Dos vessants del Montsec de Rúbies

19/11/2011

Fondalades emboirades després de les pluges de tardor i sotabosc humit i ple de molsa, és allò que menys escau a una serra anomenada Montsec, però la condició d'obaga s'imposa a la cara nord, sobretot a mig vessant, lluny de la fondalada i de la carena culminal.

Després de creuar la presa de Terradets, venint per la carretera des de la font de les Bagasses, pugem per la pista que ressegueix el Barranc de Barcedana, per una pista entre secalls i rostolls, fins que ens apropem cada més al bosc i la pista esdevé un corriol.

La clemència del pendent suau, s'acaba i la muntanya ens fa callar. El camí comença a descriure marrades per a adaptar-se a la orografia i escapar-se de la penombra de la fondalada ombrívola.

Net de rocs, que hom ha anat apartant a banda i banda, la comoditat del camí és lloable, tot i que pujar cansa.

Entre les cotes vuit-cents i els mil i pico metres els roures adquireixen la seva màxima esbeltesa, a recer del difícil accés, amb uns troncs que no estem acostumats a veure al nostre país. Hi tenim un tresor aqui dalt.
La coloració tardoral arriba tard per a alguns d'ells; segons l'orientació i l'exposició n'hi ha de ben grocs i de ben verds. Realment és l'últim arbre en perdre la fulla.

Sant Salvador del Bosc queda alçat sobre un dels esperons que ressalten sobre el pendís de la muntanya, que acaben encinglerats i formant petits pics, que sobresurten del perfil homogeni d'aquesta obaga.

Així doncs, per a continuar pujant hem de descendir lleugerament per a abandonar la elevació i retornar al vessant principal.
Més roures, potser més esparssos i una catifa verda d'herba alta vesteixen aquesta part de la muntanya, a l'ombra de si mateixa, massa obaga per que hi arribi un sol raig del baix sol del novembre.

Una comunitat de pollancres, petits i densos, irromp sobre un replà, conferint un nou aspecte a l'entorn, i donant pas a prats i pinedes replantades fins la carena.

A la Portella Blanca canviem de vessant. Es tracta d'un coll que sembla obert a pic al costat del Peladet, on un parell de cordades encerten el dia escalant-hi ( a la nit plourà).

Cingles, alzinars esparssos, coscollars i garrics acompanyen el camí que baixa a Rúbies, abandonat i ple de deixalles de pagès: banyeres apilades esperant el seu us com a abeurador, palets i fustes de tot tipus, bidons, bigues velles...

Cotxes per tot arreu i alguna fumera testimonien que avui hi ha batuda de senglars, que afortunadament ja ha acabat. Diuen que n'hi ha massa (massa per a qui?), però no és ni de bon tros l'inquilí del planeta que més abunda ni del que més sobrepoblació hi ha... Almenys ells tenen sobrats recursos per ser els que son i molts més.

El Montsec mostra tot el seu esplendor durant el descens a la Font de les Bagasses, on acabarem l'excursió, el dia i la nit.
L'endemà voldrem escalar, però la pluja de la nit ens farà enrere.

Imatges erràtiques: una del Donassà ...

... o més.
Erràtiques per que ja son aigua passada, pero son, i per tan aquí están.

 Tarbessó.

Dent d'Orlu. 

 Estany de l'Estanyet

Un racó qualsevol, tan és... 

i de la Bucòlica a la Rufa: Rodamons de Bosc

13-11-2011

Les plaques de l'excelent calcàri de tot l'entorn de la roca Narieda, Collars, Canelles, etc, normalment ofereixen forats i esquerdes on portegir els passos amb equipament no fixe, però de vegades, son llises i compactes durant metres, i és aleshores quan les expansions es fan necessàries per a escalar-hi amb uns mínims de seguretat.

En aquesta via pocs son aquests casos (la placa de l'inici del segón llarg, la placa del cinquè llarg i un parell al tercer llarg), i per tan pocs son els espits que hi trobarem, només en aquests punts i en les reunions. Algun clau també trobarem, i de ponts de roca n'hi ha bastants, però nosaltres hi posarem de tot per tot arreu: aliens, camalota, tricams i tascons.

Amb la ressenya del Xavi a la ma ensopeguem a la primera el peu de via, i de fet amb ella resseguirem tota la via sense cap problema.
Comença la Silvia amb el primer llarg, protegit per ponts de roca a dojo, fins que més amunt hi posa alguna cosa, sobretot per a accedir a la R1, ja a la placa. És un llarg a base de murs entre arbres primer, i amb un esperó d'aspecte trencadís després.

Segon llarg i R2.

