ de Cambre d'Ase aquest diumenge, i delaten també que les pistes no s'han trepitjat. Així doncs, avui l'estació roman tancada i no hi ha absolutament ningú, ni a les pistes ni al circ, fins que més tard entrarà una cordada al Gigoló que veurem de lluny.

La neu s'anuncia una mica aplacada a les cares nord; ha fet vent fort de sud aquests dies passats i s'ha dipositat en forma de grànuls no gaire consistents a la canal. Tot i així, cap 'wumpf' ni cap símptoma de placa ens aconsella recular.

El primer ressalt i l'únic que apreciarem avui, està en condicions difícils, amb roca lleugerament coberta per neu inconsistent, i només els troços de terra glaçada permeten de clavar-hi els piolets. És aquí on treïem la corda i fem un llarg.

En amunt, el gruix de neu és considerable i el pendent es redreça. La neu millora; permet fins i tot traccionar de piolets en un ressalt ben cobert, i a la sortida per a superar la insignificant cornisa.

Aquest cop sense esquis baixem l'ample canal central i cap a casa, a través de l'estació insòlitament deserta.

Canal de la Dreta al Fontfreda

23 de febrer del 2014.

Tal dia com aquest de fa 6 anys vam enfilar aquesta cara per la Canal Central, sortida que tenia ben present, i posteriorment al 2010 pugem per la Canal Directa, ascensió aquesta que no recordava fins que remeno arxius mentre escric aquestes línies.

Afortunadament aquest diumenge vam triar la Canal de la Dreta, que si no hauria repetit inconscientment la Directa.

Tot i que el llibre del Crestas parla d'itineraris de dificultat semblant, aquesta de la Dreta presenta més exposició, almenys amb la neu que vam trobar a partir de mig itinerari.

El recorregut comença per la mateixa Canal Directa, prenent la primera bifurcació a la dreta. La neu aquí és formada per una capa relativament recent però franca, sobre una capa dura de fons que permet avançar amb comoditat i seguretat.

Arribem a un collet on aparentment acaba el corredor, però en realitat es troba en un esperó que separa el vessant nord d'un estimball situat més a ponent, sobre el qual continua una altra canal penjada.
Per a accedir a aquesta nova canal i continuar hem de fer un flanqueig aèri que ens obliga a treure el material. Fem una reunió i assegurem el pas. La neu és més escadussera que a l'altre banda, i la que trepitjem és la recent caiguda divendres; el vent de ponent va mantenir aquesta part de la muntanya neta de neu, i els crampons i els piolets ja no claven com abans.

En amunt, la neu continua inconsistent i dificulta encara la superació d'un parell de ressalts, que amb neu dura serien de bon enfilar.

Sortim de la canal a l'ample llom a l'oest del cim i ens dirigim cap a la cara oest a buscar una baixada prou nevada per fer-la esquiant.
La temperatura és alta, la neu fosa en uns 4 o 5 cm pel sol i bastant escadussera per la orientació oest. Unes traces ens indiquen el camí a seguir per a la baixada, que comença força dreta fins al peu de la muntanya.

  Tot i així, aquesta neu primavera sobre una base ben endurida és un plaer d'esquiar.

Croquis de la Central i la Directa, i corquis de la Canal de la Dreta.

Últimes neus del Cotiella, punta Espouy o Armeña, per la diagonal

6 de juliol del 2013

Amb el deler d'aprofitar el que resta de les generoses nevades d'aquesta primavera encara ens atansem a racons on sabem que l'element blanc es resisteix a la fusió, arrecerats del sol i de les temperatures ja plenament estiuenques.

L'erm i sec Cotiella amaga un d'aquests racons, impensable quan hom veu aquest massís calcàri des de qualsevol àngle, que només mostra roca nua, escassament cohesionada en els seus crestalls i massivament amuntegada en pendents inestables, on cap herba hi viu. 

