Regalecio o Regalèssia, cresta fàcil i toponímia complicada

5 de juliol del 2014

És un jardí florit la vall de Siscar al començament de l'estiu. Allunyats al poc de començar a caminar de l'Ospitalet, fins i tot els elements humans semblen armonitzar amb la natura; i què és un jardí si no?

Del brogit del transit constant i de la central hidroelèctrica del poble d'Ospitalet, penetrem al silenci de primera hora del dia quan tot és a l'ombra, només trencat pels rierols d'aigua i el cant dels ocells.

Per molt bon camí pugem per la vall del riu Siscar, coneguda a l'hivern, fins que creuem el riu i comença a ser més pedregós i envaït per la vegetació vigorosa. Arribats a l'estany del mateix nom, ascendim cap al coll altre cop homònim, on comença aquesta cresteta.

Estany de Siscar, camí de la Portella.

Pic de Regalecio.

Des de la Portella de Sisca, ascendim el pic de Regalecio per l'evident canal d'herba que sembla menar al cim. Al capdemunt s'acaba i grimpem un parell de murs, amb estimballs drets a llevant i canals a ponent. Assolim el cim.

D'aquest, podem desgrimpar cresta o bé baixar una canal lleugerament a l'esquerra, que és l'opció que triem, tot i que també exigeix desgrimpar (trobem un tascó abandonat).

Arribem a un collet on s'inicia un laberint de gendarmes. Alguns els enfilem, altres els flanquegem; un d'ells ens demana de treure la corda i fer un llarg, amb un pas potser de IV per a encimbellar-s'hi.

Nous collets, ara més elevats, i atenyem un tram més rectilini i més a nivell, també més aèri, pero de fàcil grimpada en horitzontal, fins acabar de cop en estimball: rapel de 25 m i coll final.

 

Podriem continuar la cresta cap al pic d'Albe, i més enllà enllaçant crestes en aquesta regió rocosa i amable a la vegada, però ja en tenim prou i del collet cerquem la millor baixada cal al fons de la vall, a retrobar el camí de la Portella de Siscar a l'estany de Pedourres.

Pic de Regalecio des del camí cap a l'estany de Pedourrés.

Prenem el camí GR, enfangat i ple d'aigua arreu, vall d'Arques avall. Retrobem els ginebrons carbonitzats fa dos anys, en un foc que va durar dies i que lentament anava cremant en profunditat, permetent que actualment només hi creixen herbes d'estiu. Això si, la florida és impressionant.

 

 

Peguera, pic i vall, principi i fi.

22 de juny del 2014.

Els dies llargs val la pena d'aprifotar-los per pujar les muntanyes des dels pobles, és a dir, senceres, en tota la seva dimensió, tot i que pel cas ens en sobrarà de dia.

La primavera, estiu ja a quasi totes les cotes, és un esclat: aigua arreu, herba seca encara per brotar, flors, i gentada; uns corrent amb poca cosa, altres trescant amb molta càrrega i alguns passejant . Al cel, un falciot foragita el corb que potser li amenaça el niu, mentre un voltor s'ho mira tot plegat des de més amunt a veure si en treu profit.  

Des d'Espot encentem ben d'hora, en previsió de tempestes que no vindran, el camí que remunta la vall de Peguera fins al cim del mateix nom. 

El Peguera, culminació de la vall, treu el cap a la dreta.

Contrasta la protecció que es pretén al lloc amb l'humanització, estàtica com les obres hidroelèctriques i dinàmica i més maligna com la sobrefreqüentació.

Estany Negre.

 Tuc de Saburó.

El polaritzador i les emulsions Fuji fan una bona aliança, tot i que aquesta no és una Velvia.

Maldeta

27 d'abril del 2014

Nit ventosa i tempestuosa la vigilia d'aquesta ascensió, que no pronosticava res de bo, ens regala una albada amb boirades que vessen de nord i un joc de llums, que després d'ocultar-nos el crestal cimal i fent-nos sentir perduts enmig de la boira i la glacera, acaba amb una clariana absoluta just al sud de la divisòria.

Calcem esquis a l'Hospital de Benás, ara hotel d¡aparcament gens hospitalari, avançada només per a clients, no per a visitants, que han de pagar la penyora de patejar l'asfalt des d'uns metres avall per a no destorbar les classes superiors. De fet aparquem just a la cruïlla, on hi havia un parell de cotxes més, o sigui que com a senyors.

Enfilem de seguida per Paderna, pels seus glaçats i esbonyegats tubs, que dificultosament menen a la Coma del mateix nom, entre dues de les tres Chermanas, la Tuqueta Blanca de Paderna i el Pic de Paderna. I cap al coll sud d'aquest últim que remuntem.

Quants devem ser els que passem de llarg aquests pics cercant cotes més altes, altimètriques que no de bellesa, per que tan la Tuca com la Tuqueta son impresionants.

