divendres, 27 de setembre del 2013

Toran, Cumedan, entrant de boires i aigua.

13 d'agost del 2013

La tempesta que ens foragità de la Ribagorça deixa boires residuals que s'aferren als vessants i que el nord conserva i afavoreix més de l'esperat.
Caminar per verdes i obagues valls amb aquest temps pot ser tan plaent visualment com sacrificat físicament, i aquest fet és essencial a les satisfaccions muntanyenques, tan condicionades per l'esforç que requereix la seva consecució.

Tot i així avui fem un passeig.


Ja havia vist la vall de Cumedan des de Peirahita, rectilínia i estreta a la vegada, profunda però accessible.




Amb la companyonia del Tuc comencem a caminar des del refugi mateix, per un camí que enfila cap a uns prats i unes bordes, alguna d'elles ben restaurada, però que es dirigeix bastant cap a l'est i acaba en un revolt de la pista. Mantinc l'esperança de trobar algun viarany que des del refugi permeti travessar el bosc fins al punt clau del km 5,3, el qual facilitaria molt l'accés a les valls del sud i evitaria la pista. A saber quins obstacles amaga la frondositat del bosc.  


Fageda impoluta.

Travessar els diferents estrats vegetals és una experiència peculiar i identificativa d'aquesta banda del Toran: primer la fageda neta, espaïosa, ombrívola i acollidora; després avetoses fosques i tètriques, ermes a ran de terra; segueix un estrat de pi negre que queda enllà dels camins, en vessants que aquests només freguen o travessen quan enfilen el lateral de les valls; i finalment els herbassars, ja sigui de pastures abandonades, d'una frondositat que ni les fites vencen per a indicar el camí, ja sigui en roquissars inaccessibles precisament pel recobriment de la pròpia herba, que no deixa agafar-s'hi.


Font de Peirahita.

La font de Peirahita marca el final del bosc i l'inici de les pastures, aprofitades aquí i ara (un pastor francès habita la cabana del mateix nom). El camí que ressegueix la vall és força evident i va penetrant en ella apropant-se al riu.



Passades dues comes on és molt fàcil perdre el camí sota l'herba (de fet fa grans marrades per superar el desnivell pel punt més còmode), arribem a l'últim replà, ocupat per l'estany de Cumedan.
La congesta mig soterrada testimonia les allaus d'aquesta primavera.
 

La vall queda tancada aquí en forma de circ. Queda pendent enfilar la carena i recuperar el paisatge ja conegut des d'una altra perspectiva, la del Montlude. Els Malhs dera Montanheta i els Dera Pala deth Gesp, i totes les carenes que s'escapen aquí i allà configuren un terreny vertiginós, que sembla tenir més extensió vertical que projecció horitzontal sobre el mapa, concentrat en una petita extensió.

  
Demà les boires tornaràn a fer la gitza.



3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Ei Sergi! continues les aventures per les valls amagades descobrint-nos paisatges que semblen del segle passat o l'altre....molt bo el toc sèpia de les fotos els hi dóna un toc retro molt adient.
Ens veïem per les parets-muntanyes.

Jaume Llanes ha dit...

Sergi, em fas mirar uns indrets que estimo molt amb uns ulls nous. Unes fotos esplèndides i un text molt poètic.

Sergi ha dit...

Ja us podeu imaginar el ritme que imposa la tècnica, la de les fotos, que la de trescar és un altre.
És ben curiós això de descobrir paisatges nous a llocs coneguts per uns i desconeguts per d'altres, ara aquí, ara allà, ara a l'atlàntic Pririneu central, ara l'eixut oriental.
Per a mi és un plaer que en gaudiu.
Vaig a seguir al meu ritme...