Anys enrera vaig fer aquest recorregut, recordant-ne un descens i un retorn pesat i llarg. Aquest cop triem de fer el recorregut amb un altre punt de partida, reservant el gruix de la caminata per a l'aproximació, i escurçant el retorn, cosa que trenca tota norma a l'hora de fer una canal amb neu, però pel cas no hi farà res, doncs la poca neu que queda presentarà un estat òptim per a progressar-hi. 

Cresta d'Armeña/Coronas amb el Pic d'Espouy a l'esquerra de tot, amb la canal de baixada.

 Vista a llevant des de la Colladeta del Ibón: calitxes d'estiu.

 

Més tard del que hauríem, abandonem el final de la pista forestal que prové de Barbaruens, poc apte per a turismes i on hem fet nit. Enfilem el final de pista que esdevé corriol i ressegueix la curiosa geologia d'aquesta muntanya, enmarcada per verticals parets i horitzontals terrasses, vegetades per un tupit bosc de pins al principi i per verdíssims prats quan l'arbrat clareja. Sobre aquesta allargada feixa hi ha penjat l'estany d'Armeña i més endavant, quan aquesta es fusiona amb el circ del mateix nom arribem al refugi lliure. Seguim gr amunt cap al nordest, vorejant tot el massís del Coronas i la Cresta de Armeña, el qual envoltarem, fins a atenyer la Colladeta del Ibón, per on canviem de vessant i de direcció.

Passem així a la vall de la Ribereta, amb l'estètic Ibón de Plan o Balsa de la Mora al seu fons. El paisatge és aquí més contrastat entre el mineral de les seves pentinades tarteres, les irregulars i esberlades cingleres, i una vegetació que aparenta un cuidat jardí de gespa entre grans pins negres i decoratius troncs morts. 

  

Descendint de la Colladeta del Ibón cap al Ibón de Plan, i ja a baix al verdíssim prat que el precedeix. Bones fotos de la Silvia.

Des del desaigüe

Des de sobre de la paret que tanca la vall.

Fet aquest descens toca ara remuntar aquesta vall de la Ribereta. El primer obstacle a superar és una paret que tanca la vall al fons del llac, on una vira en diagonal permet superar-la còmodament, tot i la pedra descomposta que hi ha. Un gran ramat d'isards ocupa la vall a banda i banda, aquí un grup de mascles que sembla que vulguin cridar l'atencií, i allà les femelles amb moltíssimes cries, com si els primers protegissin a aquests.

Travessem la llarga vall pel seu fons, planer i de seguida amb neu fins el final, fins que trobem l'últim obstacle que tanca la vall del tot: la cinglera de la cara nord del Coronas.

 Canal Diagonal del Pic d'Espouy. El pic queda a la dreta, asollellat.

Portem més de cinc hores caminant per a arribar aquí, i tot i ser ple estiu, el sol no toca a la canal. És un prodigi geològic, com una rampa feta expressament per accedir al collet que separa el Pic de Raymond d'Espouy de la resta de la cresta, i que permet superar sense gaires dificultats aquesta paret de pedra trencadissa.
Pugem doncs pels moderats pendents de la canal, ara més drets ara més suaus, ondulats, sempre com una mena de balcó sense barana obert a la dreta que es va elevant més i més. Una petita inflexió al mig trenca la continuïtat, donant pas a un tram més ample fins que la rampa s'acaba i cau al barranc aque baixa del collet.

Aquí ja toca el sol, però la neu no canvia. El que si que canvia és la orografia del terreny. L'ample feixa en diagonal que configura l'itinerari s'acaba precipitant-se cap a l'esmentat barranc, i deixa una estreta repisa inclinada per on atenyer el collet. Per acumulacions de neu que flanquegem i per un tram de grava sobre roca, bastant inestable i exposat, superem aquest últim obstacle i arribem al collet.

 

Final de la Diagonal i inici del tram de flanqueig cap al collet.

