Baumes i còdols als Ports. II

4 de desembre.

Seguint amb les ressenyes més fàcils dels kutrescaladors, anem a buscar la via Superman al Paller, enfront de les Gronses.

L'aspecte inicial de la paret és bastant tètric, essent un conglomerat tombat ple de vires, baumes, codolars i molses, amb alguns regalims d'aigua, i d'aparent pas exposat a caigudes.

Una gran fita assenyala la R1 al final del primer llarg, que tractant-se d'una feixa en diagonal ascendent de dreta a esquerra (totes les muntanyes d'ací presenten aquesta orografia) pugem caminant, sense ni tan sols posar-nos els gats. Aquesta serà doncs la nostra R0, amb un pont de roca.

Caminant pel que seria el L1 i R1 (R0 per a nosaltres).

En el primer llarg hi ha només dos ponts de roca i dos parabolts a la R1. La resta s'ha de protegir al gust; tot i que és fàcil, algun pas amb molsa i alguns còdols sense cohesió ho aconsellen.

El segon llarg comença ascendint petites feixes cap a un espit que assenyala el camí, i que serà l'únic element d'assegurança que hi ha a la resta de via. Pel que sembla més lògic i sempre en direcció a dues grans sabines, ascendeixo d'una bauma a l'altre per les petites canals i diedres que s'hi formen, i que permeten anar protegint-se amb tascons, tricams i aliens.

Faig la reunió en una savina i després veig en cordino a la del costat dret; potser l'altre és més còmode però tan és.

La Silvia continua amb el curt tercer llarg fins el cim, on fa reunió d'un ginebró (més a l'esquerra hi ha dos parabolts amb anella qeu no ha vist).

Des del cim baixem caminant cap al coll que ens separa de les Gronses, i per la canal de la dreta descendim fins el filat d'un tancat. Un corriol ens retorna a la pista.

Ressenya dels Kutrescaladors.

Per acabar el dia ens dirigim a la Falconera amb la ressenya d'aquesta via de nom desconegut per a molts de nosaltres, desconeixent també que la seva orientació és oest i que per tan escalarem a l'ombra (primer la buscavem a la cara sud).

Novament s'ateny el peu de via grimpant per roca tombada, peculiaritat aquesta de la geologia dels Ports.

Aquesta via està equipada, tot i que algun element sempre va bé per a protegir-se en els llocs fàcils i de vegades descompostos.

L1 i inici del L2.

Faig el primer llarg consistent altra vegada en una successió de murs i de feixes en diagonal, amb una de més marcada a mig llarg i un mur al final, que no suposa massa dificultats.

Pas de V al L2.

El segon llarg, que concentra les dificultats de la via, és per la Silvia.
Després de les primeres rampes i passada una gran savina, apareix un mur que presenta una petita fisura que constitueix el seu punt dèbil, però la presència d'un regalim d'aigua complica el pas.
Un tascó de reforç després entre el parabolt i el pitó que protegeixen el pas ajuda a tranquilitzar-se en cas de tocar l'aigua, i axí es supera el mur.

A sobre, un altre mur també vertical però amb bones preses permet acabar el llarg fruïnt plenament del rocam.

Reprenc l'escalada del tercer llarg, que poc a poc es va fent vertical fins a la feixa que trobem al costat de la berruga descomposta que corona el vessant.
Un parabolt despistat cap a la dreta em condueix sota la berruga, on hi ha algun còdol per a apoïar-s'hi, però fa fregar molt les cordes i hauria preferit escalar recte pel mur, que tot i de poca presa, te algun forat que hauria permès superar-lo potser amb un grau més.

Degut al fregament faig la R3 a les dues xapes que hi ha a escassos metres de la carena, i així la Silvia fa el que serà el curt quart llarg fins a dalt.

La Silvia al quart i últim llarg i ressenya dels kutre.

Descendim pel barranc rera la paret i arribem a l'aparcament dels Estrets encara amb plena llum de dia.

Acabem així aquesta estada de dos dies als Ports, amb un munt de vies per fer en aquest sector dels Estrets d'Arnes i amb encara molts més racons a descobrir en aquesta inmensa regió.

