dilluns, 31 de desembre del 2012

'Saque' a la Campana i punxada al Rave

11 de novembre del 2012.

I gràcies que vam triar vies equipades amb parabolts pel Joan Vidal, que si no la fluixera que arrossego encara hauria estat més patent.
La qüestió és que superat el segon llarg de la 'Un tuareg a la gran ciutat', superada ja la sempre tensa sortida del tram d'artificial, no veig clar el pas i en retirar-me a descansar al parabolt que tenia als peus, surt el mosquetó de la xapa i vaig a parar de dret a l'alçada de la reunió. Amb l'adrenalina ben alta, ho pujo tot i tot d'una, sense dubtar en el pas que m'havia fet caure, i llestos.
Ara bé, tot el que puja baixa, i al Rave, després, no m'atreveixo en la sortida de l'artificial i m'han de 'rescatar' des de dalt.

La Campana:

Tira la Silvia amunt al primer llarg, amb uns passos finíssims d'entrada que no se com s'ho fa.  Poc a poc va superant els murs que separen les dues baumes, fins a la reunió que hi ha a la segona.
Em toca a mi el segon llarg que amb estrep i fifi surt còmodament de xapa a xapa, també la sortida en lliure, fins a l'encallada i la caiguda. Refaig el llarg i retrobem els companys al capdemunt de l'agulla, que han fet la Normal.



 Imatges prestades pel Wolfgang i pel Jaumegrimp


El Rave:

Repetim la seqüència a la via 'Tambors de guerra': la Silvia fa el curt pimer llarg i jo surto artifo amunt el segón. Acabat el tram d'estreps m'encallo en un pas i el cervell diu que de cap manera. Així doncs, amb els companys a dalt, deixem d'entretenir el tema amb una corda. Francament no n'hi havia per tant; la via està perfectament equipada per gaudir i no exposar-se.



Idem. per a les imatges; em vaig deixar la càmera...


 
Ressenyes de La noche del loro.

divendres, 16 de novembre del 2012

Penya Roja de Tivissa

Amb tota la tranquilitat del món ens dirigim cap al sud a passar els dies entre parets i les nits amb amics, encetant un pont que acabarà passat per aigua, especialemnt a les comarques de l'Ebre.

De moment fa vent de ponent, i per a aprofitar el primer dia de viatge apuntem directament a Mont-Ral. A l'accessible i no per això poc bell sector de Terra Negra, escalem unes quantes vies fins que els braços diuen prou, i és que poc acostumats a fer esportiva i menys en aquesta roca, petem aviat.

Dinem i cap a Ulldemolins, on ens esperen els companys per passar la nit junts. El trajecte de carretera convidaria a aturar-se i fer unes quantes caminades per les muntanyes de Prades, acolorides de tardor, humides i feréstegues; hi haurem de pensar més en aquests massíssos, ja sigui per caminar, passejar, escalar o fotografiar. 

L'endemà, prèvi repàs d'uns quants cellers per a omplir garrafes, ens desplacem cap a Tivissa i pista amunt fins el coll de Maula. Quin lloc! Parets, puntes, serres, camins...


... i la punta de Penya Roja aquí mateix. Un còmode i planer camí ens permet arribar-hi en 10 minuts. 

Un parabolt, l'únic fora de les reunions en tota la via, ens assenyala la Mariano, que és la més fàcil i la que triem per a coneixer la paret.

El primer llarg, V, 25m, sembla un rostoll absolut amb petits murs, però mentre s'escala dona la sensació d'esser més continu del que aparenta. Ponts de roca i algun pitó son tot l'assegurament que hi ha, però realment tampoc cal massa cosa més en aquesta tirada. La roca s'ha de mirar; hi ha trams terrosos i llastretes que cauen en tocar-les.



El segon llarg IV, 40m, de fet és més rostollós que el primer, doncs transcorre majorment per un diedre on caldrà fins i tot apartar algun matoll per passar (si porteu tisores d'esporgar les utilitzareu), però en abocar-se a la paret de l'esquerra guanya en ambient. Els últims metres enfilen l'esperó sobre el qual hi ha la reunió, de dos pitons i un parabolt. Un pont de roca i algun pitó, complementats amb els aliens petits, asseguren el llarg.



