Reyes, via de col·lecció a l'Obac

16 de març del 2013.

Ressenya publicada al Vertex nº

Divendres passat, només amb la foto del Santllors, no ensopeguem el recorregut de la Reyes i essent tard com era s'ens fa fosc de seguida.
A casa miro el Vèrtex nº 227 on un fantàstic article dels Masó resulta ben aclaridor.

Dissabte, amb la promesa de pluges a mig matí que s'acabarà complint, hi tornem i fem la via.

El primer llarg és un flanqueig caminant per sobre d'una feixa fins a una reunió reequipada amb dos espits. Facilitat total, però compte no trepitjar cap còdol desenganxat per que la caiguda és maca i només dos merlets precaris ens protegeixen.

El segon llarg ja és recte amunt i sense dificultats, però amb l'emoció de la peculiar roca. Un primer mur només sortir de la reunió es comença escalant sobre còdols que cal triar bé, per acabar sobre un tram tombat de roca encrostada. Cap possibilitat de protecció i cap asseguraça fins un parell de metres més amunt, on hi ha un espit.
A partir d'aquí es pot llaçar alguna savina fins el següent mur, altre cop vertical però amb millot roca, i protegit per un altre espit més a l'abast. Per acabar cal superar un tram fàcil de còdols més grans i alguns d'ells més amenaçadors, i que altre cop cal triar bé. La reunió es fa en una savina.

Núbols que evolucionen, cops d'aire i sensació de fred... just arribats al cotxe comença a ploure; hem estat de sort. 

Alt del Cubil

10 de març del 2013

Dies passats de calor, tempestes, primaverals avançats a les acaballes de l'hivern, i els butlletins d'allaus bojos, entre fusió a les solanes, plaques a les obagues i purgues arreu... Una piulada telefònica d'un amic basta per a convocar diferents colles al mateix itinerari.

La facilitat d'accés a la neu que ofereix Andorra és més que coneguda, i el preu a pagar és l'urbanització de la muntanya, no només des de l'evidència material que suposen les edificacions, carreteres i estructures de transport, si no també aquella sensació quan acabes de que has anat a passar un dia al parc de la ciutat.

Sigui com sigui, el tràngol de la ciutat, els supermescats i les benzineres s'allunya quan enfilem cap als Cortals d'Encamp, i desapareix quan ja amb els esquis als peus, ens allunyem del funicular que envaix aquesta vall.

El fred d'aquesta nit ha regelat la neu fosa dels dies anteriors, i a sobre s'hi han dipositat uns centímetres de neu nova que faran les delícies del descens. Endemés, avui la crosta no es fondrà i el descens serà un plaer fins al final.

 Mapa extret del web del Ministeri d'Ordenament Territorial, detalladíssim.

Gutierrez lo puto amo. Mentre els Galls obren via.

9 de març del 2013.

Incitats per la nova via que Los Galls de Ponent han obert, ens atansem novament a aquestes puntes rocalloses que s'extenen a l'oest d'Abella de la Conca (a tocar del poble hi ha les vies esportives difícils, massa difícils). 

Dia primaveral, amb un sol calent quan toca, uns cops s'aire que refreden quan bufen, nubolades tempestuoses que amenacen i descarreguen a la vora, i ametllers florits... L'entorn és avui molt actiu.

Ja sabem com és l'aproximació, que no vol dir coneixer-la, doncs el corriol i les fites no son molt evidents, però identificant la paret i la via des de la pista per on hem vingut, només cal tirar pel dret esquivant tantes gatoses i bardisses com sigui possible.

Veiem dos escaladors quasi al peu de via, 'potser ens haurem d'esperar', pensem, però no: estan escalant una mica més a la dreta. Porten estreps, ganxos, martells... i trepant; estan obrint molt a prop de la via que anem a començar, i fetes les presentacions resulta que son el Gutierrez, l'homenatjat a la via, i el Sergi, que publica el blog de Lo Gall de Ponent. Així doncs gaudirem de bona companyia als primers llargs i rebrem informació de primera d'aquesta i d'una altra apertura que estan fent aquí mateix.

Gall obrint via. Sembla ser que la nova compartirà algun tram amb la que estem fent.

Una placa i el dibuix del gall indiquen l'inici del primer llarg i el peu de via. Dos trams de paret interromputs per una brevíssima feixa amb quatre savines defineixen aquesta tirada bastant contínua, perfectament protegible amb aliens i friends, sense menystenir els Tricams, que en les fisures horitzontals van de primera. 
40 metres d'escalada plaent, només incomodada per algun regalim i terra de les últimes pluges, menen a la reunió, equipada amb dos parabolts. Uns altres tres parabolts i un pont de roca constitueixen l'equipament fixe del llarg.

Llarg i reunió 1.

El segon llarg comença quasi caminant uns 15 metres per atenyer el següent mur. Ja que aquest concentra les dificultats majors de la via, fem reunió en el segon pont de roca i ens ho prenem amb calma; els matolls i el canvi de direcció del llarg prometien foça fregament de corda.
El tram vertical de la tirada és un diedre fisurat que acaba sortint en placa, ben protegit al final amb dos parabolts, gràcies als quals podem forçar l'adherència de la roca per solventar el pas. Assolim un tram tombat amb pedres i matolls que acull la segona reunió.

Tram dret del segon llarg

Caminem ara cap a l'últim tram de paret, fent el tercer llarg de tràmit. Segons la ressenya la reunió es fa després de superar el primer mur, sobre un parabolt i un pont de roca, però nosaltres, despistats, la fem a sota, en un primer pont de roca.

El quart i últim llarg supera el triangle que forma l'agulla cimal i sense dubte és l'estrella de la via. Continu, sostingut, aèri i amb una roca excelent, permet gaudir de l'autoprotecció amb la tranquilitat de dos parabolts en els punts més fins, sobretot a la sortida.
El llarg comença en una mena de xemenèia amb grans fisures entre blocs. Inmediatament esdevé placa fisurada on anar ballant a la recerca de preses pels peus i fisures per a assegurar-se, fins que a dalt de tot les fisures es tornen cegues i en adherència es supera el pas, protegit per l'últim parabolt.
Resten un parell de curts murs per assolir el capdemunt de la serra i fer reunió en un merlet equipat i un parabolt de regal.

Tram de xemenèia.

 Tram de placa.

El descens es fa tot caminant i desgrimpant cap al coll est de l'agulla, i després cap al nord, amb l'ajuda d'una corda fixe que hom hi ha deixat. Vall a vall cap a l'est primer, girem després al sud entre aquesta serra i la següent, i passem per sota de les vies de L'Aresta i Un gran dia, la primera d'elles pendent de fer i que hauria escalat si el dia hagués estat millor en quant a meteorologia.

Ressenya original.

Abans i després de la nevada, al voltant de La Mola

Tot i la inconcreció de la data, les imatges giren entorn de la nevada que la matinada del 23 de febrer d'enguany va emblanquinar tot el prelitoral, les primeres uns quants dies abans i les de la neu el mateix 23.

Els processos fotoquímics ja ho tenen això de fer-se esperar per a obtenir les imatges: revelar la pel·lícula, assecar-la, fer una prova de contacte, positivar el paper, esvandir, assecar.... 

 Font de les Cantarelles.

Castell del Coll de Tanca. 

 Nevada a la roureda de la Canal de les Teixoneres.

Contrallum a ponent des de La Pola.