Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aran. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 d’octubre del 2013

Voltant el Crabèra més del compte

14 d'agost del 2013

Després del passeig d'ahir ens diem que avui podem fer la cresta de Crabèra, que segur que el sol ens acompanyarà, i cap allà anem sota la fosca humida de la matinada.

Amb un silenci eixordador comencem a caminar sota la presa de Sant Joan de Toran; aquí l'aigua és aturada del tot i ni una gota va més enllà del mur de formigó. Espantats, tan jo com el senglar que sorprenc sota la negror del bosc, despertem de cop i fem el conegut camí fins a Es Grauèrs, on veïem el ramat de cèrvols que ja dedueixo com a habitual en aquest punt i a aquestes hores a trenc d'alba.


Arribant a la Pala Vaciuer. 

Amb penes i feines localitzem l'Agulla Verda i tirem amunt cap a la Pala Vaciuer. Obstinats en no baixar arribem al capdemunt xops del tot. El terreny i l'herba son i seran aigua tot el dia i la cresta ja ens la treiem del cap. Així doncs, com baixem d'aquí sense desfer el penós pendent d'herba que hem pujat?

Mapa i llibre en mà decidim cercar el pas dera Comassa i fer cap a la vall de Melles. La corda i el material seran avui una càrrega tan feixuga com inútil.

Cap al pas dera Comassa.

La boira engoixa i inquieta; tot sembla molt més tètric i amenaçador amb la seva presència.
Anant i venint, dubtant i sense veure-ho clar, localitzem el pas, després de seguir traces sobre l'herba que en alguns casos només eren com una mena de línia pentinada, segurament pels isards, doncs per a aquí dubto que hi hagi passat ningú en molt temps.

La baixada cap al fons de la vall de Melles tampoc és gaire evident, però alguna fita de tan en tan apaivaga els nostres dubtes.
El paisatge és d'allò més tenebrós, amb congestes i escampalls de roques sota la Maleda deth Cristalh, que sense dubte hauré de tornar per veure-ho i gaudir-ne amb més visibilitat i menys angoixa de no perdre l'itinerari. 


Arribem finalment al riuet d'Aurean, sota el port del mateix nom, que ara hem d'ascendir per anar cap al Crabèra. I què farem al Crabèra? Ja ho veurem.

Cami fresadíssim, gent, ramats, gossos de guarda... per un moment la presència humana alleuga una excursió que, per indrets salvatges amagats entre la boira, ens han fet mirar i remirar la guia i el mapa més d'un cop, amb l'inquietud de sentir-se perdut.

Pugem el Crabèra amb l'esperança de travessar sota la seva cara nord cap al coll del Malh de Losers i d'allà al Port d'Arbe, però, Ay la neu! Enmig de la boira dubtem de la contnuïtat de la roca i desconeixem el pendent de les nombroses congestes que pengen sota el Crabèra i el Canejan, i no portem crampons. Som covards? Ja en vam patir una aquí mateix, i no tenim ganes de gresca, o sigui que amb prou hores per avant, avui caminarem llarg. 

El Serra Nauta treu el cap rera el Malh de Llosars i l'aresta nord del Crabèra. Allà hauriem d'anar a parar.


Fer la cresta des d'aquí seria una opció, però tot està moll i recordo franquejos exposats.


Desfem el camí normal del Crabèra i baixem a l'estany d'Araign. Preguntem al guarda sobre la presència de neu cap al port d'Arbe i es sorpren de que a aquelles hores marxem cap al Toran. Som-hi doncs.


El camí és fresat, marcat i net excepte un parell de congestes que ens en fan crecar la continuïtat, però tot plegat és molt evident. Atenyem el preciós estany d'Albi, racó bellíssim que només per coneixe´l ja val la pena l'excursió, tot i que no cal venir-hi per aquí.

Estany d'Albi.

Finalment arribem al conegut Pòrt d'Arbe.
Telefono a l'Aleix per que no pateixi i de dret cap a la drecera, que per cert trobo més complicada que de costum; les allaus deuen haver-hi fet de les seves.

I parlant d'allaus, la Coma d'Arbe sembla la lluna, plena de neu barrejada amb terra i pedres, sota la boira, amb les últimes llums del dia... 

Coma d'Arbe.

Arribem a Era Honeria a les 10 de la nit, sense cresta però satisfets d'haver conegut nous racons, que sense dubte ens permetran accedir i baixar d'aquesta muntanya que s'em fa complicada, i és que les comes penjades, el laberint de canals i la salvatgia que hi impera li otorga un nivell enllà de les dificultats objectives i de les xifres.


divendres, 27 de setembre del 2013

Toran, Cumedan, entrant de boires i aigua.