Em toca a mi el segon llarg, amb uns passos d'inici menys difícils del que semblen a primer cop d'ull, en plena placa. Sobre la placa, superat el diedre desplomat, pujo l'esperó, molt fisurat, fins una nova placa que amb una fisura diagonal, permet protegir-la a plaer i gaudir de l'escalada.

 
Tercer llarg.

El tercer llarg comença vertical, i per protegir-se, la Sílvia va un pel massa a l'esquerra, fet que ocasiona un important fregament de cordes. La tirada és dreta, recte i per bon terreny; novament un plaer.
 
No atrevint-se a fer el cinquè llarg, la Sílvia continua amb el quart. Recte amunt assegurant-se a uns pitons i després flanqueig per la petita repisa fins a la reunió, aeri i bonic.

Començo el cinquè llarg i em costa poc tan el flanqueig com l'ascens pels blocs previs al diedre; em pregunto on serà el V+ i aviat m'el trobaré. Cuso d'assegurances tots els racons que trobo, doncs la poca experiència en vies poc equipades em fa dubtar (només hi ha un pitó a l'inici del llarg i l'espit en plena placa). 
El diedre, amb fisura cega, es fa en adherència i poques mans. Aviat es troba a la dreta la fisura horitzontal que permet flanquejar la placa, posant-hi les mans i amb els peus en adherència; aqui hi poso algun alien i un parell de tricams que entren com anell al dit (algun el torno a treure en anar progressant). Passada la placa apareix la llastra que permet pujar amb més tranquilitat, assegurar un pont de roca, i encara amb un pas fi, arribar a la reunió (espit, pitó i pont de roca).

El sisè llarg flanqueja primer a la dreta i va a buscar un pany de paret amb unes fisures i uns forats increibles, amb ponts de roca i nanses per agafar-s'hi com es vulgui.

Un últim llarg, el setè, ja només consta de unes plaques tombades i terreny de caminar, per passar de la paret al bosc.

Per fer el descens triem el camí llarg. Pugem fins gairebé el capdemunt de la muntanya que hi ha sobre l'Agulla de Canelles, flanquejant-la pel nod quan trobem un corriolet que ens porta a la canal de baixada de la roca Narieda.
Els trams de tartera de la canal comencen a estar força malmesos, doncs en voler baixar depressa ho fem recte avall, arrossegant tot el material i despullant el terreny. Hauriem de resseguir les zigazagues sempre, garantint així la durabilitat i practicabilitat dels camins en forts pendents. 

Ressenya d'alturgell.

Olaya a la Bucòlica: una espina menys

12-11-2011


Fa tres setmanes vàrem intentar aquesta via, i vàrem abandonar al tercer llarg penjants d'un tascó, doncs varem errar el recorregut, i des d'aleshores que he sentit la necessitat de resoldre el dubte, entendre l'error i fer la via fins al final.

És aquesta una vía de clar traçat clàssic, que ascendeix la paret per fisures que permeten l'autoprotecció, i que aprofita les nombroses feixes per anar-les enllaçant.
Potser no en resulta la línia mes atractiva possible, i es trepitja amb les veïnes Bálsamo de tigre i Terra de dinosàuris, però la Olaya és neta, excepte el primer llarg, i això li dona punts.
La seva dificultat és baixa, amb només un pas de V, tot i que hi ha algun IV+ que apreta, i per tan resulta ideal com a via d'autoprotecció per a escaladors mediocres com jo (almenys ara que l'hem resolt!).

El primer llarg supera el mur del peu de la paret, que en absència de fisures, està protegit amb parabolts, fins a una repisa que permet dirigir-se al costat del sostre, sota el característic bombo que forma una fisura amb la paret.

L'Àlex al primer llarg (fotos de la Silvia).

Per aquesta fisura transcorre el segon llarg, net, protegible amb friends i tascons, amb un pas inicial de decisió, bones preses després i una petita bavaresa, de IV+. Ens situem de seguida en una altra petita feixa on fem reunió en una sabina.  

La Silvia al segon llarg.

El tercer llarg, on ens vàrem equivocar anteriorment, em toca a mi. El dia de l'error, no portavem la foto i no vaig saber interpretar la ressenya, enfilant-me massa a prop de la Bálsamo de Tigre per un terreny massa dret , incert i difícil que no encaixava amb les indicacions del paper.

El camí correcte consisteix a flanquejar bastant a la dreta, en lleu ascens entre sabines i terreny trencat, fins que la paret presenta unes fisures on protegir i per on ascendir; aquesta és la lògica de la via: flanquejar repises a la recerca de fisures verticals per on ascendir.
La dificultat es nota; cal buscar el pas; la ressenya indica V; 

L'Alex i jo a la R2; encetant el L3 i pas de V (amb les cordes una mica liades(. (Fotos de la Silvia).