Toca a la Silvia el tercer llarg, que en només 15 metres sortirà al capdemunt de l'aresta. Sortint de la reunió hi ha una petita panxa sobre la placa de roca bastant dolenta, amb un únic pont de roca que queda bastant desplaçat sota d'aquella. Una bona recosida de tascons, aliens i tot el que hi entra dona confiança per a superar el bony i seguir amunt fins el pitó, i ja sobre l'aresta fer reunió. El grau ressenyat és de V, però el pas podria ben be ser V+. Com deuen picar les vies veïnes...


El quart i últim llarg, de 50 metres, és una agradable grimpada fins el cim.

Ressenya del bar el nom del qual no recordo.

Contemplem i observem la magnífica paret que tenim als peus, i mirem de fer-nos a la idea de com serà qualsevol de les vies veïnes, més sostingudes i continues, però malauradament el sol que fa avui serà aigua l'endemà.

Baixem a Sant Blai, dinem i aprofitem els sectors d'esportiva que hi ha a peu de pista per a rematar la tarda, i tastar la dura graduació de la dificultat d'aquestes terres. O és que estem molt fluixos?



dimarts, 6 de novembre del 2012

Camí (i no) de Plan, Vall de Toran

14 d'octubre de 2012

Quasi a Pradet, del camí de Pont de Barrier surt muntanya amunt el de Plan.
Camí antic, de bast, ample, entre murs, net i cuidat, enfila suaument sota freixes i avellaners, fins que un antic prat farcit de falgueres posa punt i final al plaent tresc.
Som poc hàbils llegint el mapa i el terreny i travessem les falgueres per on més ens plau, o per on menys ens dol, doncs son més altes que nosaltres i formen un munyoc ben atapeït i espès.
El Toran sempre dona sorpreses; la natura hi és poderosa.
Traces horitzontals de corriol proven d'enganyar-nos; son clarament passos d'animals.
La selva pteridòfita finalitza de cop a l'ombra dels faigs, on no hi creix res més que ells mateixos.
Enmig de la forta pendent que anem flanquejant i ascendint ensopeguem un camí bastant marcat que creiem bo, fins que ens porta a creuar el Gotèr de Barrier i desapareix.
Tinc clar que som sota Plan i que només cal ascendir a través del bosc per assolir l'altiplà.

Avellaners. 

Faigs 


La sensació de sortir de la penombra del bosc humit a la llum clara sota el cel blau reviu en nosaltres l'experiència primordial de la clariana al mig del bosc, essència del jardí per a la humanitat centre-europea, contraposada a l'oasi enmig del desert de la cultura mediterrània.

Safrà de muntanya.


 Al Toran sempre hi trobareu un muntanyenc disposat a acompanyar-vos.

Descendim de Plan cap a Es Grauers a trobar el camí de Barrier, un vell conegut. Més avall de la presa paro atenció al trencall que baixa cap al riu i evita la pista. Mai havia baixat per aquí i val a dir que és un tram de bosc espectacular.

Grans roques cobertes de molsa i abraçades per les soques dels faigs que s'hi recargolen...



... i cobreixen el camí de fullaraca, fent d'aquest un racó encisador on esglaïar els sentits.

Creuem a la dreta del torrent i atenyem el petit i dret corriol que baixa a trobar la pista, just a la primera corba després del refugi, per on haviem pujat en començar. Tanquem així el petit recorregut d'aquest matí i despedim la vall fins a la propera, a saber si ja blanca o encara més acolorida.



dissabte, 3 de novembre del 2012

Comatroja, un laberint entre la boira a la Vall de Toran

13 d'octubre de 2012

La vall de Comatroja és un embut que des de les alçades d'Es Arroguetes sembla voler recollir tot allò que pugui caure pels seus vessants costeruts i llançar-ho precipitadament al fons de la vall, sumant forçes amb la també inclinada vall de Bedreda, fins a la planura on es situa Era Honeria.

Enfilar aquesta vall consistirà doncs en superar pendents cada vegada més drets, els quals, de tan vestits d'herba com son, obliguen a una mena de grimpada de passos incerts sobre vegetació i roca, més incerts encara si el terreny està tot moll.

Del refugi d'Era Honeria sortim per l'amable camí que topa amb la pista dos cops, prenent-la el segón per seguir vall amunt, per la riba esquerra orogràfica del torrent. És extrany que no hi hagi camí alternatiu a la pista en aquest tram, tot i que segur que hi hauria algun camí de bast entre els prats abandonats, a l'espera de que hom el recuperi. Sigui com sigui la pista permet avançar ràpidament encara que sigui a costa del seu impacte visual; prou que ens permet escurçar aproximacions i fer itineraris en el dia que altrament serien molt més severs, sobretot en quant a desnivell.


