divendres, 27 de setembre del 2013

Toran, Cumedan, entrant de boires i aigua.

13 d'agost del 2013

La tempesta que ens foragità de la Ribagorça deixa boires residuals que s'aferren als vessants i que el nord conserva i afavoreix més de l'esperat.
Caminar per verdes i obagues valls amb aquest temps pot ser tan plaent visualment com sacrificat físicament, i aquest fet és essencial a les satisfaccions muntanyenques, tan condicionades per l'esforç que requereix la seva consecució.

Tot i així avui fem un passeig.


Ja havia vist la vall de Cumedan des de Peirahita, rectilínia i estreta a la vegada, profunda però accessible.




Amb la companyonia del Tuc comencem a caminar des del refugi mateix, per un camí que enfila cap a uns prats i unes bordes, alguna d'elles ben restaurada, però que es dirigeix bastant cap a l'est i acaba en un revolt de la pista. Mantinc l'esperança de trobar algun viarany que des del refugi permeti travessar el bosc fins al punt clau del km 5,3, el qual facilitaria molt l'accés a les valls del sud i evitaria la pista. A saber quins obstacles amaga la frondositat del bosc.  


Fageda impoluta.

Travessar els diferents estrats vegetals és una experiència peculiar i identificativa d'aquesta banda del Toran: primer la fageda neta, espaïosa, ombrívola i acollidora; després avetoses fosques i tètriques, ermes a ran de terra; segueix un estrat de pi negre que queda enllà dels camins, en vessants que aquests només freguen o travessen quan enfilen el lateral de les valls; i finalment els herbassars, ja sigui de pastures abandonades, d'una frondositat que ni les fites vencen per a indicar el camí, ja sigui en roquissars inaccessibles precisament pel recobriment de la pròpia herba, que no deixa agafar-s'hi.


Font de Peirahita.

La font de Peirahita marca el final del bosc i l'inici de les pastures, aprofitades aquí i ara (un pastor francès habita la cabana del mateix nom). El camí que ressegueix la vall és força evident i va penetrant en ella apropant-se al riu.



Passades dues comes on és molt fàcil perdre el camí sota l'herba (de fet fa grans marrades per superar el desnivell pel punt més còmode), arribem a l'últim replà, ocupat per l'estany de Cumedan.
La congesta mig soterrada testimonia les allaus d'aquesta primavera.
 

La vall queda tancada aquí en forma de circ. Queda pendent enfilar la carena i recuperar el paisatge ja conegut des d'una altra perspectiva, la del Montlude. Els Malhs dera Montanheta i els Dera Pala deth Gesp, i totes les carenes que s'escapen aquí i allà configuren un terreny vertiginós, que sembla tenir més extensió vertical que projecció horitzontal sobre el mapa, concentrat en una petita extensió.

  
Demà les boires tornaràn a fer la gitza.



dimecres, 25 de setembre del 2013

Esperó sud-oest del Racó Gros, via Banzo-Font-Martínez

21 i 22 de setembre, fi de l'estiu.


Pic dels Gorgs, al sud de l'Infern.



Remenant la sempre a mà guia del Pirineu Oriental del CEC, i esperonats per una piulada recent, fem cap a Ulldeter i aproximem per allà, fent no se si més o menys desnivell que per Núria.


Plantem la tenda sota el coll de Carançà, tenint a sota l'estany Blau, d'on agafarem aigua, escassa en aquesta època i en aquestes alçades d'aspecte quasi desèrtic. I de desert res de res; ens creuarem una munió d'isards al llarg de tot el dia, perdius blanques a la Fosa del Gegant, marmotes a dojo i un parell de muflons, dels quals mai n'havia vist.



