diumenge, 16 de gener de 2011

La Cajoleta, el Plec de la Martina i el Montgròs: combinació de vies al cor de Montserrat

La combinació d'aquestes agulles està essent l'ascensió preferida al Montgròs des de que s'hi han obert les dues vies: 'Esquivabolas' a La Cajoleta i 'Tot el que vola a la cassola' (gràcies als aperturisstes per la feina feta).

Pujar pel Camí dels Francesos per entrar al profund tall que és el Torrent del Migdia s'em fa a voltes més plaent. El contrast de la solana amb l'ombra del torrent, la vista en assolir el coll de l'Ajaguda, i el traçat encara no gaire erosionat del camí a diferència d'altres racons de la muntanya (si podem treptjar terra no trepitgem una arrel, i si podem trepitjar una pedra evitem tocar la terra —escalant erosionem menys)... doncs, com deia, tot aquest gaudi s'ha vist augmentat per la continuació cap al Montgròs escalant (treitjant pedra).

Des del coll de l'Ajaguda ja s'ens mostra tota la combinació de vies que farem, amb la grimpada i caminada per a enllaçar-les.


Ja al peu de la Cajoleta, identifiquem de seguida el peu de l'aresta Brucs, via blava i per tan amb punt blau al seu inici.

Seguint més la intuició que no pas els anclatges, sempre dificils de trobar quan la paret és tombada, arribo a la primera reunió, saltant-me algun parabolt.
Continuo també el segon llarg, on poc a poc la verticalitat es va imposant, i les llastres condicionen la progressió. El llarg és plaent i la reunió es troba sota el sostre, just on comença un terreny terrós i llastrós que esquivarem per l'esquerra, contrariament a l'aresta Brucs, la via de la qual tenim a tocar uns metres a la dreta.
Al tercer llarg passa la Sílvia al davant. Després de flanquejar a la dreta a través de la tosquera, l'itinerari es redreça i el grau augmenta; l'equipament és perfecte i el llarg acaba al cim de La Cajoleta.


La Sílvia resol els passos més difícils de la via. Després de rapelar l'agulla iniciem la grimpada.

Comença aquí una grimpada sobre els promontoris que enllacen l'agulla que acabem d'escalar amb els contraforts del Montgròs, mentre els Plecs de Llibre van imposant-se com a senyors del paisatge d'aquest indret: el seu rotund perfil anuncia la característica orografia d'aquesta regió dels Ecos. 


Arribem caminant al peu del Plec de la Martina, l'últim dels Plecs de Llibre cap a ponent (de fet no podem dir ben bé el peu, doncs com quasi tots els perfils d'aquest sector el pendent es dilueix gairebé en la horitzontalitat de forma progressiva.

Començo aquí la via Tot el que vola a la cassola, amb una primera assegurança que trobo massa amunt per la qualitat de la roca, molt llastrosa, no pas per la dificultat. Un pas atlètic amb bons códols em situa a la primera reunió.

La Sílvia al pas de IV+ sota la R1.


Continua la Sílvia amb el següent llarg, força llarg i sempre de quart grau, fins el capdemunt del Plec de La Martina, on les vistes ja comencen a tenir tota l'amplitud que més tard ens oferirà el Montgròs.

Descendim novament en ràpel fins el collet oest que separa aquest plec del Montgròs.
Comença aquí el llarg que te els passos més fins, entre V i V+ segons l'aperturista de la via, i que realment estan molt ben equipats.
La Sílvia s'ho mira i remira fins que supera els tres parabolts que protegeixen aquest tram del llarg, després del qual torna a imposar-se el quart grau fins la reunió.
Acabo jo la via amb un llarg quasi pla, en el que em saltot totes les assegurances, i amb un últim llarg on després del primer mur, maco i divertit, trobo que l'accés al segon no te massa sentit, doncs de front hagués resultat un itinerai potser més lògic (l'original consta d'un parabolt molt a l'esquerra, quasi al costat del camí que es puja a peu).

La vista des del Montgròs és potser una de les millors de Montserrat.


I la combinació de vies podria continuar, i continuarà. Els aperturistes ja projectaven  equipar una nova via propera a l'aresta de la Salamandra (crec que continuar per l'aresta sud de la Rocs Plana dels Llamps seria el summum); el que és segur és que aquest itinerari tindrà continuïtat.