Tintín al Montroig

7 d'abril del 2014.

Continuem deambulant per Camarassa, avui a l'altre banda del riu, a veure l'Estremera del Montroig, serra de la qual només en coneixem el diedre Blanqueta al seu bell mig.

Aquest itinerari és una excursió que acaba en escalada, variant d'altres vies més difícils, pròpies de l'estil d'aquestes parets, ataronjades, eixutes i dretes.

Després d'una gincana per un túnel paral·lel a la carretera, la presa del pantà, una precària passera sobre les comportes de desaigue, i un passeig sobre les restes de les obres hidroelèctriques, penetrem l'obaga del Montroig per un sender ben fresat entre boscúries de petits rorures, que mena a la Cova del Tabac. I sort que és obaga, per que quan superem el primer relleu i passem a la solana, a la gran feixa entre el sòcol i la cinglera superior, la calor és ofegadora, i això que encara és d'hora. 

Deixem el camí de la cova per a enfilar per unes cadenes cap a la cinglera. 
De primer trobem un petit ressalt rocós que en teoria és el primer llarg de la via, i que suposa grimpar per un esperonet per a assolir la marcada feixa. Resseguint-la arribem al coll que ens separa del Castell.
Aquí treïem cordes i peus de gat. Primer llarg. Un mur baix defensa aquest collet, i de quina manera. Un pas, només un, però de molt mal agafar. S'agraeix el parabolt. 

Mur del primer llarg, segon llarg, fisura/xemenèia del tercer.

A sobre, caminem un troç fins a retrobar la roca. Una paret tombada i de roca peculiar, configura el nostre segon llarg, protegit per quatre parabolts. La reunió es fa en una savina després de caminar un altre troç pels matolls.

Caminem una mica més en direcció a la marcada fisura, xemenèia quan ens hi empotrem, que es dibuixa a l'extrem de la serra.
Aviat el caminar es converteix en grimpada, bruta, embardissada, fins que un pont de roca en un bloc empotrat assenyala la reunió del que serà el llarg més escalatori i bonic de la jornada, el tercer per a nosaltres.  

Superat el bolc de la reunió entrem a la xemenèia i comencem a fer oposició, amb la motxil·la penjada. La roca ofereix forats per a anar assegurant amb algun friend petit i algun tascó. Escalada plaent, neta, freca i ombrívola en un dia molt calurós. La xemenèia s'obre i s'acaba. La paret on poso els peus es torna més llisa i molsosa, i canvio a la del darrera per sortir i assolir l'únic parabolt que hi ha ja a peu pla, on faig reunió.

Fugir del sol s'imposa, i entre matolls eixuts i alls florits resseguim per on sembla més trpitjat fins a trobar el camí cap al pas del Sastre.

Bon camí avall, cada cop anem més al'ombra, fins que del tot passem a l'obaga del pas del Sastre, petita cinglera que trenca aquest vessant, i on un forat a la muntanya rep el nom ce cova, Cova del Pas del Sastre.

Ressenya del llibre del Marmolejo, enllaçada del bloc Escalada per a Tontos.

El Puro de Camarassa i el Sabardó

Que bé s'estava al congost de Camarassa en un dia tan calorós com el 5 d'abril de 2014.

Desconegut tot plegat per a mi, enfilem la Jopuma al Puro per aquesta entrada des de baix, que sembla que l'original puja per l'embardissada canal fins a la R1, i així escalem una mica més.

Ressenya de escalada per a tontos

Està tot equipat amb parabolts, menys distants quan més amunt, i s'hi pot afegir el que es vulgui per a anar més tranquil. 

Les agulles que es desprenen d'aquesta paret, i les petites rèpliques que es formen a partir d'aquelles,  son inapreciables vistes frontalment. Enfilat'se al damunt de qualsevol d'elles permet apreciar la seva esveltesa.

A cinc minuts al sud del Puro trobem el Saberdó, ben informats gràcies un bloc ideal per a nosaltres . 

Busquem i encetem doncs aquesta via, que crec que és la Normal, i que amb tota lògica enfila la xemenèia que forma l'agulla amb la cinglera principal. 

Ressenya de escalada per a tontos

El primer llarg és una canal amb terra al fons, rocs encastats, matolls i arbres arreu, i roca suficient per almenys no trepitjar terra. Està clar que un itinerari de caire clàssic com aquest tria el terreny més assequible i fàcil de protegir, a despit de l'exhuberància vegetal, però això i així és la natura, i ens agrada.

