El Pa de Quilo

Un imprescindible de la zona: forn Reig.

El joc amb la natura és perillós, per que sempre guanya ella, i per tan nosaltres guanyem o perdem depenent del costat del que estem. 
Enfilar una via d'escalada és un joc amb i contra la natura, com la majoria de coses. L'important és no desequilibrar aquesta balança en perfecte equilibri.
Aquesta és la lectura que faig d'un fet anecdòtic que podria no haver-ho estat: en no se quin llarg de la via, agafo una roca sense penjar-m'hi (ah! beneïda prudència ) per comprovar-ne la solidesa i en una fracció de segon es desplaça inevitablement avall. Li calculo uns 200 kg de pes. Cridar bén fort és la primera i única reacció vàlida: darrera meu hi tenia la companya de cordada (l'Aurore) i una altra cordada de tres. La roca cau, es trenca en dos o tres troços, arrenca un boix i no se quantes coses més. Afortunadament tothom contesta quan, silenciat l'estrèpit, pregunto per tots.

Fotos fetes per l'Anna mentre escalaven 'El cap i el passarell a Montanissell''

Així doncs, és aquesta una via que travessa moltes feixes amb força pedres, roques i matolls, que la fan discontinua, fet altrament comú en aquestes cingleres.

Les dificultats és concentren fortament en el primer llarg, en el que haig d'agafar-mes dos cops de les cintes fent de primer de cordada. Segurament ho podria treure en lliure, però quedo satisfet quan llegeixo a la ressenya que la via comença amb dos passos d'estreps.

El sisè llarg és el més continuat en quan a escalada. Tot i no passar de cinquè grau és sostingut, amb alguna placa d'adherència típica d'aquesta comarca - i quina adherència: un lleuger plugim mulla la roca però comprobem que continua sent increiblement adherent!

Sortint de la R6 hi ha dos passos d'A1, on els estreps s'em fan indispensables (el Juan Carlos ho fa en lliure i de primer de la seva cordada!).

El cim ens obsequia amb vistes espectaculars; la llum de la tardor anuncia el final del dia i de l'any.

Serra de Carreu de cap a cap

Des que vaig escalar-la, que s'em va posar entre cella i cella de recorrer tota aquesta serra pel seu damunt, i havia de ser en aquesta època tardorenca, quan el cel és net i la llum del sol baixa, quan a la solana fa calor i a l'obaga fa fred.


Bòixols encara a l'ombra.

El silenci de Bòixols ens suggereix de no quedar-nos al poble a sopar i passar-hi la nit: trencariem aquella pau. Ens desplacem uns kilòmetres abans, on al costat de la carretera hi ha un prat, en el qual no molestem ningú. Olor de farigola i un cel enlluernador d'estels ens acompanyaran tota la nit. Seria pecat privar-se d'aquests luxes amagant-nos a la tenda: el bivac s'imposa!

L'excursió al llarg de tota la serra ens permet aprhendre la geografia prepirinenca més pura: un petit poble sortosament habitat, un rosari de granges actives al seu voltant, la llarguíssima paret vertical, llisa i eixuta, amb una base molt erosiva i seca al sud i un bosc consirerable al nord; voltors, ramats i algún cabirol despistat que fuig entre els arbres.

Ressenyo l'itinerari seguit i numerat sobre el mapa:

1. Del Bòixols prenem la pista asfaltada ascendent, a l'esquerra de la font.
2. Agafem una pista de terra a la dreta.
3. Voregem Cal Cerdà per l'est; prenem una nova pista a l'esquerra. Abans de creuar el torrent pugem cap al llom a la dreta, per terreny erosionat i erm, en direcció nordoest.
4. Arribem al Grau de Queralt, ja al capdemunt de la serra. Girem a l'oest i comencem a carenejar per bosc i matolls, sense camí, buscant el terreny més esclarissat vora la cinglera.
5. La serra es fa estreta i esmolada; haurem de flanquejar algun ressalt pel nord, herbós i relliscós. Trobem una gran fita de pedres amb un sistema de rapels cap al sud. Tres-cents cinquanta metres més endavant hi ha la última reunió de la via 'El cap i el passarell amb els ous al clatell'.
6. Cap de Carreu, cim més alt de la serra.
   
7. Descendim cap a un coll boscós: Pas de la Ce, possible descens al sud.
8. Després de carenejar llarga estona arribem a Gallinova, últim cim de la serra. Descendim cap a l'oest entre bòixos (virem a la dreta, doncs veniem direcció sudoest).
9. Una abertura a la valla metàl·lica existent vora el cingle permet canviar de banda. Descendim uns metres i continuem en la mateixa direcció per la pedregosa feixa en descens.
10. Girem a l'esquerra per uns graons rocosos amb molta grava: Pas del Llop. Novament a l'esquerra flanquegem per tartera i matolls cap a la Collada del Trumfo, a l'est.
11. Collada del Trumfo: prenem una pista en descens que després d'una ziga zaga va en direcció est.
12. Cruïlla: nova pista a l'esquerra amb una mica de pujada. Passarem per tot un seguit de iurtesdisseminades pels camps.
    
13. Final de pista, que passa a ser un camí.
14. Arribem a una casa en runes. El camí acaba aquí i es converteix en un corriol que de vegades s'ha d'intuïr, doncs el terreny és molt erosionat. Comencem a pujar.
    
