Fugint de la boira aranesa cap al Molières (Mulleres)

23 de juny del 2013

Ahir vèiem la cara nord del Malh des Pois (la Forcanada) des del Montlude i avui veurem les seves puntes des del sud, des del Molieres, i pels pèls, per que la boira va pujant i acabarà en núbol.

 El Malh des Pois (Forcanada) i el Molières (Mulleres), aliniats, des del Montlude.

El Malh des Pois des del Molières, amb la cresta que es prolonga fons el Coth d'Alfred i el Cap deth Hòro de Molières.

Més tard del recomanable comencem a caminar per un entorn freqüentat i fresat; avui toca 'descans' i no ens volem complicar la jornada, tot i que acabarem força rebentats per una neu víctima del primer sol.

Itinerari transitat sense ser massificat, almenys aquests dies; el que fa que una muntanya assoleixi els 3000 metres... Tot i així aquest fet no obsta per a obviar la bellesa d'una primavera, perdó, estiu, farcit de neu en alçada i amb una vegetació a punt d'esclatar.

El dia comença esplèndid, i a partir de migdia s'acaba tapant. Com que anem tard ens ho patim tot: sol, neu fosa i bòira. El cansament del dia anterior es nota i s'accentua per l'estat de la neu. Cinc o sis excursionistes ens precedeixen, però la seva traça no s'ha aprofundit per que encara era prou d'hora per a ells, i per tan ens toca reobrir-la a nosaltres.
Tot i així assolir el cim sempre satisfà. 

Fotos de la Silvia: pujant sota el sol i baixant sota la bòira.

Marxem del Pirineu amb una boira pixanera que combinada amb el vent fa l'estada desagradable, fins al punt que decidim afagar el cotxe i no parar a dinar fins a Sopèira, on a la riba del pantà hi ha taules, ombra i calma meteorològica.

Demà acariciarem el bon temps del prelitoral i el conglomerat de Montserrat, ja quasi  oblidat.

 

Canal Obliqua a la muntanya de la llum, Eth Montlude. Vall de Toran

22 de juny de 2013.

El segon dia d'aquest estiu acabat d'estrenar ens porta, per mor dels estralls que l'aigua ha fet recentment a les infraestructures araneses, a la Vall de Toran. 

L'intenció inicial era la d'ascendir el Malh des Pois (la Forcanada) per la seva canal nordoccidental, però la pista que penetra per la vall de l'Artiga de Lin desapareix poc després de l'encreuament amb la que ve de Varicauva, sota un llit de roques i sediments, i un corrent d'aigua que encara fa por, i és que el riu va decidir recuperar els seus dominis per uns dies.

Foragitant un parell de cèrvols pugem amb cotxe per la pista d'Era Honeria a Les fins a Era Artigossèra, que es troba en bon estat en general, tret d'un punt on una petita esllavissada hi ha deixat terra i un tram bastant boterut. Aquí al Toran l'impacte dels aigüats ha estat molt menor, doncs a menys humanització menys danys. Per a pensar-s'ho, no?

La boira difumina el bosc i tot i coneixer ja aquest inici de trajecte equivoquem el camí entre els grans avets, foscos i humits, doncs aquí és més patent la traça dels cèrvols que la dels humans.

Recuperat el corriol, arribem als prats que envolten la cabana de Laujò, i aquí si que sorprenem un bon ramat de femelles i cries que pasturen a plaer fins que arribem nosaltres. Ràpidament s'embosquen i sentim els crits del mascle, que no veïem.

Pel marcat llom d'herba cabana amunt, anem a la recerca d'un corriol que cal intuïr per no perdre's. El bosc té un aspecte fantasmagòric que s'accentua en arribar flanquejant al barranc de Comica, amb restes d'allaus que blanquegen entre la foscor de la muntanya, difuminada per la boira, amb el torrent sorollós i una vegetació xopa d'aigua, sota murs de roca negre i humida. Només el Montlude mostra la seva cara nord brillant, auguri de llum sobre la tenebra vegetal que abandonem. 
 

Enfilem l'ample barranc de Comica fins que supera l'esclarissat bosc de la dreta i apareix un replà de nerets que faldeja la muntanya cap a ponent, antic dipòsit de neus i glaceres.
Flanquegem doncs aquest replà, passem sota la canal recta, escassa de neu degut a la seva major verticalitat entre la roca, i arribem aviat a una inmensa congesta de neu que és la base de la canal Obliqua.

 Cara nord del Montlude amb la canal Obliqua.