Baumes i còdols als Ports. I

3 i 4 de desembre

Sud, sequera i calor, son termes que associem l'un amb l'altre, i condicions que no es donaren aquests dies als Estrets d'Arnes.
Les plujes s'havien decidit pel sud, i l'aire fred havia fet la seva primera entrada de la tardor, quedant un terreny moll i una temperatura baixa que l'esbiaixat sol ja no era capaç de vencer.

Posar-s'hi d'hora no val la pena, i voler fer massa coses tampoc; entre que la roca està en condicions i que la fosca de la nit arriba molt aviat, el dia queda molt curt.

Parets dels Estrets d'Arnes (Moles del Don).

Avui, que arrime tard, triem la Tintin, i no deu ser tan tard quan som els primers del dia a pujar aquesta concorreguda via (tres o quatre cordades ens seguiran).
La via és de les mes asequibles i equipades de la zona, i fem be de triar-la, doncs és el primer cop que escalem als Ports i aquí el grau i l'equipament de les vies tenen les seves peculiaritats.
Fent ús i abús de les ressenyes dels kutrescaladors (l'endemà també les utilitzarem), escalem aquesta via sortint per la via Arrels, flanquejant per tan sota el sostre que forma la berruga del capdemunt de l'esperó, conferint així molt de caracter a la via que d'altre manera seria una curta matinal.

L1: completo l'equipament amb algún alien a la fisura de la dreta.

R1, amb les Gronses al fons, i la Silvia iniciant el L2, amb el pas més difícil de la Tintín, de IV+, que no de la via sortint per l'Arrels.

Després del plaent llarg 3, ens desviem a l'esquerra, a flanquejar sota el sostre fent el que serà el nostre L4.

El passatge comença molt còmodament, per unes vires que van ascendint i que es poden protegir amb algun tascó i algun tricam. Sota el sostre trobem un spit (de fet n'hi ha dos, però el primer em queda molt avall; he flanquejat molt amunt), i la roca canvia, fent´se molt llisa, tot i que poc vertical.

Algun tricam molt precari em tranquilitza, però el flanqueig és fi. Després d'un altre espit arribo a una repisa molt còmoda on hi ha la reunió, de dos parabolts amb cadena.

Toca ara a la Sílvia el L5, que està graduat de V-, però amb un pas que es fa mirar, tot i que està ben protegit.

Arribem així al capdemunt de l'esperó i ja només resta baixar per la canal, que encara reserva un ràpel quan s'encaixona.

Amb aquesta concorreguda i assequible escalada ens iniciem als Ports, on abans només hi havia caminat.

Ressenya dels kutrescaladors.

El Carrer Ample, un barranc als Ports.

Després d'una carena calia assaborir un barranc —bé, diguem-ne torrent per no confondre-ho amb el barranquisme— i des de la Franqueta, on fem nit, el Carrer Ample queda molt a ma.

Poc més amunt de l'àrea de La Franqueta, seguint el Riu dels Estrets, comença (o acaba) el barranc del Carrer Ample, en una antiga cantera de marbre ara adeqüada amb baranes, escales, terrasses...

El barranc es va estretant i emboscant, però la pendent és bastant suau a excepció d'algun ressalt puntual.

A mida que ens anem elevant, ens apropem al domini de la roca i, almenys avui, de la boira, borrasca dels dies passats retinguda pel relleu dels Ports que sobresurt sobre les inmenses planures obertes a ponent.

Arribats a l'alçada de la cova del Frare, trobem, un revolt més avall del torrent, una bauma que ens confon, doncs és evident que no és la cova. Per uns instants ens permet aixoplugar-nos d ela boira pixanera, que poc o molt mulla, afortunadament a estones, doncs el vent avui també escombra. Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, aspecte característic dels Ports.

Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, imatge característica dels Ports. 

La imatge d'aquesta zona és la culminal pròpia d'un massís calcari eixut per la seva naturalesa geològica, però amb obacs ben ufanosos gràcies a la humitat de la proximitat del mar.

Cova del Frare.

A partir d'aquest punt és on el barranc mostra el seu característic paisatge.

