diumenge, 4 d’octubre del 2009

Serra de Carreu: escalada d'El Cap i el Passarell amb els Ous al Clatell

La serra de Carreu és com un ganivet posat de cantell d'est a oest, el fil del qual s'assoleix escalant per la rocosa cara sud o be grimpant pel dretíssim bosc de la seva cara nord.
Bòixols és l'únic poble que hi ha a la conca sud d'aquesta serra, tancada al sud per la serra de Carrànima. Hi accedim des de Coll de Nargó.


Els voltors sobrevolen la serra d'oest a est, i el ramat d'ovelles surt de Cal Comella a pasturar per la conca: comença la jornada.

Comencem a escalar tard: arribem poc a poc, esmorzem poc a poc i ens aproximemm poc a poc.
Som quatre i fem dues cordades: el David i el Wolfgang, la Silvia i jo.
El Wolfgang farà tots els llargs de primer (excepte l'últim) i el David de segon, de forma que 'ajudarà' la Silvia quan faci de primera, posant-li alguna cinta en els passos clau per alleugerir-li la càrrega psicològica de la por. Aquest fet provoca una certa mancança, doncs tot i fer la meitat dels llargs de primer, sempre portava una cordada al davant que marcava el camí, i no m'ha tocat gens d'exploració.

No descruiré l'itinerari pas a pas, doncs la ressenya publicada a la web de la feec ho fa perfectament.

La via està perfectament equipada en els passos clau. A la resta es pot reforçar l'equipament amb tascons i friends, però es pot fer sense, a excepció potser de l'últim llarg.
L2: el 6a crec que no arriba a aquest grau; li posaria un V+ si el comparem amb els passos que trobarem més endavant. La protecció d'aquests passos amb els parabolts amb que està qeuipada la via és excel·lent.
L3: a la reunió només hi ha un parabolt; a la ressenya del Joan Jover apareix com a reunió possible (ell empalma els llargs).
L7: la bavaresa no em surt i haig de fer A0. Trobo aquest pas el més difícil de la via, més que el pas clau del següent llarg, que també requereix certes acrobàcies.


Ressenya: Joan Jover i fecc

Els voltors ja van desapareixent del cel i el ramat d'ovelles retorna al seu corral. Iniciem el descens juntament amb el sol, arribant al cotxe amb les darreres llums del dia.

Fotos de la Silvia i meves.

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Fa temps que la tinc pendent aquesta, la recomanes?

Sergi ha dit...

És recomanable per l'indret on transcorre especialment.
Em va agradar molt la serra de Càrreu i la pau d'aquell racó.
La via en si és poc continua, amb troços de caminar, arbres i arbusts (la qual cosa et permet descansar a l'ombra i tot).
Més per a 'muntanyencs' que per a 'escaladors'.

en Girbén ha dit...

Ja és que m'he passat aquests dies absorbit per dues visions: la infinita boletada que cobria l'obaga de la Serra de Carrànima i les encara negligides parets de Carreu. I no parava de preguntar-me si pels impecables llenços de roca (més a l'esquerra de la vostra via) hi hauria alguna línia oberta; de no ser així la cosa seria estranya perquè mira que ho demanen a crits.
Ah! I la definició de la Serra de Carreu com d'un ganivet és ben exacta; no puc deixar de recomanar la llarga excursió que recorre el seu fil.

Sergi ha dit...

Doncs a Carreu i a Carrànima anem properament!
A caminar aquest cop; no he pogut resistir el crecle que s'hi dibuixa mentalment sobre el mapa.
Aprofito per enllaçar el teu blog - amb el teu permís.