Carenejant primer i flanquejant després sota la Dent de Maladeta, entrem a la glacera, més aviat coma, doncs poc en queda d'aquella. Les nubolades oculten el pic, fins al punt de perdre el mont de vista i plantejar-nos de baixar seguint les encara visibles traces, abans que els cops de vent acabin esborrant-les. 

La proximitat de la barrera rocosa que tanca i de fet forma aquest cirs i tots els seus cims, ens empeny amunt quan s'ens mostra, fins que la clariana s'imposa i la visibilitat és absoluta.

Pugem la canal, on s'hi ha acumulat molta neu i costa molt de caminar-hi. Sobre la carena tot és paradisíac, sense vent, sense núbols, amb neu endurida.

Baixats de la canal calcem esquis i fruïm d'una neu excelent en aquestes cotes altes, on la fusió ha començat a fer efecte però no prou com per dificultar l'esquí. Baixem direcció al refugi per a retornar pel fons de la vall, cosa que és un sense sentit podent tornar per on haviem pujat, però com que de coneixer la zona es tracta ho acabem fent així. Als pendents de sobre el refugi apareix l'inesquiable crosta, sobre la que fem més caigudes que girs, fons que ja arribats a baix, la fusió de la neu es tal que la crosta ha desaparecut, i tornem a gaudir de l'esquí tot i que sobre una neu ben pastosa.

Primers pendents a dalt de tot; un gaudi.

Des del cim. A veure si aquest any es deixa.

De llevant lentament cap a ponent.

Així comencem la temporada d'esqui de muntanya.

Divendres 6, massa tard per anara a cap altre lloc amb un horari mínimament decent, enfilem el Bastiments, que sempre és un bon inici de neu si és que n'hi ha.

Poca, glaçada i difícil.

El coll de la Marrana està complertament pelat, la qual cosa ens obliga a pujar i baixar pels tubs de més al nord. L'ascens fa suar per a no relliscar, però el descens hi és obligat, dret i amb millor neu que a la pujada. En definitiva les males condicions donen un altre càire a un recorregut del que altrament n'esperariem menys.

Del RIpollès ens desplacem al Capcir. La magnífica gite de La Dressere, a Formigueres, ofereix totes les comoditats i més.

Dissabte 7 tenim en ment el Pic de la Tribuna, de modesta cota altimètrica però presidint unes vallsl les del Donassà, molt ferestegues a l'hivern.

Des de l'aparcament de Puigvalador hem de remuntar tota l'estació d'esquí. La pujada s'ens fa llarga; ascendir per pistes no és d'allò més plaent, però la poca gent que hi ha i la magnífica cobertura boscosa d'aquestes muntanyes esmorteeixen la sensació d'entorn humanitzat.

Al capdemunt de la serra el paisatge canvia a un altiplà arbrat, el Pla de Bernat, amb una acumulació de neu extraordinària i pins dispersos, on l'orientació es fa difícil. Seguim una traça que aviat descendeix cap a la vall de Botadiol, on hem d'anar.

EL Roc Blanc treu el cap entre els arbres, i ja massa tard adverteixo que la nostra trajectòria ens porta massa avall d'on seria ideal per a remuntar el Tribuna. Efectivament descendim quasi fins a la sortida de la vall, arribant a un ampli plà al fons de la vall. 

El Roc Blanc des del Pla de Bernat.

Pla al fons de la vall de Botadiol, on anem a parar per error.

Amb certes dificultats creuem el riu i remuntem la vall, pleníssima de neu i un pel laberíntica. A mig camí trobem ja traces de l'itinerari correcte cap al Tribuna, que seguim fins a peu de pala i que abandonem per l'hora.
Girem cua doncs i enfilem pel bosc per on millor ens sembla, amb pendent fort i neu profunda, que ens fa suar de valent, fins a atenyer el Pla de Bernat. Agafem pistes i avall ben de pressa.

Diumenge 8, encarant la tornada a casa, gaudirem de la millor neu a la Cambre d'Ase.
Aproximació del tot coneguda, aquest és el primer cop que la faig amb esquis, i que bé que s'hi va.
Sortim d'hora, però arribats al replà on acaben les pistes ens atrapen tot de colles de 'frikis' amb lycra, poc pes i molta pressa. Les canals clàssiques s'han fet i alguna s'està repetint; hi ha traça a la Gigoló, a la Eclair i a alguna més.
Nosaltres seguim la processó que remunta la canal Vermicelle, amb els esquis a l'esquena, on el traç en fa còmode la pujada, ja fàcil de per si. Avui només reviurem la sensació visual de recorreu una canal; la superació de dificultats la deixem per a més endavant.
El descens per la canal central l'iniciem uns metres avall, sota un esperó rocós que sobresurt al bell mig, i és que als primers metres treuen el cap massa pedres com per a aventurar-s'hi, tot i que algú hi baixa amb els esquis als peus.
A partir d'aquí el descens és una delícia, amb una neu molt bona i franca fins al replà, on ja passa a ser més fonda i pesada.

 

 La propera una mica més a ponent.
 