13 d'agost del 2013

La tempesta que ens foragità de la Ribagorça deixa boires residuals que s'aferren als vessants i que el nord conserva i afavoreix més de l'esperat.
Caminar per verdes i obagues valls amb aquest temps pot ser tan plaent visualment com sacrificat físicament, i aquest fet és essencial a les satisfaccions muntanyenques, tan condicionades per l'esforç que requereix la seva consecució.

Tot i així avui fem un passeig.


Ja havia vist la vall de Cumedan des de Peirahita, rectilínia i estreta a la vegada, profunda però accessible.




Amb la companyonia del Tuc comencem a caminar des del refugi mateix, per un camí que enfila cap a uns prats i unes bordes, alguna d'elles ben restaurada, però que es dirigeix bastant cap a l'est i acaba en un revolt de la pista. Mantinc l'esperança de trobar algun viarany que des del refugi permeti travessar el bosc fins al punt clau del km 5,3, el qual facilitaria molt l'accés a les valls del sud i evitaria la pista. A saber quins obstacles amaga la frondositat del bosc.  


Fageda impoluta.

Travessar els diferents estrats vegetals és una experiència peculiar i identificativa d'aquesta banda del Toran: primer la fageda neta, espaïosa, ombrívola i acollidora; després avetoses fosques i tètriques, ermes a ran de terra; segueix un estrat de pi negre que queda enllà dels camins, en vessants que aquests només freguen o travessen quan enfilen el lateral de les valls; i finalment els herbassars, ja sigui de pastures abandonades, d'una frondositat que ni les fites vencen per a indicar el camí, ja sigui en roquissars inaccessibles precisament pel recobriment de la pròpia herba, que no deixa agafar-s'hi.


Font de Peirahita.

La font de Peirahita marca el final del bosc i l'inici de les pastures, aprofitades aquí i ara (un pastor francès habita la cabana del mateix nom). El camí que ressegueix la vall és força evident i va penetrant en ella apropant-se al riu.



Passades dues comes on és molt fàcil perdre el camí sota l'herba (de fet fa grans marrades per superar el desnivell pel punt més còmode), arribem a l'últim replà, ocupat per l'estany de Cumedan.
La congesta mig soterrada testimonia les allaus d'aquesta primavera.
 

La vall queda tancada aquí en forma de circ. Queda pendent enfilar la carena i recuperar el paisatge ja conegut des d'una altra perspectiva, la del Montlude. Els Malhs dera Montanheta i els Dera Pala deth Gesp, i totes les carenes que s'escapen aquí i allà configuren un terreny vertiginós, que sembla tenir més extensió vertical que projecció horitzontal sobre el mapa, concentrat en una petita extensió.

  
Demà les boires tornaràn a fer la gitza.



dijous, 27 de juny del 2013

Fugint de la boira aranesa cap al Molières (Mulleres)

23 de juny del 2013

Ahir vèiem la cara nord del Malh des Pois (la Forcanada) des del Montlude i avui veurem les seves puntes des del sud, des del Molieres, i pels pèls, per que la boira va pujant i acabarà en núbol.


 El Malh des Pois (Forcanada) i el Molières (Mulleres), aliniats, des del Montlude.


El Malh des Pois des del Molières, amb la cresta que es prolonga fons el Coth d'Alfred i el Cap deth Hòro de Molières.


Més tard del recomanable comencem a caminar per un entorn freqüentat i fresat; avui toca 'descans' i no ens volem complicar la jornada, tot i que acabarem força rebentats per una neu víctima del primer sol.


Itinerari transitat sense ser massificat, almenys aquests dies; el que fa que una muntanya assoleixi els 3000 metres... Tot i així aquest fet no obsta per a obviar la bellesa d'una primavera, perdó, estiu, farcit de neu en alçada i amb una vegetació a punt d'esclatar.

El dia comença esplèndid, i a partir de migdia s'acaba tapant. Com que anem tard ens ho patim tot: sol, neu fosa i bòira. El cansament del dia anterior es nota i s'accentua per l'estat de la neu. Cinc o sis excursionistes ens precedeixen, però la seva traça no s'ha aprofundit per que encara era prou d'hora per a ells, i per tan ens toca reobrir-la a nosaltres.
Tot i així assolir el cim sempre satisfà. 

Fotos de la Silvia: pujant sota el sol i baixant sota la bòira.



