A l'altre banda de l'Hospitalet, a l'alta vall de l'Arieja, la muntanya ensalvatgeix cap a llevant, cap allà on sembla que hauria de fer el contrari, tant que per a accedir-hi hem d'emprar les alçades fàcils i arrodonides de les veïnes Cerdanya i Capcir.
Limits administratius al marge, el terreny amable i maltractat dels voltants del coll de Pimorent es rebrega rera aquells colls suaus que obren la porta a les valls ariejanes d'Orlú i veïnes.
La de les Besines n'és una d'elles, inaccessible directament per la seva entrada i protegida en els seus flancs per les allaus que sempre amenacen l'accés lògic.
La Coma d'En Garcia permet un accés còmode a les Besines, i un transit intens a les al-çades del freqüentat Coma d'Or, destí d'esquiades d'anar i venir.
I per aquí que anem i tornem.
El panorama inmediat des de la Portella de Coma d'Or cap al nord és dessolador nivològicament parlant, doncs el vent ha despullat el terreny quasi del tot, i dic panorama inmediat, per que les muntanyes que tenim al davant son tan dessoladores com indefugibles; son irressistibles; sentim com ens criden.
Segurament com a nosaltres, també atreïen al desconegut personatge a qui va dedicada la cabana que ensopeguem i que no surt a cap mapa, de moment suposo, i que malauradament està tancada: Claude Tudon. Resulta que aquest senyor era (trobat mort l'any passat en plena natura) el protector dels trencalossos de la zona, portant-los menjar fins i tot quan no hi eren, fins a aconseguir que hi niessin parelles estables. Que seria d'aquests muntanyes sense la fauna que en forma part? Que seria de les muntanyes veïnes sense la 'fauna' actual que l'envaeix sense niar-hi?
De la Portella caminem avall sobre l'herba glaçada amb els esquis a l'esquena, fins que la neu reapareix, i de quina manera! Ben aviat trobem una neu que fa del descens una delícia, sota les elegants canals del Puigpedrós primer, i sobre un coixí silenciós per pendents moderats entre arbres esparssos després, fins que sense gairebé adonar-nos arribem al fons de la vall, com qui es deixa portar sense destí.
Confesso que si haguessim sortit prou d'hora hauriem fet cap al puig de Lanós, ple de neu i net de roca al fons, però hem estat mandrosos i reprenem l'itinerari a l'inversa.
La canal central del Puigpedrós de Lanós és ascendida per un parell de muntanyencs; mentre pugem dos esquiadors baixen, i mentre baixavem uns altres dos pujaven; la vall és visitada en una mesura ben justa, sense excessos, però enllà del seu fons, enfilant els vessants oposats, s'obre una extensió de possibilitats que convida a preparar una motxilla ben grossa per a perdre-s'hi.
De moment anem a fer nit a l'Hospitalet (pres l'Andorre, puntualitzo), que demà esquiarem sols, si, sols, ni una ànima (humana), al lloc més rebentat del Pirineu: Andorra.
Quin rosari d'itineraris dibuixen els ulls sobre el mapa.