El sol en la seva màxima alçada del solstici toca de ple a tota la canal, però el regel nocturn ha estat molt efectiu i el biaix del raigs no facilita la fusió. Així doncs l'ascens serà sobre una neu ben dura. El pendent global és suau, però la gran acumulació de neu que hi ha fa que sigui més pronunciat lateralment que vertical. En el tram intermig és on trobem les màximes inclinacions fruit de l'acumulació, permetent-nos fer piolet tracció, a l'estiu i a ple sol...i per sota dels 2500 m!. Progressem sense encordament i no hauria calgut portar el material a mà per si de cas, ni tan sols a la motxilla, però mai se sap que s'hi trobarà i la prudència mana.

La canal, dibuixada per la paret de la muntanya a la dreta i per un esperó paralel que s'en separa, desapareix quan amdós accidents geogràfics es fonen amb el vessant, i justament aquí s'acaba la neu. Per pendents d'herba assolim el cim.

El descens l'efectuarem per Barracomica, la Pala deth Gesp, i per sota els Malhs dera Montanheta cap a l'esnaty de Laujò. Les allaus que han caigut de la Montanheta fan por, no per les seves dimensions, si no per que es tracta de plaques molt sòlides de fons que ja fonen per sota, en contacte amb la roca i l'herba, i cauen. I les que cauran, advertits per les fisures que s'hi mostren. Apartar-se d'aquests vessants és obligatori, tot i que els isards si passegen per sobre i per sota com si res.

 Pala deth Gesp i Era Montanheta, amb les allaus de fons que arrosseguen terra i roques.

Cansats del periple transitem ja pels corriols de Laujò, on aquesta vegada enxampem una familia de senglars banyant-se i enfangant-se a la vosa de l'estany.
Molts rastres d'animals i quasi cap d'humà, companyia de bèsties i solitud, configuren un entorn que ofereix unes satisfaccions d'un altre ordre que, afegides a l'activitat tècnicament fàcil i gens rellevant en xifres, assoleix així un nivell diferent per a mi molt més elevat.
 

Ressenya dels aperturistes: Montserrat Timoneda i Jaume Llanes.

Faustus a l'Infern. Neu, calamarsa i tempesta primaveral.

7 de juny del 2013...

... i les canals del Pirineu Oriental farcides de neu.

Les condicions i els horaris fregaven la temeritat, però la tempesta que foragità el sol mantenia la temperatura a ratlla, al límit d'una fusió suportable.

Per molt que matinem el dia comença d'hora i el sol acaba guanyant la partida. Amb més llum de la desitjada enfilem cap a Ulldeter entre isards que pasten a plaer herba verda, molt verda; a 2000 m és plena primavera, com toca per data.

Sobre el refugi aviat trobem neu, tova, que es deixa fer sense crampons fins a coll de la Marrana, pelat ja per sobre, d'aspecte marró i desèrtic, barreja de neu, fang i herba que encara no verdeja. Si allà eren isards aquí son marmotes que obren els caus entre la neu i fan traça aquí i allà, extranyades segurament de tata neu.

Flanquejant el Bastiments cap a les Collades de les Comes de Malinfern el regel nocturn ha format una crosta que de vegades es trenca i de vegades aguanta. Calcem crampons i gairebé no deixarem ja de trepitjar neu.

Al nou flanqueig de Comamitjana, sota la cara nordest de l'Infern, l'orientació soleïa es nota i la neu està força fosa; potser serà aquest el tram més delicat, en el punt més dret proper al coll que mena ja a la Coma d'Infern.

Entrats a l'esmentada coma baixem al peu de la cara nord del pic, sota el primer esperó rocós que s'hi desprèn, a l'oest de la marcada canal Oriental. Per uns moments dubtem entre ascendir aquesta, que queda molt ombrejada pels esperons del pic, i la Faustus, més a la dreta. La continuïtat i l'encaixonament de la part superior ens decanten cap a aquesta útlima, tot esperant que la neu es comporti.

Desencordats pugem fins a peu del primer resalt, on costa de trobar un espai adequat per a equipar-se; les nostres facultats estan desentrenades i cometem petits error com el de no equipar-nos a baix.

El primer o primers ressalts estan completament tapats per la neu, més granulada del que més avall prometia, i és que aquí la calamarsa de dies enrere no ha transformat. Tot i així la capa de sota, prou dura, permet progressar bé. Els ressalts es noten per la presència de glaç entre la neu, que permet l'alegria de traccionar de piolets.

Fem així un primer llarg d'uns 50 metres o més, fins a fer la reunió 1 prop de l'últim ressalt, la cirereta.

Des de baix es veia continuïtat i així és, però el glaç que tapa el pas rocós ja raja aigua, com les parets veïnes. De fet aquesta circumstància ja s'advertia de més avall per les boletes de neu que queïen de tan en tan. Vet aquí doncs que sembla que plogui pel rajar de les parets, però en breus instants plou també per les nubolades que s'apoderen del cel i descarreguen, ara aigua ara calamarsa.

