Penya Roja de Tivissa

Amb tota la tranquilitat del món ens dirigim cap al sud a passar els dies entre parets i les nits amb amics, encetant un pont que acabarà passat per aigua, especialemnt a les comarques de l'Ebre.

De moment fa vent de ponent, i per a aprofitar el primer dia de viatge apuntem directament a Mont-Ral. A l'accessible i no per això poc bell sector de Terra Negra, escalem unes quantes vies fins que els braços diuen prou, i és que poc acostumats a fer esportiva i menys en aquesta roca, petem aviat.

Dinem i cap a Ulldemolins, on ens esperen els companys per passar la nit junts. El trajecte de carretera convidaria a aturar-se i fer unes quantes caminades per les muntanyes de Prades, acolorides de tardor, humides i feréstegues; hi haurem de pensar més en aquests massíssos, ja sigui per caminar, passejar, escalar o fotografiar. 

L'endemà, prèvi repàs d'uns quants cellers per a omplir garrafes, ens desplacem cap a Tivissa i pista amunt fins el coll de Maula. Quin lloc! Parets, puntes, serres, camins...

... i la punta de Penya Roja aquí mateix. Un còmode i planer camí ens permet arribar-hi en 10 minuts. 

Un parabolt, l'únic fora de les reunions en tota la via, ens assenyala la Mariano, que és la més fàcil i la que triem per a coneixer la paret.

El primer llarg, V, 25m, sembla un rostoll absolut amb petits murs, però mentre s'escala dona la sensació d'esser més continu del que aparenta. Ponts de roca i algun pitó son tot l'assegurament que hi ha, però realment tampoc cal massa cosa més en aquesta tirada. La roca s'ha de mirar; hi ha trams terrosos i llastretes que cauen en tocar-les.

El segon llarg IV, 40m, de fet és més rostollós que el primer, doncs transcorre majorment per un diedre on caldrà fins i tot apartar algun matoll per passar (si porteu tisores d'esporgar les utilitzareu), però en abocar-se a la paret de l'esquerra guanya en ambient. Els últims metres enfilen l'esperó sobre el qual hi ha la reunió, de dos pitons i un parabolt. Un pont de roca i algun pitó, complementats amb els aliens petits, asseguren el llarg.

Toca a la Silvia el tercer llarg, que en només 15 metres sortirà al capdemunt de l'aresta. Sortint de la reunió hi ha una petita panxa sobre la placa de roca bastant dolenta, amb un únic pont de roca que queda bastant desplaçat sota d'aquella. Una bona recosida de tascons, aliens i tot el que hi entra dona confiança per a superar el bony i seguir amunt fins el pitó, i ja sobre l'aresta fer reunió. El grau ressenyat és de V, però el pas podria ben be ser V+. Com deuen picar les vies veïnes...

El quart i últim llarg, de 50 metres, és una agradable grimpada fins el cim.

Ressenya del bar el nom del qual no recordo.

Contemplem i observem la magnífica paret que tenim als peus, i mirem de fer-nos a la idea de com serà qualsevol de les vies veïnes, més sostingudes i continues, però malauradament el sol que fa avui serà aigua l'endemà.

Baixem a Sant Blai, dinem i aprofitem els sectors d'esportiva que hi ha a peu de pista per a rematar la tarda, i tastar la dura graduació de la dificultat d'aquestes terres. O és que estem molt fluixos?