L'ascens al cim és una senzilla grimpada per roca a voltes més sòlida i restes de corriol.
Des del collet i pel vessant sud cau una canal/tartera que mena avall de cop fins al fons del circ, on s'enllaça amb l'itinerari normal al Cotiella fins el refugi.
Arribats a aquest, saciem la set provocada el potent sol estival, en aquest entorn sec i esquerp, gràcies a la font que hi ha a sota, cabalosa i fresca, conduïda per un tub des de la surgència original de la font de Riantes.
Desfem ja cansats la gran feixa que per l'Ibón de Armeña ens retorna al final de la pista on hem aparcat.

 

D'aigüats i nevades al Vinhamala (Vignemale). Vessant Clot de la Hount. Canal Ledormeur.

Últim cap de setmana de juny del 2013.

Neu abundant que perdura en alçada, que es refreda i regela de nit, oferint-nos pas on volem ascendir, i que fon i cau a la llum del sol, foragitant-nos dels pendissos més drets al primer raig: això és neu de primavera amb insolació d'estiu.

Fusió intensa que amb la pluja va dificultar l'accés a les valls: sortint de l'Aran cap al nord no hi ha carretera, se la va endur el riu a Saint Beat i toca anar pel Portalet. I per a entrar a Cauterets s'ha de circular per pistes forestals semaforitzades i amb horaris restringits els dies laborables.

Un cop fora de la vall només algun barranc s'ha emportat el camí, i restes d'allaus per tot testimonien el que deu haver estat l'episodi de fusió violenta de fa unes setmanes. 

Dissabte fem viatge per Osca, el Portalet i la vall d'Aussau, que tot i llarg és menys pesat que a la tornada, doncs el panorama va engrandint a mesura que anem enllà, fins a culminar pel meu gust als colls d'Aubisque i Soulor.

A l'aparcament de Pont d'Espagne hi ha pocs cotxes, i dilluns, dia que marxarem, ni tan sols ens faran pagar. A migdia pugem cap al refugi de Oulettes de Gaube, amb calma i força pes a l'esquena, per aquesta vall de Gauba que trepitjo per primer cop. 
El sender és àmple, es nota transitat i ben condicionat; puja primer entre grans avets i pins negres fins al llac de Gauba, i vorejant-lo per la seva riba esquerra, continua vall amunt, interromput en un punt per un barranc amb un esvoranc d'uns 3 metres de profunditat.

Mentre la desena escassa de persones que hi ha al refugi comença a sopar, nosaltres anem a dormir, i mentre gaudeixen d'un son profund ens llevem. Diumenge a les 4 i poc de la matinada sortim del refugi a la recerca d'un regel escàs, però suficient per a progressar amb una certa tranquilitat.

Enfilem el recorregut del camí del Coll de Mulets (o de Los Mulos), nevat des d'abaix (2200 m aproximadament) i amb traça del dia anterior. Una valleta s'obre a l'esquerra i mena al Coll des Oulettes, on apareix la muntanya nua de neu. Per la carena ascendim fina a un altre petit coll situat a la cota 2718, on reapareix la neu. Comença aquí un fort pendent, que supera els 45º al centre, i que flanquejem a la dreta per a fer-lo tot en neu, assolint novament la carena després de superar una petita cornisa encara més dreta. Cota 2881. Carenejem ara cap al sudest, amb l'estimball de les Oulettes a l'esquerra i els pendents del torrent de Vignemale a la dreta, fins que, abans de que la carena es converteixi en la Cresta de Gaube, entrem a la morrena terminal de la petita glacera del Clot de la Hount.