Dos parabolts donen falses esperances de l'equipament que hi trobarem. Per sort la R1 està equipada amb un rosari de peces de tot tipus.

Inici del L1 i reunió.

Som just sota el segón llarg. Les parets s'ajunten, s'allisen i s'estrenyen, com si ens volessin barrar el pas, i a la vegada suggerint la possibilitat d'esser escalades el oposició.  

En els primers passos tot desploma i les parets son molt llises. Ho provo encastant-m'hi del tot ben endintre, però m'encaixo massa com per moure'm i reptar amunt. S'ha de pujar més enfora, aprofitant una llastra. 

Inmediatament s'assoleix el gran lledoner que ocupa tota la xemenèia. Novament la natura ens posa l'impediment i a la vegada ens ofereix la possibilitat. El tronc de l'argre enx expulsa enfora però permet assegurar-s'hi i enfilar-s'hi (serà la millor assegurança de tot el llarg).

En amunt, trobem blocs encastats que pujarem per sota, altres per sobre, per fora, etc, sempre assegurant amb encastadors i algun merlet.

El grau de la ressenya és encertat, però l'absència, que no mancança d'equipament fixe agmenta l'exposició i conseqüentment la dificultat subjectiva. Vet aquí la gràcia de la via.

  

Un bloc encastat, farcit de cintes amb mallón per a despenjar-se, indica la R2. Ens trobem al punt on l'agulla es separa de la cinglera i la xemenèia passa a ser un parell de parets paral·leles.

Continua la Silvia amb aquest breu tercer llarg fins el cim, escalant també en oposició.

Descendim d'un sol ràpel fins la base, llarg, que fa témer per la recuperació de cordes, però on el principal problema serà pendular per a recuperar les motxilles deixades a la R1.

L'endemà excursió per l'altra banda del riu.

Goma II a la Monja

5 d'abril del 2014

Si reequipada com està ja fa certa basarda en el seu segon llarg, com seria l'original?

Ressenya original del bloc d'en Luichy.

Entrar a Frares travessant la Mà de Déu, entre el Dit i el Dit Xic, és descobrir-ne les agulles més impresionants i els racons més profunds entre elles, canals fosques entre parets verticals que no gosem ni mirar i arestes brucs que no ens atrevim a trepitjar.

Travessem aquest paradís, paradís mentre caminem que pot esdevenir infern si s'escala sense el cap clar.

Potser accediriem a la Monja més directament voltant el Dit Xic per ponent, però entre mig i descendint després la canal que es desprèn del nord de l'agulla arribem còmodament a la cara sud de la Monja.

Per a encetar la via, grimpem al grup de matolls i arbres que es situen a la dreta del primer mur, llis i vertical, i que sempre trobem amb un regalim d'aigua que haurem de travessar per a assolir la segona assegurança del primer llarg, fàcil i assegurat sense allunyaments.

El segon llarg segueix en el mateix grau, però la separació d'algunes assegurances fa escalar concentrat i refiat d'un mateix, com sempre huria de ser.

En amunt, l'agulla tomba i grimpem, fins i tot caminem fins a la protuberància final.

Tenim la idea inicial de pujar per l'ultim llarg de la Josep Rigol Romeu, però impediments físics temporals ens fan deixar-nos estar d'estreps, i flanquegem cap a l'est per sota la berruga, protegint amb algun encastador fins l'alzina a mig camí de la Normal, que puja pel nord, i que ja vam ascendir en certa ocasió també per a evitar els estreps de la Rigol. Aquest cop ni tan sols això; baixem i pleguem; algun múscul avui no ens deixa escalar.

R0 al costat del regalim d'aigua i flanqueig final sota la berruga cimal.

 La Silvia treu el cap després del tram vertical del segon llarg, però avui no el pot ni moure.

L'impressionant Melindro, que cau a l'abisme del nord, i que ens conformem a admirar des del camí alt de Frares, per on tornem cap a la Canal Ampla d'Agulles.

Blava a la Cajoleta i Jaume Ferrández i Rubió a la Roca d'En Farreny

...i gràcies al bloc d'en Punsola que m'ha facilitat de trobar el nom d'aquesta agulleta quasi insignificant a ponent de La Cajoleta.

Dissabte 29 de març del 2014.

