dimecres, 10 de novembre del 2010

Val de Toran: Es Cobos (o quasi)

Tot fent nit a Era Honeria, repassant la guia de la Montserrat Timoneda i el Jaume Llanes, potser els millors coneixedors d'aquesta vall, ensopego amb el capítol de la zona d'Es Cobos i Cumedan, i m'adono que quadra perfectament amb les nostres intencions: bosc, salvatgia, i possibilitat de retorn fàcil en cas de mal temps.

Amb una previsió meteorològica plujosa, després d'una nit passada per aigua, el matí comença amb una prometedora llum rosada que reflectiex els núbols residuals d'aquest primer front que ens ha creuat.
Baixem, en cotxe aquest cop, fins l'oratori de Sant Laurenç. 

Sobre l'oratori i amb un inici confús, prenem el camí de bast que, en diagonal nord-oest sud-est, ascendeix pel vessant de la muntanya, travessant una fageda d'exemplars vells, i envellits segurament per les constants espurgues que les seves antigues soques han anat patint.


El bell camí puja fort, el dia es va tapant i de tan en tan algun vell faig caigut dificulta el pas. Un trencall a la dreta canvia el sentit de l'ascens i el suavitza lleument, arribant a la pista que ve d'Era Honeria, en un indret anomenat Liera Mala.
Seguint la direcció ascendent a ponent, un camí també força costerut puja pel bosc, passant de la fageda a l'avetosa, fins que arribats a la carena, el bosc s'obre donant lloc als prats de Pèirahita.


Uns caçadors que trobem dispersos entre Pèirahita i el cap del mateix nom ens asseguren que avui ens mullarem. 
Ja ho sabiem. 
La pluja s'inicia i anirà per llarg. Un front de ponent s'encallarà per uns quants dies donant altes pluviometries a la vall.
L'anhel de llum i sol surgeix de la profunditat mediterrània del nostre esser. L'inici d'un periode gris i plujós, en aquest entorn dramàticament tardorenc, pot excedir el gaudi que ens ha proporcionat la vall en aquesta estació, i decidim creuar la frontera climàtica que és la carena pirinenca.


Montrebei diu adeu a la una tarda després de la pluja i a uns dies passats a Toran en un entorn oposat, on el Pirineu si que és frontera.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Veig que vau retirar al Tartèr des Cobos (es pronuncia "Cubus"). Debia ser el diumenge de Tots Sants, no? Nosaltres érem a l'altre costat de la vall, a Era Trauèssa,i també vam baixar per culpa de la pluja, que va continuar ininterrompudament durant dos dies, acumulant-se gairebé uns 200 litres. L'amfiteatre d'Es Cobos és una zona plena de racons preciosos, íntims, que crec que us hagués agradat força.

Sergi ha dit...

Hi tornaré,
Per cert em va sorprendre que els caçadors de la zona no coneixen el nom d'Es Cobos; en canvi coneixien perfectament la cabana de Betlan (obvi), el Cap de Pèirahita i Eth Latèr quen els en parlava.
Com he dit, hi tornaré.

Anònim ha dit...

Sergi, com sempre dones vida als paisatges i ens ofereixes unes estampes sensacionals d'aquesta vall tan especial.

Gràcies per deleitar-nos.

Isaac

Sergi ha dit...

Home Isaac!
La teva web no hi te res a envejar.
Ja he vist el magnífic itinerari que vas fer al Crabèra.
Realment, de l'agulla Verda en amunt hi ha uns pendents herbats on el piolet hi dona molta seguretat.
Quin lloc, eh, aquesta vall?