Després d'un primer llarg de calentament i quasi de tràmit, pujo el segón, acotat com a Ae. Els parabolts em semblen allunyays per ser artificial i propers per ser lliure; no trobo preses ni posició ni m'adapto a la roca... massa temps sense escalar. Aquest llarg em marca la resta de la via.
La Txell, la Sílvia, el Wolfgang... la companyia ajuda a no defallir.
En un total de sis llargs arribem al capdemunt de la serra, estreta carena de verticals pendents, similar morfològicament a la de la serra de Carreu.
I després de les dificultats només hi ha una possibilitat: escalar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada