Pujar el Roc Colom pot ser tan enriquidor com banal, sempre des d'un punt de vista sensual, depenent de l'actitud que hi posi el caminant, i de per on s'hi atansi.
Per tan cal que la bellesa s'imposi a la rapidesa a l'hora de triar itinerari, fent del camí més llarg al cim el camí més directe al gaudi, doncs copçar la bellesa requereix temps.
És aquí, on les muntanyes son menys esmolades i més benignes, on hi ha les tarteres més tortuoses i laberíntiques, amb els més grans dipòsits de grans blocs caòtics i inaccessibles. Potser és aquí on Gerion el gegant va acabar amb Pyrene i més pedres hi va abocar Heracles?
La placidesa del bosc i del sotabosc permet progressar còmodament, esquivant els roquissars caòtics i esmicolats, que tard o d'hors haurem de travessar. Superat el bosc l'herba senyoreja el sòl i encatifa el terreny com di de reis ens tractés.
Prolífic estiu en pluges, cada racó floreix com si d'un ram de flors es tractés, tal i com aprecia Goethe en boca de Werther.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada