dijous, 27 d’octubre de 2011

Tardor a la vall de Toran, Laujo i el Montlude

15/10/2011

Continuant a la recerca de sensacions de tardor, ens dirigim a la vall de Toran. Encara perviuen records de brams de cèrvols i d'olor a sotabosc humit, però enguany el sol és sec i a la zona d'Artigossèra no ensopeguem amb cap cèrvol.
Fem nit a un petit espai herbat al costat de la pista; la poca ramaderia d'aquesta vall fa que els vessants siguin ben emboscats, i quan no, ben entapissats de matolls. Els prats queden reservats a l'entorn de les cabanes i la herba hi és ben alta, fent desapareixer gairebé els camins. D'entrada, la disminució de l'activitat ramadera és una pèrdua de patrimoni i aparentment una merma de paisatge, pero és ben cert que d'aquesta manera a la vall s'hi posen de manifest les comunitats vegetals i els paisatges primigenis, quasi intactes. Per que lamentar-nos de perdre un entorn ramader, tants que n'hi ha, a canvi d'un entorn natural en majuscules, excels entre pocs?
Després d'una nit interrompuda per les llums i el soroll d'un vehicle que maniobra inexplicablement al nostre racó (estem controlats?), la llum guanya la fosca lentament, però el sol encara restarà força estona rera els arbres.



Comencem a caminar al camí de Laujò, que pel bosc del mateix nom ens durà a la cabana, homònima també. L'inici és perdedor; el camí s'ha perdut entre les ginestes, i unes minses fites ens ajuden a trobar-lo, fins que ja és una mica més fresat sota el bosc. Els avets que el formen son drets, grans i ombrívols.


Les temperatures d'aquests matins d'octubre, amb el cel ras, son baixes; és el preu que cal pagar a les obagues costerudes del Toran, on l'agraïda ombra de l'estiu es converteix en la tenebra fosca i freda de l'hivern.
Acabat el bosc veïem ja la cabana de Laujò. El terreny és ara herba glaçada per la rosada, tot ell encara a l'ombra. Al fons de la vall apareix Canejan, plenament assolellat; els pobles, sense dubte, estan estratègicament situats per a aprofitar el sol al màxim.


El prat continua més amunt de la cabana; s'endevina el camí entre l'herba, que quan més amunt cap al coll, anomenat Cap de Laujò, més es difumina. Del coll estant apareix el bellíssim vessant propiament de Laujò, amb l'estany del mateix nom, i una nova cabana, anomenada Des Estanhs, ja que la primera li ha pres el topònim que potser li escauria més a aquesta.

Estany de Laujò i cabana Des Estanhs


El petit paradís de Laujò queda tancat a l'est pels Malhs dera Monthaneta, roquissars esquerps per on la vegetació s'hi enfila sense miraments, i al oest i sud-oest pel Tiron de Laujò i la seva llarga i suau carena que baixa al nord fins el coll. La gama cromàtica de la vegetació s'amplia aquí, degut a la combinació de fred i sol d'aquests dies.


Sortim de la qüasi depresió en que es troba l'estany i la cabana, i pugem cap al Cap dera Pala deth Gesp pels pendents enclotats del vessant nord del Tiron de Laujò.
En aquest últim coll tornem a ser al vessant del Montlude, per baixar fins el següent coll, Barracomica, a cavall de la vall de Varradòs. Per a aquesta última vall, l'accés al Montlude és molt més curt, sobretot si ens enfilem en cotxe per la pista dels Estanhs de Vilamòs, però l'encant del Toran, sense cap mena de dubte a partir d'ara, recau en el camí més llarg possible. El periple de Laujò és d'aquells que hom desitjaria que no s'acabés mai; la descoberta hi és constant.


 
Comencem l'ascens a l'oest cap al Montulde pròpiament dit, primer per terreny suau, esquitxat d'estanyols que desafien la sequera, fins que el pendent es redreça. Havent perdut el camí, flanquegem en ascens els pendents de la cara nord, per terreny d'escadusseres herbes entre pedres i terra, amb pinzellades de neu que aguanten de l'última enfarinada, fins una discreta aresta que resseguim fins el cim, foragitant un ramat d'isards.
Les vistes son àmplies i sublims en aquest dia extremadament clar, sota la tènue llum de tardor, mancada de tota calitxa que la distorsioni.

Cim del Montlude i vista de la Cresta de Crabèra-Tuc Blanc


De tan bell que ha estat l'ascens decidim fer el mateix camí de descens, excepte el tram que ara farem ran dels Malhs dera Monthaneta. Quedarà pendent per una altra ocasió de fer una circular descendint pel Tuc des Crambes i el Tuc des Neres, llarguíssima, però no és la tendència a l'eternització del gaudi el que busquem?


6 comentaris:

silvia ha dit...

Una vall amb molt color i salvatge amb tanta vegetació.

Jaumegrimp ha dit...

Quina tranquilitat per aquestes contrades...clar no hi ha cap cim emblemàtic...sortosamnet!!
Molt bones fotos, com sempre Sergi.

Jaume Llanes ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jaume Llanes ha dit...

Un text esplèndid i unes fotos magnífiques. T'has convertit en un incondicional del Toran. Veig que hi vau anar quan encara la tardor no havia esclatat del tot. Ahir ja estava al seu apogeu. La veritat és que costa d'encertar el moment just, cada any és diferent.

SergiC ha dit...

Vet aquí un d'aquells factors que afegeixen atraient misteri a les caminades de tardor: la imprecisió en la seva manifestació als arbres.
Cada vall, cada vessant va a la seva condicionat per l'orientació, l'insolació, etc.
Cada racó és una troballa de noves sensacions, i aquest recorregut és un encadenament de racons.
I si, la seva solitud és notable, però sorprèn que en absència d'altres excursionistes, ens creuem amb un parell de corredors fent la pista al cavespre, i algun vehicle transitant a altes hores de la nit/matinada; hom esperaria trobar-s'hi básicament caçadors.

Angel Salom ha dit...

Hola, un recorregut magnífic. Voldría preguntarte el mapa que has fet servir a quina editorial correspon? Estinc interesat en comprarlo

Gràcies