15. Camps i pista. La prenem en direcció est, seguint sempre la pista principal en les cruïlles.
16. Cruïlla: deixem dues pistes a la dreta. La nostra fa una tancada corba a l'esquerra.
17. Comença l'asfalt. Uns metres més avall deixem a l'esquerra la pista de terra que hem agafat a l'ascens.

Serra de Carreu: escalada d'El Cap i el Passarell amb els Ous al Clatell

La serra de Carreu és com un ganivet posat de cantell d'est a oest, el fil del qual s'assoleix escalant per la rocosa cara sud o be grimpant pel dretíssim bosc de la seva cara nord.
Bòixols és l'únic poble que hi ha a la conca sud d'aquesta serra, tancada al sud per la serra de Carrànima. Hi accedim des de Coll de Nargó.

Els voltors sobrevolen la serra d'oest a est, i el ramat d'ovelles surt de Cal Comella a pasturar per la conca: comença la jornada.

Comencem a escalar tard: arribem poc a poc, esmorzem poc a poc i ens aproximemm poc a poc.
Som quatre i fem dues cordades: el David i el Wolfgang, la Silvia i jo.
El Wolfgang farà tots els llargs de primer (excepte l'últim) i el David de segon, de forma que 'ajudarà' la Silvia quan faci de primera, posant-li alguna cinta en els passos clau per alleugerir-li la càrrega psicològica de la por. Aquest fet provoca una certa mancança, doncs tot i fer la meitat dels llargs de primer, sempre portava una cordada al davant que marcava el camí, i no m'ha tocat gens d'exploració.
No descruiré l'itinerari pas a pas, doncs la ressenya publicada a la web de la feec ho fa perfectament.

La via està perfectament equipada en els passos clau. A la resta es pot reforçar l'equipament amb tascons i friends, però es pot fer sense, a excepció potser de l'últim llarg.
L2: el 6a crec que no arriba a aquest grau; li posaria un V+ si el comparem amb els passos que trobarem més endavant. La protecció d'aquests passos amb els parabolts amb que està qeuipada la via és excel·lent.
L3: a la reunió només hi ha un parabolt; a la ressenya del Joan Jover apareix com a reunió possible (ell empalma els llargs).
L7: la bavaresa no em surt i haig de fer A0. Trobo aquest pas el més difícil de la via, més que el pas clau del següent llarg, que també requereix certes acrobàcies.

Ressenya: Joan Jover i fecc

Els voltors ja van desapareixent del cel i el ramat d'ovelles retorna al seu corral. Iniciem el descens juntament amb el sol, arribant al cotxe amb les darreres llums del dia.

Fotos de la Silvia i meves.

Menjant còdols a la Castellassa de Can Torres

Sobretot el company, en Jaume, que fent de segon tota l'estona s'en deuria menjar més d'un dels que queien.

La via Menjacòdols, oberta pels germans Masó l'any 2000, segueix un itinerari lògic de la cara est de la Castellassa de Can Torres, marcat per una clara fisura fins a mitja paret, i seguit per una altra fisura fins a la punta sud.

El primer llarg comença amb una entrada de IV/V en roca molt dubtosa, i de seguida m'agafo a la cinta que poso al primer espit. Ben aviat trec l'estrep i vaig superant tota la fisura, progressant en claus i espits de forma alterna. Al final del llarg, un últim espit em deixa sota una petita panxa sobre la qual hi ha la reunió.

El pas es supera en lliure V- segons la ressenya, però experimento aquella dificultat extra que suposa passar de l'estrep a la roca, i no trobo com sortir-ne:

enfilo l'estrep tan com puc,

trobo un peu a la dreta,

una presa de mà a l'esquerra i una altre molt amunt però bona per a la dreta,

tibo però em sento insegur: em penjo,

hi torno, ja cansat... caic!

Descanso. Un pam més amunt de l'espit veig un foradet on decideixo posar-hi un tascó. Penjo l'estrep d'aquest tascó i, amb les preses més a la vora surto del pas. Arribo a la reunió que es situa a l'esquerra d'uns matolls que interrompen la continuació de la fisura. Està equipada amb tres espits i és còmode.

El segon llarg consta de 30 m que transcorren per terreny més tombat, protegit amb dos espits en els troços més drets de IV. Encinto una sabina a mig camí i faig un merlet en un gran còdol, que apareix quan creuo l'itinerari de la via normal que flanqueja sota l'agulla que pujarem.ç
La reunió s'ubica a la fisura i s'hi accedeix enfilant-se sobre unes herbes que penosament sobreviuen amb la poca terra que poc a poc es va esllavissant sota els peus dels escaladors.

El tercer llarg és una canal que s'escala millor en oposició, doncs al centre hi ha vegetació i roca solta, fins arribar sota un gran còdol al qual ens enfilarem. Pont de roca per a assegurar-se i finestra per la que veiem la paret est de la Mola.
A la dreta tenim una fisura sota un sostre, amb un parell de cordinos que reforço amb dos tascons.
Penjo estrep i amunt. Aprofito uns còdols pels peus i surto al complertament horitzontal cim de l'agulla sud de la Castellassa.

Des del cim (dos parabolts) fem un primer ràpel de 10 m fins la R2, i des d'aquesta un altre fins la base.
Ressenyes i croquis de www.santllors.com.