Aviat abandonem la pista i penetrem novament a la fageda que s'ha apoderat dels antics prats de dall. Guiats pel corriol que poc a poc es va fent més dret i costerut, travessem un terreny on la verticalitat dels faigs mesura l'inclinació d'aquell, fins que topem amb el torrent i el creuem. El bosc desapareix i amb ell el camí. Som al reïalme de l'herba, absolutament molla per les pluges de dies anteriors, que ens arriba a la cintura i ens deixa xops. No sabem què trepitgem però tenim clar que ens hem de dirigir cap a un bosquet d'avets aferrat a un esperó rocós ran de torrent.

Tot i ser ja avançat el matí el bram d'algun cèrvol el delata ben a prop nostre, clarament per sobre. El bosc i la boira els oculten, i en aquest terreny la seva agilitat és absoluta.  

El camí en ple bosc és net i fitat, però també dret i fangós, i per tan les arrels i els troncs ajudaran a progressar. Des de la penombra de l'avetosa s'albira al capdemunt la llum.
Assolim el petit replà que el terreny ofereix capriciosament aquí, en mig del fort pendent de la vall, conquerit com no per l'herbassar que ja no deixarem.


Al fons del replà, allargassat, minva entre sediments el petit Llac de Comatroja; horitzontalitat absoluta, circumstància excepcional en aquesta terra...




La falsa llum que difon la boira fa creure que la carena és a prop, però soc plenament conscient que som a mig vessant i que el pendent es redreçarà considerablement. Així doncs, amb l'afegit de la pèrdua de referències visuals, encarem l'ascens cap a una nova arruga del terreny, que ha de marcar un trajecte horitzontal pel peu dels cims que tanquen la vall.

Pugem per un prat d'orografia cònica, que es va empinant conforme es va tancant fins que esdevé canal. Roca molla i herba s'alien per dificultar-nos el pas; grimpem molt precàriament sobre aquest terreny tractant d'assolir els herbassars superiors, menys inclinats; l'herba de llargues fulles es pentina cap avall en trepitjar-la mentre que la roca plena de verdet no és gens adherent; realment un piolet oferiria molta seguretat.

Penosament atenyem els pendents d'herba on la boira oculta qualsevol horitzó. Una traça cap a l'esquerra sembla anar en bona direcció i la prenem. Flanquejant i ascendint a través de la complicada orografia d'aquesta zona, anomenada es Dees, els dubtes comencen a fer acte de presència quan el corriol es bifurca o baixa incomprensiblement cap al buit; les recents i úniques petjades ho expliquen: son camins de cèrvols i altres habitants de la muntanya.

La troballa de les primeres depresions al terreny indica que anem per bon camí i el forat més  significatiu de tots, amb una tartera que hi entra ens ho confirma. Tot i així encara haurem de recular i donar voltes; el corriol desapareix a estones entre l'herba i les traces d'animals enganyen; sovint tindrem la sensació o la certesa de que estem tornant enrere, però poc a poc anem desfent l'embolic.

Per uns instants la boira escampa i s'ens obre un mon que fins ara restava ocult. La vista és magnífica. Els cims que tanquen la vall al sud, de només 2400 m d'alçada, son imponents, tant com l'estimball de la vall sota nostre.

Aquests estanyols ens anuncien la proximitat del Corrau d'Es Ganaders. 


El Tiron d'Estancauilha tanca la vall a l'oest. A baix es veuen els turonets i les depresions que configuren aquest laberint penjat a mig vessant de la vall. 

Tuc d'Es Ganaders, imponent i de tètrica cara nord a l'ombra.

Parem i intentem assecar mitjons i botes tant com sigui possible. Reprenem la marxa encara sota el sol, però la boira torna a imposar-se abans d'arribar al Corrau d'Es Ganaders. 

Després de voltar amunt i avall per per una sèrie de prats que van pujant lleugerament, arribem a la conclusió de que sense voler-ho estem ascendint cap al sud, cap a Es Arroguetes, i per tan hem de ser al Corrau d'Es Ganaders; la depresió ni la veiem. Girem cua i desfem l'entrellat quan trobem la primera cabana en runes que hi ha en aquest indret. La dificultat serà ara trobar la segona, de la qual surt el camí cap a Bedreda. Amb una nova recerca la localitzem més avall i encetem el camí, ara ja més fresat, que en ascens ens portarà al coll que ens separa de la veïna vall de Bedreda. 