Faig la tercera reunió als parabolts de la Terra de Dinosaures, on ens creuem amb una cordada que l'estan fent.

El quart llarg continua per una fisura una mica més a la dreta, per a trobar una estreta repisa i tornar a l'esquerra, a la recerca d'una altre repisa més ample; és el torn de l'Àlex, que s'el fa tot passejant.

L4, Álex i Sílvia.

La repisa més ample, com un camí penjat a la paret, constitueix el cinquè llarg, que més aviat suposa un canvi de reunió d'uns 15 m fins al diedre per on continuarem.

El sisè llarg em sembla el tram més difícil de la via, per un diedre que desploma una mica, tot i que la placa de l'esquerra té molt bones preses; el  fa de primer la Sílvia.

Resta ja només l'últim llarg per sortir al capdemunt de la paret, de III, però que és difícil de protegir i endemés hi ha terra, matolls i roques soltes (m'asseguro només d'un romaní, més per fer bonic que per altre cosa). 

Ressenya del kutrescaladors (que no portavem l'altre cop).

  

Camins de bast i de tardor a la Vall d'Assua

29/10/2011

D'un vessant a l'altre els colors ja han canviat, i mentre aquí el fullatge encara és verd, enllà ja és groc i vermell. Pollancres grocs, aurons vermells, falgueres marrons i l'herba verda, molt verda per les pluges salvadores d'última hora que aquest any es resistien a apaivagar la set de la muntanya.

El caire eminentment ramader de la vall d'Assua es fa patent a la primera, quan cal esquivar-ne els 'subproductes' per a intentar plantar la tenda a l'antic aparcament de l'estació d'esqui de Llessui, convertit ara en aparcament de bestiar que, prop de l'hivern, és traginat de la muntanya al recer dels pobles.

Aquesta activitat afortunadament dona vida als pobles, i s'hi veuen més tractors que tot terrenys de luxe, més habitants que visitants, que altrament son d'una amabilitat i bon tracte excepcional.

Una altra de les manifestacions d'aquesta activitat ramadera son els camins de bast, en relatiu desús, però recuperats per a l'excursionisme. Actualment, com que els vehícles no hi caben, hom ha preferit fer abertures als murs que els delimiten i passar de camp a camp amb tractors i cotxes per segar i recollir l'herba, però això no ha suposat un gran greuge paisatgistic, i els camins, ben fresats per al passeig, continuen configurant el paisatge.

Llessui; Escàs

De Llessui baixem a Sorre, i de Sorre a Escas, primer baixant també, i és que aquesta excursió comença amb descens i acaba amb ascens.

Pel camí hi trobem pomeres ben carregades i nogueres que ja han deixat anar les nous al terra. De coses per a picar no en falten, i tempta recolectar, però hem de fer camí...

Camí que hi puja des del riu de Sall i poble d'Escàs.

Escàs i el Montsent de Pallars al fons.

D'Escàs anem a Surp en flanqueig per un alzinar, que no bosc sino matollar, amb unes alzines que no s'eleven més de 2 metres, en fort contrast amb les altes freixes i nogueres del fons de la vall.

Casa de Surp; des dels boscos de sota s'entreveu Altron i Sorre.

De Surp descendim al que serà el punt més baix de l'excursió, el Molí de Sall, abandonat, mig derruït i ple de l'antiga maquinària de diverses èpoques passades, des de peces del molí de gra fins a petits generadors elèctrics als quals es va adaptar l'instal·lació.

Avui en dia esta totalment obsolet, però entrar-hi és com trobar-se amb un espontani museu sota la pols.

El descens al Molí de Sall des de Surp transcorre per plena solana, entre alzines i algun fruiter abandonat que creix a la seva. Ascendim des d'aquí a Altron per un seguit de prats delimitats per murs i tancats amb portes de fusta, amb els dintells formats per una pedra plana amb un forat per on hi pivota la porta, tot una mostra d'arquitectuta popular. La consecusió de murs conformen els camins, sempre a l'ombra d'ufanoses freixes.

De camins a carrers en absoluta continuïtat entrem a Altron.  El dia rúfol convida a un cafè i aquí hi ha bar, i formatgeria, de les més autèntiques, la Peça d'Altron.
Davant la formatgeria prenem el camí senyalitzat que esn conduïrà a Saurí primer, i a Llessuí després, per una humida, ombrívola i densa obraga, poblada d'avellaners, oms i freixes, amb els camins encatifats de fulles de tots colors.