Faustus a l'Infern. Neu, calamarsa i tempesta primaveral.

7 de juny del 2013...

... i les canals del Pirineu Oriental farcides de neu.

Les condicions i els horaris fregaven la temeritat, però la tempesta que foragità el sol mantenia la temperatura a ratlla, al límit d'una fusió suportable.

Per molt que matinem el dia comença d'hora i el sol acaba guanyant la partida. Amb més llum de la desitjada enfilem cap a Ulldeter entre isards que pasten a plaer herba verda, molt verda; a 2000 m és plena primavera, com toca per data.

Sobre el refugi aviat trobem neu, tova, que es deixa fer sense crampons fins a coll de la Marrana, pelat ja per sobre, d'aspecte marró i desèrtic, barreja de neu, fang i herba que encara no verdeja. Si allà eren isards aquí son marmotes que obren els caus entre la neu i fan traça aquí i allà, extranyades segurament de tata neu.

Flanquejant el Bastiments cap a les Collades de les Comes de Malinfern el regel nocturn ha format una crosta que de vegades es trenca i de vegades aguanta. Calcem crampons i gairebé no deixarem ja de trepitjar neu.

Al nou flanqueig de Comamitjana, sota la cara nordest de l'Infern, l'orientació soleïa es nota i la neu està força fosa; potser serà aquest el tram més delicat, en el punt més dret proper al coll que mena ja a la Coma d'Infern.

Entrats a l'esmentada coma baixem al peu de la cara nord del pic, sota el primer esperó rocós que s'hi desprèn, a l'oest de la marcada canal Oriental. Per uns moments dubtem entre ascendir aquesta, que queda molt ombrejada pels esperons del pic, i la Faustus, més a la dreta. La continuïtat i l'encaixonament de la part superior ens decanten cap a aquesta útlima, tot esperant que la neu es comporti.

Desencordats pugem fins a peu del primer resalt, on costa de trobar un espai adequat per a equipar-se; les nostres facultats estan desentrenades i cometem petits error com el de no equipar-nos a baix.

El primer o primers ressalts estan completament tapats per la neu, més granulada del que més avall prometia, i és que aquí la calamarsa de dies enrere no ha transformat. Tot i així la capa de sota, prou dura, permet progressar bé. Els ressalts es noten per la presència de glaç entre la neu, que permet l'alegria de traccionar de piolets.

Fem així un primer llarg d'uns 50 metres o més, fins a fer la reunió 1 prop de l'últim ressalt, la cirereta.

Des de baix es veia continuïtat i així és, però el glaç que tapa el pas rocós ja raja aigua, com les parets veïnes. De fet aquesta circumstància ja s'advertia de més avall per les boletes de neu que queïen de tan en tan. Vet aquí doncs que sembla que plogui pel rajar de les parets, però en breus instants plou també per les nubolades que s'apoderen del cel i descarreguen, ara aigua ara calamarsa.

 

Empotrador a un costat, pitó a l'altre i cop de gas roca amunt; el glaç només permet de clavar-hi un piolet, és massa fonedís, i la seguretat de la roca s'imposa.

Sortim a les pales superiors a tocar del cim i altre cop ens embolcallem en un ambient hivernal, per aspecte més que no pas per temperatura, doncs seran postives tota la jornada.

Fem el descens pel ja conegut camí de la cabana de Tirapits, però fem drecera per la més occidental de les canals que cauen al fons de la vall. La seva orientació sud fa que la neu sigui molt humida i la que tirem avall al nostre pas acaba fent una petita purga densa i lenta que escombra el camí davant nostre mentre baixem.
La tornada es fa llarga i la remunta del coll de la Marrana feixuga després d'una jornada de les que ja enyoravem.

Tornarà a nevar demà?

Ressenya de Thomas Dulac, Pascal Testas 'Les Pyrénés du levant'.