Via sense nom al Cavall Bernat de Sant Llorenç

Setmana rere setmana, continuem donant voltes a aquesta prominent agulla i escalant-ne les diferents línies.

D'aquesta via ja n'havien fet el primer llarg la Sílvia, la Núria i el Jaume la setmana passada (crec), i es veu que es van quedar amb les ganes d'arribar al cim. És la número 19 del croquis de www.santllors.com.

Grimpem els primers metres de roca per grans còdols fins un parabolt, on fem R0 i ens equipem (un gran còdol fa una repisa que ens ho permet).

Som 4 i fem una cordada amb dos segons i un tercer.
La Sílvia comença amb el primer llarg; aquestes panxes fines que s'han de superar les resol molt bé; n'hi ha una que concentra les dificultats del llarg i que s'ha de superar amb les mans molt avall i equilibri, amb l'assegurança encara lluny, però no ho trobo tan difícil com el primer llarg de la veïna Cagalàstics.

Després de la reunió sota el desplom em toca a mi sortir de primer; la Núria rapela i baixa.

Un primer parabolt permet fer el reenviament de la reunió, i després res fins força metres amunt.

Placa vermella, terrosa, amb petites pedres grises, que son les que s'han de tocar i trepitjar, fins el desplom, on, a la intersecció de tots dos, esperava trobar una fissura horitzontal per posar-hi algun tascó, però res: el casc toca a dalt i no hi ha on agafar-se amb les mans.
Fent equilibris flanquejo a la dreta per atènyer la gran fissura vertical; encinto una arrel del fons de la fissura i pujo fins el parabolt; mig encastat, topo amb un bony de conglomerat terrós que abraço ficant els dits en dos forats a sengles costats (el bony ni tocar-lo!) i surto a una sepisa amb terra i plantes. Una nova fissura menys vertical es deixa assegurar amb un tascó gros i després, per la placa esquerra, una magnífica sabina permet assegurar-se fins sortir al cim.

El cel ens despedeix per avui oferint-nos una preciosa imatge...

...però algú que 'oblida' les seves deixalles allà on menys hauria de fer-ho ens n'ofereix una de ben diferent.

Les finures de la paret oest del Cap de Mort: via Maya

Després dels reequipaments, i de la difusió de l'escalada a Sant Llorenç a través de www.santllors.com, som més els que escalem per aquesta zona, d'aproximació ben curta i còmode (quasi coincidim amb el Jaume).

Tot i així quasi sempre hi hem escalat sols, i dubto que mai hi hagi aglomeracions, a diferència de la pràctica del senderisme, ben massificada en aquest massis.

La Sílvia a la R1.

La via recorre la tombada i arrodonida paret s'aquest vessant de la Mola. La roca és molt bona en totes les franges, cosa excepcional en aquest massis. En el primer llarg les preses son molt fines i cada muret obliga a fer passos de molt equilibri. En el segon llarg trobem més forats i cantells que permeten superar els murs de forma més atlètica. Tota la via està molt ben assegurada.

Els companys es disposen a començar el llarg 1. Les preses de mans son fines, sense cantells, i els peus treballen sovint en adherència; si això fos més vertical... El Cavall Bernat es mostra excels des d'aquesta paret.

A l'últim mur del segón llarg no hi ha assegurança i poso un Tricam, sempre útils al conglomerat; el Jaume a punt d'arribar-hi. Imayge de la R2; l'antiga era (i encara hi és) al bois de sobre, reforçat amb un espit casolà.

El Cavall Bernat de Sant Llorenç: Ja-Ro i Cagalàstics

La qualitat de la roca no és el tret mes destacat d'aquesta agulla, ni que sigui per dolenta -podria ser encara pitjor-, però la bellesa de l'agulla, especialment quan es culmina amb el sol amagant-se darrera Castellsapera, retrubueix amb escreix el sacrifici i les pors que la geologia imposa.