Concentrats ja a caminar fem ràpida i còmodament el tram que ens queda fins els estanys de Bedreda, on enllacem el Gr que baixa de Liat.  Encara més còmodament baixem per aquest camí d'amples marrades, que suavitzen de la millor manera possible el pronunciat desnivell.



Sortim de la boira per sota, obrint-se una vista tardoral, de cel gris i falgueres ataronjades, on l'esmorteïment del cel contrasta amb els vius colors que pren la vegetació, talment com si encara ens vulgués alegrar la vista i il·luminar el paisatge abans que ho faci la neu que ha de venir.


diumenge, 28 d’octubre del 2012

Tardor a Barravés, Salenques i Angliós

12 d'octubre de 2012


La tardor encara primerenca, més verda que groga o vermella al fons de les valls, baixa de les alçades al ritme que marquen la temperatura i el sol, tots dos a la baixa, condicionant  l'acoloriment de les fulles dels arbres, dels matolls i de les herbes.
Les pluges desesperadament esperades aquest any han fet oblidar la falta d'aigua i d'humitat, sense la qual el paisatge de tardor seria mancat d'un dels seus elements primordials, condicionant de tots els altres en els boscos caducifòlis on som.

Vall de pas i amb nom d'evocació aliena, la de Barravés, maltractada per unes infraestructures preuadíssimes pels que anem a gaudir i a destrossar la muntanya, tan transitada com els gegants que l'envolten però gens venerada, avui acollirà el nostre primer passeig tardoral, a la recerca de colors, llums i textures de tardor. I és que de bellesa n'hi ha arreu si hom sap i vol veure-la i sentir-la.


A mesura que anem penetrant per la vall de Salenques les esperades sensacions tardorals creixen, materialitzades en una fullaraca seca i molla per la pluja recent, i en uns bolets que no collim i que desconeixem, dels quals només m'interessa la seva bellesa. La fageda es despulla de fulles i els troncs s'inclinen reverenciant la llum que prové del riu.

Enfilant el barranc d'Angliós el camí planer esdevé corriol costerut i el caminar contemplació. Les moixeres s'encenen vermelles entre els bedolls grocs i els faigs encara verds, i els pins sempre foscos. L'espectacle és captivador i la pujada es farà tan llarga com constants les aturades; cada mirada és un quadre.




La cara sud del pic del Feixan mostra interessants esperons granítics; desconec si hi ha cap via en aquest vessant.

El barranc d'Angliós es va tancant poc a poc i el desnivell es va suavitzant, fins que arribem a la capçalera lacustre dominada per l'Estany Gran. Els arbres desapareixen i dominen el paisatge el terreny volcànic del pic dels Bous i el granític del pic de la Solana de Llauset, avui però a recer de les boires que van i venen.




Cabana de fusta d'Angliós, lliure. Només li manca una estufa de llenya. 

Sense gairebé desnivell i caminant per suaus prats d'herba esgrogueïda atenyem la capçalera de l'Estany de Santa Fe, que queda al fons de la coma, fosc i tètric per l'ombra de la boira que s'està imposant.


Sense baixar-hi flanquegem la coma i arribem a la Colladeta de Riueno. El cel es tapa del tot i renunciem al curt ascens de la Tuca del mateix nom, excel·lent mirador, segons diuen, d'aquestes valls.
L'abundància de prats entre Angliós i Riueno posen de manifest el caracter ramader d'aquest vessant, amb cabana tancada de pastors a Santa Fe, en contrast amb el pedregós i gens herbós de Salenques.
Plovent i a voltes patinant sobre l'herba molla baixem pel minso corriol barranc avall. Quan el pendent es redreça el bosc repren el protagonisme, i un gran faig en presideix l'entrada; el cel torna a clarejar i deixa de ploure.



Pel camí ara ja més ample anem descendint pel bosc fins a ensopegar amb una antiga pista que condueix a unes runes, restes de barracons i altres instal·lacions de les obres hidroelèctriques que impacten fortament des de Llauset a Baserca. Un parell de quilòmetres a peu per la carretera fins on hem aparcat posen l'accent al caràcter de pas d'aquesta vall, on val la pena enfilar els nombrosos barrancs laterals per descobrir racons absolutament autèntics.