dijous, 29 de juliol del 2010

Vall de Loron: Es Gorgs Blancs i Claravida

DIMECRES.

Les boires que al vespre tapaven els vessants s’han esvaït completament. Avui canviem de vall i passem a la ribera de Claravida (Clarabide en francès).

Uns metres sota la presa de l’estany de Calhauàs prenem un corriol que ressegueix la canalització que condueix l’aigua cap als tubs del salt de la Soula. 
Ben curiosament hem de travessar dues portes –una d’entrada i una de sortida- d’una petita edificació de les hidroelèctriques que ocupa tot el camí, entre la paret i el buit.
El sender flanqueja tota la muntanya sense gairebé perdre ni guanyar alçada, primer cap a l’oest i ,després de passar els tubs que cauen a la Soula, cap al sudest. 

Arribem així a l’estany de Pouchergues, també recrescut amb una petita presa. El voltem per la seva dreta i a l’entrada d’aigües plantem la tenda.


Aquest estany està menys encaixonat que el de Calhauàs, però la seva vall es perllonga menys cap a l’est i per tan les ascensions des d’aquí seran més directes i empinades.
Remuntem la vall per un corriol entre nerets, deixant a un costat el caos de roques i ràpidament guanyem alçada a l’esquerra, per un llom empinat ple de fites, amb tarteres i barrancs d’antigues glaceres a banda i banda. Superem així el mur amb la imponent cascada que cau de l’estany de Claravida, que encara no es veu, sempre caminant enlairats sobre l’entorn. 


La vegetació va desapareixent i el llom es converteix en un roquissar, que poc a poc s’acosta a la neu dipositada al fons de la canal que baixa del Port de Gias.


El glaçat estany de Claravida queda a la dreta, i per l’esquerra trepitgem ben poc la pala de neu que hi cau dintre. El terreny es redreça i comença l’ascens cap al port, altre cop per terreny inconsistent de pedra i grava.
Al mateix coll hi arriba un ample llom ple de roques que descendeix de dels pics d’Es Gorgs Blancs, formant una ample coma amb el Camboue i el Saud, més al nord. Hi ascendim molt incòmodament fins una mena d’avantcim arrodonit, on deixem les motxilles.

Lorda-Rocablava i Torre Armenguad; el Es Gorgs Blancs queda amagat.

Des d’aquí, seguint fites per la cara sud, grimpem primer la Punta Lorda-Ròcablava i després el propi pic d’Es Gorgs Blancs, deixant de banda encara no se ben be per què la Torre Armenguad, situada a plena cresta entre els altres dos, però és igual. Alguns passos son una mica exposats, sobretot de baixada, però es deixa fer.

Cim del pic d'Es Gorgs Blancs i cim del Claravida.

De retorn al coll ens dirigim als tres cims del Claravida, que mostren un altre tipus de roca que els fa menys inaccessibles. Mirem si es veu algun rastre de corriol o fites per fer el descens cap a l’estany de Cralavida pel coll que hi ha abans de la Forca de Claravida, però no hi ha cap rastre i les boires van fent acte de presència.
Retornem al port i descendim a l’estany de Pouchergues. Durant la nit un despreniment em desvetlla, i es posa de manifest la salvatgia d’aquestes muntanyes.




DIJOUS.

Sembla que haguem encertat plenament les condicions meteorològiques per a fer les ascensions que ens haviem proposat, i avui, dia de descens i retorn, el matí ja és complertament emboirat.
Desfem el campament i, encara amb ganes de conèixer algun racó de camí cap a baix, ens arribem a la cabana de Caseneuve, situada a l’entrada de la vall d’aigües Tortes, als peus del Vathmala. De fet es tracta del camí original per anar de Pushergues a La Soula, però hom hi ha traçat un itinerari més directe pel fons de la vall que tampoc arribem a veure a traves de l’espessa boira.


La cabana de Caseneuve és un refugi lliure en excelents condicnions. La porta i les finestres son d’alumini, te una cuina a llenya, dues plantes, fusta a l’interior... ens n’anem amb ganes de tornar-hi i estar-nos-hi.


A mig camí de La Soula trobem un gos que segurament és del refugi, doncs fa mitja volta i ens acompanya de baixada, desapareixent en arribar a La Soula. Després d’una breu parada continuem per les Gorges de Claravida avall, les llaçades del bosc, els ponts sobre els tubs i altre cop a Pont de Prat, amb un dia absolutament gris i emboirat. Les tempestes que cauran durant el viatge de retorn en cotxe reafirmen l’encert en les condicions meteorològiques que hem tingut; hem estat ben rebuts i amablement acomiadats per part de la Muntanya.


Mapa de l'itinerari realitzat.


2 comentaris:

en Girbén ha dit...

Aquesta és una temporada adient pel Pirineu més indòmit; només cal veure com l'Estany Glaçat mereix el seu nom, fet que ja és tota una raresa.
I em costa de creure que aquestes fites cimeres tan airoses que retrates puguin haver resistit gaires tempestes... Vols dir que no són obra recent?

Sergi ha dit...

Gairebé anava a dir que m'has enxampat, doncs alguna fita vaig reconstruir durant l'ascens (la possibilitat de boira feia témer la pèrdua del camí), però les dels cims ja hi eren, segurament des de no feia massa.
Ben mirat, què vol dir una fita al cim?
Si, ja: en Henry Russell les feia per indicar que algú hi havia arribat, però avui en dia tot ha estat ja trepitjat.
On realment sorprenen, és al capdamunt d'alguna d'aquelles agulletes de Sant Llorenç, on les seves parets inferiors son terra pura en un equilibri tan fràgil que fa pensar en com dimonis s'hi ha pujat allà dalt.