Després del passeig d'ahir ens diem que avui podem fer la cresta de Crabèra, que segur que el sol ens acompanyarà, i cap allà anem sota la fosca humida de la matinada.
Amb un silenci eixordador comencem a caminar sota la presa de Sant Joan de Toran; aquí l'aigua és aturada del tot i ni una gota va més enllà del mur de formigó. Espantats, tan jo com el senglar que sorprenc sota la negror del bosc, despertem de cop i fem el conegut camí fins a Es Grauèrs, on veïem el ramat de cèrvols que ja dedueixo com a habitual en aquest punt i a aquestes hores a trenc d'alba.
Arribant a la Pala Vaciuer.
Amb penes i feines localitzem l'Agulla Verda i tirem amunt cap a la Pala Vaciuer. Obstinats en no baixar arribem al capdemunt xops del tot. El terreny i l'herba son i seran aigua tot el dia i la cresta ja ens la treiem del cap. Així doncs, com baixem d'aquí sense desfer el penós pendent d'herba que hem pujat?
Mapa i llibre en mà decidim cercar el pas dera Comassa i fer cap a la vall de Melles. La corda i el material seran avui una càrrega tan feixuga com inútil.
Cap al pas dera Comassa.
La boira engoixa i inquieta; tot sembla molt més tètric i amenaçador amb la seva presència.
Anant i venint, dubtant i sense veure-ho clar, localitzem el pas, després de seguir traces sobre l'herba que en alguns casos només eren com una mena de línia pentinada, segurament pels isards, doncs per a aquí dubto que hi hagi passat ningú en molt temps.
La baixada cap al fons de la vall de Melles tampoc és gaire evident, però alguna fita de tan en tan apaivaga els nostres dubtes.
El paisatge és d'allò més tenebrós, amb congestes i escampalls de roques sota la Maleda deth Cristalh, que sense dubte hauré de tornar per veure-ho i gaudir-ne amb més visibilitat i menys angoixa de no perdre l'itinerari.
Arribem finalment al riuet d'Aurean, sota el port del mateix nom, que ara hem d'ascendir per anar cap al Crabèra. I què farem al Crabèra? Ja ho veurem.
Cami fresadíssim, gent, ramats, gossos de guarda... per un moment la presència humana alleuga una excursió que, per indrets salvatges amagats entre la boira, ens han fet mirar i remirar la guia i el mapa més d'un cop, amb l'inquietud de sentir-se perdut.
Pugem el Crabèra amb l'esperança de travessar sota la seva cara nord cap al coll del Malh de Losers i d'allà al Port d'Arbe, però, Ay la neu! Enmig de la boira dubtem de la contnuïtat de la roca i desconeixem el pendent de les nombroses congestes que pengen sota el Crabèra i el Canejan, i no portem crampons. Som covards? Ja en vam patir una aquí mateix, i no tenim ganes de gresca, o sigui que amb prou hores per avant, avui caminarem llarg.
El Serra Nauta treu el cap rera el Malh de Llosars i l'aresta nord del Crabèra. Allà hauriem d'anar a parar.
Fer la cresta des d'aquí seria una opció, però tot està moll i recordo franquejos exposats.
Desfem el camí normal del Crabèra i baixem a l'estany d'Araign. Preguntem al guarda sobre la presència de neu cap al port d'Arbe i es sorpren de que a aquelles hores marxem cap al Toran. Som-hi doncs.
El camí és fresat, marcat i net excepte un parell de congestes que ens en fan crecar la continuïtat, però tot plegat és molt evident. Atenyem el preciós estany d'Albi, racó bellíssim que només per coneixe´l ja val la pena l'excursió, tot i que no cal venir-hi per aquí.
Estany d'Albi.
Finalment arribem al conegut Pòrt d'Arbe.
Telefono a l'Aleix per que no pateixi i de dret cap a la drecera, que per cert trobo més complicada que de costum; les allaus deuen haver-hi fet de les seves.
I parlant d'allaus, la Coma d'Arbe sembla la lluna, plena de neu barrejada amb terra i pedres, sota la boira, amb les últimes llums del dia...
Coma d'Arbe.
Arribem a Era Honeria a les 10 de la nit, sense cresta però satisfets d'haver conegut nous racons, que sense dubte ens permetran accedir i baixar d'aquesta muntanya que s'em fa complicada, i és que les comes penjades, el laberint de canals i la salvatgia que hi impera li otorga un nivell enllà de les dificultats objectives i de les xifres.