Descans, petit àpat i reequipament.
Seguint la morrena ens dirigim cap al corredor Ledormeur, anomenat branca Oriental del Clot de la Hount. La branca occidental, pròpiament el corredor del Clot de la Hount, te uns passos de mixte al seu sector central, i no és qüestió d'aventurar-s'hi amb condicions estivals, doncs la roca s'escalfa i provoca caigudes de neu, pedres i glaç. 
El sol toca per uns moments a la part superior del nostre corredor, però el seu encaixonament en manté la major part a l'ombra.
Pugem equipats amb la corda a mà per si és menester. Al primer tram del con de dejecció trobem una neu que no dona bons auguris, però quan comença l'estretament, un tobogan d'una antiga allau fa l'ascensió deliciosa: tot a piolet tracció. El pendent és moderat i constant, sobre els 45 graus. Al centre hi ha una inflexió del corredor cap a la dreta, i justament allà una petita caiguda de pedres ens convida a no entretenir-nos; amunt abans de que el sol calenti més. 

Assolim sense deixar de tocar neu el collet final de la canal, cota 3219, a l'oest del cim del Pic del Clot de la Hount.
El pic és a tocar a la nostra esquerra, i el fons de la vall del riu Ara 1000 metres més avall a la nostra dreta, sota un precipici de pendents esmicolades només interrompudes per agulletes en equilibri a mig vessant, com les dues perseguides pels col·leccionistes de tresmils. Aquest vessant, anomenat Comachibosa aquí, és un pendent constant de 45º de roca ara nua, que amb neu s'ascendeix pel centre, la Gran Canal de Cerbillona, i que culmina al coll del mateix nom.
Transitar del collet on som fins el cim del Clot de la Hount serà la més exposada de les travessies d'avui. El rocam és descompost en extrem i amb neu seria molt més segur, doncs tot el que agafem es trenca i amb els peus fem baixar rocs mil metres avall de manera impresionant. Després de creuar una canaleta rocosa, en trobem una altra amb neu molt glaçada, per on, amb la tranquilitat dels crampons i els piolets, enfilem el cim. Veïem les primeres ànimes humanes del dia que ens saluden.

Collet de sortida de la canal i pic Cerbillona al fons.

 Tram nevat i glaçat al vessant del riu Ara que ens pèrmet evitar la roca esmicolada.

Nou canvi de vessant i passem al freqüentat mon dels tresmils, amb gent amunt, gent avall, gent accidentada, gent encordada, gent esquiant... però la bellesa del lloc és patent.
La cota de neu sobre la gracera és alta i arriba a les coves d'en Russell, testimoni d'una època amb una desmesurada febre d'establir construccions on no toca, com aquestes coves mateix o la proposta del propi comte de fer xalets al pic de Migdia de Bigorra.
 

El retorn és llarg: sense ascendir cap altre cim travessem la coneguda glacera d'Ossó fins a l'enllaç cap a Baysselance; remuntem cap a aquest refugi i després cap a la Forca d'Ossó. Des del coll, la continuïtat de la neu convida a descendir pel llit de les antigues glaceres, mantenint la distància a les parets i als sèracs que hi queden, d'on de tan en tan cau neu i pedres, així com a la morrena de la dreta que també deixa anar rocs que roden avall.

Última nit al refugi i dilluns retorn. Baixem d'hora a Pont d'Espagne amb la fresca del matí, ja cansats del potent sol del dia, i descansem a Cauterets fins les 12 del migdia, hora de dinar pels operaris i per tan d'obertura de la carretera; entre setmana, mentre treballen, el trànsit és tancat. Ja només resta un llarg viatge per a allunyar-nos del verd i nevat Pirineu cap al tòrrid altiplà d'Osca i l'urbanitzada llar.

Canal Obliqua a la muntanya de la llum, Eth Montlude. Vall de Toran

22 de juny de 2013.

El segon dia d'aquest estiu acabat d'estrenar ens porta, per mor dels estralls que l'aigua ha fet recentment a les infraestructures araneses, a la Vall de Toran. 

L'intenció inicial era la d'ascendir el Malh des Pois (la Forcanada) per la seva canal nordoccidental, però la pista que penetra per la vall de l'Artiga de Lin desapareix poc després de l'encreuament amb la que ve de Varicauva, sota un llit de roques i sediments, i un corrent d'aigua que encara fa por, i és que el riu va decidir recuperar els seus dominis per uns dies.