Refiats de l'esmentada piulada i de la ressenya gràfica que conté, encetem la via i aviat veig que no quadra amb el text de la guia del Pirineu Oriental, que copio aquí:

   'Escalada AD. Desnivell: 250 m de bona roca. Dues cordes de 40 m i 2 pitons.
Primera asc.: 9 juliol 1967, per Jesús Banzo, Enric Font i F. Martínez (GEDE del CEG). (But. C.E. Gràcia, octubre 1967, p 177; Cordada, 1967, n. 139, p. 15; Altitude, 1967, n. 43, p. 56.)
Primera femenina i segons total: 25 de maig 1970, per Montserrat Martínez i Jordi Lluch (CE Àliga).
Primera en solitari: 7 de gener 1975, per Jaume Nogueroles. (But. STAE del C.E. Àliga, juny 1975, n. 13, p. 5.)


Sota el coll de Carançà.
   Ascensió comparable, segons els primers ascensionistes, a la de la paret nord de l'Infern, però més llarga i atlètica, i per tant de major dificultat.

   
   Des de la Valleta Seca es remunta una tartera cap al peu de l'esperó SW, limitat a ambdós costats per grosses plaques llises i clares (10 mn de marxa d'aproximació).
   
   Situats a la base, cal elevar-se uns 30 m en diagonal a l'esq. sobre replans herbats i lloses amb bones preses (II) fins al per d'un ressalt vertical (1 pitó abandonat a la 1ª ascensió, R-1).'


Estany Blau i estany Negre, Carançà.
La ressenya que seguim mena cap a la dreta direcció les plaques tombades a cercar una reunió de xapes casolanes. Del pitó, cap rastre.

   'Sortiu per la dr superant l'esmentat ressalt (IV) i prosseguiu uns 20 m en línia recta (III) fins a un nou replà (1 pitó, R-2)

Anem més a la dreta i el ressalt el trobarem després de la nostra R2, amb un parabolt a sobre, i no és de IV.

   Enlairar-se sobre unes plaques inclinades (III-) uns 35 m, fent nova reunió (R-3). (En endavant totes les reunions s'efectuen aprofitant els blocs sortints).
   Es segueix el fil de l'esperó uns 40 m, superant alguns trams bastant llisos (III) (R-4).'
Pic del Racó Gros des del Coll de Nou Creus.

Com veïem, el texte original no parla del flanqueig sota el sostre, pas destacable de l'itinerari, per la qual cosa dedueixo que la via original va més a la dreta, seguint pròpiament l'esperó i evitant sempre les plaques.

Sense cap mena de dubte hem estat enllaçant les reunions d'una via veïna, equipada amb parabolts molt petits i amb reunions de xapa casolana, amb el nom pintat a peu de via i que malhauradament no recordo. La Banzo-Font-Martínez va més a l'esquerra, sobre l'esperó, i com a punt de referència tenim un pi que indica la ressenya publicada al Vertex i que desconeixiem.
A partir d'aquí ja som a la via original.



   
Continua el relat de la guia:

Gendarmes dels últims llargs.
   En aquest punt l'esperó perd verticalitat; enlairar-se directament 40 m (II) (R-5). Cal guanyar 40 m més (II+) (R-6).
   L'esperó es redreça, presentant successius ressalts que acaben en una torre característica. Pugeu 40 m (III amb passos de III+; R-7 sobre l'esmentada torre).
   Per amunt l'esperó és molt més marcat, presentant una sèrie de gendarmes baixos que es van superant directament durant 40 m (III+, R-8).
   Cal escalar encara 40 m del mateix estil (III, R-9).
   S'ataca ara el darrer ressalt, més vertical, sobre 40 m (III+, R-10).
   Supereu un trox vertical molt curt i prosseguiu per terreny fàcil (II) uns 15 m, assolint la cresta principal que enllaça el Racó Gros amb el Pas de Porc, guanyant fàcilment el cim (10 mn). Horari: 3 h (fig 28).

Nosaltres, patosos, necessitem unes 4 hores, i amb la llarga tornada que ens espera decidim no fer cim i deixar-lo per un altre dia, ja sigui per fer tota la cresta, per refer la via pel seu itinerari original o provar-ne alguna altre de la cara est.


Sortida a la cresta, amb el Canigó el fons.