Vall de Loron: muntanyes de Gourdon, Eus Espijoles i Belloc

DILLUNS.

Amb el Vertex nº 219 en ma, esperonat per l’article que fa referència a aquesta vall, i sabedor de que al Jot’s li falta algun tres mil per aquesta zona, passo per Pozán de Vero a recollir-lo i tirem vall del Cinca amunt.

En travessar el túnel de Bielsa-Aranhoet (Aragnouet en francès), fan acte de presencia les boires arrapades als vessants de les muntanyes, responsables de la intensa verdor dels pendents que per costeruts que siguin, estan sotmesos al domini de l’herba.

Entrem a la Vall de Loron i Lodenvièla amunt, arribem a Pont de Prat, on hi ha la central elèctrica de Tramedaigas (Tramezaïgues) i una sèrie de xalets de la mateixa companyia que l’explota.

Un parell de revolts abans de l’aparcament fem nit.

DIMARTS.

Quan la llum de la lluna plena comença a ser ombrejada per les muntanyes que tanquen la vall de la Pez, i la llum del sol, reflectida a la impol·luta atmosfera matinal, comença a il·luminar indirectament els vessants, arrenquem a caminar sota la central, a 1229 m d’alçada.

En uns minuts travessem els xalets i entrem al sender en mig del dens bosc, on cal encendre el frontal. Les llaçades que descriu el camí son molt amples, exageradament de vegades, però d’aquesta manera la pujada es fa còmodament tot i les feixugues motxilles que portem. Travessarem les tuberies forçades que baixen aigua a la central tres vegades.

El sender arriba al seu punt més alt i comença el flanqueig del vessant esquerre hidrogràfic de les Gorges de Claravida. Aquest camí va ser construït a finals del segle XIX per a accedir a l’estany de Calhauàs i utilitzar-ne l’aigua per regar la plana gascona. Les instal·lacions hidroelèctriques es van construir més tard, i als anys 30 s’hi van instal·lar els telefèrics, d’ús exclusivament industrial, per accedir a les diverses infraestructures.

Al final de les gorges la vall s’obre i arribem a la Soula, on hi ha la sorollosa central hidroelèctrica i el refugi del mateix nom. Prenem el camí a l’esquerra que ens porta cap a l’estany de Calhauàs (Caillauas), també per amples i còmodes llaçades que faciliten la marxa.

L’estany de Calhauàs és el més pro- fund del Pirineu, segons els cartells explicatius de Pont de Prat; certament els seus verticals vessants denoten una important fondària. En arribar-hi apareix una construcció en runes i un parell de casetes de les instal·lacions hidroelèc-triques; més avall de la presa hi ha una mensa de cabana, oberta en part però bastant bruta, que pot servir de refugi en cas de necessitat (abans de la presa però per sobre hi ha també un abric excavat a la roca). Travessem la presa cap a la riba Esquerra hidrogràfica, on trobem uns replans ideals per passar-hi la nit, on hi ha un parell de tendes de pescadors.

Estany de Calhauàs.

Havent alleugerit considerablement les motxilles, continuem vall amunt. Superem el vessant esquerra de l’estany per un marcat corriol fins arribar a l’estany dels Islots, nom que rep per que te un parell d’illes al mig.

El camí travessa tarteres i prats, sempre pel fons de la vall i entre estanys, passant prop del de Milieu i fins a un últim estany sense nom. Aquest conjunt d’estanys s’anomena Es Gorgs Blancs, i dona nom als pics que tanquen el circ pel sud, en francès Gourgs Blancs.

Vista cap a l'est, al Gourdon, i a l'oest el massís del Vathmala (Bachimala).

 Es Gorgs Blancs: Islots, Millieu i sense nom, vist des del Gourdon. Calhauàs queda enclotat i no es veu; al fons les boires comencen a amagar el massis del Vathmala.

Després de l’últim dels estanys entrem a la morrena del que queda de l’antiga glacera d’Es Gorgs Blancs. El terreny passa a ser una amalgama de pedres, grava i terra, d’uns 100 m de desnivell i força pendent, on el corriol permet pujar-hi bastant bé. Superada la morrena el terreny s’aplana i en pocs minuts ja trepitgem neu, que no deixem fins quasi el coll homònim.

 

El pic Es Gorgs Blancs amb el Jean Arlaud, i el magnífic Xel de la Vaca.

Des del coll, el pic d’Es Gorgs Blancs es mostra de difícil accés. Els nostres objectius es situen cap al nord: Gourdon, Eus Espijoles i Belloc. Enfilem l’aresta que amb alguna senzilla grimpada ens porta al cim del primer. 

Cresta del Gourdon al Eus Espijoles.

 
El descens el realitzem per una canal que mena sota la cara est de la cresta nord, i així la flanquegem, fins que a mida que baixa la tornem a assolir quasi al final. Passem la bretxa que culmina l’estreta canal oest entre els dos pics i ja tenim al davant la paret del Eus Espijoles.

Novament flanquegem a la dreta per a evitar aquesta paret, fins que la roca tomba i permet grimpar els pendents de la cara est del pic, on puja l’itinerari normal des de Òl (Oô). 

Des del cim continuem la cresta ara cap a l’oest, que ens condueix fàcilment fins al Belloc Sud. Deixem aquí les motxilles i fem l’acrobàtica cresta per grans blocs cap als dos següents cims del Belloc. Retornem al cim sud.

Cim del Belloc sud: el Gourdon impressiona de d'aquí. Les boires accentuen la cara nord del Eus Espijoles.

El descens s’efectua per una vira cap a l’oest que baixa directament des del cim, amb pedres soltes que la fan relliscosa, fins que arribem a la canal que cap al sud obre pas entre les parets. Acabada la canal girem a l’oest i continuem baixant, seguint fites a la recerca d’un pas per salvar el contrafort que ens separa de l’estany de Milieu. 

Finalitzat aquest passatge retrobem el camí de pujada que resseguim fins l’estany de Calhauàs, on fem nit.