Foragitant un parell de cèrvols pugem amb cotxe per la pista d'Era Honeria a Les fins a Era Artigossèra, que es troba en bon estat en general, tret d'un punt on una petita esllavissada hi ha deixat terra i un tram bastant boterut. Aquí al Toran l'impacte dels aigüats ha estat molt menor, doncs a menys humanització menys danys. Per a pensar-s'ho, no?

La boira difumina el bosc i tot i coneixer ja aquest inici de trajecte equivoquem el camí entre els grans avets, foscos i humits, doncs aquí és més patent la traça dels cèrvols que la dels humans.

Recuperat el corriol, arribem als prats que envolten la cabana de Laujò, i aquí si que sorprenem un bon ramat de femelles i cries que pasturen a plaer fins que arribem nosaltres. Ràpidament s'embosquen i sentim els crits del mascle, que no veïem.

Pel marcat llom d'herba cabana amunt, anem a la recerca d'un corriol que cal intuïr per no perdre's. El bosc té un aspecte fantasmagòric que s'accentua en arribar flanquejant al barranc de Comica, amb restes d'allaus que blanquegen entre la foscor de la muntanya, difuminada per la boira, amb el torrent sorollós i una vegetació xopa d'aigua, sota murs de roca negre i humida. Només el Montlude mostra la seva cara nord brillant, auguri de llum sobre la tenebra vegetal que abandonem. 
 

Enfilem l'ample barranc de Comica fins que supera l'esclarissat bosc de la dreta i apareix un replà de nerets que faldeja la muntanya cap a ponent, antic dipòsit de neus i glaceres.
Flanquegem doncs aquest replà, passem sota la canal recta, escassa de neu degut a la seva major verticalitat entre la roca, i arribem aviat a una inmensa congesta de neu que és la base de la canal Obliqua.

 Cara nord del Montlude amb la canal Obliqua.

El sol en la seva màxima alçada del solstici toca de ple a tota la canal, però el regel nocturn ha estat molt efectiu i el biaix del raigs no facilita la fusió. Així doncs l'ascens serà sobre una neu ben dura. El pendent global és suau, però la gran acumulació de neu que hi ha fa que sigui més pronunciat lateralment que vertical. En el tram intermig és on trobem les màximes inclinacions fruit de l'acumulació, permetent-nos fer piolet tracció, a l'estiu i a ple sol...i per sota dels 2500 m!. Progressem sense encordament i no hauria calgut portar el material a mà per si de cas, ni tan sols a la motxilla, però mai se sap que s'hi trobarà i la prudència mana.

La canal, dibuixada per la paret de la muntanya a la dreta i per un esperó paralel que s'en separa, desapareix quan amdós accidents geogràfics es fonen amb el vessant, i justament aquí s'acaba la neu. Per pendents d'herba assolim el cim.

El descens l'efectuarem per Barracomica, la Pala deth Gesp, i per sota els Malhs dera Montanheta cap a l'esnaty de Laujò. Les allaus que han caigut de la Montanheta fan por, no per les seves dimensions, si no per que es tracta de plaques molt sòlides de fons que ja fonen per sota, en contacte amb la roca i l'herba, i cauen. I les que cauran, advertits per les fisures que s'hi mostren. Apartar-se d'aquests vessants és obligatori, tot i que els isards si passegen per sobre i per sota com si res.

 Pala deth Gesp i Era Montanheta, amb les allaus de fons que arrosseguen terra i roques.

Cansats del periple transitem ja pels corriols de Laujò, on aquesta vegada enxampem una familia de senglars banyant-se i enfangant-se a la vosa de l'estany.
Molts rastres d'animals i quasi cap d'humà, companyia de bèsties i solitud, configuren un entorn que ofereix unes satisfaccions d'un altre ordre que, afegides a l'activitat tècnicament fàcil i gens rellevant en xifres, assoleix així un nivell diferent per a mi molt més elevat.
 

Ressenya dels aperturistes: Montserrat Timoneda i Jaume Llanes.