El dijous 27 del més passat vàrem escalar la Ja-Ro entrant per la variant Insoculorum, una via que ratlla la cara sud de l'agulla. 
El primer llarg transcorre pel sòcol arrodonit i panxut de la primera meitat de la muntanya, format per bandes de conglomerat de diferents qualitats, alguna d'elles amb grans còdols i alguna altre molt llisa i fina, que la Sílvia resol sense problemes (ens acompanya també el benvolgut Oriol).
Arribats a una franja molt vermella -senyal de terrosa!- s'hi fa reunió de dos espits.
El segon llarg comença amb una franja de conglomerat delicat que s'esberla només de tocar-lo. Cal agafar-se i trepitjar només els còdols més grans, i fins i tot, de primer, m'agafo a un parell de cintes per superar el sostret, que segons la ressenya és un 6a en lliure però que ni provo per la poca confiança que em dona la roca. Les assegurances però son on calen.


Ressenya elaborada pels Germans Masó, amb la seva entrada Insoculorum i l'antiga via Ja-Ro, extreta de www.santllors.com. 


Ahir dijous 3 de juny, ens dirigim a la cara nord oest a per la Cagalàstics.
Enfilem el sòcol caminant i grimpant fins un parabolt de la via del costat dret, un fem la R0.
Flanqueig a l'esquerra i primers espits; la Sílvia supera un mur molt fi, amb alguna presa llastrosa a punt de caure, i l'espit molt amunt; ho fa perfecte. Superada una altre franja que sembla mentida que ens aguanti, arriba a la R1.
Comença aquí el meu patiment per superar la fisura: encinto un tac de fusta i penjo l'estrep; els desploms del costat de la fisura no em deixen pujar les cames, i passo penes per arribar a un pont de roca amb una cinta podrida; superat aquest tram les coses milloren.
Per no mirar la ressenya, continuo fisura amunt, seguint un clau empotrat amb un tac de fusta i encintant una petita alzina -la pobre aguanta el meu pes al damunt-, surto al cim: hem fet la sortida directa ressenyada a l'esmentada web amb el nº 17.

 Ressenya de www.santllors.com i la Sílvia sortint de la R0. 

Mur molt fi entre franges de còdols. R1 i primer i difícil tram de la fisura del L2.

Equipament antic però sòlid: no cal més. La Sílvia al cim.

Vinhamala per la vall d'Ossó (en francès Vignemale i Ossoue)

Plena primavera i últimes neus de la temporada, però els esquis encara son molt útils per a accedir a l'alta muntanya.

La presa d'Ossó és un bon punt de partida cap al Vinhamala, doncs arribar en cotxe fins aquella cota i tan endins de la vall retalla molt l'aproximació.

Si la pista està tallada poc després de Gavarnia, per les allaus que cada any hi cauen pels drets pendents que tanquen la vall al nord, la comoditat passa a ser substituïda per la genuïnitat, per l'autentícitat de pujar la muntanya des del fons de la vall.

Afortunadament de tant en tant la natura triomfa!

Dissabte, a les 20:00 aproximadament, comencem a caminar, esquis a l'esquena, per la pista que remunta la vall en direcció a la presa, on acaba, i on hi ha una cabana perfecte per passar-hi la nit.

El diumenge, de matinada, travessem les Oulettes d'Ossoue, fins que la vall queda tancada per una cascada, envoltada d'estimballs aparentment infranquejables. La primera congesta de neu, resta d'un allau plena de pedres, ens rep: creuem la porta de l'estatge alpí.

Passada la cascada, entrem en una coma molt encaixonada on podem calçar-nos els esquis, doncs les restes d'allaus que cauen del Tapou i el Montferrat colguen totalment el terreny, fins i tot el cabalós torrent, mentre que els vessants dels voltants son ben nus.

Novament la coma queda tancada, sota els murs que antigament es trobaven sota la glacera que ho cobria tot. Virem doncs cap al nord i ascendim pel Barranc d'Ossoue, encara més encaixonat i ple de neu al fons.