Preludi de pluges i dia ventós; i poc avessats ja al massa oblidat conglomerat montserratí. Anem a no complicar-nos la vida a la ja coneguda Cajoleta, ascendida pel davant i pel darrera, no encara per la seva cara est on s'hi escala de veritat. Pugem l'assequible blava tot esperant que el vent no hi piqui gaire.

Però el vent, canalitzat pel torrent del Migdia, apretava.

Baixats del ràpel de la Cajoleta, ve del tot a mà aquesta petit avia dels Masó, dedicada al Jaume Ferrández i Rubió.
Via de plaques tomades fàcils amb alguna verticalitat, sobretot al segon llarg, amb un muret que sembla més fàcil cap a la dreta però que es fa millor de cara. Superat aquets, no trobo la reunió del cim, si és que hi és, optant per una alzina agonitzant a mig camí.

 Llibre de piulades a la R1, i passet del segon llarg (a la dreta hi ha l'alzina des d'on es rapela de baixant de La Cajoleta)

De moment no trobem informació no ressenya d'aquesta via. 
El descens el fem després de pujar la carena a la recerca del camí del Montgròs, fitat i mig pintat fins al peu de la Cajoleta i del Torrent de Migdia. 

Christmas Race, La Cajoleta, Torrent del Migdia

19 i 20 d'octubre de 2013

Cap de setmana dedicat a fer discretes vies de llampants ressenyes, totes elles al voltant del Camí dels Francesos i el Torrent del Migdia, i és que la discreció dels itineraris i d'algunes de les agulles que enfilen les vies del Masó es fa patent quan t'hi poses.

 Ressenyes extretes de La noche del loro

La Cajoleta es va anar farcint de vies fàcils a la seva cara sud i més exigents a la cara est, però quedava la quasi aresta nord, quasi per que d'aresta només ho sembla sobre el paper.

La Chistmas Race comença amb dos passos fins, assegurats, fins que tomba i flanqueja a l'esquerra a cercar l'evident canal que enfila amunt. Continuant el flanqueig, una mica angoixant per lo poc repetit de la via i sense protecció, aviat escalarem cara amunt i tot esdevindrà plaent, sense trobar a faltar les assegurances que no hi ha. Reunió a la última de la blava Aresta Brucs i cim.

Davant per davant hi ha la Miranda de La Cajoleta, però la seva proximitat amaga una aproximació de senglar i un descens encara pitjor (crec que mai he acariciat tantes agelagues). Dexant-nos-hi literalment la pell arribem al peu de via Xirucàires, indicat per un petit cordino groc en un minúscul pont de roca. El primer llarg comença vertical, fi i sostingut; vaig de segon i em sembla encara més difícil... El segon presenta la peculiaritat de la via, el Fartó del Torrent del Migdia, una llastra-agulla de roca trencadissa adosada a la sòlida paret  de la Miranda, per on escalarem en xemenèia. Matolls, un bloc empotrat i un gran merlet que abraça tot el Fartó seràn les assegurances fins el parabolt que protegeix el canvi de paret, pas d'una certa fe però amb molt bona roca.

Poc després de l'inici del camí dels Francesos, just a la part baixa del serrat dels Tudons, trobem la via Ping-Pong que enllaça esperons i un parell de puntes (una d'elles anomenada Luichy) en un d'aquells llocs que sembla que no pugui traçar-s'hi cap via. Cada llarg enceta la seva corresponent placa de roca rugosa, sòlida i cantelluda, seguida d'arestes trencades i descompostes. Reunions en savines i assegurances on calen en plena placa.

 

I les vies que aquí i allà amaguen els racons al voltant d'aquest camí, sempre a l'ombra de les grans roques dels Plecs i del Montgròs; petits plaers al marge de les grans vies.

'Sauvage' al pic de la Camiseta el Donassà, l'Arieja tocant al Capcir

La comarca del Donassà, políticament enmarcada a l'extrem oriental de l'Arieja, és més acccessible des del Capcir, i de fet els seus vessants hi vessen aigues. Tot i així, paisatgísticament n'és ben diferent, entenent per paisatge el conjunt de factors relatius a l'entorn físic i humà que condicionen la nostra percepció del lloc.

Per a mi ha estat terra de tardor, de caminades i amables recorreguts per valls, carenes i rierols,  precedits d'un inmens bosc on pernoctar amb absoluta llibertat i tranquilitat.

Aquest cop hi escalarem.

