13 d'octubre de 2012
La vall de Comatroja és un embut que des de les alçades d'Es Arroguetes sembla voler recollir tot allò que pugui caure pels seus vessants costeruts i llançar-ho precipitadament al fons de la vall, sumant forçes amb la també inclinada vall de Bedreda, fins a la planura on es situa Era Honeria.
Enfilar aquesta vall consistirà doncs en superar pendents cada vegada més drets, els quals, de tan vestits d'herba com son, obliguen a una mena de grimpada de passos incerts sobre vegetació i roca, més incerts encara si el terreny està tot moll.
Del refugi d'Era Honeria sortim per l'amable camí que topa amb la pista dos cops, prenent-la el segón per seguir vall amunt, per la riba esquerra orogràfica del torrent. És extrany que no hi hagi camí alternatiu a la pista en aquest tram, tot i que segur que hi hauria algun camí de bast entre els prats abandonats, a l'espera de que hom el recuperi. Sigui com sigui la pista permet avançar ràpidament encara que sigui a costa del seu impacte visual; prou que ens permet escurçar aproximacions i fer itineraris en el dia que altrament serien molt més severs, sobretot en quant a desnivell.
Aviat abandonem la pista i penetrem novament a la fageda que s'ha apoderat dels antics prats de dall. Guiats pel corriol que poc a poc es va fent més dret i costerut, travessem un terreny on la verticalitat dels faigs mesura l'inclinació d'aquell, fins que topem amb el torrent i el creuem. El bosc desapareix i amb ell el camí. Som al reïalme de l'herba, absolutament molla per les pluges de dies anteriors, que ens arriba a la cintura i ens deixa xops. No sabem què trepitgem però tenim clar que ens hem de dirigir cap a un bosquet d'avets aferrat a un esperó rocós ran de torrent.
Tot i ser ja avançat el matí el bram d'algun cèrvol el delata ben a prop nostre, clarament per sobre. El bosc i la boira els oculten, i en aquest terreny la seva agilitat és absoluta.
El camí en ple bosc és net i fitat, però també dret i fangós, i per tan les arrels i els troncs ajudaran a progressar. Des de la penombra de l'avetosa s'albira al capdemunt la llum.
Assolim el petit replà que el terreny ofereix capriciosament aquí, en mig del fort pendent de la vall, conquerit com no per l'herbassar que ja no deixarem.
Al fons del replà, allargassat, minva entre sediments el petit Llac de Comatroja; horitzontalitat absoluta, circumstància excepcional en aquesta terra...
La falsa llum que difon la boira fa creure que la carena és a prop, però soc plenament conscient que som a mig vessant i que el pendent es redreçarà considerablement. Així doncs, amb l'afegit de la pèrdua de referències visuals, encarem l'ascens cap a una nova arruga del terreny, que ha de marcar un trajecte horitzontal pel peu dels cims que tanquen la vall.
Pugem per un prat d'orografia cònica, que es va empinant conforme es va tancant fins que esdevé canal. Roca molla i herba s'alien per dificultar-nos el pas; grimpem molt precàriament sobre aquest terreny tractant d'assolir els herbassars superiors, menys inclinats; l'herba de llargues fulles es pentina cap avall en trepitjar-la mentre que la roca plena de verdet no és gens adherent; realment un piolet oferiria molta seguretat.
Penosament atenyem els pendents d'herba on la boira oculta qualsevol horitzó. Una traça cap a l'esquerra sembla anar en bona direcció i la prenem. Flanquejant i ascendint a través de la complicada orografia d'aquesta zona, anomenada es Dees, els dubtes comencen a fer acte de presència quan el corriol es bifurca o baixa incomprensiblement cap al buit; les recents i úniques petjades ho expliquen: son camins de cèrvols i altres habitants de la muntanya.
La troballa de les primeres depresions al terreny indica que anem per bon camí i el forat més significatiu de tots, amb una tartera que hi entra ens ho confirma. Tot i així encara haurem de recular i donar voltes; el corriol desapareix a estones entre l'herba i les traces d'animals enganyen; sovint tindrem la sensació o la certesa de que estem tornant enrere, però poc a poc anem desfent l'embolic.
Per uns instants la boira escampa i s'ens obre un mon que fins ara restava ocult. La vista és magnífica. Els cims que tanquen la vall al sud, de només 2400 m d'alçada, son imponents, tant com l'estimball de la vall sota nostre.
Aquests estanyols ens anuncien la proximitat del Corrau d'Es Ganaders.
El Tiron d'Estancauilha tanca la vall a l'oest. A baix es veuen els turonets i les depresions que configuren aquest laberint penjat a mig vessant de la vall.
Tuc d'Es Ganaders, imponent i de tètrica cara nord a l'ombra.
Parem i intentem assecar mitjons i botes tant com sigui possible. Reprenem la marxa encara sota el sol, però la boira torna a imposar-se abans d'arribar al Corrau d'Es Ganaders.
Després de voltar amunt i avall per per una sèrie de prats que van pujant lleugerament, arribem a la conclusió de que sense voler-ho estem ascendint cap al sud, cap a Es Arroguetes, i per tan hem de ser al Corrau d'Es Ganaders; la depresió ni la veiem. Girem cua i desfem l'entrellat quan trobem la primera cabana en runes que hi ha en aquest indret. La dificultat serà ara trobar la segona, de la qual surt el camí cap a Bedreda. Amb una nova recerca la localitzem més avall i encetem el camí, ara ja més fresat, que en ascens ens portarà al coll que ens separa de la veïna vall de Bedreda.
Concentrats ja a caminar fem ràpida i còmodament el tram que ens queda fins els estanys de Bedreda, on enllacem el Gr que baixa de Liat. Encara més còmodament baixem per aquest camí d'amples marrades, que suavitzen de la millor manera possible el pronunciat desnivell.
Sortim de la boira per sota, obrint-se una vista tardoral, de cel gris i falgueres ataronjades, on l'esmorteïment del cel contrasta amb els vius colors que pren la vegetació, talment com si encara ens vulgués alegrar la vista i il·luminar el paisatge abans que ho faci la neu que ha de venir.
