Amb la penombra matinal de la cara nord de Montserrat, ascendim el Camí de la Font de la Llum, a la recerca de la llum i del sol, que a l'hivern converteixen les parets orientades a sud en racons gairebé estiuencs, si no fos pel vent que de vegades recorda l'estació en que ens trobem.
En aquestes condicions, el canvi de vessant predisposa a escalar: els dits estan millor fora de les butxaques, la goma dels gats és tova, tocar la roca és un plaer.
En aquestes condicions, el canvi de vessant predisposa a escalar: els dits estan millor fora de les butxaques, la goma dels gats és tova, tocar la roca és un plaer.
Descendim pel Torrent del Migdia fins a trobar el rètols que indica cap als Plecs del Llibre. Es tracta d'un corriol que s'enfila a l'oest entre la vegetació, sobre plaques inclinades a estones, fins a flanquejar tots els plecs.
El nostre és l'ultim. Des de baix sembla que siguem fora dels plecs, al peu del Montgròs, però després de la tercera tirada queda clar que som en una d'aquestes singulars arestes.
La primera tirada la fa l'Oriol de primer. És de IV i quan pujo jo anticipo les dificultats que m'esperen més amunt. El segón llarg ja fa treballar la presa petita de la placa montserratina. Cal mirar-se els passos, estudiar els moviments abans d'ascendir, preveure les mans i els peus. El V+ d'aquesta tirada és sostingut fins que la placa tomba una mica, fins i tot 6a segons alguna ressenya.
R2.
Continuo jo amb la tercera tirada. El V+ es troba poc després de la sortida de la reunió i és més assequible que a la tirada anterior.
L'Oriol puja de primer el quart llarg, més tombat, fins la R4 al costat de la bauma.
Comença aquí el llarg que s'em fa més complicat. La línia d'espits et va enviant cap a la dreta, cap a l'aresta vertical i cap al buït, a fi d'evitar la via Aresta del Sol. El pas més difícil (psicològicament sobretot) és un flanqueig amb preses molt fines. Afortunadament la proximitat de l'espit em permet xapar, però lamentablement la por no em permet deixar anar la cinta i supero el pas en A0.
Comença aquí el llarg que s'em fa més complicat. La línia d'espits et va enviant cap a la dreta, cap a l'aresta vertical i cap al buït, a fi d'evitar la via Aresta del Sol. El pas més difícil (psicològicament sobretot) és un flanqueig amb preses molt fines. Afortunadament la proximitat de l'espit em permet xapar, però lamentablement la por no em permet deixar anar la cinta i supero el pas en A0.
De dret cap amunt passo pel costat del pot on hi ha el llibre de piades, em salto la R i asseguro a l'alzina que hi ha quasi al capdemunt de l'agulla.
La vista de La Plantació és complerta des d'aquí.
Un últim llarg de segón grau i sense assegurances ens porta al capdemunt del Montgròs.
Ressenya de www.montserratclimbing.com i de la noche del loro
