dimarts, 15 d’octubre del 2013

'Secouristes' a la vall de Cadí, Canigó.

28 d'agost del 2013.

De Casteil en amunt, el riu Cadí baixa molt engorjat, entre un laberint d'agulles granítiques amb canals entre elles, el recorregut de les quals recorda Montserrat però amb granit enlloc de conglomerat, i castanyers enlloc d'alzines. El constant i fort soroll de l'aigua, però, ens trasllada inmediatament on som, el Pirineu, tot i que diferent del que estem acostumats.


El Petit Yosemite, a la vall del riu Cadí, i el riu.

Per a accedir al punt de la vall del Cadí on es troba la roca anomenada Petit Yosemite, prenem la carretera al coll de Jou i continuem per la pista de Meiralles fins a l'aparcament de La Rande.
Caminar pel fons de la vall amunt és impossible. Arribats a cert punt la vall s'engorja i només hi baixen els barranquistes.
Des de l'esmentat aparcament el camí és molt evident mapa en ma, fins que arriba al riu Cadí, on una passera metàl·lica el travessa. Abans de la passera, resseguim riu avall pel seu marge esquerra hidrogràfic, fins que les fites demanen de travessar-lo, just en un punt on l'aigua llisca sobre una gran llosa plana.

 

Travessat el riu, seguim uns metres aigues avall fins que trobem la paret, amb una feixa que enfila en diagonal cap a peu de via, on trobem els primers parabolts.


Primer llarg des de peu de via.

El primer llarg se m'atravessa només de veure'l. Es tracta d'un inici per placa amb poca presa i flanqueig a l'esquerra fins a la reunió. El fa la Silvia. 25 m de V.

El segon llarg també serà per a ella. Comença amb un diedre plaent i avaba amb un pas una mica més dificil poc abans de la reunió, després de superar un sostret menys complicat del que aparenta. 30 metres.


Seguim amb la mateixa tònica, i és que veig que si no començo m'arronço i no m'atreveixo. El tercer llarg passa sota un altre sostret i entra en una mena de canalera amb graons que és una delícia. 40 metres més.


La canalera continua ara més tombada i surto jo. Quart llarg, 30 metres. El cinquè llarg és una grimpada per la roca mare, tombada, fins a fer reunió en un pi i un parabolt.



Acabo la via amb el sisè llarg, més l'estil de l'alta muntanya, format tot ell per un diedre que es va posant dret fins al capdemunt de l'agulla. Així doncs, la primera meïtat és més tombada, fins a una inflexió del terreny amb un pi característic. Dos pitons protegeixen la primera meïtat, i dos més la segons; afegint-hi un parell d'encastadors i llaçant un parell d'arbres trobo que n'hi ha prou



 Sisè llarg.

Som quasi al capdemunt de l'agulla. Hi pugem i en baixem a peu, tot i que dos parabolts nous despisten, però el retorn l'hem d'emprendre des del pi de l'última reunió.
Des d'aquest pi flanquegem pel nord el monolit cimal de l'agulla i anem baixant cap a l'evident coll. Des d'aquí descendim en flanqueig cap al sudest, seguint la fressada del corriol i les marques vermelles pintades en els pins (compte a no confondre's i baixar cap a l'oest, molt evident també però que mena a un punt del riu sense sortida).

Castell des de dalt de l'agulla.

Ressenya.

Amb una millora del temps i un ascens de les temperatures, marxem a seguir amb el granit de la veïna Capcir, concretament al Donassà, políticament ja l'Arieja.

3 comentaris:

edunz ha dit...

també era una de les nostres opcions per aquesta vista al lloc.
Em va captivar, sobretot, aquesta orgografia que punxa, amb aigua per tot, i el verd ofenós per arrodonir les formes... és un paisatge especial, amb segurament mil racons intransitats i plens de sorpresa

Jaume Llanes ha dit...

Es veu una via elegant, compacta, en un lloc maco, no sé si adherent, llàstima que és una zona que em queda massa lluny.

Sergi ha dit...

Un veritable laberint per a perdre-s'hi, al costat de casa (bé, no per a tothom..).
Hi ha des d'eportives de grau elevat fins crestes, i una munió d'agulles i barrancs que ves a saber com arribar-hi.