Creu Roja al Cavall Bernat (o Burret) de Sant Llorenç del munt

7 de maig del 2012

Fa dos anys escalavem unes quantes vies d'aquesta vistosa i accessible agulla de Sant Llorenç del Munt.

Dir exactament quines vies hi hem escalat és difícil, perquè gairebé sempre hem començat per una i hem acabat per una altra, bé per que hem sortit per una variant o bé per que ens hem equivocat. De totes formes, aquest és el tarannà de les nombroses apertures en aquesta roca: variants, enllços, creuaments...

De moment hi hem fet:

• La Canal Central (nº 6 de la ressenya de www.santllors.com) sortint per la Normal nº 10. Aquesta combinació és la que fa la majoría de la gent. Equipada, desequipada, restaurada, reequipada... en fi, de tot i més. Per aquí és per on baixem sempre amb un rapel de 30 m clavats des de dalt.
• La López Roca (nº 5) de vegades per a fer top rope i provar la nº 4, i de vegades continuant per la Normal fins dalt.
• La Via dels 3 Burins (nº 9) continuant per la Normal.
• La Jaro (nº 22) entrant per la Insoculòrum (nº 23).
• La Cagalàstics (nº 18) sortint per la Directa (nº 17)
• L'Arrossàires (nº 13), aquesta sencera sense variants.
• La via sense nom nº 19

I ara la Creu Roja, nº 20. Ja hi vàrem sortir per aquesta fisura l'anterior ocasió, quan vam fer la via sense nom amb el número 19 a la ressenya; ja deia jo que aquella savina em sonava...

Flanquejant pel sud l'agulla, ens situem a la seva cara oest i grimpem una mica fins uns grans còdols, on ens aturem còmodament a peu de via. Veiem clarament la varietat d'equipament del primer llarg, amb espits, algun parabolt i algun cap de burí vell i rovellat que ens ajudarà molt.

L1: 25 m, V+/A0

R1. Foto Silvia

Aquest llarg consisteix tot ell en placa de roca vermellosa de mala qualitat, amb alguna franja de còdols mitjans i franges molt terroses.

El primer mur és molt dret, amb presa arrodonida i roca trencadissa, a base de petits grans i molt fang vermell. Per a mi és el pas més difícil de tota la via. Comença la Sílvia i s'hi escarrassa a provar-lo en lliure, però l'A0 s'imposa. 

Les assegurances estan molt a prop en tot aquest llarg, com entenc que ha de ser donada la poca solidesa de la roca.

Uns metres més amunt torna a haver-hi un altre mur que s'ha de mirar bé, tot i que amb una mica més de presa que el primer, sobretot més grosses.

Després d'aquest mur el terreny tomba però és més terrós. Un parabolt protegeix el pas fins una gran savina morta, amb un tronc preciós al costat del qual hi ha la reunió amb dos parabolts. Llàstima que l'arbre no sigui viu, que si no els parabolts no caldrien.

L2. Fotos Silvia.

L2: 25 m, V, A0

Tenim enfront una fisura vertical que a la part de dalt travessa l'agulla fins l'altre costat.

La fisura forma una xemèneia que s'ha d'escalar en oposició (ramonage); així doncs em penjo la motxil·la a l'arnés amb una cinta llarga i cap a dintre.

Al fons de la xemenèia hi ha la primera assegurança: una baga en un pont de roca. Una mica més amunt hi ha una altra baga, una mica més enfora, penjada d'un tac de fusta. El cordino que uneix la baga al tac de fusta mereix un canvi, però avui no és el moment. Amb fe en que resistèixi m'hi penjo. 

Ara cal sortir a l'esquerra amb un pas bastant aèri, més impresionant que difícil. Sortosament hi ha un pitó molt a prop, una gran V una mica rovellada però molt ben empotrada, que asseguna el pas de totes totes.

Amb bona roca pels peus flanquejo i supero una repisa que dona inici a la segons fisura, comú a la via nº 19. El parabolt que hi ha aquí és l'única expansió del llarg.

Amb alguna oposició més i per còdols ja més grossos arribo a la savina, previ pont de roca a la fisura, que serà l'última assegurança fins el cim, ara ja amb bona roca, compacte i de bona presa.

La reunió la faig a la savina del cim, doncs les anelles del ràpel queden massa lluny com per veure i controlar la companya.

Els últims raigs de sol m'acompanyem fins a acabar el llarg i acabem tots dos amb el sol ja post.

La satisfacció d'aquestes petites escalades és absolutament contraposada a la dimensió de les vies. En allò més petit s'hi concentren les emocions més intenses, servides una tarda qualsevol d'un dia qualsevol, sense més pretensions.