Vençuda la resistència que la bellesa del paratge oposa a la nostra voluntat de continuar l'itinerari previst, enfilem la carena de les Rases del Marraco, on l'herba equilibra la seva presència amb la roca i les vistes s'amplien cap al mar.

El Barranc del Carrer Ample vist des de la carena, amb la boira que ens anava remullant.

El Caro entre boires i Alfara de Carles, vessant sudest dels Ports.

El roquissar que poc abans ens oferia un paisatge espectacular des del fons del barranc, llueix la blancor calcària enmig de la tenebrosa boira, vençuda pel vent a les alçades.

Coll d'Alfara, per on el gr7 va al poble del mateix nom, i una vista cap a la Terra Alta, a ponent, infinita.

Prenem el Gr 7 en direcció sudoest, resseguint la carena lleugerament a ponent, i aviat ens embosquem entre pins i boixos excepcionals. Quasi arribats al refugi de Les Clotes, agafem un trencall cap a la Punta Serena i reapareix la roca nua per últim cop.

Punta Serena.

Tarteres calcàries amb grans exemplars d'alzines; el paisatge d'Els Ports és diferent.

Ja per l'eixamplada i potser massa condicionada pista baixem ràpidament a la Font de la Franqueta. Restauració d'energies i despedida dels Ports; els aiguats tornaran l'endemà i nosaltres espero que aviat.

La Ballestera, una carena als Ports de Beseit

Quan una borrasca de ponent envaeix tota la península, un dels llocs on més aviat tornarà el bon temps és als Ports, doncs el vent de la vall de l'Ebre ho escombra tot. 
I com de forta ha de ser la borrascsa com impedir que el poderós vent de ponent faci la seva feina i torni a ploure al tercer dia!

Des d'Arnes, al nord del massís, en plena Terra Alta, accedim als Ports cap al sud, per la pista asfaltada que es dirigeix al Toll del Vidre, riu d'Algars amunt.

Des d'aquí, prenem un corriol que entre brolles i pins sembla que no ens hagi de dur a cap elevació remarcable, doncs ben suaument segueix una poc perceptible carena.
La roca va apareixent i sense adonar-nos som apareix la cinglera de La Ballestera.

Caminant i quasi grimpant per un conglomerat que sembla literalment formigó abocat, assolim el cim de La Ballestera, anomenat Lo Blau. És aleshores quan apareix el barranc del Riu de les Valls, i els Ports mostren el seu caracter ocult, sempre rera les muntanyes d'aparença suau. És el regne dels barrancs i les cingleres que s'hi aboquen.

Les Roques d'En Benet apareixen altives entre boires, i les quebrades serres revelen l'orografia oculta del massís.

Des de Lo Blau resseguim cap a llevant la carena de La Ballestera. Inicialment és plaent, ample, sobre roca i entre matolls, i poc a poc es va complicant, primer amb algun ressalt que s'ha de grimpar, i després amb esmolats i esmicolats murs pels que hem de caminar amb molta cura.

Les Roques d'En Benet atrauen permanentment la mirada de la càmera.

La carena inicia un suau i llarg descens, més enllà del Coll de la Farrera, que després haurem de remuntar.

Ja a baix de la serra, descendim cap a ponent seguint el Riu de les Valls, afluent de l'Algars.

Tot baixant, trobem els camps abandonats i els masos derruïts de Les Valls i Botzut, encreuament de camins i surgència d'aigua, sobretot aquests dies.

És aquí on la Ballestera mostra la seva cara més vertical, i amb bona raó disposa d'unes quantes vies que, com és de suposar, tenen un elevat grau sobretot a l'entrada.

El Riu de les Valls va ple d'aigua i contrasta amb la nuesa de la roca.

Abans d'arribar a la confluència dels dos rius, un corriol ens condueix en ascens al Coll de la Creu, passant per l'habitat Mas del mateix nom.

Després de caminar la Terra Alta ens ofereix les seves magnífiques postes de sol, gràcies al seu ampli horitzó cap a ponent, i per celbrar-ho res millor que una ampolla de vi i un plat d'embotits al bar.