Marxem del Pirineu amb una boira pixanera que combinada amb el vent fa l'estada desagradable, fins al punt que decidim afagar el cotxe i no parar a dinar fins a Sopèira, on a la riba del pantà hi ha taules, ombra i calma meteorològica.

Demà acariciarem el bon temps del prelitoral i el conglomerat de Montserrat, ja quasi  oblidat.




 

dimarts, 25 de juny del 2013

Canal Obliqua a la muntanya de la llum, Eth Montlude. Vall de Toran

22 de juny de 2013.

El segon dia d'aquest estiu acabat d'estrenar ens porta, per mor dels estralls que l'aigua ha fet recentment a les infraestructures araneses, a la Vall de Toran. 
L'intenció inicial era la d'ascendir el Malh des Pois (la Forcanada) per la seva canal nordoccidental, però la pista que penetra per la vall de l'Artiga de Lin desapareix poc després de l'encreuament amb la que ve de Varicauva, sota un llit de roques i sediments, i un corrent d'aigua que encara fa por, i és que el riu va decidir recuperar els seus dominis per uns dies.

Foragitant un parell de cèrvols pugem amb cotxe per la pista d'Era Honeria a Les fins a Era Artigossèra, que es troba en bon estat en general, tret d'un punt on una petita esllavissada hi ha deixat terra i un tram bastant boterut. Aquí al Toran l'impacte dels aigüats ha estat molt menor, doncs a menys humanització menys danys. Per a pensar-s'ho, no?

La boira difumina el bosc i tot i coneixer ja aquest inici de trajecte equivoquem el camí entre els grans avets, foscos i humits, doncs aquí és més patent la traça dels cèrvols que la dels humans.

Recuperat el corriol, arribem als prats que envolten la cabana de Laujò, i aquí si que sorprenem un bon ramat de femelles i cries que pasturen a plaer fins que arribem nosaltres. Ràpidament s'embosquen i sentim els crits del mascle, que no veïem.

Pel marcat llom d'herba cabana amunt, anem a la recerca d'un corriol que cal intuïr per no perdre's. El bosc té un aspecte fantasmagòric que s'accentua en arribar flanquejant al barranc de Comica, amb restes d'allaus que blanquegen entre la foscor de la muntanya, difuminada per la boira, amb el torrent sorollós i una vegetació xopa d'aigua, sota murs de roca negre i humida. Només el Montlude mostra la seva cara nord brillant, auguri de llum sobre la tenebra vegetal que abandonem. 
 

Enfilem l'ample barranc de Comica fins que supera l'esclarissat bosc de la dreta i apareix un replà de nerets que faldeja la muntanya cap a ponent, antic dipòsit de neus i glaceres.
Flanquegem doncs aquest replà, passem sota la canal recta, escassa de neu degut a la seva major verticalitat entre la roca, i arribem aviat a una inmensa congesta de neu que és la base de la canal Obliqua.

 Cara nord del Montlude amb la canal Obliqua.

El sol en la seva màxima alçada del solstici toca de ple a tota la canal, però el regel nocturn ha estat molt efectiu i el biaix del raigs no facilita la fusió. Així doncs l'ascens serà sobre una neu ben dura. El pendent global és suau, però la gran acumulació de neu que hi ha fa que sigui més pronunciat lateralment que vertical. En el tram intermig és on trobem les màximes inclinacions fruit de l'acumulació, permetent-nos fer piolet tracció, a l'estiu i a ple sol...i per sota dels 2500 m!. Progressem sense encordament i no hauria calgut portar el material a mà per si de cas, ni tan sols a la motxilla, però mai se sap que s'hi trobarà i la prudència mana.



La canal, dibuixada per la paret de la muntanya a la dreta i per un esperó paralel que s'en separa, desapareix quan amdós accidents geogràfics es fonen amb el vessant, i justament aquí s'acaba la neu. Per pendents d'herba assolim el cim.


El descens l'efectuarem per Barracomica, la Pala deth Gesp, i per sota els Malhs dera Montanheta cap a l'esnaty de Laujò. Les allaus que han caigut de la Montanheta fan por, no per les seves dimensions, si no per que es tracta de plaques molt sòlides de fons que ja fonen per sota, en contacte amb la roca i l'herba, i cauen. I les que cauran, advertits per les fisures que s'hi mostren. Apartar-se d'aquests vessants és obligatori, tot i que els isards si passegen per sobre i per sota com si res.



 Pala deth Gesp i Era Montanheta, amb les allaus de fons que arrosseguen terra i roques.

