6 de juliol del 2013
Amb el deler d'aprofitar el que resta de les generoses nevades d'aquesta primavera encara ens atansem a racons on sabem que l'element blanc es resisteix a la fusió, arrecerats del sol i de les temperatures ja plenament estiuenques.
L'erm i sec Cotiella amaga un d'aquests racons, impensable quan hom veu aquest massís calcàri des de qualsevol àngle, que només mostra roca nua, escassament cohesionada en els seus crestalls i massivament amuntegada en pendents inestables, on cap herba hi viu.
Anys enrera vaig fer aquest recorregut, recordant-ne un descens i un retorn pesat i llarg. Aquest cop triem de fer el recorregut amb un altre punt de partida, reservant el gruix de la caminata per a l'aproximació, i escurçant el retorn, cosa que trenca tota norma a l'hora de fer una canal amb neu, però pel cas no hi farà res, doncs la poca neu que queda presentarà un estat òptim per a progressar-hi.
Cresta d'Armeña/Coronas amb el Pic d'Espouy a l'esquerra de tot, amb la canal de baixada.
Vista a llevant des de la Colladeta del Ibón: calitxes d'estiu.
Més tard del que hauríem, abandonem el final de la pista forestal que prové de Barbaruens, poc apte per a turismes i on hem fet nit. Enfilem el final de pista que esdevé corriol i ressegueix la curiosa geologia d'aquesta muntanya, enmarcada per verticals parets i horitzontals terrasses, vegetades per un tupit bosc de pins al principi i per verdíssims prats quan l'arbrat clareja. Sobre aquesta allargada feixa hi ha penjat l'estany d'Armeña i més endavant, quan aquesta es fusiona amb el circ del mateix nom arribem al refugi lliure. Seguim gr amunt cap al nordest, vorejant tot el massís del Coronas i la Cresta de Armeña, el qual envoltarem, fins a atenyer la Colladeta del Ibón, per on canviem de vessant i de direcció.
Passem així a la vall de la Ribereta, amb l'estètic Ibón de Plan o Balsa de la Mora al seu fons. El paisatge és aquí més contrastat entre el mineral de les seves pentinades tarteres, les irregulars i esberlades cingleres, i una vegetació que aparenta un cuidat jardí de gespa entre grans pins negres i decoratius troncs morts.
Descendint de la Colladeta del Ibón cap al Ibón de Plan, i ja a baix al verdíssim prat que el precedeix. Bones fotos de la Silvia.
Des del desaigüe
Des de sobre de la paret que tanca la vall.
Fet aquest descens toca ara remuntar aquesta vall de la Ribereta. El primer obstacle a superar és una paret que tanca la vall al fons del llac, on una vira en diagonal permet superar-la còmodament, tot i la pedra descomposta que hi ha. Un gran ramat d'isards ocupa la vall a banda i banda, aquí un grup de mascles que sembla que vulguin cridar l'atencií, i allà les femelles amb moltíssimes cries, com si els primers protegissin a aquests.
Travessem la llarga vall pel seu fons, planer i de seguida amb neu fins el final, fins que trobem l'últim obstacle que tanca la vall del tot: la cinglera de la cara nord del Coronas.
Canal Diagonal del Pic d'Espouy. El pic queda a la dreta, asollellat.
Portem més de cinc hores caminant per a arribar aquí, i tot i ser ple estiu, el sol no toca a la canal. És un prodigi geològic, com una rampa feta expressament per accedir al collet que separa el Pic de Raymond d'Espouy de la resta de la cresta, i que permet superar sense gaires dificultats aquesta paret de pedra trencadissa.
Pugem doncs pels moderats pendents de la canal, ara més drets ara més suaus, ondulats, sempre com una mena de balcó sense barana obert a la dreta que es va elevant més i més. Una petita inflexió al mig trenca la continuïtat, donant pas a un tram més ample fins que la rampa s'acaba i cau al barranc aque baixa del collet.
Aquí ja toca el sol, però la neu no canvia. El que si que canvia és la orografia del terreny. L'ample feixa en diagonal que configura l'itinerari s'acaba precipitant-se cap a l'esmentat barranc, i deixa una estreta repisa inclinada per on atenyer el collet. Per acumulacions de neu que flanquegem i per un tram de grava sobre roca, bastant inestable i exposat, superem aquest últim obstacle i arribem al collet.
Final de la Diagonal i inici del tram de flanqueig cap al collet.
L'ascens al cim és una senzilla grimpada per roca a voltes més sòlida i restes de corriol.
Des del collet i pel vessant sud cau una canal/tartera que mena avall de cop fins al fons del circ, on s'enllaça amb l'itinerari normal al Cotiella fins el refugi.
Arribats a aquest, saciem la set provocada el potent sol estival, en aquest entorn sec i esquerp, gràcies a la font que hi ha a sota, cabalosa i fresca, conduïda per un tub des de la surgència original de la font de Riantes.
Desfem ja cansats la gran feixa que per l'Ibón de Armeña ens retorna al final de la pista on hem aparcat.
