diumenge, 28 d’octubre del 2012

Tardor a Barravés, Salenques i Angliós

12 d'octubre de 2012


La tardor encara primerenca, més verda que groga o vermella al fons de les valls, baixa de les alçades al ritme que marquen la temperatura i el sol, tots dos a la baixa, condicionant  l'acoloriment de les fulles dels arbres, dels matolls i de les herbes.
Les pluges desesperadament esperades aquest any han fet oblidar la falta d'aigua i d'humitat, sense la qual el paisatge de tardor seria mancat d'un dels seus elements primordials, condicionant de tots els altres en els boscos caducifòlis on som.

Vall de pas i amb nom d'evocació aliena, la de Barravés, maltractada per unes infraestructures preuadíssimes pels que anem a gaudir i a destrossar la muntanya, tan transitada com els gegants que l'envolten però gens venerada, avui acollirà el nostre primer passeig tardoral, a la recerca de colors, llums i textures de tardor. I és que de bellesa n'hi ha arreu si hom sap i vol veure-la i sentir-la.


A mesura que anem penetrant per la vall de Salenques les esperades sensacions tardorals creixen, materialitzades en una fullaraca seca i molla per la pluja recent, i en uns bolets que no collim i que desconeixem, dels quals només m'interessa la seva bellesa. La fageda es despulla de fulles i els troncs s'inclinen reverenciant la llum que prové del riu.

Enfilant el barranc d'Angliós el camí planer esdevé corriol costerut i el caminar contemplació. Les moixeres s'encenen vermelles entre els bedolls grocs i els faigs encara verds, i els pins sempre foscos. L'espectacle és captivador i la pujada es farà tan llarga com constants les aturades; cada mirada és un quadre.




La cara sud del pic del Feixan mostra interessants esperons granítics; desconec si hi ha cap via en aquest vessant.

El barranc d'Angliós es va tancant poc a poc i el desnivell es va suavitzant, fins que arribem a la capçalera lacustre dominada per l'Estany Gran. Els arbres desapareixen i dominen el paisatge el terreny volcànic del pic dels Bous i el granític del pic de la Solana de Llauset, avui però a recer de les boires que van i venen.




Cabana de fusta d'Angliós, lliure. Només li manca una estufa de llenya. 

Sense gairebé desnivell i caminant per suaus prats d'herba esgrogueïda atenyem la capçalera de l'Estany de Santa Fe, que queda al fons de la coma, fosc i tètric per l'ombra de la boira que s'està imposant.


Sense baixar-hi flanquegem la coma i arribem a la Colladeta de Riueno. El cel es tapa del tot i renunciem al curt ascens de la Tuca del mateix nom, excel·lent mirador, segons diuen, d'aquestes valls.
L'abundància de prats entre Angliós i Riueno posen de manifest el caracter ramader d'aquest vessant, amb cabana tancada de pastors a Santa Fe, en contrast amb el pedregós i gens herbós de Salenques.
Plovent i a voltes patinant sobre l'herba molla baixem pel minso corriol barranc avall. Quan el pendent es redreça el bosc repren el protagonisme, i un gran faig en presideix l'entrada; el cel torna a clarejar i deixa de ploure.



Pel camí ara ja més ample anem descendint pel bosc fins a ensopegar amb una antiga pista que condueix a unes runes, restes de barracons i altres instal·lacions de les obres hidroelèctriques que impacten fortament des de Llauset a Baserca. Un parell de quilòmetres a peu per la carretera fins on hem aparcat posen l'accent al caràcter de pas d'aquesta vall, on val la pena enfilar els nombrosos barrancs laterals per descobrir racons absolutament autèntics.




3 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Aquesta zona és molt idònia per apreciar la tardor. A la bellesa habitual dels seus racons, s'hi afegeix en aquest cas una gamma de colors difícil de trobar en altres llocs. Aquest saber aparcar l'activitat tècnica per buscar la intimitat de la naturalesa em sembla una demostració de saviesa muntanyenca. Per cert, la part alta de la vall de Salenques també és fantàstica, però no per la seva ufanor, sinó per la seva aridesa i salvatgia, i em penso que no és gaire visitada.

Jaumegrimp ha dit...

Quin espectacle aquesta excursió Sergi, les fotos boníssimes felicitats. Per cert no he entes el que vols dir el el paràgraf: ...Barravés, maltractada per unes infraestructures preuadíssimes pels que anem a gaudir i a destrossar la muntanya,....

Sergi ha dit...

Per la muntanya maltractem la muntanya, Jaume. Una carretera, unes infraestructures, uns accessos que permeten i faciliten la nostra activitata a costa d'afectar l'objecte d'aquesta activitat; a això em refereixo a l'hora de qualificar-les com a 'preuadíssimes'.
No utilitzem carreteres que ens porten fins als dos-mil metres d'alçada per a calçar-nos els esquis als peus només sortir del cotxe tot i ser crítics amb les estacions d'esquí? I qui diu això diu pistes que ens apropen a pantans, mines, etc.
És així com gaudim de la muntanya i la destrossem.
Un amic em deia que la muntanya de veritat es fa des dels pobles.