Som a l'antic front de la glacera, que ara és una roca llisa inclinada per on llisca la neu a plaer. Hem de continuar al nord i guanyar alçada per franquejar els pendents de sota la cresta del petit Vinhamala, punt exposat des de mig matí, doncs es tracta d'un pendent de 45º a sud, rocós a la seva part alta, que s'escalfa de bon matí. Les rectes d'allaus i purgues així ho indiquen: l'endemà caldrà baixar d'hora.

Finalment arribem a la glacera. No hem hagut de desplaçar-nos cap al Montferrat per evitar esqueltxes; la neu ho tapa tot.

Davant nostre hi ha gent que amb esquis o sense s'afanyen a pujar la Pica Longa. No es poden entretenir; baixar tard és exposat. Nosaltres no tenim pressa. La nostra feina és muntar la tenda i descansar; hem pujat molt carregats i això es nota. Així doncs, res millor que una becaina sota el sol.

A la tarda ens dediquem a passejar pels cims del voltant. Almenys aquesta és la nostra intenció, fins que la tempesta ens convida a tornar a la tenda.

Agafem els esquis i ens enfilem en direcció cap al Montferrat; arribats a la cresta els deixem. La vista cap a la vall del Ara és formidable, amb el mític corredor de la Moskowa a la dreta, ascendit per a accedir a aquesta glacera per primera vegada.

Caminem cap al sud-est fins un escull rocós que dona pas als cims del Montferrat. Tornem enrrera amb la intenció de fer el Central, però el primer xàfeg de la tempesta ens fa esperar.

Dalt del Central hi ha dos muntanyencs fent bivac, esperant que afluixi la pedregada dintre de les seves fundes. Els deixem i tornem a la tenda, on esperem que pari la tempesta. Sopar, fusió de neu i a dormir.

El dilluns de matinada, el dia és totalment serè. La llum  de l'alba és fascinant, però la meva càmera no vol funcionar, i no em permetrà compartir les imatges que només han quedat enregistrades al meu record.

Heus ací unes quantes fotos de l'Oriol:

Esperant sota la tempesta; el pic del Mig de Bigorra al costat de la Punta Chausenque; la nostra tenda, minúscula enmig de la glacera.

Després d'ascendir la Pica Longa, amb una neu absolutament glaçada (la nit ha estat força freda) repleguem la tenda i carreguem les feixugues motxilles. Volem baixar d'hora per no exposar-nos a les purgues de neu que pugui haver-hi més avall, però potser ens passem.

Esquiem sobre un regel molt dur; les irregularitats de la glacera i sobretot les traces glaçades dels dies anteriors ens fan caure més d'un cop; però flanquegem amb tota seguretat les pales més perilloses.
S'acaba la neu; esquis a l'esquena, i vall avall. A les 12:00 som al cotxe, amb l'esquena ben castigada però molt satisfets de l'excursió que acabem de fer.

Mapes sobre la base del IGN.

'Crits en l'Obscuritat' a ple sol

Curiosa sensació la d'escalar una via de característiques tan 'clàssiques' en un indret on sovint fem escalada esportiva.

Novament els germans Masó ens ofereixen una via absolutament lògica, a l'Agulla de Can Robert, que presideix l'entrada de la Canal de les Bruixes.

Tres espits estratègicament col·locats eviten que anem al terra en cas de caiguda, però per a progressar per la paret caldrà clavar algun pitó, i per a superar la por caldrà assegurar-se amb tascons i friends a la segona meitat de la via.

Cim de l'Agulla de Can Robert i Cingles dels Cavalls al fons.

El Jaume comença la via fins el tercer espit, des d'on es despenja i em cedeix el pas cap a la segona meitat de la via; avui es tracta de practicar l'escalada artificial, en la qual el Jaume hi te una dilatada experiència.

La segona part de la via, després de sortir del tram més vertical, ofereix una roca trencadissa i dificil de protegir, tot i que la dificultat disminueix.
Al capdemunt gaudim d'una vista inmillorable del Cap de Mort i el Cavall Bernat.

 Ressenya extreta de www.santllors.com