Cansats del periple transitem ja pels corriols de Laujò, on aquesta vegada enxampem una familia de senglars banyant-se i enfangant-se a la vosa de l'estany.
Molts rastres d'animals i quasi cap d'humà, companyia de bèsties i solitud, configuren un entorn que ofereix unes satisfaccions d'un altre ordre que, afegides a l'activitat tècnicament fàcil i gens rellevant en xifres, assoleix així un nivell diferent per a mi molt més elevat.
 

Ressenya dels aperturistes: Montserrat Timoneda i Jaume Llanes.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Camí (i no) de Plan, Vall de Toran

14 d'octubre de 2012

Quasi a Pradet, del camí de Pont de Barrier surt muntanya amunt el de Plan.
Camí antic, de bast, ample, entre murs, net i cuidat, enfila suaument sota freixes i avellaners, fins que un antic prat farcit de falgueres posa punt i final al plaent tresc.
Som poc hàbils llegint el mapa i el terreny i travessem les falgueres per on més ens plau, o per on menys ens dol, doncs son més altes que nosaltres i formen un munyoc ben atapeït i espès.
El Toran sempre dona sorpreses; la natura hi és poderosa.
Traces horitzontals de corriol proven d'enganyar-nos; son clarament passos d'animals.
La selva pteridòfita finalitza de cop a l'ombra dels faigs, on no hi creix res més que ells mateixos.
Enmig de la forta pendent que anem flanquejant i ascendint ensopeguem un camí bastant marcat que creiem bo, fins que ens porta a creuar el Gotèr de Barrier i desapareix.
Tinc clar que som sota Plan i que només cal ascendir a través del bosc per assolir l'altiplà.

Avellaners. 

Faigs 


La sensació de sortir de la penombra del bosc humit a la llum clara sota el cel blau reviu en nosaltres l'experiència primordial de la clariana al mig del bosc, essència del jardí per a la humanitat centre-europea, contraposada a l'oasi enmig del desert de la cultura mediterrània.

Safrà de muntanya.


 Al Toran sempre hi trobareu un muntanyenc disposat a acompanyar-vos.

Descendim de Plan cap a Es Grauers a trobar el camí de Barrier, un vell conegut. Més avall de la presa paro atenció al trencall que baixa cap al riu i evita la pista. Mai havia baixat per aquí i val a dir que és un tram de bosc espectacular.

Grans roques cobertes de molsa i abraçades per les soques dels faigs que s'hi recargolen...



... i cobreixen el camí de fullaraca, fent d'aquest un racó encisador on esglaïar els sentits.

Creuem a la dreta del torrent i atenyem el petit i dret corriol que baixa a trobar la pista, just a la primera corba després del refugi, per on haviem pujat en començar. Tanquem així el petit recorregut d'aquest matí i despedim la vall fins a la propera, a saber si ja blanca o encara més acolorida.



dissabte, 3 de novembre del 2012

Comatroja, un laberint entre la boira a la Vall de Toran

13 d'octubre de 2012

La vall de Comatroja és un embut que des de les alçades d'Es Arroguetes sembla voler recollir tot allò que pugui caure pels seus vessants costeruts i llançar-ho precipitadament al fons de la vall, sumant forçes amb la també inclinada vall de Bedreda, fins a la planura on es situa Era Honeria.

Enfilar aquesta vall consistirà doncs en superar pendents cada vegada més drets, els quals, de tan vestits d'herba com son, obliguen a una mena de grimpada de passos incerts sobre vegetació i roca, més incerts encara si el terreny està tot moll.

Del refugi d'Era Honeria sortim per l'amable camí que topa amb la pista dos cops, prenent-la el segón per seguir vall amunt, per la riba esquerra orogràfica del torrent. És extrany que no hi hagi camí alternatiu a la pista en aquest tram, tot i que segur que hi hauria algun camí de bast entre els prats abandonats, a l'espera de que hom el recuperi. Sigui com sigui la pista permet avançar ràpidament encara que sigui a costa del seu impacte visual; prou que ens permet escurçar aproximacions i fer itineraris en el dia que altrament serien molt més severs, sobretot en quant a desnivell.


Aviat abandonem la pista i penetrem novament a la fageda que s'ha apoderat dels antics prats de dall. Guiats pel corriol que poc a poc es va fent més dret i costerut, travessem un terreny on la verticalitat dels faigs mesura l'inclinació d'aquell, fins que topem amb el torrent i el creuem. El bosc desapareix i amb ell el camí. Som al reïalme de l'herba, absolutament molla per les pluges de dies anteriors, que ens arriba a la cintura i ens deixa xops. No sabem què trepitgem però tenim clar que ens hem de dirigir cap a un bosquet d'avets aferrat a un esperó rocós ran de torrent.