A l'encreuament de la pista forestal de Laurenti, de Querigut a Mijanès, amb el gr 7a, indret anomenat Pla d'Artigues, acampem. Prats amplis, plans, entre boscos de pins molt grans; l'any 2011 s'hi podia fer foc; ara  ho han prohibit.

Des d'aquest punt prenem el gr 7a en direcció sudoest bosc endins. Passem sobre la cabana de Bousadus (oberta). Travessem uns prats on sempre hi he trobat un ramat de cavalls, amb una altra cabana, i seguim en la mateixa direcció, ara en flanqueig i apropant-nos al riu.

Ara el relleu canvia i l'altiplà pren forma de vall, entre el Roc Blanc i el Camiseta. Per dintre de la vall anem ascendint molt còmodament, atents al relleu de la nostra dreta que insinua el coll que dona pas a la cubeta on hi ha els minúsculs estanys de la Camiseta. Un corriol ara ja menys fresat hi mena.

El Roc Blanc, encara emboirat, i el primer estany de la Camiseta.

Com a curiositat del lloc, cal esmentar que més amunt del segon estany, trobarem les restes d'un avio de la segona guerra mundial estavellat entre les roques. Impresiona pensar com seria l'accident...

Més amunt de les restes arribem a peu de via.

L'itinerari es divideix en dues parts molt diferenciades: un primer sòcol, on el traçat és de vegades una mica forçat, a la recerca de la roca per a evitar l'herba, i un segon tram més alpí, després d'una feixa d'herba, i que acaba a tocar del cim.

Primer llarg esquivant herba i els regalims; segon llarg sobre una llosa inclinada, llisa però fàcil,  tota amb parabolts; tercer llarg del mateix estil. 45, 50 i 30 metres respectivament; tot de IV. Fem així el primer tram i arribem a la feixa d'herba que cal travessar.

Llargs primer, segon i tercer.

Travessem el prat penjat cap a la dreta, en flanqueig ascendent, fins que trobem els parabolts i la placa penjada amb el nom de la via. Cal parar compte a no confondre la línia d'assegurances que queda just davant d'on acaba el darrer llarg, que es tracta d'una altre via més difícil.

El quart llarg comença amb un passatge capriciós que es pordria evitar per qualsevol banda, però com que d'escalar es tracta l'aperturista ha decidit que per aquí. Una placa anuncia el nom de la via (potser va obrir després els llargs d'abaix?). Uns metres després d'aquest pas que fa tibar, tot torna a ser placa tombada fins a la reunió. 45 m 5a.

Em toca a mi continuar amb el cinquè llarg. Uns metres amunt i de seguida comença el flanqueig a l'esquerra. A la major dificultat aparent per tractar-se d'un flanqueig, cal afegir el canvi d'aspecte i color de la roca, que sembla moll aperò no ho és. Sense més problemes que els psicològocs faig aquests 50 m de IV+ fins al replà on s'ubica la reunió; per cert, aquí la llargada de les tirades ja comença a fer la guitza per les giragonses i els fregaments; menys metres hauria estat bé.

El sisè llarg torna a flanquejar a l'esquerra per a acabar enfilant una bonica placa i fer reunió en un nou relleix. 45 m, IV.

Setè i últim llarg. Tot i que la ressenya marca un grau de 5a, aquest llarg és marcadament el més difícil de la via.  A mesura que avanço la paret es va posant vertical. La roca continua sent excelent, però la vegetació i la terra fan patir de valent en els últims metres, quan els peus son en adherència i la terra va empolsinant la paret. Les bagues que pengen d'un parell de parabolts denoten aquesta dificultat i permeten tibar-hi; tot i així m'en surto utilitzant-les només per a assegurar-m-hi.

 

Del llibre del Larretxea i del de Dulac i Testas, sense permís.

Sortim a la cresta, uns metres al nord del cim. Ens hi atansem, i descendim ara cap al sudoest, a buscar un coll amb una geologia característica que ens permetra baixar caminant, o quasi reptant, cap a la vall d'on veniem. Efectivament el tram dessota el coll és una sorra originada pel dèbil granit que s'esmicola només tocar-lo; el resultat és una grava relliscosa que segons com millor baixar corrent sense pretendre aturar-se.

Val avall contemplant el Roc Blanc, objectiu remot de canals hivernals, tornem al cotxe i cap a casa.

Roc Blanc cara nord. Les línies es dibuixen soles.