dimarts, 8 de gener del 2013

Un gran dia, la via i el dia, a Abella de la Conca

23 de desembre del 2012

Després de les penúries i patiments a l'Aresta Ribas a Montserrat, agafo els gats vells i els empotradors i de dret cap a les espines calcàries del Prepirineu, blanques, asolellades i esberlades, que no s'acaben mai i on les possibilitats semblen infinites.

Al sud de Carreu i a continuació de Carrànima, cap a ponent del poble d'Abella de la Conca  van apareixent i desapareixent petites serres ben verticals i estretes, roques en dien aquí, i en una d'elles, a tocar del pas de Finestres, s'hi ha obert tres vies, d'entre les quals la 'Un gran dia' és la més fàcil i la triada per a coneixer el lloc.

Paisatges amplis de conreus de secà, poble quasi abandonat, sol intens i forta olor a farigola... inequívocament som al secarrall entre l'Alt Urgelll i la Noguera. Acostar-se a la serra és fàcil per la pista que del poble mena a Cal Borrell, els habitants de la qual ens veuen mentre escalem i ens saluden quan acabem.



Per camps d'ametllers i garrics pedregosos atenyem el peu de la paret i el de via, que trobem de seguida. D'ara endavant ens acompanyarà la música pròpia d'aquestes terres, a base d'un fons d'esquelles d'un ramat de xais que pastura, el diesel d'algun tractor que ja és inseparable del mon rural i quan més amunt més intensos els xiulets dels voltors en fregar l'aire, tot un concert de notes i matissos que pocs cops recordo haver escoltat tan a prop, i és que aquí s'els veu fins i tot com et claven la mirada.



La via segueix l'esperó en tot moment, oferint la possibilitat de triar-ne la cara, anar pel fil, el que ens sembli, jugant amb l'autoprotecció obligada però fàcil, doncs en tota la via només trobarem un pitó, un pont de roca, un espit a la R1 i un espit a la R2.

Començo jo i gaudeixo plenament dels passos i de la roca, entre grans blocs, alguns de mòbils i monolits sòlids; quina diferència amb ahir que no em veia capaç de res. La continuïtat del primer llarg no és total, però poc a poc va prenent caràcter fins a la reunió, còmode, amb un espit, un pont de roca i reforç amb el Camalot verd.

R1


El segon llarg es presenta més vertical i continu, amb una aresta molt estètica flanquejada per plaques esberlades i brillants. Tocava a la Silvia però no ho veu clar; lo seu son les plaques montserratines. Inicio l'esperó per l'esquerra i descobreixo que per allà no era, però tan és. Passo al fil, després a la placa de la dreta i altre cop al fil, quan més va més estètic i aeri, equipant amb tascons i aliens aquí i allà. Trobo l'espit de reunió i hi afegeixo un merlet.

R2


Al tercer llarg ja s'hi posa la Silvia, seguint la tònica de la via fins el capdemunt del serrat, on fa reunió en una savina.


A tocar del punt on hem arribat localitzem una altra savina amb uns quants aros de corda i un malló. Vet aquí el rapel. Baixem per la bella i també ben vertical cara nord, que convida ser explorada cara amunt, oferint possibilitats d'obrir-hi alguna via a l'ombra. De fet tots aquests serrats conviden a agafar martell i pitons i llançar-s'hi arreu; només l'estabilitat de la roca i les pròpies capacitats hi poden posar límits.


Ressenya de La noche del loro.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Com es nota que hi vas disfrutar Sergi! llegin-te es veu clar.
Hauré d'anar-hi que és del Remi, que en sap un pou.

laura pi ha dit...

Bonic indret i roca ben trobada. La van encertar deixant la via neta, perquè les seves fissures no demanen altra cosa que ser equipades. Un racó de món on retrobar el plaer de les escalades pausades al ritme que marca la paret!