'Sauvage' al pic de la Camiseta el Donassà, l'Arieja tocant al Capcir

La comarca del Donassà, políticament enmarcada a l'extrem oriental de l'Arieja, és més acccessible des del Capcir, i de fet els seus vessants hi vessen aigues. Tot i així, paisatgísticament n'és ben diferent, entenent per paisatge el conjunt de factors relatius a l'entorn físic i humà que condicionen la nostra percepció del lloc.

Per a mi ha estat terra de tardor, de caminades i amables recorreguts per valls, carenes i rierols,  precedits d'un inmens bosc on pernoctar amb absoluta llibertat i tranquilitat.

Aquest cop hi escalarem.

A l'encreuament de la pista forestal de Laurenti, de Querigut a Mijanès, amb el gr 7a, indret anomenat Pla d'Artigues, acampem. Prats amplis, plans, entre boscos de pins molt grans; l'any 2011 s'hi podia fer foc; ara  ho han prohibit.

Des d'aquest punt prenem el gr 7a en direcció sudoest bosc endins. Passem sobre la cabana de Bousadus (oberta). Travessem uns prats on sempre hi he trobat un ramat de cavalls, amb una altra cabana, i seguim en la mateixa direcció, ara en flanqueig i apropant-nos al riu.

Ara el relleu canvia i l'altiplà pren forma de vall, entre el Roc Blanc i el Camiseta. Per dintre de la vall anem ascendint molt còmodament, atents al relleu de la nostra dreta que insinua el coll que dona pas a la cubeta on hi ha els minúsculs estanys de la Camiseta. Un corriol ara ja menys fresat hi mena.

El Roc Blanc, encara emboirat, i el primer estany de la Camiseta.

Com a curiositat del lloc, cal esmentar que més amunt del segon estany, trobarem les restes d'un avio de la segona guerra mundial estavellat entre les roques. Impresiona pensar com seria l'accident...

Més amunt de les restes arribem a peu de via.

L'itinerari es divideix en dues parts molt diferenciades: un primer sòcol, on el traçat és de vegades una mica forçat, a la recerca de la roca per a evitar l'herba, i un segon tram més alpí, després d'una feixa d'herba, i que acaba a tocar del cim.

Primer llarg esquivant herba i els regalims; segon llarg sobre una llosa inclinada, llisa però fàcil,  tota amb parabolts; tercer llarg del mateix estil. 45, 50 i 30 metres respectivament; tot de IV. Fem així el primer tram i arribem a la feixa d'herba que cal travessar.

Llargs primer, segon i tercer.

Travessem el prat penjat cap a la dreta, en flanqueig ascendent, fins que trobem els parabolts i la placa penjada amb el nom de la via. Cal parar compte a no confondre la línia d'assegurances que queda just davant d'on acaba el darrer llarg, que es tracta d'una altre via més difícil.

El quart llarg comença amb un passatge capriciós que es pordria evitar per qualsevol banda, però com que d'escalar es tracta l'aperturista ha decidit que per aquí. Una placa anuncia el nom de la via (potser va obrir després els llargs d'abaix?). Uns metres després d'aquest pas que fa tibar, tot torna a ser placa tombada fins a la reunió. 45 m 5a.

Em toca a mi continuar amb el cinquè llarg. Uns metres amunt i de seguida comença el flanqueig a l'esquerra. A la major dificultat aparent per tractar-se d'un flanqueig, cal afegir el canvi d'aspecte i color de la roca, que sembla moll aperò no ho és. Sense més problemes que els psicològocs faig aquests 50 m de IV+ fins al replà on s'ubica la reunió; per cert, aquí la llargada de les tirades ja comença a fer la guitza per les giragonses i els fregaments; menys metres hauria estat bé.

El sisè llarg torna a flanquejar a l'esquerra per a acabar enfilant una bonica placa i fer reunió en un nou relleix. 45 m, IV.

Setè i últim llarg. Tot i que la ressenya marca un grau de 5a, aquest llarg és marcadament el més difícil de la via.  A mesura que avanço la paret es va posant vertical. La roca continua sent excelent, però la vegetació i la terra fan patir de valent en els últims metres, quan els peus son en adherència i la terra va empolsinant la paret. Les bagues que pengen d'un parell de parabolts denoten aquesta dificultat i permeten tibar-hi; tot i així m'en surto utilitzant-les només per a assegurar-m-hi.

 

Del llibre del Larretxea i del de Dulac i Testas, sense permís.

Sortim a la cresta, uns metres al nord del cim. Ens hi atansem, i descendim ara cap al sudoest, a buscar un coll amb una geologia característica que ens permetra baixar caminant, o quasi reptant, cap a la vall d'on veniem. Efectivament el tram dessota el coll és una sorra originada pel dèbil granit que s'esmicola només tocar-lo; el resultat és una grava relliscosa que segons com millor baixar corrent sense pretendre aturar-se.

Val avall contemplant el Roc Blanc, objectiu remot de canals hivernals, tornem al cotxe i cap a casa.

Roc Blanc cara nord. Les línies es dibuixen soles.