Tot i ser ja avançat el matí el bram d'algun cèrvol el delata ben a prop nostre, clarament per sobre. El bosc i la boira els oculten, i en aquest terreny la seva agilitat és absoluta.  

El camí en ple bosc és net i fitat, però també dret i fangós, i per tan les arrels i els troncs ajudaran a progressar. Des de la penombra de l'avetosa s'albira al capdemunt la llum.
Assolim el petit replà que el terreny ofereix capriciosament aquí, en mig del fort pendent de la vall, conquerit com no per l'herbassar que ja no deixarem.


Al fons del replà, allargassat, minva entre sediments el petit Llac de Comatroja; horitzontalitat absoluta, circumstància excepcional en aquesta terra...




La falsa llum que difon la boira fa creure que la carena és a prop, però soc plenament conscient que som a mig vessant i que el pendent es redreçarà considerablement. Així doncs, amb l'afegit de la pèrdua de referències visuals, encarem l'ascens cap a una nova arruga del terreny, que ha de marcar un trajecte horitzontal pel peu dels cims que tanquen la vall.

Pugem per un prat d'orografia cònica, que es va empinant conforme es va tancant fins que esdevé canal. Roca molla i herba s'alien per dificultar-nos el pas; grimpem molt precàriament sobre aquest terreny tractant d'assolir els herbassars superiors, menys inclinats; l'herba de llargues fulles es pentina cap avall en trepitjar-la mentre que la roca plena de verdet no és gens adherent; realment un piolet oferiria molta seguretat.

Penosament atenyem els pendents d'herba on la boira oculta qualsevol horitzó. Una traça cap a l'esquerra sembla anar en bona direcció i la prenem. Flanquejant i ascendint a través de la complicada orografia d'aquesta zona, anomenada es Dees, els dubtes comencen a fer acte de presència quan el corriol es bifurca o baixa incomprensiblement cap al buit; les recents i úniques petjades ho expliquen: son camins de cèrvols i altres habitants de la muntanya.

La troballa de les primeres depresions al terreny indica que anem per bon camí i el forat més  significatiu de tots, amb una tartera que hi entra ens ho confirma. Tot i així encara haurem de recular i donar voltes; el corriol desapareix a estones entre l'herba i les traces d'animals enganyen; sovint tindrem la sensació o la certesa de que estem tornant enrere, però poc a poc anem desfent l'embolic.

Per uns instants la boira escampa i s'ens obre un mon que fins ara restava ocult. La vista és magnífica. Els cims que tanquen la vall al sud, de només 2400 m d'alçada, son imponents, tant com l'estimball de la vall sota nostre.

Aquests estanyols ens anuncien la proximitat del Corrau d'Es Ganaders. 


El Tiron d'Estancauilha tanca la vall a l'oest. A baix es veuen els turonets i les depresions que configuren aquest laberint penjat a mig vessant de la vall. 

Tuc d'Es Ganaders, imponent i de tètrica cara nord a l'ombra.

Parem i intentem assecar mitjons i botes tant com sigui possible. Reprenem la marxa encara sota el sol, però la boira torna a imposar-se abans d'arribar al Corrau d'Es Ganaders. 

Després de voltar amunt i avall per per una sèrie de prats que van pujant lleugerament, arribem a la conclusió de que sense voler-ho estem ascendint cap al sud, cap a Es Arroguetes, i per tan hem de ser al Corrau d'Es Ganaders; la depresió ni la veiem. Girem cua i desfem l'entrellat quan trobem la primera cabana en runes que hi ha en aquest indret. La dificultat serà ara trobar la segona, de la qual surt el camí cap a Bedreda. Amb una nova recerca la localitzem més avall i encetem el camí, ara ja més fresat, que en ascens ens portarà al coll que ens separa de la veïna vall de Bedreda. 

Concentrats ja a caminar fem ràpida i còmodament el tram que ens queda fins els estanys de Bedreda, on enllacem el Gr que baixa de Liat.  Encara més còmodament baixem per aquest camí d'amples marrades, que suavitzen de la millor manera possible el pronunciat desnivell.



Sortim de la boira per sota, obrint-se una vista tardoral, de cel gris i falgueres ataronjades, on l'esmorteïment del cel contrasta amb els vius colors que pren la vegetació, talment com si encara ens vulgués alegrar la vista i il·luminar el paisatge abans que ho faci la neu que ha de venir.