 

Empotrador a un costat, pitó a l'altre i cop de gas roca amunt; el glaç només permet de clavar-hi un piolet, és massa fonedís, i la seguretat de la roca s'imposa.

Sortim a les pales superiors a tocar del cim i altre cop ens embolcallem en un ambient hivernal, per aspecte més que no pas per temperatura, doncs seran postives tota la jornada.

Fem el descens pel ja conegut camí de la cabana de Tirapits, però fem drecera per la més occidental de les canals que cauen al fons de la vall. La seva orientació sud fa que la neu sigui molt humida i la que tirem avall al nostre pas acaba fent una petita purga densa i lenta que escombra el camí davant nostre mentre baixem.
La tornada es fa llarga i la remunta del coll de la Marrana feixuga després d'una jornada de les que ja enyoravem.

Tornarà a nevar demà?

Ressenya de Thomas Dulac, Pascal Testas 'Les Pyrénés du levant'.

Juny hivernal al Canigó, per la bretxa Durier des de Valmanya

1 i 2 de juny del 2013

Poc actius en un hivern molt actiu, assaborim la seva potser última fuetejada allà on creïem que ens deixarà fer. El vent fort amb retenció de nord ens porta a triar aquest massís que s'en lliura, no del vent sino de la nubolada, almenys en teoria.

Efecivament la nevada va ser escassa i això aporta seguretat; el vent, minvant i residual; les boires però, persistents i gebradores pel vent, tot i la temperatura positiva.

Triem els Masos de Valmanya com a punt de partida, tot i que després veurem que es pot pujar amb cotxe per la pista de Villerac i Mas Malet fins al Ras de Prat de Cabrera, on hi ha una tanca. Volem caminar i enfilarem els 1100 m de desnivell fins a Cortalets amb les motxilles ben carregades, doncs encara que el refugi també es obert i guardat pugem la tenda.

Des dels Masos, el sender Gr enfila fort el pendent encarat a l'est i arrecerat del vent del nord, sota l'ombra de la fageda ja ben brotada, i sobre un còmode coixí de fulles seques que plauen la pujada.

Al Ras de Prat de Cabrera prenem l'ample pista forestal fins a Cortalets, doncs el camí d'estiu, de cota més alta, es mostra nevat i amb acumulacions que n'esborren la traça.

El vent es fa notar a Cortalets, i anirà afluixant durant la nit. Tenim esperança d'un bon dia per a l'endemà esperonats per les previsions que així ho anuncien.

Primeres llums de diumenge; no fa fred; el vent ja és molt local. Sortim de la tenda i la boira ho amaga tot, deixant una visibilitat d'escassos metres. Afortunadament, la tarda de dissabte, una parella va pujar a la bretxa Durier i van baixar pel mateix lloc, per tan, com que no ha nevat, hi ha traça. Decidim doncs seguir-la i almenys atenyer la bretxa.

L'excursió es concentra a seguir una traça, aliens a la meteorologia adversa i a una visibilitat quasi nula. Només brevíssims espais de temps entre la boira ens permeten veure la parert del Barbet al fons del circ del mateix nom, emblanquinada de gebre. La fe en la traça i en les passes de la companya que em precedeix és absoluta.

Ja ens hem posat crampons i poc a poc el pendent es redreça. Gairebé sense adonar-nos som dintre de la canal. La foscor de la roca adverteix de la proximitat de les parets del Canigó i del Barbet. La neu s'endureix i les petjades desapareixen, però el camí és indubtable. El vent, enfortit per l'acanalament, ens empeny amunt i no deixa mirar avall, fins que superat l'insignificant pas rocós s'acaba tot, canal, pendent i vent, com si haguessim sortit d'un infern.

En aquestes condicions meteorològiques teniem previst de baixar per la canal, però entre la ventada que hem deixat enrera i la placidesa del vessant oest, per on continua el camí cap al cim, la opció és clara: ens enfrontarem a baixar del cim amb boira i sense traça.

De la bretxa al cim s'intueix el camí per la poca neu que hi ha, ventada i endurida. La xemenèia final és un roquissar arrebossat de neu dura, on la grimpada és força entretinguda, però no demana corda. Assolim el cim amb un vent suportable i canvio piolet per mapa i buixola: no es veu absolutament res.

Tot el tram del Canigó al coll entre aquest i el Pic Jofre el fem a cop de mapa, bruixola i intuició, amb l'alegria de trobar un parell de marques que ens reafirmen en el bon camí, tot i que a trams el perdem. Arribats a l'esmentat coll trobem traça d'algú que s'hi ha atansat des de Cortalets, i la boira ja queda per sobre, amb la qual cosa la tornada ja és fàcil.

Només resta carregar l'esquena altre cop i desfer els mil metres de desnivell que ens enlairen sobre Valmanya, on ja gairebé és estiu.