La pista que vàrem prendre a Querygut per a anar a la Restanca, passa pel refugi firestal Laurenti (lliure i obert), i cap allà ens dirigim amb cotxe per a fer aquest itinerari al Roc Blanc.
També aquí hi havia estat, i pel mateix itinerari, però en una època en que les percepcions de la muntanya eren mens intenses i menys interioritzades que actualment.
Totes les fotos son de la Sílvia. Les meves diapositives trigaran.
L'itinerari, igual que l'anterior, començ per una antiga pista, segurament de desembosc, més pedregosa i costeruda, que va guanyant alçada per la pineda fins a l'estany de Laurenti.
L'entorn és aquí més ferestec, menys amable que a la veina vall de l'estany de Rabassoles, amb serres rocoses i encinglerades que l'envolten, i tarteres que dificulten el camí.
L'estany de Laurenti és una làmina horitzontal enmig de l'aspre paisatge, un rabeig de pau entre els violents roquissars que l'envolten.
Estany enllá, amunt, el camí ascendeix fins uns cubeta deprimida, antic estanyol, pas previ al coll de Laurenti, al sud del Roc Blanc, separant-lo de la llarga carena que l'uneix al Baxouillade.
Des d'aquest coll, el camí s'enfila per un herbei de forta pendent, anant a cercar diversos colls que formen els esperonets que es desprenen del pic. El cim està format per una llarga cresta rocosa, on endevinar el cim costa degut a la seva homogènia alçada. Cap al sud la cresta és inofensiva; cap al nord cau a la coma de Barbouillère, formant un sistema de canals i esperons per on hom hi ha traçat algun que altre recorregut hivernal.Retornats al coll de Laurenti, flanquegem la cara sud del pic cap al coll de Barbouillère per descendir per l'esmentada coma del mateix nom. Els pendents d'herba son aqui encara més drets que els que precedien el cim; el corriol és molt poc fresat i recordo que amb neu era bastant exposat.
Baixem ara ja per la vall que s'inicia a la coma de Barbouillère, per incòmode, pedregós i a voltes glaçat mal camí, i per tartera ja al fons, fins que els prats apareixen i la suavitat del baix Donassà s'imposa.
Ben aviat l'herba dona pas als pins negres, de gran port, i aquesta als avets, que formen un bosc ocluït i fosc, amb arbres també de tamany singular. Anem fent per gr, que aviat s'eixampla en una antiga pista, fins que passat un prat, ple de cavalls, trenquem a l'est pel mig del bosc, alt i esclarissat, per a evitar el gran revolt que dona la pista i arribar així al refugi forestal de Laurenti.
1 comentari:
Hola, molt maco. Creus que és factible aquesta excursió a finals de maig si quedés una mica de neu?
Publica un comentari a l'entrada